I no em varen mentir.....

Al febrer us vaig comentar una notícia que m'havien "xivat", de tant increible vaig pensar que algú hi posaria seny, que algú ho frenaria....
Doncs no, ja la tinc confirmada, per desgràcia.

Un any més.....

Crec que amb el temps que fa que ens tractem, podries ser més atenta i afectuosa amb mi.

Hem compartit nits, llargues i fredes, abraçades, lliscant per la meva intimitat com poques persones ho han fet. Acaronant la meva pell, fent calor allà on jo tenia fred. Alguna vegada m'has abandonat a mitjanit, jo he fet l'esforç i t'he buscat, fins que has tornat amb mi, al llit...

M'agrada la varietat, que no sempre siguis la mateixa, els colors amb què il·lumines les meves nits solitàries, les matinades on dono voltes si no puc dormir...

El meu cos ha gaudit amb tu, per això em sorprèn, i molt, que després de compartir tan i tant, durant cinc mesos, cada vegada em facis patir tant, em facis emprenyar i sigui tan difícil negociar amb tu, ets massa tossuda ni que també has descobert que jo.... també ho sóc!

No puc estar sense tu, ho reconec, però de vegades et donaria un parell de faves.

Maleïda funda nòrdica!

Se que puc....

Però no se com....
Ho veig cada dia, en àmbits diferents, en llocs i situacions, també diferents.
Gent que passa de tot. Gent que no s'implica, que no sent el que fa, per tant, no ho defensen, es limiten a tirar endavant, caigui qui caigui, per aconseguir la seva finalitat.
Se, perfectament, que pots fer les coses de manera mecànica, sense mirar les persones, sense sentir el què t'expliquen, veien només l'hora de plegar o recollir el benefici.
També se que és pot passar, dels companys i companyes de feina, dels veïns de l'escala, de la àvia que no pot creuar sola el carrer, dels sentiments i la misèria aliena...
Algunes persones només "piulen" quan els afecta a elles, jo no puc, les injustícies em poden i reacciono, i dono la cara. (així de vermella la tinc, de les bufetades que rebo).
Però i llavors.... on quedo jo?, no seria jo mateixa, seria una "llepona", o bé una mala persona, és pot ser les dues, prou que ho se, on seria tot el que crec i defenso?, no existiria no?.
Jo m'he de llevar i poder mirar-me al mirall i reconèixer que soc jo, que encara tinc força per tirar endavant.

Se que puc passar de tot, limitar-me a complir de manera mecànica en les coses més vitals, el dia a dia, però de moment, no trobo el camí, no el se veure. De la mateixa manera puc fer mal per l'esquena, xerrar i difondre però arribat el moment, no donar la cara, també ho veig sovint...
Algú m'ajuda?.
(ni que no puc garantir que vulgui ser del ramat).

La "guerra" dels llibres....

Una de les coses amb les que he estat més pesada amb els meus fills, entre moltes altres.... ha estat que no deixessin de llegir.
Des de ben petits els hi he comprat libres, en cada moment i edat els que m'ha semblat els podien enganxar, però molt em temo que amb els tres grans, malgrat que encara insisteixo, he perdut aquesta "guerra".
En Martí encara llegeix, gaire bé sempre per obligació de l'institut, però mica a mica li vaig trobant els gustos, vaig cercant i sempre trobo alguna història que l'enganxa. Li agrada que llegim els dos junts, al vespre, al meu llit i ni que ho podem fer poques vegades, estem massa cansats, els caps de setmana no falla. És clar que manté una dura lluita amb les noves tecnologies...
A mi em costa admetre haver perdut aquesta "batalla", jo, que m'he sentit "convidada" del darrer llibre que hi ha a la meva habitació. Que he patit amb la "Lisbet", la seva persecució, que m'he perdut al "cementiri dels llibres oblidats", que he viscut un gran amor amb "Noah", que he "sentit" el fred amb una "conspiració", que m'he esgarrifat d'emoció amb les poesies d'en Francesc.....
Potser, amb el temps, recuperen les ganes de llegir, a mi, avui, les lectures, m'apassionen, em fan companyia, m'inspiren, m'hi perdo....

Contradiccions o gran cinisme?...

Les persones som contradictòries. Ho som de mena.
Canviem d'opinió doncs pensem, almenys se suposa que ho fem...
El que no s'hi val, és dir una cosa aquí, i una altre al poble del costat.
Crec que ha quedat clar que defenso els matrimonis homosexuals i que puguin adoptar, sempre que compleixin els mateixos requisits que els considerats... "normals".
La "senyora" Alícia Sánchez-Camacho, del pp, és clar, després que el seu "insigne" cap de files, en Mariano, digués que pensa "derogar" els matrimonis d'aquesta condició, ella va dir, a crits, com sempre parla: "rechazó el martes este tipo de uniones y, además, que puedan adoptar porque “el matrimonio es entre hombre y mujer, el matrimonio con hijos es la familia tradicional” y un niño “necesita un padre y una madre”, El Plural. I es queda tan ample!, Es clar que no se de què em sorprenc, només cal escoltar les seves declaracions xenòfobes i racistes.
Ara sabem que ella és mare soltera per inseminació, per tant no hi ha un pare "vigent", és clar que alguns pares val més no tenir-los, ja ho se, però el que val a "casa" no val per la resta del Món?.
Ella és diferent de les persones homosexuals?, apart dels gustos al llit és més bona mare o persona?.
Diu que porta el seu fill als mítings per poder estar amb ell... perdoni?, li ben asseguro que el seu fill no li perdonarà mai això. Vostè, als mítings, el deu "aparcat" amb una cuidadora, doncs que el dugui a un parc, no a un banc per sentir les seves proclames.
Lo dit, un gran cinisme imperant.

Laic?, i una merda!

Dissabte al vespre, com gaire bé cada setmana, en Martí i jo tenim el costum de sopar tot veient les notícies, anem comentant mentre anem menjant pernil i algun altre caprici similar.
Aquest dissabte, després d'arribar de Canet just a l'hora que tornava ell de l'esplai, una passejada conjunta amb el gos i seiem tots dos a veure les notícies de tv3.
Notícies?, si home!
25 minuts dedicats, íntegrament, a la visita d'aquest que en diuen el "Sant Pare", no se què cony te de Sant!.
El què més m'ha molestat, de manera diria infinita, ha estat la rebuda d'autoritats, allà, a peu dret, a l'estora vermella, com si fons l'estrena de la pel·lícula de la temporada, els feien anar com titelles per la pista per estar a punt quan ell baixés de l'avió.
La meva queixa, apart d'aquest papanatisme estúpid i absurd en un país denominat laic, que NO, és el fet de la corrua que esperava mentre quan ens va visitar el Dalai Lama, exilat, maltractat, sense terra i patint la gent del seu poble per la invasió xinesa, llavors, només el va rebre en Carod, és clar que el Tibet i el Dalai Lama no tenen diners, la església catòlica te mils de milions, ni que no ajuden als pobres amb cap.
Mal fet Montilla, molt mal fet, no s'ha de rebre només als que tenen possibles, i sobre tot, representes gent de tota mena, si som un país laic què fèieu tots allà?. Ja ho vaig escriure un dia, Estàs molt mal aconsellat.
Per acabar d'amanir el tema, en Zapatero, que semblava que no el rebria, farà mans i mànigues per rebre'l a Barcelona abans no marxi..... patètic, Laic?, i una merda!
Això sí, un grapat de malparits que conec avui aniràn amb el bus de la parròquia a veure el mateix i demanar perdó per els pecats i incompliments que demà pensen seguir fent com sí res, total, avui els hauran perdonat tot...
Brrr... aquest tema m'encén la sang!!

El "bon cristià"....

Ja!!

Lletres perdudes?.....

Ho he escrit d'altres vegades. De fet, gaire bé un cop l'any.
No se si he perdut les lletres, no se si és tan senzill com això.
Només se que arribo a casa i només penso en actes, cartells, cartes, sol.licituds, etiquetes, web, persones, situacions, Junta electoral, interventors i apoderats....
I em desperto un dissabte de matinada amb dubtes "oficials" i no, no penso en la visita d'aquest que permet la pederàstia al seu "club de fans" i que tapa la merda que tenen a les seves files, ara diuen bé a Barcelona, no.... jo no l'espero.
Avui eren les 7, i malgrat lo cansada que he quedat aquesta setmana amb el trasllat, els arxivadors, les coses que encara no tenim a lloc, la xarxa que no funciona, ara ja sí, la inauguració de dilluns..... docs ja no podia dormir i a mi, mai m'ha agradat donar voltes al llit.
Estem en campanya, i això, malgrat l'experiència que una te, encara em posa nerviosa, encara tinc dubtes i és clar, ara, a més, he de vigilar l'esquena, això, també cansa.
Ja queda menys.
Avui no tinc el net, és amb l'avi, m'hauria anat bé tenir-lo, amb aquest marrec aprop no queda temps per pensar en tonteries!
No se si he perdut les lletres, la imaginació, o senzillament les ganes.

La "seu vella"....

Potser entendreu millor un dels motius que em fa pena marxar d'allà.
Bé, ja varem marxar divendres.
Quin dia més esgotador!!
Mirant cap Arenys de Mar...


Cap a Barcelona i la Plaça de Cuba...


Vista al Mar i la part antiga de Mataró...


Vista a muntanya....


Ja us posaré una vista actual... no hi ha color!
(no vol dir que no m'agradi la nova seu, tot tan nou... però és clar, les vistes....)

" María Castanya"...

Estic fent neteja de l'arxiu de l'empresa, de l'any de " Maria Castanya".
Si tot va com esperem demà divendres ja ens traslladem al nou local i tinc, tenim, una feinada de por!
No entraré a valorar el que em provoca el canvi. Marxem d'un sisè pis, amb vistes al mar, amb despatx individual, amb molta llum natural per els quatre costats de l'edifici...
A un local nou, a peu pla, accessible, tot pintat de nou i bonic, amb material també nou... però amb menys intimitat, amb menys espai i sobre tot, no tindré les vistes al mar que ara tinc, no sabeu lo bé que em van quan estic molt nerviosa.
Sembla que si giro la meva cadira cinc minuts i miro el paisatge.... oblido la meitat dels nervis o les ganes d'engegar algú a fer punyetes.
Ara, miraré la seu de la policia local.... (sense comentaris).
Fent neteja, tal com dic, he trobat aquesta carta, escrita per mi fa.... gaire bé 14 anys!!
Quan encara participava....
Deixo un munt de sentiments a la vella seu, 19 anys llargs anant cada dia, amb les rutines que això comporta.
He vist passar tanta gent...
Em fa il.lusió "estrenar", però em temo que els sentiments poden més.

Panxa contenta....

Sempre he relacionat aquesta expressió amb les persones que passen de tot.
Les persones que malgrat deure diners marxen de vacances i tant feliços.
Les que deuen diners i tenen un Bmw a la porta.
Les que van de senyors/es i son els malparits número u.
Mai he entès com aquest tipus de "personajillos" poden viure tant tranquils, si jo degués diners, a qui fos, (de moment només a La Caixa), no podria anar de vacances, ni a sopar a fora per ser vistos, ni tan sols comprar llibres...
Però noi, es veu que soc d'una altre "pasta", pateixo si no puc complir amb algun compromís, mentre d'altres, viuen encantats de les seves mentides.
Sort que sempre he confiat que un dia o un altre, tot hom, paga el que deu, d'una manera o una altre....
Està vist, tinc molts defectes, però no soc una "panxa contenta".

Colors....

En un paràgraf de "La Ratonera" D'Àgata Christie, li pregunten a una senyora: ¿És vostè socialista?, ella respon: "Sóc més aviat rosa pàl·lid".
Això és part del problema que té el PSC, al meu entendre. No senten el color vermell tots de la mateixa manera. Dins d'un mar de persones ha d'haver-hi de tot, ja ho sé, però de veritat, algunes persones haurien de ser, directament, de CiU.
Puc entendre, ho entenc, que el vermell té moltes tonalitats, agafem una taula de colors "Pantone" i en tenim la prova, però sí que crec que ha d'haver-hi un punt on tots veiem el mateix camí, la mateixa ideologia, el mateix sentit a les coses.
No entenc ni m'agrada la campanya de la JSC, així com defenso a Montilla com a gestor i persona seriosa, cada vegada m'ha agradat més la seva feina, no puc estar d'acord en aquesta mena de caricatura.
Tampoc entenc que el facin ballar en acabar un acte. Acte seriós i on s'han aprovat moltes coses importants per al meu partit que esperem es puguin dur a terme. Ho sento, ell no havia de ballar, el "paparra" ja el fan d'altres.
Tampoc m'agrada la No paritat de la llista, dels membres que no m'agraden no en parlo doncs jo en trauria només 4 dels 49 per Barcelona, per tant, irrellevant.
No es pot ser un somriure en un balcó, institucional, i menys si no representes ningú, i amagar la cara quan ve una càmera al sopar amb la "plebe". Això ni és socialista ni és res!.
Els i les que sentim, escoltem i vivim el socialisme, som una altra cosa. Vermella, això sí, i amb aquest puny que sovint amaguen.
Els roses, que busquin la famosa "sociovergència" de la qual, ja per avançat, renego.
(Algú em va dir que d'ençà de que em criden a "capítol" ja no parlo de política, aquí la prova)

Un acudit.....

I és que cada vegada les diu més grosses...
Del bloc "Los Calvitos".

Premis Sunshine Award...

Com diu Albanta... quina ilu!! Gràcies reina.
Rebo un premi de les "mans virtuals" d'ella, ni que sembli una tonteria, pensar que algú et llegeix i li agrada el que escrius, quan sovin et sembla que no... doncs és un gust.
Ara he de pensar en els 12 blocaires amb qui compartir este premi, i punyeta.... només 12?... tinc debilitat per un grapadet mes...
Com que coincideixo en alguns amb ella, en posaré que no coincideixin.

Glorieta, soc un xic còmplice de que decidís escriure.
Allò que han vist els meus ulls, ella escriu poc, però ella és especial.
Pere Pascual, d'art no hi entenc gens, però sí de política, i sovint coincidim molt.
Presó Mental, és difícil que anem junts al cinema, però almenys se què no he d'anar a veure.
Sense baixar dels núvols, m'agrada, i molt, com escriu.
Simplicigats, bueno... amb ell em perdria per molts llocs.
El racó de la solsida, llibres, pensaments.
Cuinar és generós, una delicatessen de pàgina.
Des del meu mar, passo unes estones magnífiques amb els seus escrits.
Francesc Puigcarbó, poeta, escriptor i periodista, digui el què digui ell.
Sentimentalisme pur, dona, jove, tendra i amb una força...
Sànset i Utnoa, ja els he dit dos cops però m'agrada tant el què escriuen...

Se que la gran majoria no ho pensen fer, que ja us conec!!, però bé, si us decidiu les normes son:
1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Ni "mu"

Doncs això.

Vodafone....

O com sentir-se una inútil sense motiu.
Aquest matí quan m'he llevat no tenia xarxa a casa. Com avui vaig de tarda m'ho he pres amb calma i després de la dutxa, el cafè i un parell de gestions m'hi he posat en serio.
En veure que no hi havia manera he trucat al número d'atenció de tele2, que ara respon vodafone, ves per on.
He estat 19,8 minuts escoltant una musiqueta i la veu d'una màquina que em deia que m'atenien en uns segons...
Quan per fi s'hi ha posat un noi, li explico, em fa fer les tonteries habituals, endolla, torna a reiniciar, etc... en veure que no, em pregunta quin windows tinc, li dic que és un Mac.. no respon, queda callat i als segons diu.. un mac... aahhh, de manera misteriosa s'ha tallat la trucada. Havien passat 43 minuts.
Jo, emprenyada com una mona torno a trucar, aquest cop 24 minuts escoltant la musiqueta, cançó que ja odio per la resta dels meus dies, s'hi posa un altre noi, ja li avanço totes les coses que m'ha fet fer el seu company, ell passa i m'ho fa repetit tot!, serà també una màquina?.
Torna a veure que no s'arregla el problema, em diu, uns segons si us plau, i es torna a tallar la trucada!!!
Aquest cop 48 minuts.
En total he estat més d'una hora i mitja i no m'han arreglat el problema. Mentre ells em feien sentir com una estúpida jo m'he llimat les ungles, m'he fet les seies, he passat la "mopa", he fet la pols, no un "polvet", he posat la rentadora i buidat el rentaplats, m'he cruspit un entrepà i un cafè amb llet i he fet el llit.
He tornat a trucar, aquest cop per fer una queixa i sabeu què em diuen?, que si vull resposta a la mateixa l'he de fer arribar per fax, si no, queda com una queixa interna i punt!
Quins collons!!! Aire els hi donava jo!
Lo pitjor, qui sanciona les companyes?, ningú!, si no, "otro gallo cantaría".

Sexual...

Una de les avantatges de tenir amics gais és que pots parlar de coses que amb un heterosexual no fas, almenys i gaire bé segur, no ho fas amb la mateixa sinceritat.
He comentat sovint que el meu millor amic és gai, i apart, és el marit que totes voldríem tenir. Atent, afectuós, bona persona, molt actiu sexualment, tendre, sap cuinar i fer de tot, educat, net, culte....
Bé, ell és qui m'ha dit per quin motiu no trobo parella, és clar que jo tampoc en busco, ja en vaig tenir prou!!
Segons ell acollono, perdoneu però és la paraula que ell m'ha dit. i per quin motiu?, doncs soc massa sexual, qualsevol home interessat en mi te por de no estar a l'alçada.
Parlo de manera lliure del sexe i és clar, ells, que sempre han tingut l'excussa de que nosaltres patim mals de caps inventats, doncs quan en troben una que mai en te, de mal de cap, surten espiritats!!.
Li he preguntat si això era dolent, m'ha respost a l'instant que no, que ell si un dia prova dona seré jo, però ha volgut reflexionar com a home sobre el motiu.
Aquesta nit donant voltes al llit mentre llegia, anava pensant en la seva reflexió i m'ha vingut un somriure als llavis.... El seu consell ha estat que el dia que vulgui trobar parella sigui més "pànfila", encara ric.
Realment encara no n'he trobat cap que estigui a "l'alçada" de les espectatives. La majoria, "boquilla".
(Vaja, acabo de liquidar qualsevol possibilitat per ser sincera, mecachis, vaig a veure si endreço les darreres capses de llibres)

De sobte...

Sempre arribes poc a poc, i tant com m'agrades, t'espero, impacient, per la llarga absència, per oblidar la calor i incomoditat dels mesos que et precedeixen. Mai falles, els colors dels arbres, les olors d'humitat, la llum més tènue...
Cert que amb tu arriben els cap vespre més foscos, però a la vegada gaudiexo de les espelmes, la mitja llum i les olors que portes, a mi m'agraden.
No hi ha moment més dolcet, ni més tendre, ni més tranquil per mi que quan tu arribes.
Benvolguda tardor, ja ets aquí i amb tu, el meu somriure.
(Imatge: "Otoño en Baviera" de Kandinsky, un dels meus pintors preferits)

El dia després....

Ahir, la "factoria" Torres i companyia, va tenir un dia de vestits llargs, un dia de perruquería, de manicures, de talons... pobres peus!
Ahir es va casar un dels meus germans grans, (a en Quim no li agradarà això de gran, però si va néixer abans.... ).
Una de les millors coses que tenen els casaments, per mi, es poder veure tots els meus nebots junts. Fan una patxoca immensa. En tenim des de la Meritxell, que ahir feia 33 anys, fins la més petita, la Laia que en te 7. La bona relació entre ells, el anar i venir d'una taula a l'altre, les bromes i balls...
Una cosa que no em va agradar, l'absència dels fills dels nebots, un casament sense ells, per mi, no és amb tota la família.
El casament va ser a l'Ajuntament de Mataró, una sala que queda bonica en aquestes ocasions i malgrat que ahir el discurs del "mossèn" sem va fer molt llarg, a mi i a gaire bé tot.hom, vaig poder gaudir de la complicitat de mirades amb cunyades i una germana.
Lo millor de la cerimònia, apart de lo guapos que anaven els nuvis i convidats..... l'Emili Suriñach, amb una poesia personal per ells, emotiva i molt tendre. No la tinc, si no, la posaria.
Potser em quedo amb una frase del "mossèn": "Qui creu que te drets i no te deures, mala cosa"..... (més o menys).
No sabeu lo molt que em va recordar algú!
Com no tinc la poesia i en tinc una dedicada de l'Emili de fa molt de temps, la poso, per recordar. Ell sap, i la seva dona, el gran afecte que els hi tinc. Ens varem marcar un lent que no va estar gens malament.


Total, avui tinc un grapat immens de capses per buidar, he anat a dormir passades les 3, he ballat i petonejat i estic baldada, però mica a mica....
Visca els nuvis!!

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach

EmBloCA'T...

En Rafa, del bloc Kasundena.cat em deixa el que en podem dir un "mem".
(Un mem per ajudar en la difusió dels blocs catalans)
Fa molt que ens llegim, amb alguna absència seva durant una temporada, però em consta l'afecte que em te i ell sap quin li tinc jo.
Podira posar molts nomes però he preferit els que poques vegades he mencionat.
Per tant vaig a intentar fer el mateix lo millor possible.

Striper.
El que més m'agrada d'ell és que tan aviat parla de teatre, de sexe, de menjar o de viatges, sempre em distrec el dia que el visito. (gaire bé cada dia ho admeto).
Llum de dona.
Les meves emocions, sentiments, la tendresa, les lletres i paraules que jo voldria escriure, ella ho fa per mi. Un dels millors llocs que he trobat per anar i gaudir.
Sànset i Utnoa.
No fa massa que els llegeixo però noi... potser al ser dos tenen més imaginació, però m'ho passo teta amb ells.
Garbí24.
Sempre te alguna cosa a la que fer "punxa". Subtil, original, amb segones intencions... en el que explica... és indispensable ja per mi.
T'espere en Albanta.
Una de les blocaires que potser conec menys, però de la que anyoro els escrits, lo poquet que ho fa, i tant que diu, sento un gran afecte per ella doncs crec que tenim una sintonia.

Èxit rotund...

Calen moltes, però moltes i moltes mans per organitzar un acte solidari com el de diumenge.
No cal dir la importància dels i les caminaires, son indispensables.
Però jo voldria tenir un record per els i les voluntaris/es.
Persones, la gran majoria anònimes, que amb el seu granet de sorra, granot si cal, han dedicat dies, setmanes o encara que només sigui un instant, a fer que tot rutlli com cal.
És evident que tenim un "cap de colla" que te més piles que el conillet de Duracel, en Joan Antoni Ciller, crec que no ha dormit en molts dies.
Apart d'ell estem els que hem intentat aportar la nostra feina, dedicació, ajut, temps i ganes perquè el dia d'ahir fos el que va ser, magnífic.
Les persones de la sortida, les que varen començar a fer entrepans abans de les 6 del matí, les que varen marcar, i després desmarcar el recorregut, els de l'aigua i els sucs, els que dissabte varen preparar a tota màquina els regals per els caminaires i varen acabar a les 9 del vespre, les persones que varen, varem, recollir inscripcions i fer ingressos, els que ahir els varen repartir, les que varem vendre cava solidari, la Montse, en Quim, en Josep, en Paco, dos més que ara no recordo el nom i que varem acabar ballant el Waka Waka per animar a les persones a comprar el cava i patates, tot a benefici de l'Associació de malalts d'Alzheimer, els que es varen quedar a desmuntar....
Hem dec deixar gent, però vull mencionar una persona molt especial per mi, amb 13 anys el voluntari número 1, en Martí, dos dies fent inscripcions, dissabte bosses de regal, ahir des de les 7 del matí, amb en Toni en cotxe, amunt i avall, muntant, desmuntant, recollint brossa... de tot va fer, i tot, a petició pròpia.
Estic ben estarrufada amb ell.
Una gran cadena de voluntaris, ahir i en setmanes anteriors, varen aconseguir que tot funcionés, TOT.

Clik

Paciència.

Conceptes...

Què o qui pot decidir quan una persona és “gran” per segons quines coses?.
Ahir, dia intens i esgotador, enmig d’una conversa i davant una broma meva algú va dir... Joana, que ja et gran, si fins i tot ets àvia!.
Lo pitjor del comentari, ser àvia vol dir que ja has caducat?.
Soc àvia, una àvia una mica diferent, ho reconec, lluitadora, emprenedora, “peleona” quan cal, una àvia que pot parlar i sentir un milió de coses, un milió d’emocions, que pot viure el sexe en llibertat, que soc feminista dialogant, que m’agrada riure, somriure i fer broma. Una àvia que no te por de fer-se gran, que li agrada de tant en tant anar a ballar, escoltar música, cuinar i gaudir de la meva gent, a la que estimo i em sento estimada. Una àvia que sovint diu que és mare i àvia soltera i per això vaig a pocs llocs, perquè poques coses m’omplen més que els meus nens i nenes. Una àvia que es perd comprant llibres, que somia amb un lector digital, però sense deixar de fer les seves excursions al Fnac a comprar llibres, a trepitjar les Rambles i el passeig marítim..
Una àvia que pot gaudir, quan tingui amb qui, d'un sopar romàntic a la vora del mar.
Sí, una dona de 49, però amb un munt de somnis i viatges per complir.
També se estar quan “toca” o la situació ho requereix. Tinc la força, per això i per molt més.
Però resulta que soc gran per el sol fet d’haver estat àvia amb 48 anys?.

I una punyeta!
És el que vaig respondre.
Com dic sempre, jo estic divina.

Val, ho diré...

Ja m'heu preguntats alguns/es sobre el tema llistes.
També sabeu que com diu la meva amiga Encarna, " en boca cerrada no entran moscas", però tinc opinió i malgrat els intents de que aquesta no surti, val, la diré de manera "fineta" :).
No he sigut mai partidària "d'ell", dins la nostra família i ha diferents maneres de veure les coses, la meva mirada és, i serà, catalanista, sense excessos absurd, però si d'aquest sector que molts neguen, ell és un.
Frases com aquesta em posen dels nervis, jo, amb aquests ni ha fer un aperitiu!. Els que fan campanya bruta amb frases que interpreten al seu antull, no!
Comparteixo moltes opinions amb en Pic, fa unes anàlisis polítiques en les que em sento molt implicada, ni que ell ja sap que el visito "d'amagat" doncs ell és "perillós". i ell no em deixa comentaris perquè jo no tingui problemes....
Però aquest cop no estic d'acord amb ell, sí en la part del "degoteig catalanista", però no en que l'exemple sigui en Sobrequés. Una persona que deixa un partit avui i demà dona suport a un altre, és, sense cap dubte, un "chaquetero". Només pensar en en Mas com a president, "melena al vent", m'esgarrifo.
Un clar exemple hauria estat en Castells, aquest, jo, si el trobaré a faltar. Aquest sí és del "meu sector", entre d'altres que poques vegades surten a la foto.
(he estat prou... fina o l'he de posar en el "secret"?

La més ràpida...

De la meva història.
Matí de divendres, plou, jo encantada. Pujo al bus a les 20:28, com cada dia. Sec al davant de tot, gaire bé mai ho faig, però m’he llevat cansada.
A l’altre costat del passadís, just darrera del conductor hi ha un seient. Intueixo, quan el bus torna a moure’s, que la persona es lleva i ve al meu costat, jo, com gaire bé sempre, vaig amb la música a les orelles, veig que em parla, trec el “pinganillo” de la meva orella i repeteix....

Ell: Quin dia més lleig no?
Jo: A mi m’agrada.
Ell: A sí?, si a tu t’agrada a mi també.
(m’hi fixo, el conec? No...)
Ell: Vas a la feina?, vaja si tens la sort de treballar que aquests socialistes dels collons ens estan deixant sense feina.
Jo: Sí, vaig a la feina.
(Pobret, acaba de fotre la pota fins a dins, veig que el conductor ens mira per el retrovisor intern, em pregunto si l'engego ara ho m'espero)
Ell: (insistent), de què treballa una senyora tan bonica com tu?
(jo cara d’espant, pot ser que aquest tipus em vulgui lligar?)
Jo: Treballo a una multinacional. (a la fi tenim sucursals a Espanya...)
Ell: A sí?, i t’agrada la feina?.
Jo: Sí.
( no s’adona que no m’interessa?)
Ell: I què fas els caps de setmana?, no seràs d’aquestes noies avorrides que el dediquen a llegir o bé anar al cinema?.
(El conductor em pica el ullet per el retrovisor, està fart de veure com llegeixo cada dia al bus)
Jo: doncs no, surto de festa, vaig a ballar i penso poc.
Ell: Molt bé!! Com jo!! Ara si em vols fer feliç digues que estàs soltera o divorciada.
(aquí m’ha costat amagar el somriure, el conductor ja estava petat, sense dissimular ni una mica, penseu que tot això ha passat en 10 minuts!, això sí, com plovia el trànsit era abundant i hem trigat més del normal en arribar)
Jo: Doncs no, ho sento, estic casada feliçment amb el meu quart marit, he quedat vídua tres vegades, si vols i em torno a quedar vídua doncs podem quedar... a més, tinc 7 fills i filles.
(paraula que ha anat tal com dic, la seva cara... un poema).
Ell: Val, si de cas en parlem un altre dia.
(blanc com el paper s’ha baixat a la parada del Caminet, jo he esclatat a riure i el conductor s’ha girat i m’ha dit, "lo dels marits es mentida no?". Tot ho és! Li he respost jo.

Mai havia "lligat" i "deslligat" més ràpt.
Vaja, que he lligat al bus, sense ser conscient ni donar peu, amb un paio que devia tenir 15 anys menys que jo, i és un brètol. Quin panorama!!

Penombre...

Estic estirada a la meva habitació, en penombra, gaire bé només intueixo els mobles, pocs, no m’agraden les habitacions massa equipades...
La finestra tancada em permet somiar, el silenci em permet pensar, res distreu el meu cap, ni el que per dins discorre.
De vegades em fa por tantes coses per fer, tants instants que no vull viure i em veig obligada a fer-ho, per ell, tot per el seu benestar, soc la que hi ha de pensar.
Avui una persona m’ha dit que soc una dona forta, ara tot just ho recordo, ho soc? ... miro la finestra... em te encisada....
Crec que sí ho soc, de que de vegades decaic, de vegades no puc més i és en aquests instants quan ell em mira i m’ho recorda, mama, soc aquí.
Una abraçada, moltes vegades, és la millor força.
Torno a mirar la finestra i els filets de llum del nou dia intenten entrar, em llevo i obro, tot just comença un nou dia i li dono la benvinguda al nou dia amb un cafè a les mans, mirant el mar.
Sí, sense cap dubte, soc una dona forta, només que de vegades m’ho han de recordar.
(la imatge és regal d'un bon amic. R.S.)

Tradicions....

No passa pas res, son tradicions, tota la vida ho hem fet, aquests son els arguments en tots els casos...
I se suposa que els humans raonem...

Les coses tan clares.....

I només te 13 anys, m'espanta una mica, de vegades, que ho digui tan clar, que ho expressi tan clar, que ho tingui... tan clar.
Periodista en potència?, ell diu que sí, de fet, l'escrit, te "tela".
(Espereu, vaig a buscar un pitet per les babes :)
(la foto te uns anys)

Estic que "trino"....

Ja ho crec...

A mil per hora...

Vaig a mil, tinc el meu pobre cap fet pols.
Estic fent una amanida, mentre pelo t tallo els tomàquets i la pastanaga rumio...
He de trucar el paleta, almenys preguntar com va...
No se si haurà vingut el de la finestra...
Per cert, he de trobar el moment, i un/a taxista per anar al Ikea i comprar els estris del bany...
Ara netejo l’enciam...
No se si dur més paquets allà.. potser acabaran emmerdats de pols..
Abans de dur més paquets netejarem no?..
He de decidir mirar mampares de bany o cortines... no se..
Ara recordo que he de posar peix al forn per sopar avui, tinc una reunió i vindré tard...
He de trucar en Carles a veure si convida en Martí a sopar...
He de fer arribar la comanda al Círculo..
Faig llista mental per el “super”, ara som un més a casa i es nota...
Ja tinc el peix a la plata del forn amb patates, tomàquets i una mica de pebre vermella...
Estenc la roba i m’algrat la ventolera el meu cap no para...
He fet aquelles còpies?...
Les targetes de votació?...
La trucada aquella de confirmació?...
Tinc que comprar el material escolar per el nen...
Per fi sec a dinar i em pregunto, venen pastilles, herbes, sobres, el què sigui per aturar una mica el meu “pèntium”??
Em temo que no!
Vaig a rentar els plats i penso....

No vull!

No.
Aquesta és una paraula que a nivell personal sempre m'ha costat molt pronunciar. He transigit en coses a la meva vida que ara no faria. Tampoc renego del què he fet, però reconec que els meus No haurien d'haver començat fa molts anys, potser una mica d'egoïsme m'hauria estalviat un grapat de mals de cap dels que ara "pateixo". Més aviat em fan patir.
Vaig decidir fa cosa de 4 anys que s'havien acabat, que si és no, doncs he de dir NO.
El dia 29 de setembre han convocat una vaga amb la que no hi estic d'acord. (consti que tampoc estic d'acord 100% amb la política econòmica).
Fa uns dies, fent broma amb un responsable sindical mentre ens feiem dos petons i ens preguntavem per les vacances, li vaig comentar que jo aquest dia penso treballar. Donat que la meva feina es troba en un edifici compartit amb el sindicat vaig fer broma i li vaig preguntar, directe, com soc jo i amb un somriure: Imagino que ens deixareu entrar no? a la fi jo defenso el meu dret a treballar...
Li va canviar un xic la cara i tan sols em va respondre: nosaltres estarem molt actius des de ben aviat al matí.
Ara no se si podré entrar o no, espero que si, espero que tants anys de relació i amistat permetin que no sigui un objectiu de cap piquet, seria una bona tonteria, és evident.
Jo em pregunto, si estem en democràcia i decideixo treballar, però no em deixen entrar, no em poden descomptar el dia no?.
Ja em veig a la porta, prenent un café darrera l'altre fins l'hora de plegar....

Sense encant.....

Sempre que camino per llocs nous miro els noms dels carrers, és una costum i potser per aquest motiu gaire bé mai m'he perdut a cap ciutat. (val, ho admeto, A Coruña em vaig perdre un dia!).
Em criden l'atenció els noms, alguns, aquest carrer és a Betanzos i recordo com varem riure amb en Martí pensant a qui enviaríem a viure allà... també la seva cara de sorpresa quan li vaig demanar que li fes una foto.
Apart, el carrer no era gens bonic.
Avui estic molt contenta, demà, ell, ja torna, i ni la perspectiva de tornar a la feina em treu el somriure dels llavis, recuperarem el tems perdut.

Imatges d'aniversari....

No calen paraules..... tenia al meu costat qui més m'estimo.

Mal acostumada...

Ens acostumem aviat a les coses bones, i més si aquestes ens donen plaer, si aquestes ens omplen de mil maneres, doncs és com la bona xocolata o el bon cafè, costen de deixar, ni que tinguem clar que ho tenim que fer.
I el temps va tan ràpid que intentes donar l'oportunitat, però sí no tenim les coses clares, quan abans millor...
I gaudir, el que podem dir gaudir de veritat, ho he fet, a fons i de manera lliure i plena, ja sabeu, mai m'ha importat el què diran, ben al contrari, ja vaig viure uns anys amb "l'espasa" de "ves amb compte, la meva imatge pública", malgrat no ser.ho jo.
He gaudit més de dos anys, però ha tocat tancar aquesta porta, les diferències culturals, al final, pesen massa.
Ja no tinc ganes de grans creuades....
Això sí, ha estat molt bonic i actiu, els records, aquests, seran per sempre amables i excitants, i és que fer l'amor i escoltar bachata, mai pot ser un pecat.....

No em deixen.....

Ho dic per activa i per passiva, NO m'agrada!, però per més que insisteixo, doncs m'han dit que no val, que no toca, que ara no és el moment i amb lo cabuda que soc encara m'emprenyo més....
No m'agrada el 49, és lleig de punyetes, he insistit a les amigues, als fills, a la família i res, no em deixen fer 50 anys i tenir-los dos anys seguits!.
Doncs res, que avui en faig 48 + 1, ni que sigui per dur la contrària....
De totes maneres el penso celebrar i com un acte de "protesta" m'he posat en James Brown i estic ballant, en camisa de dormir i acabada de dutxar, sense pentinar, una manera com una altre de gaudir del meu aniversari que tot just acaba de començar....

Deu ser que sí.....

Malgrat estar de vacances em llevo aviat. No a les 6 ni res d'això, però molts pocs dies he anat més enllà de les 8 o 8:30 del matí. Ja se, tampoc és quan surt el sol però als meus fills els sembla una tonteria, és clar que sí ho faig, és perquè el cos no em demana més, doncs ahir vaig tenir el net però avui... m'he despertat a les 7 i poc!, i no se el motiu, però un cop obro els ulls ja no puc donar voltes al llit, m'he de llevar...
També cada dia, penso mentre prenc el primer cafè, avui penso fer això i potser també allò... val Joana?, em pregunto...
Però un cop dutxada, fresqueta i donat que en Martí és fora 15 dies, la casa està recollida, no cal cuinar, roba bruta només la meva.... veig el llibre al sofà i em dic... va, Joana, estàs de vacances, només mitja hora... JA!!!, passen les hores, esmorzo, miro el mar per la finestra, penso en l'Atlàntic i el Mediterrani.... estic relaxada?, no penseu pas, tinc mil coses al cap, però torno a agafar el llibre i quan l'acabo, no era massa gruixut, m'adono que ja toca fer el dinar!.
Llavors em renyo severament, jo mateixa amb mi mateixa, i dic, bé, a la tarda... és clar que volia veure una peli......
Deu ser que per fi em sento de vacances no?, mira que m'ha costat!!
Total després de la peli aniré a fer un vol.... ja faré la pols demà vinga!

Lectures, a tot drap!

He llegit en unes hores el llibre "Una sortida digna" de Jesús M. Tibau.
El vaig comprar per internet a canvi que vingués signat per ell, ja us ho vaig explicar.
És magnífic, al llegir que parlava de la mort, doncs vaig dubtar, a l'estiu prefereixo llibres més distesos i que no em facin pensar gaire, però les ganes m'han pogut i quina sorpresa!.
Cert, parla de la mort, amb una fina ironia, un punt d'humor negre, una diguem lleugeresa que et treu un somriure als llavis amb situacions del tot inesperades i divertides.
No he pogut deixar la lectura fins al final.
Al ser diguem "contes curts", independents l'un de l'altre, permet arreplegar el llibre en qualsevol moment, fins i tot mentre feia el sofregit de l'arrós, i anar avançant.
Si teniu l'oportunitat el llegiu, creieu que val molt la pena.
En un altre moment faré un petit resum de tot el que estic llegint, que no és poc, però aquest llibre mereix un apunt per ell solet.

Primàries...

Quina mandra parlar de política, però aquest tema de les primàries sempre em fa emprenyar una mica.
Ja n'he parlat d'altres vegades, i ara, veient el "drama" ridícul que viuen a Madrid, i mira que m'importa poc el que faci el PSOE, però ho trobo del tot patètic. Després, els "meus" els imiten en actitud.
Des de que la militància els varem tombar les primàries que ells pensaven guanyar, Almunia-Borrell, i després de ser del tot inmoral l'actitut de la "Ejecutiva Nacional" dient que preferien el primer, ara tornem a viure una situació similar, Zapatero es decanta per una candidata i intenta per totes evitar les primàries, que la militància decideixi.
No em sembla gens bé, la "susodicha Ejecutiva" ha de ser IMPARCIAL. Esperem que les declaracions d'avui d'ella siguin sinceres, transparents i reals.
Ni un ni l'altre em diuen res, però que ho decideixi la militància. Sempre he dit, i votat, a favor que els caps de llista, en l'àmbit que sigui, NO siguin càrrecs màxims als partits, acumular poder als dos llocs és del tot.... incoherent i provoca actituds dictatorials.

De tornada....

Una setmana A Coruña, una setmana tranquil·la, dolceta, amb la millor companyia, hem caminat lo que no està escrit, amunt i avall, de punta a punta.

És una ciutat que permet les llargues caminades, on es menja molt bé, amb un passeig marítim que no s'acaba mai, amb un sol que notes poquet per el vent, però crema com un condemnat.
Hem vist museus, esglésies, com no a Galícia!, menjat pop i musclos, dormit lo justet, però descansat lo suficient, fet compres i detalls per els fills, joves i net, visitat Santiago i Betanzos, ens hem impregnat d'olor de mar, no hem mirat ni correus ni webs, desconnexió total.


Hem brindat per l'abolició de les curses de braus, per la nostra felicitat, per els canvis propers....
Fins i tot, amb molta pena, hem fet un xin xin per en Daniel, ja te dia de marxa a viure a Austràlia, dilluns dia 16 tindré un fill al "cul del món", és, segurament, la única cosa que entela una mica aquest estiu, però és el que ell vol i jo li faig costat, tots n'hi fem.
Estem nous, amb feina, i molta, per davant, però encantats.