dimarts, 20 de desembre de 2011

Indiferent...


Doncs si.
He guanyat una mica de calma interior, ara em noto absent, lluny, trenco aquesta absència davant alguna trucada o correu, però sobre tot, davant les abraçades que rebo. A mida que s'acosta Nadal, m'engresco pensant menús, els nens i nenes venen a dinar, encara que aquest any per primera vegada no venen tots....
Estic indiferent a tantes coses que sempre m'han encès la sang.... ara no els hi dono cap importància, per injustes que les trobi, no se si el temps portarà de nou la Joana reivindicativa, ara mateix ho dubto.
He restat indiferent a la decisió del PSC de no formar grup propi al Congrés de diputats, en un altre moment m'hauria enfadat de valent, ara mateix, passo.
Anuncien una pujada immoral del transport públic, el bitllet senzill un 38%. Mentre, els sous congelats o rebaixats. I qui ha muntat un escàndol?, ningú. A la fi els varen votar. Tampoc m'indigno, se que el pitjor està per venir.
Ha pres possessió un nou president del govern, tisora i mata, tampoc hi penso.
M'observo des de fora, veig que he canviat, no hi vull pensar. He de fer un esforç per els fills, per el net i les joves, perquè dins tota aquesta pena una llumeta s'encén i m'acarona.
Torno i agafo el llibre de cuina, mentre llegeixo i valoro menús del dinar no penso en altres coses. He aprés a deixar el cap en blanc, aquesta no puc ser jo.
Em plantejo deixar d'escriure, gaire bé tot em surt trist, però un cop ho penso bé m'adono que lo més important és treure, ni que sigui trist.
Resto indiferent i ara mateix, ja m'està bé.
En Martí prepara aquesta nadala, jo ni tan sols hi havia pensat, li agraeixo, tant pendent...

6 comentaris:

Elisabet ha dit...

M'encanta com escrius, encara que trist, és veritat, ho has de treure...

Jesús M. Tibau ha dit...

precisament ara és quan menys hem de retallar l'escriptura.
Bones festes!

Glòria ha dit...

Preciosa la Nadala i preciós el missatge. Sí, s'ha de seguir el camí, encara que trobem pedretes... de vegades pedres grosses.
Bones festes, Joana i família.

Sergi Bonamusa i Turon ha dit...

Benvolguda Joana,

Entenc perfectament els teus sentiments derivats dels moments difícils pels que t'ha tocat passar, però haig de dir-te que no comparteixo aquesta actitud i menys venint d'una persona amb trempera com tu.

Saps perfectament, t'ho he dit en alguna altra ocasió, que el pitjor sentiment que un pot tenir és la indiferència. Reconec que a vegades dóna un cop de ma per impermeabilitzar-se davant de persones o situacions, però de mantenir-se l´únic que aporta és una sensació de buidor que cal combatre de totes totes.

Diuen els que en saben que davant d'una pèrdua tant sensible com la que has sofert (i de la que malauradament m'he assabentat tard) cal passar el període de dol i que aquest ha d'ajustar-se al temps necessari. Ni més ni menys. És allò d'acabar pensant amb els que t'envolten, t'estimen i et necessiten. Ja sé que és un tòpic, però jo me'l crec.

Conclusió: pren-te el temps necessari però, cony, torna a ser la Joana de sempre!

Endavant les atxes, una abraçada i un petó (amb barba afaitada) d'un capgròs en excedència que es posa a la teva disposicó pel que necessitis.

El veí de dalt ha dit...

Bones festes, Joana! I millor 2012!

Ametlla ha dit...

Estic amb tu. Els cops ens afecten molt a la nostra manera de ser. Potser després serem més fortes. Jo encara no ho sé...
Encara que trista, no deixis d'escriure.
Petons i abraçades.