dissabte, 8 de juliol de 2006

Egoísme en estat pur....

nom
Admeto, als meus 44 anys, que encara moltes coses no les entenc. En part m'agrada, si no entens una cosa, busques explicacions, raonables o no, però busques, t'informes, aprens... i si aprens estàs viu, mantenir les inquietuds és important.
Però què passa quan una cosa no la pots entendre?, què passa si a sobre ho trobes egoista i irraonable?.
Acabo de llegir que una dona, psicòloga, (és a dir, suposadament "cultivada"), ha estat mare als 62 anys..... , ho trobo una barbaritat!
Això passa en aquest mal anomenat "primer mon", tenim tota mena de medicaments i tractaments que ho permeten i jo lloo tots aquests avanços, n'he pogut fer servir algun d'ells i facilita el duur camí que de vegades representa voler ser pares, vaig comptar amb un metge realista i animòs en el darrer embaràs i vaig veure d'altres dones, no tan afortunades com jo, plorar per no aconseguir tenir un fill.
Però i qui pensa en aquest nen?, qui pensa que quan ell tingui la pubertat, aquesta etapa dura per ells i per els pares i mares, quan ell tingui 14 anys la seva mare en tindrà 76...., si és viva, és clar, quan aquest noi en tingui 25, l'edat d'acabar una carrera o bé independitzarse, amb sort, la mare en tindrà 87....
Aquest nen està ja d'entrada condemnat a viure sense pares des de la primera juventut, insisteixo, això si soc positiva, ho trobo un grandísim acte d'egoísme.
Jo vaig tenir en Martí amb 35 anys, ja em vaig trobar "gran", se que per moltes dones aquesta és la edat ideal, però jo ja tenia 3 fills de 18, 16 i 14 anys, em vaig veure capaç ni que sovint penso que quan en Martí en tingui 25 jo en tindré 60!!! i alguns dies, penso que no el puc seguir, tanta vitalitat em deixa esgotada.
El meu fill gran ara en farà 27, el segon 25 i la nena en te 23, estic encantada de la vida de ser una mare jove per aquestes edats, potser per aquest motiu encara trobo més bestial tot això.
Entenc les ganes, però crec que s'han de posar límits, no ja per la salut de la mare, el tractament de fertilitat és bastant duur de seguir, també hem de pensar en el nadó.
Ho sento, però per molt que ho intento, no ho entenc!!!.

4 comentaris:

Núria Aguilar ha dit...

Aquesta vegada no estic d'acord amb tu. La naturalesa dels homes els permet tenir fills tota la vida... La de la dona no, però la ciència ens pot igualar. L'opció personal que cadascú fa, és això una opció, i no penso jutjar a cap dona per fer ús d'un instrument que la ciència posa al seu abast. Prohibirem als homes grans tenir fills? Doncs a les dones, tampoc. Aquest nen serà orfe, potser. Però la seva mare li haurà donat la vida.
Bé voldria explicar millor la resposta, però aniria per aquí.
Un petó.

Rafa ha dit...

Estic un mica d'acord amb la Joana.
No li trec el dret a tenir el fill o no, sigui l'edat que sigui. Però no m'agradaria tenir una mare de 70 i pico d'anys. Ja no és l'edat per cuidar un fill. Aquesta dona, com diu la Joana, no tindrà la mateixa vitalitat que els 30 i crec que això afectarà al fill bastant.
Pensà que l'àvia d'un amic té la mateixa edat que la teva mare no pot ser una sensació bona.
Petons

Joana ha dit...

Núria,
si un home te fills als 60 anys, el marit d'aquesta senyora els te, els acostuma a tenir amb una dona bastant més jove.
Evidentment tot.hom pot fer el què vulgui, faltaria més!, però jo ho segueixo veient com un acte egoísta, aquest fill és evident que no el "pujaran" ells. Per raons naturals, és clar.
La natura és més sàvia que no pensem.
De veres creus que ni ha prou amb donar la vida?, per mi no, quan tens un fill/a el camí és i ha de ser molt més llarc que això.
(per un cop que discrepem tampoc passa rés).

Isa ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu. Quan ho vaig sentir em vaig quedar esgarrifada.