dimecres, 6 d’octubre de 2010

De sobte...


Sempre arribes poc a poc, i tant com m'agrades, t'espero, impacient, per la llarga absència, per oblidar la calor i incomoditat dels mesos que et precedeixen. Mai falles, els colors dels arbres, les olors d'humitat, la llum més tènue...
Cert que amb tu arriben els cap vespre més foscos, però a la vegada gaudiexo de les espelmes, la mitja llum i les olors que portes, a mi m'agraden.
No hi ha moment més dolcet, ni més tendre, ni més tranquil per mi que quan tu arribes.
Benvolguda tardor, ja ets aquí i amb tu, el meu somriure.
(Imatge: "Otoño en Baviera" de Kandinsky, un dels meus pintors preferits)

5 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

També m'agrada la tardor. Però per motius més "terrenals": la calor comença a marxar fins l'any que ve!

*Sànset*

garbi24 ha dit...

cada estació te la seva cosa bona, el que més greu em sap és que amb la fred les dones us comenceu a tapar...i caminar per els carrers ja no és tant lluit

Joana ha dit...

Els colors torrats i les olors de castanyes i moniatos i la llar de foc... A mi m'enamora!

Glòria ha dit...

Tot i que avui ningú ho hagués dit que ja estem a la tardor, he suat "la gota gorda".

NaiaraRuiz ha dit...

Mamma mia! M'agrada, m'agrada!