dijous, 5 de gener de 2012

Un mes....


I aquí estem, sense poder arrencar "motors", cada dia un pas petit, cada dia un record i sí, encara ploro gaire bé cada dia, i revisc escenes, tant bones com dolentes, les més freqüents son les del hospital, tant presents i doloroses que no em permet que la pressió del pit marxi, l'angoixa i el dolor.
Faig un esforç cada minut, perquè no vull ser una ànima en pena davant d'en Martí que viu 24 hores amb mi i pateix. Però quan he de plorar ho faig, no puc mantenir aquest dolor dins meu, em crema.
Fins ara he sentit parlar, cada cap de setmana, dels morts en accident de trànsit, però quan t'hi trobes tu, entens que la gent hi posi flors, als punts on han mort les seves persones estimades, és terrible que et vinguin amb aquesta notícia, una part de tu marxa sense comiat, per sempre, el dolor és gaire bé inassumible.
Cada cop que algú em diu que la vida segueix.... m'enfado, i molt, cert, segueix i no demano que ningú comparteixi el meu dolor, el meu dol, sols demano que m'ho deixin viure a la meva manera, lenta, cert, però és la meva.
Per sort acaben aquestes festes, que ja mai seran les mateixes per la meva família. I arriben bones noves, una en especial em te una mica més distreta, en Dídac tindrà un germà o germana, tornaré a ser àvia, i em concentro en la bona notícia per poder somriure, els somriures han de tornar, per poder fer salut. També una neboda serà mare per primer cop, vida nova a Can Torres, això ha de fer que miri endavant, ni que sigui a càmera lenta.

4 comentaris:

Erna ha dit...

Tentenc perfectament,
en moments aixi ningu podra entendre el dolor que pateixes i tenfadaras amb frases com passara o aprendras a viure amb langoixa.
Nomes et puc dir que el mal, mai no passa nomes aprenem a viure amb la ferida, pero el mes important es no deixar de recordar a la persona.
El pitjor es oblidar...
Nomes fa un mes, les imatges i el records nomes seran els dolents, situacions com lhospital, pero amb el temps tot aixo sacava i nomes recordem lessencia de la persona, els bons moments, el bons records.
Tenvio un peto gegant, plora, crida i recorda, es part de lassimilacio.

garbi24 ha dit...

son moments durs, si, però sempre pensa en que ell no et voldria veure trista.....una abraçada i endavant, que no tenim altre camí.

Glòria ha dit...

Una nova vida sempre "dóna vida", sort tens! L'enhorabona, Joana.

Montse ha dit...

Enhorabona pel nou nét o néta, Joana.

I si bé és cert que el temps passa, no és veritat que ho curi tot, per això t'entenc perfectament: necessites expressar el teu dol de la manera que vulguis: plora, plora, o crida i emprenya't! hi tens tot el dret.

Una abraçada còmplice.