dimecres, 17 de maig de 2006

Fer-se Gran, amb majúscules..



Ahir a la tarda, tarda una mica "boja" per la quantitat de reunions i visites que teniem a la feina, vaig tenir deu minuts per parlar amb una persona que estimo i admiro molt, i molt..., en Pascual, militant històric i que per sort, els anys, no li han minvat la capacitat de creure en un mon millor ni les ganes de treballar per aconseguir-lo.
Varem parlar de fer-se Gran, dels avis i avies que estan sols, sense ningú que els visiti, ni els hi faci un gest afectuós, algú, a la fi, que els escolti.
Ell, en Pascual, defensa que la gent gran no se la pot treure del seu entorn, familiar i social, defensa lo important que és sortir al carrer i trobar els veïns de sempre, les botigues i parcs, viure, a la fi, on sempre ho han fet. Canviar això desequilibra i desorienta aquestes persones, els provoca una desorientació important i irreversible i esperem que la nova llei de dependència, serveixi per evitar molts casos d'aquests en que les famílies ho passen fatal per compatibilitzar cuidar la gent gran i la feina .
Tot venía per un amic i company de 95 anys que porta molt de temps vivint 3 mesos a casa d'una filla i tres mesos a casa de l'altre, un dia aqui, l'endemà alla, ens ha comentat que molts dies en despertar, no sabía a quin barri de Mataró es trobava, fins que miraba per la finestra i veia on era, ens va comentar que no sabía que hi feia encara a aquest mon, el vaig renyar quan em va dir això, però em temo que el vaig entendre.
Li vaig dir a ell, en Pascual, que jo vull signar un testament vital, que no vull més maquines a la meva vida que les indispensables, ni vull ser una càrrega per els fills/a, ni sentir que ho soc, vull viure dignament i a casa meva mentres pugui i quan no sigui possible, doncs una residència, llibres i tranquilitat.
Més d'una vegada he parlat amb la Mª Carme de fer de voluntària en una residència d'avis pobres aqui a Mataró, per motius familiars i laborals encara no he pogut fer.ho mai, però no oblido el projecte, si alguna cosa tinc per donar és afecte i "cariño", com m'agrada aquesta paraula...
En fi, que tots menjem per arribar.hi, que voldrem ser ben tractats i tenir i sentir afecte, no oblidem qui ens va portar aqui, al mon.

3 comentaris:

Ramon B. ha dit...

- Joana
Mira't el Congrés de Gent Gran que s'ha preparat a Mataró (i del que sé que en Pascual hi participa activament): http://www.mataro.cat/campanyes/gentgran06/

imagina ha dit...

Quizás la primera inquietud que te llega, cuando entras en la banda ancha de la vida, sea la muerte, pero inmediatamente, ¿cómo voy a pasar los últimos años?, ¿como estaré de salud?, y ¿de raciocinio?
De mi padre, recuerdo, que los dos o tres años últimos, sobraron, y creo que si él, hubiera podido escoger, hubiera preferido no vivirlos.
Que grande es tener para dar y disfrutar con ello.
Saludos

Núria Aguilar ha dit...

Jo he treballat en una residència d'avis pobres i és una experiència duríssima i molt enriquidora.