43 i pujant...

Imatge: http://www.malostratos.org/

Avui han matat la dona nº 43 en l'àmbit "intra-familiar", 35 d'elles per les seves "estimades" parelles o ex parelles.
És molt dur llegir això i m'imagino que molt més viure un cas, però no puc evitar pensar en el patiment d'aquestes dones.
No oblido els i les infants que també ho pateixen, no imagino com pot ser l'animal malabestia que pega una criatura fins ha trencar.li les costelles...
Per sort, la majoria de persones que m'envolten son sensibles a aquest tema, participen i col.laboren en i amb entitats que lluiten per acabar amb aquest patiment.
Una amiga meva, la Glória, dona tímida, sensible, carinyosa, col.laboradora, bona escriptora, ni que ella diu què no, m'agrada com escriu i ni que lo seu és "la prosa", va escriure una poesia en un moment de sensibilitat elevada, poesia què va dur a algunes persones a preguntar-li si era una dona maltractada, de tant sentida com és la poesia.
Però no, ella està casada amb un bon home, sols què li afeca el patiment d'aquestes dones, cada dia més...

VULL VIURE!

Tinc els ulls anegats de llàgrimes amargues,

l'amor que sento per tu sempre ha tapat

les ofenses, agressions i les empentes.

No puc més, això s'està agreujant,

ja no serveixen els regals ni els penediments.

Ho has fet tantes vegades!

Avui ho faig públic perquè... Vull viure!

Glòria Figuerola
Mataró 25-10 -2004

Llibertat d'expressió.... estem lluny....

Rés... avui estic "plafff", he descobert que encara no em puc expressar com vull, encara pateixo "recortes".

No m'ha agradat gens aquesta sensació... i ens omplim la boca predicant..... en fi, un mal dia, jo també en puc tenir no?. Aixì que millor marxo a fer el dinar, tindrem l'estòmac feliç.

Una imatge val.....

Més que mil paraules.....
Te un link al seu blog en Ricard Blasco, que és real com la vida mateixa.
No veig la fi a tot aquest dolor, com sempre, els més dèbils son els que acaben morts, orfes i desamparats.
Els rics contra els pobres, un cop més. I què fem per ajudar?, potser què tots/es i pensem una mica.
Duc Palestina al cor i cada cop les imatges son pitjors...


Això és el què fa Israel...

Famílies, però quines famílies?

Avui és tanca la cinquena Trobada Mundial de les Famílies i és clar... no em puc deixar de preguntar de quines famílies?, les "reals"?, i no parlo de monarquia que prou repelús em va fer veure'ls allà tos ajupidets al davant del mal anomenat "papa" i dic mal anomenat, perquè un pare no fa distincions entre fills/es.
Parlo de les famílies que actualment existeixen, les famílies monoparentals, les famílies homosexuals, etc...., la realitat social no te rés a veure amb aquesta trobada, donat que no accepten tots els tipus de famílies existents. És públic i evident que soc agnòstica, però se persones que s'han sentit maltractades per l'Esglèsia católica, persones molt creients que no entenen els motius de la seva discriminació.
Si jo fes una trobada de cuineres/ers no podría discriminar els que cuinen peix o bé cuinen bistecs, o bé els que son vegetarians, cuineres/ers és tot.hom que cuina. Dit aixì, crec que és prou entenedor, les famílies que aquests i aquests volen, no tenen rés a veure amb el nostre dia a dia, amb la realitat social del moment.
Cada cop son i som més els i les divorciats/des, tornats a casar o sencillament "arrejuntaos" (viure junts), tots aquests estem fora per sistema d'aquestes trobades i no entenc ni mai ho faré que és jutgi les persones per qui dormen, per qui estimen o per qui conviuen, a l'Esglèsia, suposadament, li interesen les ànimes no si jo dormo amb un home o una dona i si per dormir i tinc papers!
Soc una persona que viu en "peccātum" per ells és clar, per mi visc l'amor quan és presenta i amb qui vull viure el mateix.
Ahir miraba la trobada de Valencia i pensaba que si tanco els ulls i sols escolto, faig un viatge al passat, on ells encara manaven.... per sort ja no és així.

Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma.
Luis García Montero

Egoísme en estat pur....

Admeto, als meus 44 anys, que encara moltes coses no les entenc. En part m'agrada, si no entens una cosa, busques explicacions, raonables o no, però busques, t'informes, aprens... i si aprens estàs viu, mantenir les inquietuds és important.
Però què passa quan una cosa no la pots entendre?, què passa si a sobre ho trobes egoista i irraonable?.
Acabo de llegir que una dona, psicòloga, (és a dir, suposadament "cultivada"), ha estat mare als 62 anys..... , ho trobo una barbaritat!
Això passa en aquest mal anomenat "primer mon", tenim tota mena de medicaments i tractaments que ho permeten i jo lloo tots aquests avanços, n'he pogut fer servir algun d'ells i facilita el duur camí que de vegades representa voler ser pares, vaig comptar amb un metge realista i animòs en el darrer embaràs i vaig veure d'altres dones, no tan afortunades com jo, plorar per no aconseguir tenir un fill.
Però i qui pensa en aquest nen?, qui pensa que quan ell tingui la pubertat, aquesta etapa dura per ells i per els pares i mares, quan ell tingui 14 anys la seva mare en tindrà 76...., si és viva, és clar, quan aquest noi en tingui 25, l'edat d'acabar una carrera o bé independitzarse, amb sort, la mare en tindrà 87....
Aquest nen està ja d'entrada condemnat a viure sense pares des de la primera juventut, insisteixo, això si soc positiva, ho trobo un grandísim acte d'egoísme.
Jo vaig tenir en Martí amb 35 anys, ja em vaig trobar "gran", se que per moltes dones aquesta és la edat ideal, però jo ja tenia 3 fills de 18, 16 i 14 anys, em vaig veure capaç ni que sovint penso que quan en Martí en tingui 25 jo en tindré 60!!! i alguns dies, penso que no el puc seguir, tanta vitalitat em deixa esgotada.
El meu fill gran ara en farà 27, el segon 25 i la nena en te 23, estic encantada de la vida de ser una mare jove per aquestes edats, potser per aquest motiu encara trobo més bestial tot això.
Entenc les ganes, però crec que s'han de posar límits, no ja per la salut de la mare, el tractament de fertilitat és bastant duur de seguir, també hem de pensar en el nadó.
Ho sento, però per molt que ho intento, no ho entenc!!!.

Calor i converses...

Avui a la tarda, he parlat amb un amic, jo el considero així, jove i agradable, (no diré noms i seré discreta), hem parlat del temps, de la calor, de la disposició dels cossos i les ànimes, aquestes calors ens disposen a moltes coses i una d'elles és a lluir cuixes, canalillos impossibles, (això si ho practico), cinturetes les que les poden lluir, no és el meu cas :) i roba lleugera, m'agrada més insinuar que no pas ensenyar.
Però hem comentat el post que vaig deixar fa uns dies i què va fer que em posés vermella dissabte en el sopar popular que vaig anar, vermella perquè algun dels presents va considerar que era.. porno!! i no en va tenir prou que varen baixar el portàtil perquè tot.hom el veiés, quina vergonya!.
He rigut amb aquest jove del concepte "porno", per mi era un post una mica sensual, poca cosa més, però és clar... algunes persones han llegit poquet porno... i si jo escric porno, evidentment, seria un porno directe i sense embuts, potser subtil, però clar i decidit, tal com raja.
Els dos hem arribat a la conclusió de que va bé canviar d'aires de tant en tant, canviar els blogs seriosos i polítics per alguns una mica més distrets i "animats".
Estem a l'estiu, fa calor, no ens tapem per dormir, mengem gelats, bebem mojitos, sortim més a sopar i ballar, fem amistats noves, soparets a la fresca, duem poca roba, fem passejos sota la lluna per el pet d'ones, no tenim pressa per anar al llit i gaudim tant com podem, la carn, tal com sabeu.... és feble! i la meva també eehh.

Busto parlante.....

(Caricatura de Jan Op de Beeck)

Ahir vaig tornar a veure'l a la tele, la seva cara inexpresiva, com sempre, el seu mostatxo congelat i aquell somriure fret i distant.

Va "parlar", como ho fa sempre, per mentir i va tenir la barra, si si, barra, de dir que ZP va de la mà amb ETA, que fa i diu el què li manen....

Ho va dir, com no, al últim púlpit que li queda, el de la Fundación Faes, que us recorda aquest nom?, ni pensar vull a què és dedica aquesta fundació, apart d'exaltar el famós.... Espiritu Nacional...., ni que ells diuen que és una Fundació per les idees, quina por.... si algú és prou valent/a aqui teniu el discurs, això si.... no em faig responsable de les conseqüències físiques ni morals que us pugui provovar la lectura d'aquest "panfleto".

És evident que no està d'acord amb acabar amb el terrorisme, ell prefereix morts als carrers abans que ZP pugui aconsseguir la PAU, aquesta PAU desitjada per la majoría. Si teniu temps us recomano l'escrit al blog de La Columna d'ahir sobre la PAU, val la pena.

Segons ell, Aznar, la majoría de ciutadans/es d'aquest país, és posen les mans al cap per culpa d'aquestes converses, em pregunto què entén ell per majoria, majoria erem els que varem dir NO a la guerra i ell va passar de tot.hom i ens va fotre en aquell merder, allò si erem majoria senyor "busto parlante".

Aquest és un d'aquells "personajillos" que passen per la vida sense pena ni glòria, que volen deixar "rastre" i la majoria, la majoria real, el què volem és oblidar què ha existit i oblidar què en algun mal moment va ser el "señor presidente".

"Señor", sigue siendo usted un impresentable!.

Vertigen i soparets a la fresca...

Després de dinar a casa del meu Dani, dinar bonissim per cert, he anat a fer una visita a una estimada cunyada, és a l'hospital i un germà, la seva dona i jo, hem passat gran part d'aquesta tarda de diumenge xerrant amb ella, les visites sempre s'agraïxen i aquesta cunyada, Amaparo, és agraïda, hem passat una estona molt agradable i com és troba molt millor ja hem previst un sopar de peix a Arenys, vaja, una tarda de profit i bon ambient.

Arribo i miro el correu, em provoca vertigen veure el contador, ho faig poques vegades però noi..... 6000 valents/es llegeixen els meus rotllos i neures?, quina vergonya!!, de totes maneres dono gràcies per la paciència, jo estic encantada amb aquest espai on sempre escric des de la llibertat i el caràcter tan propis de mi.

Ahir vaig anar a un sopar de carrer, Prat de la Riba, on en Marc i la Mercè any rere any sempre ens tracten com uns senyors/es, bon menjar, bon veure, bon veïnat, i una atenció deliciosa. La companya de lo millor, el meu Martí, com no, en Carles i la Glòria, la Núria i en Toni, en Quim, la Montse, en fi, un grup agradable i entranyable.

En fi, un cap de setmana que no he parat però ha estat un plaer...

Plaers i carícies confesables....

Sempre m'has agradat, era joveneta que ja gaudia amb tu plaers, llarcs i intensos, la majoria de vegades sola, m'agrada en solitud i poc a poc, anar lliscant per les teves curves, la teva frescor, els teus canvis imprevists de rumb, ara vas i ara vens, però sempre al meu voltant, mai acabes de marxar i de tant en tant un ensurt, pujes les meves cames i m'esgarrifes, no per nous son menys agradables, les sorpreses quan es tenen aquests moments d'intimitat també agraden.

Vaig i vinc per sobre teu, al teu voltant i tu al meu voltants, em relaxes, em refresques, m'excites i em calmes, m'humiteges, tens un poder sobre mi què mai ningú ha tingut, mai ningú ha aconseguit que deixés el meu mal humor, nervis o bé penes darrere tant com tu, les teves carícies als meus peus fan miracles, ni que no hi crec, segur que la sensació és la mateixa, plaer absolut....

M'enfonso en tu, deixo volar la imaginació i soc feliç, aquest mar en fa feliç...

Per fi m'he fet el primer bany de peus de la temporada!!!. Quin gust noi....

El quadre: CARICIAS © Mercedes Vandendorpe

Notícies que ja no haurien de ser-ho...

Tots i totes sabem que a molts paisos viuen com aqui ho fèiem fa cents d'anys, sense garantíes de cap tipus, però així i tot, no em deixen de sorprendre algunes coses que llegeixo.

Notícia d'ara mateix a El Periodico de Catalunya, les dones de Kuwait van a votar avui per primer cop...

Això sol ja esgarrifa, aqui tenim una certa imatge dels Kuwaitis de Puero Banús, Marbella, etcc..., carregats d'or, de vaixells de super luxe etc.... la trist realitat és que aquestes dones, ells, els mascles protectors i que segons ells ho fan per el bé d'elles aquesta super protecció, varen aprovar fa justet un any el dret a què elles votessin.

Lo millor de tot, si aquestes dones puguessin votar amb llibertat real, no el que els diguin els seus homes, la majoría ho faran, podríen "tombar" qualsevol govern, donat que segons la notícia.... de la població autòctona kuwaití d'un milió de persones, només 340.248 tenen dret a votar i d'aquests, un 57,5% són dones..... traduït amb números, elles son majoría, asociades i organitzades, guanyen!!.

És molt lent el camí de les llibertats i més en aquests paisos, per les dones molt més, els maltractaments son habituals, no poden sortir soles ni a comprar, no poden decidir sobre els seus diners, ara sols queda que s'organitzin, ni que és clar.... el Emir llavors pot destituir qualsevol govern que no li agradi!.

Però no hem de pedre mai les esperances en un futur millor...

Tête avec la tête....

Alguna vegada no us ha passat de no entendre bé un mail i què això ha provocat un mal entès de nassos?, o que algú no ha entés un de vostre i tot és un embolic?.
Algunes amigues, ben intencionades, segur, diuen que escric bé, que m'expresso bé i s'entén el què vull dir. Però de vegades jo no estic tant segura, dic, expresso, escric, amb faltes ho se, però faig l'esforç i escric en català, ni aixi em faig entendre sempre, dir clar què vull, com ho vull i com ho veig i bó i aixi trobo algú que s'empipa amb mi..
Se moltes persones que han tingut algun mal de cap amb el correu electrònic, no sempre ens expressem bé, i al no sentir la veu de les persones ni la seva entonació, no ens entenen ni els entenem igual.
En directe, en persona, això no passa, rés és com una Tête a tête , un mirar els ulls, si alguna cosa tinc maca son els ulls, un somriure, un gest, un tocar una mà, un "picar" l'ullet, una abraçada de despedida, tot això mai, però mai mai és pot canviar per un mail, ni tan sols per una trucada, jo no canvio coneixer una persona ni que sigui 20 minuts per cap mail de 100 pàgines.
Avui he gaudit d'un dia de festa, ho puc fer poques vegades, he anat a Barcelona, he mirat botigues, he anat al Fnac on algun dia espero que no em deixin entrar.... per el bé de la meva economia...., he passejat amb una calor terrible i he dinat amb un xicot jove, agradable i simpàtic que a més ha tingut a bé convidar.me a dinar, el meu fill Daniel.
He tornat a casa fa una estoneta i ara espero en Martí, no penso mirar notícies, avui ja sabeu, a Rey muerto Rey puesto, i no vull espatllar el bon humor que tinc per cap rei, i pensar que soc republicana!!!.

En família...

Avui un post tendret i carinyós, massa dies de tensions i nervis, avui que malgrat ser "atea" festejo el Solstici d'estiu i com no, el meu Sant, he tingut un dia de lo més relaxant i tendret, fills i joves inclosses.
Un dinar tranquilet, amb "macarrones Juanita" com a plat principal i com no, regalets estupendos.
Per fi ja no tinc excusa posible quan oblido un aniversari, m'han regalat una magnífica Palmz22 i a partir d'ara ja ho puc apuntar tot!, pesa poquet i em fa molta il.lusió, apart de les múltiples utilitats que te.
També unes arrecades precioses, un perfum que duu per nom Euphoria, suggeridora i dolceta, és coneguda la meva debilitat per les bones colònies, és en la única cosa que soc una mica... ufff.. no se si dir.ho... pija!.
També uns motlles de silicona per cuinar, espelmes perfumades de canyella i xocolata, unes copes de cava de Bohemia magnífiques... la sogre..., mails de gent estimada i cada cop més coneguda, flors virtuals...
En fi, no és per els regals, ni molt menys, és la companya que m'ha possat tendreta, les confessions i l'amor, la confiança, l'afecte i les rialles que he escoltat a la terrassa mentre recollia la cuina i pensaba... que siguin per sempre aquests instants..., ha estat tota aquesta gent que m'ha escrit un missatge, que ha pensat en mi fins i tot avui que alguns passaven un mal moment personal, fins i tot així, han trobat un minut per felicitar la Joana...
Bé, volia compartir la meva felicitat que avui ha estat molta.

Discriminació NO positiva.

Si alguna cosa m'agrada de mi mateixa és no haber.me resignat mai a les injusticies, a les decisions dictatorials, ni quan era jove, (el pare no em deixaba ni sortir a la porta sola), ni ara. Sempre he pensat que quan em fes gran, ara ja en tinc 44, em calmaria una mica i veuria les coses amb més fredor, dono gràcies a qui calgui perquè això no ha passat, segueixo pasional i amb el caràcter decidit, les injusticies em fan mal al fetge!.
Tot això ve donat per una cosa que ha passat avui, a una noia què conec bastant, lo suficient per saber que és llesta, intel.ligent i preparada, amb una carrera i amb moltes ganes, una noia que mai ha fet servir de "filla de" li han dedicat uns quants insults, des de l'anonimat, és clar, els cobards actuen aixi.
He patit en un passat no massa llunyà un sentiment semblant al que ara deu tenir ella, estar casada amb algú que tingui un càrrec, ni que tinguis una trajectòria impecable i mai hagis fet servir aquesta condició, sembla que et deixa in habilitat per parlar, opinar, treballar, etc..., encara recordo algún comentari groller i de mal gust d'una persona que em va dir que em dediqués a fer de... senyora de...., aquell dia si vaig treure foc per els queixals!!.
En aquest cas concret ella és filla d'una persona coneguda, però per mi, és la Eu, senzillament, quan li he tingut que demanar alguna col.laboració, alguna feina, mai he mirat qui és el seu pare, ni francament m'importa poc, ella és ella i punt.
I crec, fins on jo se, que treballa bé, què és constant i pencona, per ventura a les feines no és mira això?.
Jo ho he passat molt malament amb aquesta discriminació, abans de separarme semblava que a les assemblees no podia opinar, però jo ho he fet sempre, molt abans del segon marit ja era militant i soc activa políticament des de els 15 anys!, qui ha de dir que deixo de ser "bona" per haver.me enamorat d'un polític?.
Lo millor és que quan em vaig separar ja ningú em va retopar més.... quanta estupidesa.
Poca gent és pot imaginar lo dur que és que et jutgin sols per tenir família on sigui, i més si som dones. Encara ens queda molt de camí fins aconsseguir la igualtat real.
Sort que jo, soc "dura de roer" i sempre seré, sencillament, la Joana, tingui el marit que tingui o sense.... ves a saber.

Les flors, per ella i per mi, perquè ho valem!!!.

De com ho veig i ho sento....

He vist aquest "acudit" de Ferreres al blog de La Coctelera , real com la vida mateixa!. Brrrrr, segueixo a mil!

Avui callo....

Ja sabeu el refrany aquell castellà.... quien calla otorga.... i avui com estic emprenyada, empipada, decebuda, cabrejada, mosquejada, indignada, derrotada i duc una mala llet considerable, per el meu propi bé i no tenir que penedir-me del que dic o escric, millor m'estic calladeta i deixo passar les hores a veure si em calmo i no dic el què penso dels tecnòcretes i manipuladors que han provocat el canvi, això sí, han fet i desfet al seu antull, sense valorar lo molt que li deuen i devem a ell.

El "ministro" en funcions ha guanyat, doncs que li aprofiti!.

Lo dit, millor callo i us deixo la notícia.

El Periodico de Catalunya.

Aiisssss Pasqual.....

Benvolgut "presi", mira, avui estic minimalista, et vull parlar des de la confiança, no en va soc votant teva i amb el temps he aprés a entendre una mica més el que son conegudes com " Maragallades", he col.laborat des de la meva modesta posició a l'aprovació d'aquest text.

Ara ja tenim l'Estatut, aquest que t'ha portat tants mals de cap i tants debats, discursions, baralles i estic segura que més d'una nit sense dormir.

Doncs ara, que ja hem donat el pas més gran, has de tornar a sentir i aguantar les pressions sobre el teu futur inmediat, seràs o no seràs candidat?, aquesta és la qüestió, ningú s'atura a felicitar i agraïr la feina feta, no pas, ara volen saber què penses fer o bé, et volen pressionar perquè passis a ser un "pope intelectual", posem com l'Obiols, i que deixis el camí lliure a l'ex de Cornellà, ara ministre "en funciones" que imagino ho fa bé, per tant que ho segueixi fent.

Pasqual, no desisteixis, no has encertat totes les decisions, és evident, però mai ningú del PSC ha aconsseguit tants bons resultats, ningú había estat President com tu has estat, i estas encara, ets Català i entens els que som nascuts aqui i els que varen venir, ets campechano i divertit, i si que potser no sempre has seguit les directrius "marcades", però noi, per mi que tampoc ho faig sovint, això forma part del teu "encant".

Has de ser candidat, no perquè ho digui la Torres, total soc un granet de sorra en un mar, has de ser.ho per la molta gent que va confiar en tu fa una mica més de dos anys, per tots i totes els que vares convencer de treure CiU, per demostrar que la confiança i el suport que et varem donar, era vàlid i que tu has de fer d'aquesta la nostra estimada terra, un país progressista i modern, d'esquerres i on tots i totes siguem iguals.

Això si, ja saps que no m'agrada gens ni mica que no pensis amb la paritat, aquest cop no ens fallis!.

Aquesta foto la va fer Quico Melero, i volem un SÍ a seguir teu, tan gran com el de la imatge.

El dia després...., Som i serem!

Estic esgotada, una jornada com la d'ahir, de més de 16 hores acaba amb la fortalessa de qualsevol, i jo no soc diferent. Malgrat que vaig intentar mantenir un somriure i ser positiva tot el dia, i casi no vaig parar ni un moment, la calor a l'edifici va ser casi insuportable, a les 11 de la nit entraba a la dutxa de casa i no em quedaba ni un raconet al cos que no em fes mal, punxadetes als peus i mal de cap, però..... estic molt contenta, molt i molt.
Hauria volgut una participació més alta, sense cap dubte, però els col.legis electorals varen obrir 12 hores, molts en condicions bastant incòmodes, qui va voler anar.hi, va tenir temps, qui no hi va anar, ara no és pot queixar. No faré valoracios de dades, ja ho faran els que en saben molt més que jo.
Qui diu que no és vàlid per la baixa participació?, sols uns 10 punts per sota de les darreres autonòmiques, qui ho vol impugnar? aaissss.... si, ho diuen els de sempre, els negatius i anti catalans, ho diuen els que qualsevol millora per la nostre terra els sembla malament, és un Nou Estatut, bó, amb un recolzament del 73 i pico dels vots i ara tenim que fer que sigui per tots i totes.
Quines eleccions no acceptarien que el candidat guanyador fos president amb un recolzament tan alt de l'electorat?.
A mi, des de la meva modesta posició, m'agradaria dedicar aquesta victòria, a les persones que des de l'anònimat han colaborat a fer realitat això, aquestes persones que mai surten a les fotos però hi son, i som diria, als i les que han repartit propaganda al carrer, han posat cadires als mítings, han ajudat a fer credencials i camins a la Junta Electoral, (Núria mai podré agraïr prou la teva col.laboració sempre desinteressada i amb un somriure als llavis i els ànims que sempre dones), als que han fet d'Interventors/es, Apoderats/des i han passat tot un diumenge amunt i avall sense cap més compensació que un picnic i un pica-pica amb cava al final, als i les que han omplert sobres de votació, les persones, a la fi, que la il.lusió i les ganes han portat ha ser protagonistes, ni que mai els veiem "retratats", les persones que fem i son Socialistes!.

I tant que SÍ !!

Per el nostre futur inmediat, per una millor Autonomia, perquè en un futur el millorarem, i perquè aquest moment és el moment del SÍ, siguem positius i mirem endavant.

Lectures...

Avui, darrer dia de campanya i dia "estressant" com pocs, massa gent, massa telefòn i massa feina, parlo de lectures...., ni que vagi cansada, ni que tingui son, he de llegir, això si.... avui encara puc dir.... SI, jo votaré SÍ, gran, contundent i rotund, com jo.
La meva companya de feina em va recomenar un llibre que duu per nom, La pell freda, el vaig agafar a la Biblioteca i el vaig llegir en 48 hores, tot un cap de setmana "eganxada", tal com sona, quina neura de llibre...., això si, t'enganxa des de el primer moment, no saps si és cert o no tot el que passa, fins la darrera pàgina, el recomano, una novel.la molt bona, sembla que jo la he descobert tard.
Sempre que vaig a la Bibioteca de Mataró, busco un llibre i surto amb tres, mira que intento no fer.ho, no oblido que apart en compro cada mes, però sempre en trobo algun d'interessant, així que aquest cop vaig agafar un llibre de la Jean Austen una novel.la magnífica, Sentit i Sensibilitat , escrita al 1811, amb un munt de tendresa, afecte, amors i desamors.... sensibilitat i tendressa al límit diria jo. Les dones d'avui ens costa una mica entendre el comportament de llavors... esperant que l'home es decidis etc...., però si fas l'esforç de situarte en aquells anys quan vas llegint, gaudeixes molt. M'agrada comprovar que els nervis i l'estrés habitual de les campanyes no han minvat la meva capacitat d'emocionar-me i estar emotiva i és que en el fons.... soc una romàntica.

Ni que volguessim podriem!!

Arribo a la feina a les 9 i cinc, malgrat que entro a les 9:30 sempre m'ha agradat arribar una estona abans i preparar la jornada.
Només sortir de l'ascensor a la cinquena planta ja sento el telèfon, dues línies sonen a tota pastilla. Obro tan ràpid com m'ho permet trobar les claus al fons del bolso, el mp3, el café que duc a les mans... podria no respondre, oficialment no hi soc, però l'agafo i atenc les peticions, carregada amb tot encara tinc temps de tornar a respondre una tercera trucada abans no deixo el bolso al seu lloc.
Tinc bastant de correu electrònic, tinc credencials d'Apoderats/des i d'Interventors/es que fer, tinc un missatge de la Junta Electoral de zona, tinc que lligar un malentés en la petició d'un local, venen dues iaies a buscar vots, altre cop el telèfon, més persones a buscar paperetes de vot i mentres... el café amb llet ja està gelat.
Actualitzo la web, les dades d'ordinador, preparo etiquetes i carpetes, segueixo atenent el telèfon, la gent vol anar a veure en ZP divendres a Barcelona, atenc més persones que em demanen el vot per correu, els explico que ha passat el plaç i ho lamenten molt.
Entre trucada i trucada son les 11 i aconssegueixo fer un "kit kat" amb un mini de formatge i el café amb llet geladet, entre queixalada i queixalada segueixo atenent cosa que fa que el mini em duri més de 25 minuts!.
Ara faig fotocòpies, una carta de condol, ara "cuallo" dades amb en Ramon de la Fede i actualitzo les meves, més signatures d'accepto d'Apoderats, més trucades per el bus i més notícies per la web, si tingués un amant sería la web, passo amb ella més hores que amb els fills.
Per fi arriben les 13:30, faig un llarc sospir i m'aixeco, avui puc dinar a casa, de fet abans de sortir ja he fet el llit, he fet part del dinar, he posat la rentadora i he vuidat el rentaplats, he posat fins i tot la taula per dinar...
Bueno i a què ve explicar la vida tan agitada que duc darrerament?, sencill.... doncs no diuen ara els del PP que els hi muntem manis en contra?, senyors... per ser educada.. quan pretenen que ho fem?, si no tenim temps ni per la depilació!.
En fi, ho he explicat amb certa "ironia" diria en Ferràn, però quina vergonya!, si els ataquen a ells, com va dir ahir Pepe Blanco, llavors som "nosaltres" que ho muntem, si ens ataquen a nosaltres, tal com varen fer a la mani de dissabte, llavors és una pura expressió de Democràcia, quins pebrots home!.
Vostés han "calentat" al personal, tant malparlar de Catalunya i els i les catalans i catalanes, dissabte, ho reconec, vaig ser molt feliç i em vaig sentir identificada amb les peixateres i carnisseres del mercat de Collblanch, manifestació espontànya señorito Rajoy, sap què és això?, ho dubto, vostès sols saben manipular i mentir i a nosaltres sols ens interesa fer la feina i a ser possible, ben feta!.

Los Pépiness- Amo a España

Per riure una mica i "relaxar" l'ambient.

Querido José Luís, ZP para los amigos/as...

Quería escribirle una carta abierta y sincera, cargada de intenciones y porqué no... emociones, ni que es una carta que no va a leer el destinatario, él es español, asi que he decidido escribirla en castellano, ni que no es mi lengua materna, para evitar que se la traduzcan, siempre pierden emotividad las cosas traducidas.
El dia que fué elegido candidato del PSOE, no crea, no fuí feliz, yo era una gran defensora de Josep Borrell y siempre he considerado que el PSOE no le trató con la dignidad debida, y como militante del PSC me molestó, y mucho!, pero en fin, ese no es el tema. Decía que cuando fué elegido no me hacía ni fu ni fá, me dejó bastante indiferente, demasiado tranquilo y poco genio le vi.
Debo admitir que he cambiado de opinión, usted, poco a poco y sin escándalos ha hecho camino, va cumpliendo el Programa Electoral con una rectitud y un nivel pocas veces visto. Personalmente le agradezco de corazón y por ser un tema que me “toca” muy de cerca, la aprovación de los matrimonios homosexuales, para una persona muy querida para mi era un tema importante.
Ahora bién, no solo voy a “dorarle la pildora”, en el tema del terrorismo, creo que sigue el buen camino, el bueno de verdad por primera vez, ha dado los pasos que a mi modesto entender nos pueden llevar a la PAZ definitiva. Solo tengo una queja, está usted demasiado pendiente del PP, usted quiere que todos los partidos le den apoyo y solo por eso merece mi respeto más profundo, pero algun dia verá usted la mala fe de esas personas con las que pretende llegar a un buén entendimiento, no lo va a conseguir, no se puede negociar sin palabras, ni para terminar con el terrorismo ni para llegar a un acuerdo con un partido que pone por delante sus intereses electorales y compromisos con la “derechona” de este pais, sin palabras no podemos ni debatir los gastos de una casa.
Usted quiere hablar con todos, eso le honra, pero no hay más ciego que el que no quiere ver, ni mas sordo que el que no quiere oir.
Ellos, ni escuchan ni ven la gran posibilidad que hay frente a nosotros, no solo frente a usted o el PSOE, frente a todas las personas de bién que queremos terminar de una vez para siempre con el terror y los asesinatos.
Hoy, ZP, hay una manifestación, sabemos lo manipuladas que están algunas asociaciones, y la de Víctimas del Terrorismo lo está también, su presidente, y lo digo dentro del “respeto” que merece cualquier persona, es un impresentable.
Usted debe atender, escuchar, pero le pido que no pierda el rumbo, que si no quieren hablar y han “cortado con nosotros”, (como si fueran nuestro primer novio... fijese...), usted siga, no se desvíe por ellos, no lo valen, creame, prefieren seguir con los muertos a que usted se lleve al “gato al agua”.
Bién, esto ha sido una reflexión en voz alta José Luís, ni que lejano el kilómetros, eres cercano, si, y paso a tutearte, no olvidemos que al fin y al cabo, somos compañeros en este camino largo y duro del socialismo activo.
Para no perder mis dulces costumbres, me despido de ti con un beso.

la R geminada (r·r)

Real com la vida mateixa...
Ho sento... és massa bo per no "penjar-lo".

Avui va de relax....

Burdeos....
Originally uploaded by Mandarina1.

Avui he rebut notícies d'una persona molt apreciada, sempre que em fa arribar un missatge m'agrada, ho fa poquet, però hi pensa, a la fi... els amics han de ser.hi quan cal i quan no, estic segura que ell és d'aquests, hi son sempre. Jo he tingut molta sort amb els amics i amigues, quan ha calgut eren aqui, aprop meu, he rebut consol, petons i ànims, això no te preu. Així que he aprofitat una foto que m'envien i la faig "lligar" amb una poesia que he trobat, del tot preciosa..... duu per nom Dedicat a tu, la dedico a a tots/es vosaltres, els que d'alguna manera sou amb mi, i com no... a tu en especial...ja saps...

Dedicat a tu

Ets amb mi,

ets dins meu,

no te'n vasvius aquí.

Sempre tens un lloc reservat,

uns minuts dedicats,

mentre miro el meu inconscient

que retorna instintivament a tu.

Ets amb mi,

ets dins meu,

no te'n vasvius aquí.

Existeix l'amor fugaç?

No ho sé,

jo crec que pot ser

tu què en penses?

Vull saber el teu parè

Vull que em siguis sincer,

Visc jo en tu?

Hi tens un lloc per mi?

Tant se val,

El teu amor preval

Per sobre de totes les coses

L'esperança sobreviu a tot!

Ets amb mi,

ets dins meu,

no te'n vasvius aquí.

En moments de soletat

El pensament i jo restem junts

Contradient-nos constantment

Amor fugaç?

Però per sobre de tot

Preval l'amistat

Que, amb amor o sense

Sempre hi sera!

SUNSET

De Relats en Català.

Espe te has pasao!

Ho reconec, si un dia em llevo baixa de moral o vitamines, només he d'obrir un diari o escoltar la Ser mentre em faig una dutxa i recupero vitamines en un plis plàs!.
La Esperanza Aguirre, Espe para los amigos, ella, soleta i tot, va arribar a dir que als militants del PP "no sé si dir que ens tracten com si fóssim jueus a l'Alemanya nazi', bueno ara ja no "flipo", ara estic emprenyada i indignada.
No se si cal recordar a aquesta "bruixa" com ens tractaven els seus, la dreta espanyola rància i feixiste, als ciutadans i ciutadanes de Catalunya quan feiem servir la Català, a patades, així ens feien anar i teníem que abaixar el cap, no quedava més remei.
Va vaticinar una gran inestabilitat política perquè el nou Estatut "no acaba amb les aspiracions nacionalistes, secessionistes i independentistes" d'un sector català. benvolguda "Senyora", mai he estat nacionalista, però de seguir per aquest camí, li asseguro que acabaré així, com poden mentir tan vilment i mirar de cara la gent?. Dones com aquesta, que em recorda una senyorita pija i tonta del camp Andalús, son les que ens fan quedar malament a la resta, mai entendré que la gent de Madrid la votés, els tinc per persones intel.ligents.
Tema apart és l'Acebes, quan diu: "el proyecto de Zapatero es el de ETA", em sento insultada, com si els Socialistes no haguessim patit morts per terrorisme a les nostres files, com a Socialista em sento maltractada, des de aquest precís moment i per mi mateixa declaro ¿persona?, per no dir animal, Non Grata aquest individu.
Us recomano l'Editorial d'el Periodico de Catalunya d'avui.
Bueno com podeu veure ja m'he vitaminat!.

(La imatge és de www.losgenoveses.net).

Mariano Mariano.....

No, no parlo de l'humorista... no... hauria d'haver dit... DON Mariano, per despejar dubtes...
M'havia promès jo mateixa no escriure rés sobre el debat de "El Estado de la Nación", sabia més o menys com aniria i les moltes tonteríes que sentiríem, així que no he mirat notícies, a part m'empipaba veure com es tractava el tema de la Rocío Jurado i el "morbo" que han muntat al seu voltants, així que he estat dos dies casi sense veure notícies i llegint més, això sempre va bé.

El que no he deixat de fer és llegir la premsa i és clar, sentir la Ser al matí, total que no m'he estalviat sentir part del debat o bé llegirlo, però he aguantat el "tirón".

Ara bé... quan vaig llegir ahir que de sortir aprovat l'Estatut el PP de " Salimos del Gobierno con las manos limpias... " el vol impugnar... em va provocar una mala llet considerable. Es queixen que la campanya del PSC posa als ciutadans/es de Catalunya en contra seu, (però no diuen res de com ells estan posant als Espanyols en contra dels catalans, un altre cop....), que si els agafarem "manía" i em pregunto jo.... si l'aprovem, que ho farem, l'Estatut, amb majoria, no pensen respectar la decisió dels catalans i catalanes?, impugnar un text, que ja ha estat "polit" i massa, que no han trobat motius d'inconstitucionalitat els que ho han llegit i estudiat i retallat, que li han donat "visto bueno" i que ara nosaltres, sí... Mariano... SÍ la gent de Catalunya dirà si el vol o no, que cony heu ara d'impugnar? i no voleu que us tinguem mania?, si no sé com tens vergonya de venir aqui a fer campanya home!!. Si jo fos en Piqué, cosa bastant impossible, em faria operar d'alguna cosa aquests dies per no tenir que sortir a cap foto amb tu.

Ja va fer el ridícul amb les signatures, ni tantes com va dir ni tan bones, se una persona que va signar com a Hommer Simpson, no ha complert, com mai ho fan, les paraules de quan va pendre possesió ("Vamos a ejercer una oposición firme , exigente , patriótica , buscando el interés general del España )" (Dixit M. Rajoy. Jefe de la Oposición en funciones. 27.03.04) em pregunto si DON Mariano te un assesor d'imatge, començo a pensar que l'Aznar li va deixar el seu... per veure si així sortía abans... i amb les tonteries que diu... no trigarà massa!.

Apassiona'm !!

En una llarga i tranquil·la xerrada entre "amigues" tot sopant, va sortir el tema de la passió, no la de Jesucrist no...., ni les Pasiones Romanas... tampoc, ni de Pasión de Gavilanes, no, la passió humana, aquesta que posa els pèls de punta, ens provoca bogeria i plaers inexplicables i inacabables...

El sopar el vàrem fer 3 dones, de 58, 54 i 44, aquesta darrera sóc jo, i dos homes, de 59 i 49, els dos gais, ni que no són parella entre ells, tots cinc som grans amics.

Vàrem descobrir el molt que se semblen les relacions gais i hetero, imagino que és perquè les dues les "protagonitzen" homes. El debat no va decaure en cap moment, cap dels 5 entenem per quin motiu la passió s'evapora, per quin motiu passem de fer l'amor a cada racó que trobem, a cada instant, petons a destre i sinistre, arrambades variades, carícies enceses, trucades i missatges "tontos" que tanta il·lusió ens fan, etc...

Recordo que ja fa uns anys algú em va dir.... Joana, la passió passa.... i recordo molt bé el mal que em varen fer aquestes paraules en el seu moment, i no entenc el motiu per què això és així. Em temo que ni puc ni vull... sóc molt caparruda, ho sé.

No serà que la deixem passar?, que no li dediquem el que cal, el temps i les ganes..., jo crec que l'amor, la parella, són un hortet, si no reguem, l'hortet es mor, i el mateix passa amb la passió.

Si som tan feliços quan estem a l'inici, si tenim les famoses feromones a "tope", si ens sentim al cel cada cop que rebem una trucada d'aquesta persona, si sempre mirem d'anar macos a les cites, per quin motiu ho deixem de fer?, entenc que és quasi impossible mantenir el ritme sexual, 3 al dia no es pot aguantar massa temps... :), però mantenir certa... "picardia" costa tant?.

No vàrem treure cap conclusió dels motius, va guanyar la versió del relaxament, del fet que ens acomodem i deixem passar els dies..., vàrem riure molt, això si, debat intens que va provocar inclús la rialla d'un cambrer, però és trist pensar que som nosaltres mateixos qui deixem passar la il·lusió i la "trempera".

I tu... t'apassiones encara?.

Imatge: Pasión azul de Olga Sinclair.

Lectures emotives...

Des de molt joveneta, però molt, sempre m'ha agradat llegir, no puc estar sense un llibre aprop i menys abans d'anar a dormir, per tard que vagi al llit necesito, si.. si.. si... ho necesito, llegir una estona.

Sempre he preferit els llibres que jo denomino "devasió", llibres que m'allunyn de la vida real, novel·la negre, algun de romàntic, d'aventures, biografíes, per exemple la de Frida Kahlo em va apassionar, però de tant en tant he gaudit amb llibres històrics. Ara mateix estic llegint La Maternitat d'Elna regal de la Montse i admeto que casi cada pàgina m'emociona, el llibre, escrit per una mataronina, Assumpta Montellà, descriu en paraules de Lamalla.net , La història oblidada d’un oasi de pau enmig de guerra.

Conté cartes escrites per dones que varen tenir els seus fills mentres eren internades als camps de concentració de França, habíen fugit de la guerra Cívil espanyola i varen caure en un altre infern. Elisabeth Eidenbenz voluntària Suissa, va muntar la Maternitat al poble d'Elna i va aconsseguir que almenys durant els dies previs al part i un parell de setmanes posteriors, aquestes dones estiguessin ben alimentades i cuidades. Les cartes, per reals i emotives, aconsegueixen un llibre realista i molt personal.

Admeto que no puc llegir massa pàgines seguides, l'estic "compartint" amb un altre llibre , no puc evitar imaginar com es devien sentir aquelles dones, quan veig que m'emociono, canvío de llibre, però avui crec que l'acabo. Us recomano que el llegiu, val la pena i obre els ulls en primera persona al dur camí de l'exili Republicà.

La foto és de: http://www.lamalla.net/

Pd: un petit fragment extret de la contraportada del llibre:

«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta.Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.» Mercè Domènech (Portbou, 2004).

La música de la meva vida...

El company i amic Javi, em llença un d'aquests famosos "memes", consistents en respondre algunes preguntes, aquest, però, és més original, no son preguntes concretes, son de música, algo relacionat, com no!, amb els sentiments, la música de la meva vida no pot ser una altra cosa, això si... no oblideu "jovent" que ja he passat els quaranta...

La primera canço que destacaría és Linda de Miguél Bosé, va marcar un pas important de la pubertat a la joventut, em porta records al Shermans, discoteca del Parc Central, de diumenges a la tarda, records d'anar a ballar sense permís del meu pare i amb el suport i cobertura del meu germà Mingo, com sempre, el millor dels germans/es.

La segona sería Hotel California dels Eagles la canço del primer casament, del primer ball de casada amb 17 anys, les primeres emocions i sensacions de llibertat, encara ara, m'emociono si l'escolto, fa poc em varen regalar un Cd i tinc el de vinil.

Després Boig per tu, de Sau, recordo un estiu molt dur, durisim, pensant, acabada de separar del primer marit, sola, sense els nens que eren de vacances i pensant molt en el futur, incert i misteriós, però carregat d'esperança, va resultar que alguns somnis és poden cumplir.

Llavors arriba un segon casament, ple d'il.lusió, amb ganes i amb el convenciment que era l'autèntic, ja era "madureta", no tot surt com esperem, però la música d'aquella època és de Gloria Estefan la canço: Con los años que me quedan, aquesta canço fa anys que ni la vull escoltar, sempre em fa plorar, si per casualitat la sento en algun lloc intento, sempre, fugir.

Després també em posa els pels de "punta", Te miro y tiemblo, de Jarabe de Palo que algú molt llunyà em va cantar a cau d'orella fa un munt de temps, , el Sabina amb moltes de les seves lletres, la que més... Y sin embargo... ", també amb en Lluís Llach, potser la que més m'agrada i emociona és I si un adéu d'amor fos encara amor?, quan la va cantar al Monumental vaig plorar com una totila, maquisima. També les que quan era petita escoltaven els meus germans grans, ara ja passen dels 50, Los Brincos, Formula V, Cecilia... i moltes més, però les que de veritat han respresentat la meva intimitat i els meus sentiments, ja les he posat i admeto que la meva vida, sempre va lligada a la música.

Javi, son només una pincellada d'una llarga i intensa vida, podrìa dir moltes més, però he volgut destacar les més importants, espero no haver-te decebut, aquest post m'ha deixat tendreta.

Si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent,
en l'antic intent d'estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.

Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d'un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d'enllà...

Oh, si un adéu d'amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.

Lluís Llach

I a mi quan em pregunten???

Aqui tot.hom pot opinar, tot.hom diu la seva, els de Madrid que si ell no s'ha de presentar, en Montilla que te ganes, i?, si jo pogués fer tot el que tinc ganes.... ara resulta que els de CiU posen condicions, els del PP "ni te cuento", tot.hom a criticar i murmurar, i la meva pregunta és: Als militants i simpatitzants quan pensen preguntar.nos?, quan podrem dir què volem?, cony que en Pascual malgrat les seves coses és el nostre Presi, i que moltes vegades discrepo d'ell, però no oblidem que ell a conseguit la Generalitat i potser resulta que la gran majoría volem que es quedi, i llavors què faran tots aquests?, inclús alguns del nostre partit diuen que no s'hauría de presentar, però cony!, ja està bé, que el PSC és això, i jo no vull opinar de qui posen a Extremadura ni a Andalusia, que decideixin els d'allà, jo vull opinar del MEU President.
I m'emprenya llegir tonteríes, vull saber on queden les primaries, vull que en Maragall decideixi sense pressions, ni externes ni internes, vull que tingui la oportunitat de dur endavant aquest Estatut que sese cap dubte aprovarem el 18 de juny.
La resta que opinin a casa seva, nosaltres ho farem aqui.
Avui estic contundent.... i és que cada dia soc més PSC i menys de lo "altre", la coletilla, si es que alguna vegada ho he estat....

Uffff m'he quedat descansada... :)

Tendresa... (Va por ti Charly)

Vaig comentar uns "posts" enrera que un company m'había dit que aquest blog era "diferent", tendret i va fer broma de "corazón i sentimientos".
Bueno, veig que no quedo sola parlant dels mateixos, en parla en Joan Antoni , en parla en Javier , en Víctor , l'Albert , la Núria... com no.... ella sap de sentiments.

Els sentiments, la tendresa, l'afecte, l'amor... si.. l'amor, formen part de les nostres vides, de nosaltres mateixos/es. Els amaguem, els disimulem quan no son sentiments compartits, fins i tot els que "van" de "duros", fins i tot aquests, senten i viuen. Per quin motiu algunes persones fan veure que no en tenen?, per quin motiu molta gent no vol exterioritzar els sentiments?, sencill.. la majoría creuen que fan el ridícul, uns altres creuen que dir el que senten no ajuda. Doncs si, jo crec que exterioritzar sentiments, ens va bé, si no, què fem la majoría escrivint un blog?, escrivim el que sentim, no tots/es, ho se, moltes persones sols ho fan des de lo "políticamente correcto", jo no penso en això quan escric, ho faig des de dins meu, tal com raja, se que de vegades em pot duur problemes, però jo, sols se escriure, lo poc que se, d'aquesta manera.

A mi em provoquen tendresa i sentiments moltes coses, una carícia, un petó, una imatge, una paraula a temps, un missatge inesperat i dessitjat al mòbil, un passeig per la platja, un somriure d'en Martí o algun dels fills grans, una abraçada... i com no... una poesia com aquesta.

Charly, que si, que ser tendre i afectuós NO és dolent, i si un dia proves?.

SEXTINA BLAVA

Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
al just moment que el sol se'n va a la posta
però deixa que cedeixi la marea
i que els cristalls de sal en els teus llavis
m'abrassin les paraules, la tendresa,
s'aferrin al meu viure dins la cleda.

Fondejaria amb tu al clot de la cleda
i en somnis fugiríem fins a l'illa
per invocar la lluna i la tendresa.
Parlem tranquils darrera una altra posta
i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
Pel trau d'algun poema, la marea.

Viatjaria amb tu a l'alta marea
series fugitiu, clos a la cleda.
Per tu la serp ja repta fins als llavis.
Orfe de llum, de nit sóc com una illa
i transgradeixes l'aigua fins la posta
d'un sol que al pit modela la tendresa.

Modela al pit paraules amb tendresa
i als peus em mor l'onada i la marea,
pel llarg estrip que fa insistent la posta.
Mentre un verd de pins d'aigua prop la cleda
m'ha convocat al gran festí de l'illa
on el teu cos em fa pessics als llavis.

Pessics a la memòria i a aquests llavis,
és el llenguatge mut de la tendresa
quan fondegem de nit en la nostra illa,
abans que alguna nau dins la marea
navegui aigües endins, ventre de cleda.
Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

Vine descalç per platges sense posta.
Dóna'm la mà, l'escalf, apropa els llavis.
Quin somni reviurem, molls a la cleda?
Només l'aigua, la sal. Pa de tendresa
per compartir plegats mar i marea.
Sense tresors ocults, eixuta l'illa.

Fondejaria l'illa a l'hora posta.
Dins la marea fosca el gust d'uns llavis
Xops de tendresa
al límit de la cleda.

(Mireia Lleó i Bertran
De Amb terra al pensament).

Poc a poc i cada cop més indignada...

Divendres a la tarda vaig tenir una visita inesperada a la feina, una visita en la que he pensat tot el cap de setmana, he sentit tanta impotència que ahir a la tarda estaba "llunada" i tot, és terrible quan algú et demana ajut i no saps que fer ni com fer.ho.

Una senyora de 62 anys, maltractada durant 25 per el "sujeto" marit, amb denúncies, una ordre d'allunyament i el patiment a la cara, la impotència d'ella, ara és la meva. El "sujeto", la persegueix, va al seu carrer, la escup, la insulta, es va "colar" a casa seva, va amenaçar la filla minusvàlida amb un ganivet, i malgrat tot això, el jutge li diu que sense sang no pot fer rés, el "señor juez", un malparit que ni la va mirar a la cara mentre fumaba una cigarreta, li va dir: Señora cuando corra la sangre actuaré. Quan el veu apareixer per la cantonada truca els Mossos, com el carrer és d'una sola direcció i estret, ell els veu arribar per la cantonada d'abaix i marxa, llavors els Mossos li diuen que veu visions i està obsesionada, quins pebrots!.

Ella mateixa em va dir.... Joana, me va a matar i saldré en la tele...., no podeu imaginar quina impressió fa això, veure una dona que duu un ganivet al bolso per si de cas, que sols surt de casa els divendres a la tarda perqué sap que ell aquest dia no és a Mataró. Que corre per arribar a un lloc segur, que el seu advocat d'ofici passa d'ella, que cobra una pensió de 435€ per invalidessa i l'Ajuntament li diu que no te dret al carnet blau del bus, que la seva filla gran li diu que els hi ha donat un pare que no mereixen i ella plora m'entres m'ho explica i em diu.... com ho anava jo a saber quan em vaig casar.

Divendres va ser un mal dia, massa coses, massa gent, estaba sola, tenía un munt de feina i vaig quedar molt afectada, tenía que posar bona cara a la "galería", però un cop vaig ser fora del despatx, el mal gust de boca i la impotència no m'han abandonat ni un moment, no imagino com ha de ser viure així, si és que això és vida. Faig el cor fort, com sempre, però de vegades ens preocupem per xorrades i no ens donem compte, que les nostres "tonteríes" no son rés... al costat d'això... li vaig indicar les passes a seguir, sols espero no tenir que llegir el seu nom que amb lo despistada que soc m'ha quedat gravat, al costat de cap informe com aquest ni a cap notícia negre als diaris.

Avui va de sexe...

Avui he matinat com cada dia, en Martí marxa amb l'esplai al Tibidabo i li tenia que preparar dinar, etc..., quan l'he tingut enllestit he anat a la dutxa, sempre m'hi poso quan marxen cap a l'escola i puc estar "tranquil·leta", poso la Ser i vaig fent...
Avui he posat la Ser i un metge parlava dels problemes d'erecció en els homes.... com no podia ser d'una altra manera he parat l'orella i gairebé millor que no hagués escoltat res... nenes estem fotudes amb els mascles!.
Deia el metge que fins fa poquets anys, atenia homes de més de 40 anys amb aquest problema, però ara mateix, el 40% de les seves consultes, són d'homes de 25 a 30 anys!!!!. He pensat que no ho sentia bé... però si, ho ha repetit i ha insistit que un dels principals problemes d'aquests homes és que no acceptaven que les dones.... prenguéssim la iniciativa....., una mica més i el meu preciós cul va de cop a terra...
Segons aquest especialista, els homes no assumeixen els nous "rols", les dones llençades i amb iniciativa sexual... i quan penso les vegades que les meves amigues i jo hem parlat d'aquest tema i sense títols hem arribat a la mateixa conclusió!. Recordo el darrer dia que vàrem sortir juntes a la Cuadra de Calella, un paio va voler ser simpàtic i tontejar amb una de nosaltres, no diré noms... je je... doncs dues de les meves amigues es varen aixecar i varen començar a fer "un bocadillo" ballant amb ell, el senyor tenia uns 55 anys, li varen faltar cames per córrer!, ens vàrem fer un fart de riure i és que el somni aquell de tot home de tenir dues dones per ell solet.... doncs no, que no poden.
Ja no podré dir aquella famosa frase meva.... quan en fan cinquanta els canviem per dos de 25, perquè és clar... si alguna cosa tenim, les dones de més de 40, és iniciativa, i si fem el canvi, a la primera envestida ja hem de dur-lo a l'uròleg.
En fi reines... que no, que ja no queden "machos hispánicos", que pot ser que no ens queixem del que tenim, i anem fent el que puguem o aguantin... ni que sigui poquet :), que en Nacho Vidal és un somni, que diguin el que diguin, la mida SI és important, a la fi ja veieu que no és l'edat, si no la mentalitat i pensar que tinc debilitat pels de 30...., res ara en busco un de 50, poco pero seguro!.

I ara què farem???

Per una vegada que estic contenta, per una vegada que fem servir la "sang i el nervi", per una vegada que donem "trempera", per una vegada que sembla que algú que pensa com jo, fa la feina com jo mateixa la faria, per una vegada que som "agresius i decidits", per une vegada que tenim la majoría de gent dien "prou de no respondre", per una vegada que els "tecnòcretes" no dissenyen lo "politicamente correcto", per una vegada que dic SI!!!, per fi un eslògan amb canya!, doncs ara.... ara va en Piqué i diu que trenca amb nosaltres.... no se si podem resistir aquest "disgust"... quins pebrots que tenen mare meva!.

Qué tindriem que fer nosaltres davant els seus espectacles?, les manelles al Parlamet de Madrid, les demandes de dimissió del ministre de l'Interior, els insults, les "comèdies" dels seus parlamentaris, les burles, les amenaces i les barbaritats que han dit......

Els hi tindrem que recordar de nou totes les bestieses que varen fer?, tindrem que tornar a parlar del Prestige?, dels militars morts en un avió asquerós que va caure i els posteriors intercanvis de morts?, la guerra de l'Iraq? i qui va dimitir per aquestes coses tan i tan greus?, podría seguir però no ho penso fer, per una vegada vull felicitar el PSC per aquest eslògan, m'encata!.

Avui estic canyera.....

Fer-se Gran, amb majúscules..

Ahir a la tarda, tarda una mica "boja" per la quantitat de reunions i visites que teniem a la feina, vaig tenir deu minuts per parlar amb una persona que estimo i admiro molt, i molt..., en Pascual, militant històric i que per sort, els anys, no li han minvat la capacitat de creure en un mon millor ni les ganes de treballar per aconseguir-lo.
Varem parlar de fer-se Gran, dels avis i avies que estan sols, sense ningú que els visiti, ni els hi faci un gest afectuós, algú, a la fi, que els escolti.
Ell, en Pascual, defensa que la gent gran no se la pot treure del seu entorn, familiar i social, defensa lo important que és sortir al carrer i trobar els veïns de sempre, les botigues i parcs, viure, a la fi, on sempre ho han fet. Canviar això desequilibra i desorienta aquestes persones, els provoca una desorientació important i irreversible i esperem que la nova llei de dependència, serveixi per evitar molts casos d'aquests en que les famílies ho passen fatal per compatibilitzar cuidar la gent gran i la feina .
Tot venía per un amic i company de 95 anys que porta molt de temps vivint 3 mesos a casa d'una filla i tres mesos a casa de l'altre, un dia aqui, l'endemà alla, ens ha comentat que molts dies en despertar, no sabía a quin barri de Mataró es trobava, fins que miraba per la finestra i veia on era, ens va comentar que no sabía que hi feia encara a aquest mon, el vaig renyar quan em va dir això, però em temo que el vaig entendre.
Li vaig dir a ell, en Pascual, que jo vull signar un testament vital, que no vull més maquines a la meva vida que les indispensables, ni vull ser una càrrega per els fills/a, ni sentir que ho soc, vull viure dignament i a casa meva mentres pugui i quan no sigui possible, doncs una residència, llibres i tranquilitat.
Més d'una vegada he parlat amb la Mª Carme de fer de voluntària en una residència d'avis pobres aqui a Mataró, per motius familiars i laborals encara no he pogut fer.ho mai, però no oblido el projecte, si alguna cosa tinc per donar és afecte i "cariño", com m'agrada aquesta paraula...
En fi, que tots menjem per arribar.hi, que voldrem ser ben tractats i tenir i sentir afecte, no oblidem qui ens va portar aqui, al mon.

Misteris i coses boniques....

De vegades, passen coses que pensem que sols ens passen a nosaltres... llavors volem descobrir el motiu, però acabem desistint....
La cosa és que m'han "desaparegut" uns cometaris del blog, del post on posava que estic una mica trista, per més que he buscat, triat i remenat, no surten ni els he eliminat.... misteri nº1.

Aquesta nit passada, vaig anar a dormir amb una camisa de dormir de color marfil i m'he llevat amb una de color verd pàlid....., no vull veure cap somriure maliciós malpensats/des!, ningú m'ha tret la camisa i no recordo el canvi, una de dues, o perdo la "xaveta" o he tingut calor i m'he canviat... espero que sigui lo segon, perqué si he assistit a una "festa sense pijames" i no no m'he assabentat, m'empiparé bastant.
misteri nº 2.

Coses boniques,
ahir, en Martí, va decidir celebrar el primer any de casats del seu germà gran i la meva jove, ells no hi podíen ser, en Carles treballa, és pastisser, llavors en Martí, que no es talla mai, va decidir fer una festa ell i jo sols, amb programa de televisió inclós, la veritat em va fer riure una bona estona mentre jo preparava el sopar per tots dos.
Cosa maca nº 1.

Avui he rebut una poesia, d'algú que va llegir que tenía certa tristesa, la poesia maca, molt maca, i és que de vegades, un escrit maco a temps, anima qualsevol esperit, una poesia de Maria Mercè Marçal, m'hi sento identificada... si...
Cosa maca nº 2.


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel" (Maria-Mercè Marçal).

La flor, Una preciosa Orquídia, és "gentilesa", un cop més, d'en Joan, és bonic tenir amics.

Inocència...

Inocència...
Originally uploaded by Mandarina1.

Qui diu que mai he dut minifandilles?, aqui la prova evident i contundent, això si... no en duc des de fa més de 40 anys...., potser ara ja no toca no?.

Alguns dies....

EL MAR, LA ARENA Y EL SOL BELLA CONVINACION
Originally uploaded by ALEJANDRO PEREZ GONZALEZ.

Alguns dies, una no està inspirada, no està d'humor ni amb ganes, alguns dies, una servidora, voldría que el mon s'aturés i baixar, sencillament. En aquests moments, sempre em queda la poesia i més si es escrita per una amiga, la Mili.
Silencios que callan
Tu indiferencia me va matando de a poco.
Cada palabra que sale de mi corazón
se topa con una red inviolable.
Cada verso que te escribochoca una pared de concreto fría y dura.
Frío y duro, como vos hoy.
Pero no puedo recriminarte eso...
Trato de entender tu posición
y respetar tus sentimientos,
pero eso no quita que los míos sean ciertos.
No puedo decirte que estoy enamorada de vos,
todavía no,
pero sí me estás guiando por ese camino
y no sé cómo resistirme a caminarlo,
sólo colecciono intentos fallidos.
Por eso me duele esta indiferencia
que has adoptado ahora,
me duelen tus silencios,
no porque sean nuevos
sino porque ahora algo callan.
Y también me callan,
amordazan mi derecho a réplica.
Sé que nunca te tuve
y es probable que nunca te tenga,
pero en mi ilusión estás a mi lado,
"el problema es que mi corazón
todavía no lo entiende...
o será que te lo llevaste cuando te fuiste?
"te quiero demasiado ya para olvidarte.
Emilia Prats

(Alejandro, grácias por prestarme tu preciosa foto).

I no para de pujar.....

Ja son 30 les dones que han mort aquest any a mans de les seves parreles o ex parelles.
La Red Feminista qua actualitza casi diariament les seves dades, en dona compte, la premsa, la tele i la ràdio. Estem informats i ens posem les mans al cap de que aquest "terrorisme domèstic" no baixi, seguim instal·lats en el "la maté porqué era mia".
Vivim, ara encara, en una societat mascliste, que discrimina les dones, que ens situa encara a casa i cuidant la família.
Tinc vàries amigues que estan separades, casi totes és queixen del mateix, ells no obliden, pregunten als fills on va la mare, amb qui surt i quan, no deixen que fem la nostra vida tranquiles, a la fi, és el que volem la majoría, estar tranquiles i fer la nostra.
Cada dia sentim condemnes contra maltractadors, però son baixes, son patètiques. Fa pocs dies varen condemnar un noi a 9 dies de llibertat vijilada per haber marcat una noia de 20 anys amb una navalla, li va dibuixar una "esvástica" a la cara, li va marcar perqué si, 9 dies? vaig pensar que no ho había sentit bé... però si...
Una altre condemna famosa va ser la d'un home que li varen caure 6 anys per donar més de 50 ganivetades a la seva ex dona, però és clar... el jutge va entendre que no tenía intenció de matar-la.... 50.... i no la volía matar?..... indignant!.
Mentre les sentències no siguin més dures, però molt més, tant per les agressions com per els maltractaments del tipus que sigui, no farem rés, al pas que anem, aquest any, Espanya tindrà un nou rècord.... si van 30 en menys de 5 mesos... a finals d'any de quantes parlarem?.
Lo més trist i indignant és que moltes dones, tenen que fugir de casa, amagar-se en cases d'acollida, canviar els nens/es d'escola i marxar del seu lloc de residència, deixar de veure la família i renunciar a tot.. a TOT, com si les delinqüents fossin elles... per conservar la vida... indignant no?.

Civisme...

Aquest cap de setmana, en concret dissabte, he viscut una situació molt desgradable, no m'agrada gens ni mica la gent incivica, la gent bruta, la gent que no respecte els espais comuns i compartits, si a casa seva volen viure coberts de merda doncs perfecte, però les destrosses i bruticies que provoquen les patim i paguem tots i totes.

Sabía que els "ocupes" teníen preparada una manifestació i m'agrada que el jovent és manifesti i demani, si no reivindiquen ara, quan ho faran?. Però una cosa és això i una altre sortir al carrer a fer pintades a "diestro y siniestro", a enmerdar per enmerdar i fer soroll, la seva actitud dubto molt que sigui defensada per ningú amb dos dits de front.

Vaig anar a buscar una amiga per sopar i baixant la Riera, des de l'Ajuntament fins la Rambla, vaig poder veure i observar les múltiples pintades, enganxades de papers i bruticia, molta bruticia. Vaig veure la seu del PP de Mataró plena de pintura, negre si no recordo malament, caixes i bancs tots plens de pintades.... no podem tolerar això.
I jo, que estic en contra de l'especulació i la barbaritat de preus que estan els pisos, em pregunto, això és una reivindicació que volen traspassar a la societat?, qui donarà suport a aquestes bestieses?, jo no és clar...

Ahir vaig saber que la nostra seu, la del PSC, també era plena de pintura, ho he pogut comprovar, pintura fastigosa i enganxada, tota verda, he fet broma amb alguns companys i companyes que han vingut sobre el "pensar en verde", com l'anunci, però estic indignada, per la bruticia, per els diners que costarà netejar això, per no entendre aquestes actituds...

Espero que els agafin, que tinguin una sentècia exemplar, jo els faría netejar tot el que han enmerdat, però és evident que no podem esperar fins que els trobin i condemnin, no podem tenir la "cara bruta" per culpa d'uns impresentables.

Crec que la gent hem de cridar l'atenció dels qui fan aquests delictes, jo vull una ciutat neta i no m'agrada trepitjar merdes de gos, ni escupinades i menys, veure aquest panorama tan negre que han deixat quatre disbauxats, aquests no varen sortir a demanar, varen sortir a provocar.

Ves per on.... Espardenya i barretina!

Qui em tenía que dir a mi, l'ala vermella, que estaría d'acord, i espero que sigui la darrera vegada, amb en Mas de CiU, jo, que veig apareixer el seu serrell per la tele i canvio de canal, que em molesten en gran manera les seves formes i la seva veu.... doncs avui crec que te raó...
Qué fem, a partir d'avui, governant amb ERC?, ni ideia!.
Se que un pacte de govern no és sencill, jo em vaig il·lusionar quan varem pactar amb ells i amb IC, !!per fi un govern d'esquerres a Catalunya!! i després de tants anys ho vaig trobar maravellós, em vaig tornar a "engrescar".
Bueno.. han passat dos anys, hem tingut molts disgustos, ens han fet patir i ara la gota que vessa el got, diran NO a l'Estatut, massa per mi.
Diuen que ho fan desde la seva posició "Catalanista", punyetes i jo que soc?, tan catalana com ells, però sense espardenya ni barretina, senyors que no estem decidint el color de les cortines del seu despatx, estem decidint coses molt més importants. Per sort, entenc que ara tenim unes altres necessitats i prou que hem aconsseguit aquest Estatut, potser no el millor, però si molt treballat i consensuat.
En fi, que en Mas ha dit que no son responsables i que no és pot seguir governant amb ells, se que ho fa des de una posició partidista, sense cap dubte, però cony, m'empipa molt tenir que donar.li la raó!.

(pd. Aquesta nit he tingut una visió... en Carod i en Piqué, junts, de la mà... fent campanya per el no...., llàstima que no se fer anar el photoshop , sería una imatge tan romàntica... :).

Una petita llicència....

:)

Futbol i Putes...qüestió de pilotes...

Aquest matí escoltaba les notícies i han parlat, com no...., del mundial que "patirem" properament. Han parlat que quaranta mil putes, ni treballadores del sexe ni rés d'això, han dit claret prostitutes, seràn al mundial, no per ser afeccionades, no, per treballar i treure rendiment del seu cos. Això si, a la Fifa no li preocupa gens.
Per mi és una barbaritat, és clar, podem omplir un camp de futbol amb tantes dones.
Lo pitjor de tot això, per mi és clar, és que a Alemanya, ja fa temps estàn muntant el negoci, han ampliat les cases de "barrets", han contractat noies noves i joves i això sense contar les moltes que sense voler.ho, les duran allà obligades i maltractades, un cop més les dones carn de canó.
De fet, el Consell d'Europa ha demanat a la FIFA i als futbolistes que "denunciïn amb fermesa" la prostitució forçosa que es podria produir per part de bandes de criminals. diu la notícia, però és clar.... qui denuncia quan en fer.ho queda en evidència on ha anat?, qui surt d'un "burdel" i avisa que ha vist una menor?.... ningú... siguem sincers...
Recordo ara una petita anècdota d'una coneguda d'un temps que vaig viure a Barcelona, que sovint em comentaba que el seu marit en tornar del camp del Barça, sempre trigaba més de tres hores per el trànsit que trobava..... i que al contrari d'altres homes si guanayaba l'equip ell mai volía sexe....ho va creure fins que un dia el va anar a buscar a la sortida del camp.... la tornada passaba per un petit piset al costat del Camp Nou on "l'estimat" anava a desfogar els nervis del partit, perdés o no el club.
Festa del futbol?, qualsevol excusa és bona!!.
Crec que admiro aquestes dones, les que hi treballen, jo, dubto que ho pogués fer...

Curiositats...

Aquest cap de setmana, una mica més llarg i tranquilet, he visitat algunes pàgines diferents, cada dia segueixo una "ruta" que dura aproximadament una horeta, però he ampliat el recorregut i he trobat algunes coses que m'han agradat molt, en concret una pàgina que em te encantada de la vida, plena de vídeos dels anys 80, una de les millors èpoques musicals, per mi, és clar.

He vist vídeos de Bob Marley , d'Eric Carmen , d'Abba , Beach Boys , Bee Gees , Blow Monkeys , Bruce Springsteen , Chicago , Deep Purple , Depeche Mode , Donna Summer , Freddie Mercury , George Michael , Stevie Wonder , Simple Minds , Sade, etc..... paro doncs no acabaría.

La pàgina duu per nom Milinkito, la recomano als que encara creuen que rondar els quaranta ens permet haber viscut coses estupendes, la música és una d'elles.