dilluns, 29 de maig de 2006

Apassiona'm !!


En una llarga i tranquil·la xerrada entre "amigues" tot sopant, va sortir el tema de la passió, no la de Jesucrist no...., ni les Pasiones Romanas... tampoc, ni de Pasión de Gavilanes, no, la passió humana, aquesta que posa els pels de punta, ens provoca bogeria i plaers inexplicables i inacabables...
El sopar el varem fer 3 dones, de 58, 54 i 44, aquesta darrera soc jo, i dos homes, de 59 i 49, els dos gais, ni que no son parella entre ells, tots cinc som grans amics.
Varem descubrir lo molt que se semblen les relacions gais i hetereos, imagino que és perquè les dues les "protagonitzen" homes. El debat no va decaure en cap moment, cap dels 5 entenem per quin motiu la passió s'evapora, per quin motiu passem de fer l'amor a cada racó que trobem, a cada instant, petons a destre i sinistre, arrambades variades, carícies enceses, trucades i missatges "tontos" que tanta il·lusió ens fan, etc...
Recordo que ja fa uns anys algu em va dir.... Joana, la passió passa.... i recordo molt bé el mal que em varen fer aquestes paraules en el seu moment, i no entenc el motiu per el què això és així. Em temo que ni puc ni vull... soc molt caparruda, ho se.
No serà que la deixem passar?, que no li dediquem el que cal, el temps i les ganes..., jo crec que l'amor, la parella, son un hortet, si no reguem, l'hortet és mor, i el mateix passa amb la passió.
Si som tan feliços quan estem a l'inici, si tenim les famoses feromones a "tope", si ens sentim al cel cada cop que rebem una trucada d'aquesta persona, si sempre mirem d'anar macos a les cites, per quin motiu ho deixem de fer?, entenc que és casi impossible mantenir el ritme sexual, 3 al dia no és pot aguantar massa temps... :), però mantenir certa... "picardia" costa tant?.
No varem treure cap conclusió dels motius, va guanyar la versió del relaxament, de que ens acomodem i deixem passar els dies..., varem riure molt, això si, debat intens que va provocar inclús la rialla d'un cambrer, però és trist pensar que som nosaltres mateixos qui deixem passar la il·lusió y la "trempera".
I tu... t'apassiones encara?.
Imatge: Pasión azul de Olga Sinclair.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Aaiii….el rosament subtil de dues mans, les mirades velades i tímides o provocadores, el bategar sobtat del cor amb sols escoltar un soroll, la fragància d´aire en un cap vespre suggerent

Tot això i altres circumstancies et transporten a la passió de voler compartir moments.

Algú ha dit que les persones estan com si fossin badocs que no saben que fan estan en un estat de paràlisis quasi total.

Y desprès torna la calma, son els moments en que no estàs a la vora (o suficient a la vora) i recordes, i et promets, i parles tot solet i plores em les galtes humides, i tens un nus a la gola per escanyar aquell jamec i crit d´impotencia.

Dient-te a tu mateix em el pensament ben excitat i decidit....a la pròxima encenc el cel amb flames de passió i lujuria.

Albert de la Hoz ha dit...

Resposta a la darrera pregunta: sí. Crec que sí. Em sembla que sí.

Joana ha dit...

Anònim, ara se qui ets :). Imagino aquell somriure juganer i "picarón" mentres escrius això.
Albert, sols et sembla?, jo crec que si, sols tinc que llegir els teus escrits i ho se.
Un petó als dos.

Núria Aguilar ha dit...

Joana, que sí, que la passió no s'ha de perdre i no em facis parlar que hi ha roba estesa ;)

Arare_ ha dit...

Joana: la passió no pot durar, altrament sempre aniríem "esbojarrats"... jo crec que sentir aquesta passió és molt bo, (és boníssim) i ajuda a viure, però -per sort- hom (i don) es torna a equilibrar. I hi hauria una cosa que matisaria, del teu post: crec que tant els homos (homes o dones) com els heteros, sentim igual. Vull dir que els patrons serveixen tant per als uns com per als altres, més que en tant homes o dones, en tant que "persones".

UN petonet, reina mora! (ep, consti que jo sóc una apassionada irredenta)

Anònim ha dit...

;)+

Nadia ha dit...

Totalment d'acord Joana. Vull dir, estic d'acord en què s'ha de treballar per mantenir la passió, ho has explicat molt bé amb la metàfora de l'hortet. Però també és veritat que al final deixes de regar cada dia i només ho fas cada dos i després cada tres... Crec que és inevitable. La qüestió és que no deixis mai de regar, ni que sigui un cop per setmana, no?

Duna ha dit...

Al principi,l'hortet s'ha de regar sovint, però, quan passa el temps, per comoditat es compren càctus, i aquests amb un reg al mes ja passan:)

Naya ha dit...

En fi, no sé els demés, però jo parlaré del que conec, com un apassionat en busca de la passió que evidentment em fa apassionar-me i sense la qual, ens aborriríem molt.

Alguns diuen que la passió dessapareix amb el pas del temps, jo crec que no, que amb la persona adequada, les passions no se'ns acabarien mai.

I si s'ha de regar vàries vegades al dia, doncs es rega, i punt.

Joana ha dit...

Núria, doncs si, les dues hem parlat de tantes coses... ja ens entenem.
Arare, doncs jo soc com tu, apassionada i no vull canviar...
Nàdia.. si.. ho entenc, però no deixa d'empiparme.
Duna... filla.. un cactus?... quin mal no?.
Javi... je je...això de regar vàries vegades al dia m'ha agradat, per fi algú positiu!!, quan et torni a veure em posaré vermella com un pebrot!.
Petonets a tos i totes, veig que no estic sola :).

Gemma Ferré ha dit...

Això depen molt de la persona, n'hi ha que la passió els hi dura ben justet, però si et poses a pensar no només aquesta passió sino totes les altres.
Hi ha gent que és apassionada fins el final i en totes les coses de la vida.