Ser mare, i poder amb tot....

Algunes setmanes son especialment difícils, sembla que els problemes creixen, que una no arriba a tot arreu.
I no parlo ja de feina, esgotadora, cert, i encara queda demà, el dia més llarg.
Puc presumir, ho sento, d'això sí ho faig, d'estar pendent dels meus fills i filla, no de manera presencial, que he tingut sogre i se què és, però n'estic pendent i quan em demanen allà que vaig.
Aquesta setmana, deia, el net malalt, com tants infants, no el puc cuidar per els horaris meus, te això ser una àvia jove.
D'altres fills disgustats per temes seus, intento arribar a tot, és clar, però poso en pràctica allò d'escoltar, que no gaire gent fa servir. Que t'escoltin sempre ajuda, escoltar també. Abraçar, enorme vitamina.
Soc de donar pocs consells, la meva vida demostra que algunes de les decisions que vaig prendre fa anys no varen estar gens encertades, per voler ser bona he acabat sent ximple.
Deia, que ha estat una setmana complicada, però malgrat tot, crec que les coses van prenent forma, qui més i qui menys va millorant els ànims, les situacions.
Ahir va tocar vespre de confidències i sopar xinés, va estar bé, n'estic ben orgullosa de com confien en mi, del tot.
Aquest paper, el de mare, crec que m'ha sortit prou bé.
I tal com els dic, la primavera sempre torna, per negre que ara ho veiem.