Parella "oberta"

(Vagi per endavant un petit apunt, ni jutjo, ni critico ni tan sols valoro, sols opino….)

Fa un temps escolto sovint aquesta frase, vull una relació oberta.

Crec, almenys m’hi tinc, que sóc una dona diguem moderna, m’adapto als nous temps sense massa complicacions, gaire bé en tots els àmbits, però diguem que això, no ho entenc.

Quan cerques parella, per mi, això implica un cert compromís amb la persona que estableixes la mateixa. Aquest compromís pot ser de sortir, entrar, compartir, gaudir, de mil coses i maneres però dic jo, que part del compromís ha de ser sentimental no?.

Potser es pot estimar dues persones, potser sí, jo no ho he viscut, però jo penso que si estimes algú, si n’estàs enamorat/da, els teus sentiments, el teu plaer, el teu sexe, la fidelitat, sí, fidelitat, ha de ser per aquesta persona.

No em puc imaginar, i mireu que no sóc gens gelosa, però ni gota, que uns llavis que fa mitja hora eren a una altre boca, ara siguin dins dels meus, ni uns dits que corren la meva pell, l’ericen, l’exciten, facin el mateix i vinguin impregnats d’altres olors…. 

Em pregunto, quin munt de dubtes!, si no es tracta d’una moda, jo espero que passatgera, que enmig de tot això jo sols hi veig un cert egoisme sexual, per fardar, per poder variar…

Potser no em sona tan estrany quan ho diuen persones joves, canalla, que encara no han viscut un amor ple, d’aquells de les papallones, diguem que potser pica més avall que a la panxa.

Reconec que sols he estat enamorada dues vegades, en 57 anys no són massa, ara mateix, lliure i disposada no concebeixo estar en una relació així, no crec que la pogués viure, si vols estar amb una persona deixa l’altre.

és evident que si accepten tots i totes, doncs que en gaudeixin però noi…. estem perdent els valors?, no saben estimar?, o potser sí que he quedat anticuada i sols puc concebre una relació fidel?.

Jo li dono un valor, molt, a la fidelitat, si no ho he de ser, gaudeixo, amb qui vulgui i quan vulgui, però no embolicaré sentiments. Si tinc ganes de sexe, docs ara mateix en tinc amb qui vull i quan vull, sense complicacions. Però no en diré parella, bé, de llit potser si :)

No en diguem parella, en podem dir lio no?

Com diu la frase famosa: Follem, follem, que el món s’acaba!! 

Però no en diguem parella estable, en podem dir parella de sexe no?

(La imatge d'aquí)

Del amor... i de l'edat per estimar...

Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interessa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.