D'entrada ja dic què jo votaria Sí. Parlo de la eutanasia, això sí, regularitzada, votaria sí a una llei que la regularitzes.
No entenc que es pugui condemnar una persona a viure en aquestes condicions, amb aquest dolor i pendent d'una màquina.
Ahir vaig veure per televisió una dona de Granada que demana la eutanasia, i ningú li fa cas.
Una dona que fà 9 anys està lligada a un llit i una màquina, conscient i patint. Per l'enfermetat, per la dependència, física i sanitària, una dona en plenes facultats mentals i que sap que morirà poc a poc, però morirà. La varen conectar a la màquina contra la seva voluntat. Està imposibilitada fisicament, NO sicològicament.
Vaig seguir el cas de Ramón Sampedro, vaig plorar moltíssim veient Mar adentro, vaig entendre i respectar Ramona Maneiro quan el va ajudar, jo no se si tindria valor suficient.
Vaig seguir el cas d'una dona americana, Terri, va costar un munt. Va ser patètica l'actitud de metges i familiars...
Ara, aquesta dona demana el mateix i jo l'entenc, tampoc em vull veure lliagada a una màquina, de cap de les maneres!.
Vaig parlar fà temps amb Miquel Guardiola, President del GIMM, (Grup d'Invàlids Mataró i Maresme), i em va comentar algo sobre la creació d'una associació per morir dignament. Espero que m'avisi aviat, penso signar un testament vital.
No vull que ningú, per pur egoïsme, em mantingui de "cos" present, perquè sols seria això, un cos, sense ànima, sense moviment, sense poder opinar ni decidir. Per això, ara, conscient i capacitada vull decidir i la meva decisió és... davant un cas així, respecteu la meva opinió i decisió, presa en un moment oportú i clar de ment, no vull cap màquina en el moment de la meva mort.
Vull viure el què calgui i em toqui, però de manera digna i conscient. Els meus fills tenen les instruccions pertinents i se què cumpliran.
4 comentaris:
Jo també
Totalment d'acord! Jo no vull ser cap vegetal, ni que els altres decideixin per mí.
Un petó.
Jo també estic d'acord amb tu.
Crec que una de les pitjors coses que ens podem passar en aquesta vida es esta "presos" dins del nostre propi coses i, sabent que et moriras, que no et poguin fer morir dignament i que aixís de asistir poc a poc a la teva propia mort. És molt cruel.
En el món que vivim una noia de 17 anys presumeix del seu nou parell de pits i espera que el seu papa li pagui una millora del seu nas i el seu mentó a canvi de superar la selectivitat. Aquesta noia, possem l'Alícia, tindrà clar, que no hi ha dones lletges, sinó dones pobres. Haurà après que els diners no donen la felicitat, la compren feta. El pitjor no serà que la nostra Alícia del futur hagi descobert el país de les meravelles en el quiròfan, lo més pelut serà que l’escultura glútia amb la qual somia, dependrà de les seves notes. És preocupant pensar que les generacions esdevenidores heretin de la nostra un ordre de prioritats podrit. Esperar a casa dels teus pares que arribi el càsting de la teva vida, pessigar una setmanada miserable a l’espera d’unes oposicions al funcionariat o sense llegir-te un llibre en la teva vida creure que tens alguna cosa que aportar convivint en una casa infectada de càmeres. Recompensar als fills per ser bons estudiants amb motos i cirurgies no ajuda massa que entenguin des de petits que hi haurà un dia on el pes del passat serà el mateix que el del futur. Això sol passar quan ets a la vora dels trenta-cinc.
La eutanasia i els grans dilemes ètics no ocupen portades més que per motius morbosos i sensacionalistes. Anem directes al estropici moral i ningu fa res, o quasi bé ningú.
Publica un comentari a l'entrada