dimarts, 11 de juliol de 2006

Una imatge val.....


Més que mil paraules.....
Te un link al seu blog en Ricard Blasco, que és real com la vida mateixa.
No veig la fi a tot aquest dolor, com sempre, els més dèbils son els que acaben morts, orfes i desamparats.
Els rics contra els pobres, un cop més. I què fem per ajudar?, potser què tots/es i pensem una mica.
Duc Palestina al cor i cada cop les imatges son pitjors...

nom
Això és el què fa Israel...

8 comentaris:

RBR ha dit...

"Los ataques del Ejército israelí sobre Gaza continuaron ayer. Siete palestinos murieron en diferentes bombardeos, tres de ellos menores de 18 años, que estaban jugando al fútbol en Beit Hanun cuando fueron alcanzados por un misil. Las otras cuatro víctimas mortales de la operación militar israelí contra Gaza fueron milicianos.

Por otra parte, la tibia reacción de la Unión Europea a las operaciones militares israelíes en Gaza, que han acabado con la vida de decenas de palestinos -varios de ellos transeúntes o personas que estaban en su casa- no causa efecto alguno en el primer ministro israelí, Ehud Olmert. La UE ha considerado desproporcionado el uso de la fuerza. Pero Olmert contestó ayer, ..."

Israel ha de cumplir la legislació internacional. I per no fer-ho s'hauria d'intervenir de manera decidida per imposar la pau.
Gràcies Joana.

Sergi Bonamusa ha dit...

Ja sé que és un tòpic, però en situació bèl·lica (declarada o no) només hi ha víctimes, independentment de nacionalitats, colors, races... De fotos com aquesta, frepant per altra banda, també en podem trobar en els de l'altre costat de la tanca.

És veritat, Israel ha de complir la legislació internacional, com també ho haurien d'haver fet els països àrabs que al 1948 van atacar el nounat estat d'Israel després del seu reconeixament per la sempre qüestionada ONY/Societat de Nacions.

Del conflicte Israel/Palestina/món àrab em sorpren extraordinàriament el canvi de posicionament que han tingut els progrés del món occidental. Als anys 60-70 Israel era el mirall i ara són els dimonis del món i, que jo sapiga, el conflicte té els mateixos protagonistes. Paradoxes dels moments.

Tanmateix coincideixo plenament en que cal cercar uns sol·lució al conflicte i reactivar el full de ruta/converses d'Oslo... Tanmateix no serà fàcil esborrar odis i rancúnies que fa massa anys que duren.

El Columnista ha dit...

Los niños siempre pagan como personas más vulnerables y débiles las inmadureces de los adultos. Dios, lo más triste en el mundo es ver a un niño sufrir, y tus fotos tan chocantes me han creado un nudo en la garganta, una impotencia de no saber qué hacer, ninguna religión justifica eso.

RBR ha dit...

Atenció Sergi, tres coses: Mai justifiquis la violència. L'agressió d'Israel (potència en comparació) és més que desproporcionada.
La visió occidental, a canviat de bàndol, si a favor de l'oprimit. És positiu no creus?

Maribel ha dit...

La verdad es que cuando se ven los ataques a pobres niños ponen la piel de gallina.
Eso no deberia de suceder.
Gracias por pasarte por mi blog.

Me alegro que tu consigieras a tu niño con la fiv, espero poder tener yo tu misma suerte.
Un besazo
Maribel

Joana ha dit...

Sergi,
no cal dir que les actuacions d'Israel son desproporcionades, els segresten un militar, què per un altre costat sap perfectament com ha professional els riscos què te, i ells maten 26 persones per rescatar.lo. Això és dialeg? no...
Els dèbils sempre son els ciutadans/es de palestina i aquestes actituds son les què provoquen tants i tants morts, son uns prepotents. (No pensis mai que defenso terroristes, estic amb tu que cal dialogar i consensuar però la "retirada de Gaza és una il.lusió, entren sempre que volen!).
El Columnista, joven, siempre siempre los más desfavorecidos y perjudicados son esos niños, ni que me duelen muchismo esas imagenes, reflejan lo que hay, duro, muy duro.
Rbr, no calen gràcies, compartim el dolor per la situació, gràcies en tot cas a tu per posar a la "vista" el què passa.
Maribel, de corazón, mucha suerte y no desistas!.
Petonets a tots/es!.

Sergi Bonamusa ha dit...

RBR, No justifico la violència, ans al contrari. Aquest no és el camí ni per uns ni per altres i menys després de dècades de conflicte armat (obert o no) que no han portat enlloc (només a generar inestabilitat a la zona i a extendre el conflicte, o a justificar-ne d'altres, arreu del món).

Constato per altra banda, de nou fets objectius, que agressors i agredits ho han estat sempre uns i altres amb més o menys intensitat en funció de la tecnologia militar que han disposat (al 48, per exemple, uns anaven amb una sabata i una espardenya -Israel- i els altres amb tancs d'última generació -la "coalició àrab"-).

És cert que els dèbils (en termes d'armament, en número de població ja és una altra història) ara són els palestins, però jo no ho analitzaria des del punt de vista de bons i dolents per acabar posant-me al costat de la "raó" en funció d'un criteri excesivament subjectiu. Més aviat penso que cal defugir els tòpics i entendre que cal pacificar aquest territori a canvi de concessions d'uns i altres. I, per això, tots han d'estar disposats a dialogar i a cedir. I aquí tenim el problema de fons. Cedir, el que es diu cedir, poc s'ha vist (recordem les converses de Madrid o Oslo?.

Aprofito per recomanar-vos el darrer llibre d'en Joan B. Culla i, ja posats el del Shlomo Ben Ami, per aprofundir des d'un punt de vista històric i d'un protagonista d'excepció, en el conflicte.

Isa ha dit...

És una llàstima, sempre acaba pagant la població civil per les bajanades dels polítics. Em fa una ràbia...