diumenge, 8 d’octubre de 2006

Condemnats de per vida...


Diu una famosa copla....
Ni contigo ni sin ti
tienen mis males remedio;
contigo, porque me matas
y sin ti, porque me muero.
I és que estem condemnats a entendre'ns, homes i dones.
Avui toca sortida de diumenge amb les tres amigues habituals. Si tenim algún propòsit segur, és el de riure una estona, aquest no canvia.
Després alguna ballaruca, musica pachanguera i si fos possible, trobar un nuvi per A, ella diu que no... je je, però sabem que sí li agradaria. A la què veiem entrar un home alt i ben plantat li senyalem.
Si posés un anunci per trobar aquest nuvi, seria més o menys.... senyora de 5.... anys, alta, divertida i simpàtica, alegre, bona presència, elegant, educada, amb independència econòmica i que li agrada molt viatjar, busca senyor d'edad similar, educat i net, cult, què li agradi el cinema i el teatre, ballar, què sigui carinyòs i què no busqui qui li renti la roba ni li planxi.
Amb aquesta "excusa", sortim cada tres setmanes a sopar. Ara anem sempre a la Cuadra de Calella, pachanguera per excelència, aixó sí, el pernil que serveixen bonissim!.
De totes maneres, sempre tornem animades i amb un somriure, com és evident no trobem cap home què mirem dos cops, no se si som massa exigents o sencillament, ja sabem què no n'hi ha però ens ho passem tant bé...
A mi, aquestes sortides, em donen vitamines per tota la setmana, cap cosa és més sana què una bona estona de riure.
Lo dit, quatre dones dels 45 meus als 59 de la més gran, amb ganes de riure i decidides, sense cap dubte, fem por i no per lo lletges eehhh, què ja us veig el somriure sota els bigotis!.
Poesia 55.
Un amor más allá del amor
por encima del rito del vínculo,
más allá del juego siniestro
de la soledad y la compañía.
Un amor que no necesite regreso,
pero tampoco partida.
Un amor no sometido
a los fogonazos de ir y de volver,
de estar despiesrtos o dormidos,
de llamar o callar.
Un amor para estar juntos
o para no estarlo,
pero también para todas las posiciones intermedias.
Un amor como abrir los ojos.
Y quizás también como cerrarlos.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Així que dels quaranta-cinc als cinquanta-nou i amb ganes de riure i repassar el “ganao”. (en el bon sentit, es clar)

Por no feu, segur que no, ara, PANIC, pot ser que si, i mes si teniu ganes de riure i de trobar el boto mal cosit i mig pensant. Que i farem ....dons res.

Una abraçada Joana

Joana ha dit...

No és això jove.. no és això.
Un dels principals motius de riure, sanament, som nosaltres mateixes!.
Per cert, ja se que no, però tu series benvingut en aquesta taula, al meu costat, és clar...pànic no et faig no?.
Un petonet des de on tu ja saps.

Dan ha dit...

Quin perill, quan sortiu. Pero quin perill més sá!
;-)

Arare_ ha dit...

Joana, jo conec una senyora castellana i de la vella escola, que es va quedar viuda fa dos o tres anys, ella en té uns 60, que diu que ella el que necessita és un "sacador". O sigui un senyor "que la saque" a bailar, a cenar, a pasear, a ver museos, però que no li demani res més a canvi. Que ella "ya pagará su parte". Ho diu amb molt bon humor, però no ha trobat mai cap home que vulgui això. Tots els que troba volen sexe i que els planxin els calçotets! (diu ella)

Molt de perill, teniu, totes quatr, com us ha dit algú, però segur que us ho passeu bomba, que és del que es tracta!

Un petonet!