dissabte, 20 de novembre de 2010

Se que puc....




Però no se com....
Ho veig cada dia, en àmbits diferents, en llocs i situacions, també diferents.
Gent que passa de tot. Gent que no s'implica, que no sent el que fa, per tant, no ho defensen, es limiten a tirar endavant, caigui qui caigui, per aconseguir la seva finalitat.
Se, perfectament, que pots fer les coses de manera mecànica, sense mirar les persones, sense sentir el què t'expliquen, veien només l'hora de plegar o recollir el benefici.
També se que és pot passar, dels companys i companyes de feina, dels veïns de l'escala, de la àvia que no pot creuar sola el carrer, dels sentiments i la misèria aliena...
Algunes persones només "piulen" quan els afecta a elles, jo no puc, les injustícies em poden i reacciono, i dono la cara. (així de vermella la tinc, de les bufetades que rebo).
Però i llavors.... on quedo jo?, no seria jo mateixa, seria una "llepona", o bé una mala persona, és pot ser les dues, prou que ho se, on seria tot el que crec i defenso?, no existiria no?.
Jo m'he de llevar i poder mirar-me al mirall i reconèixer que soc jo, que encara tinc força per tirar endavant.

Se que puc passar de tot, limitar-me a complir de manera mecànica en les coses més vitals, el dia a dia, però de moment, no trobo el camí, no el se veure. De la mateixa manera puc fer mal per l'esquena, xerrar i difondre però arribat el moment, no donar la cara, també ho veig sovint...
Algú m'ajuda?.
(ni que no puc garantir que vulgui ser del ramat).

5 comentaris:

Glòria ha dit...

Buf Joana, aquests dies veuràs de tot, ho veig jo i estic a "años luz" de tu... ânims!

gatot ha dit...

noia... fer el que pensem, quan podem pensar i quan podem fer, ja és molt...

i quan convé, també hem de descansar!

no sóc de gaire ajuda, ja ho sé; però hi sóc.

abraçada.

Conchi arcos ha dit...

Joana; les teves reflexions estan carregades de raó quina pena que alguns dels nostres mandataris no se posin davant del mirall per fer lo mateix. Una abraçada.

sànset i utnoa ha dit...

Sempre és convenient que no puguis garantir que sempre formaràs part del ramat.


*Sànset*

Mireia ha dit...

Ufff! es fa difícil poder ajudar-te.

Malauradament, els ramats ja són alguna cosa més que la globalització aplicada a la societat en que vivim.

Sé que no soc de gaire ajuda, però és que soc ben pessimista!
Petons