dissabte, 2 d’octubre de 2010

El dia després....


Ahir, la "factoria" Torres i companyia, va tenir un dia de vestits llargs, un dia de perruquería, de manicures, de talons... pobres peus!
Ahir es va casar un dels meus germans grans, (a en Quim no li agradarà això de gran, però si va néixer abans.... ).
Una de les millors coses que tenen els casaments, per mi, es poder veure tots els meus nebots junts. Fan una patxoca immensa. En tenim des de la Meritxell, que ahir feia 33 anys, fins la més petita, la Laia que en te 7. La bona relació entre ells, el anar i venir d'una taula a l'altre, les bromes i balls...
Una cosa que no em va agradar, l'absència dels fills dels nebots, un casament sense ells, per mi, no és amb tota la família.
El casament va ser a l'Ajuntament de Mataró, una sala que queda bonica en aquestes ocasions i malgrat que ahir el discurs del "mossèn" sem va fer molt llarg, a mi i a gaire bé tot.hom, vaig poder gaudir de la complicitat de mirades amb cunyades i una germana.
Lo millor de la cerimònia, apart de lo guapos que anaven els nuvis i convidats..... l'Emili Suriñach, amb una poesia personal per ells, emotiva i molt tendre. No la tinc, si no, la posaria.
Potser em quedo amb una frase del "mossèn": "Qui creu que te drets i no te deures, mala cosa"..... (més o menys).
No sabeu lo molt que em va recordar algú!
Com no tinc la poesia i en tinc una dedicada de l'Emili de fa molt de temps, la poso, per recordar. Ell sap, i la seva dona, el gran afecte que els hi tinc. Ens varem marcar un lent que no va estar gens malament.


Total, avui tinc un grapat immens de capses per buidar, he anat a dormir passades les 3, he ballat i petonejat i estic baldada, però mica a mica....
Visca els nuvis!!

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,

orbes mare perles s’afeixuguen

dins la presó de nacrat.

El balcó es l’escletxa tafanera

d’un interior de lluerna

i d’un nord que recorda llunyanies.

Mentre...

Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca

i el petó a la punta dels dits

cercant esperances.

Una, dues... nou-centes.

Els estels s’esmunyen juganeres.

Comença de nou: Una, dues... mil.

La lluna mira embadalida

La Joana, còmplice, li fa l’ullet.

Ja sé que no es poden contar...

Però es tan maco intentar-ho!


Emili Suriñach

6 comentaris:

garbi24 ha dit...

A casament s'hi hauria d'anar amb esperdenyes.....que amb les hores que dura estariem més comodes.
Algú t'hauria de fer massatges als peus.....i anar pujant...;)

Glòria ha dit...

Va anar bé el casament, oi?
Els nuvis molt guapos es veuen, i la germana del nuvi com s'arrambava amb l'Emili!!!
A les fotos se't veu feliç, Joana.
Bona nit.

Arare ha dit...

Felicitats per la part que et toca, guapa!

(jo al casament del meu fill hi vaig anar amb talons només per la foto, jejeje, després, sandàlia plana, que no estan els genolls per orgues!)

sànset i utnoa ha dit...

Ufff, quin cansament!

Felicitats!

*Sànset*

Tercera Edad ha dit...

Hola Juana me alegro de que lo pasaras bien .y les deseo Alos novios que al menos duren 48 años como el mió, Y que sean muy felices. Ya sabemos, que en el matrimonio todo no son rosa pero los que discuten son las personas que viven juntas muchas horas un beso Encarnas

pepi ha dit...

Quin resum més bonic, quines paraules tan dolces!
Gràcies per compartir-les

Petonets