De coques i cap de setmana....

Aquest ha estat un cap de setmana complert, sols ha fallat una petita traca final, avui tenia que passar el dia a Tossa amb dues bones amigues i una grip imprevista i punyetera ho ha impedit. Per un altre costat així puc descansar una mica!!.
Divendres vaig anar de casament, sí, encara es casa la gent!. És varen casar l'Alex i la Vero. A ell el conec des de que era un marrec, sovint em posaba amb ell quan li va sortir el primer "borrisol" al bigoti. Va ser una tarda vespre molt agradable, bona companya i ball al final i els núvis super guapos els dos, la mare del núvi, espectacular, no va parar ni un segón, la imatge és borrosa per tapar una mica, però s'ho va passar "pipa".

Ahir i per primer cop, vaig decidir fer una "jornada de portes obertes" a casa. Imagino que começo a estar tranquila i ja he prés posessió de l'espai i els sentiments. Vaig cuinar pastissos, vaig netejar a fons i a la tarda, berenar.
Gràcies a la Glòria i l'Evarist, a la Montse, a en Marc i la Mercé, en Carles, la Glòria "2", en Santi i l'Oriol, la Núria, en Quim, el meu Martí, com sempre servicial i encantador. Va ser una tarda deliciosa. D'altres no hi varen poder ser, per feina o compromissos, però arreclarem el tema un altre dia.
Al vespre, cinema, La extrana que hay en tí, em va agradar, una mica forta, ho admeto, però parla del patiment i de com podem reaccionar les persones, per més bones que siguem, davant d'un trauma emocional. Després copeta al port, dues hores de bona conversa i a casa. Dos dies seguits anant a dormir a les 2!, i és clar... com avui no tenia que matinar m'he despertat tant tard que em fà vergonya!.
Ara he arribat de dur un troç de la coca que va sobrar al meu fill Daniel, he anat a buscar el diari i a veure l'exposició del Sant Lluc a "l'Ateneu".
Bueno, no entenc gaire d'art, se què m'agrada i qué no, jo triaria dues obres, ni que potser en Pere m'estira la "melena". Apart de la Emilia de Torres que m'agrada i molt, una obra que porta per nom El Far d'Alexandria, de d'Antoni Luis Planas, m'ha agradat molt. Potser hi veig aquella llum perduda....
També m'ha agradat i molt, una petita escultura que du per nom, Nua, de Pol Codina, super jove!.
La resta, bueno, diguem que no m'han posat la pell de gallina.
Avui, per primer cop en mesos, estic plenament feliç.

Magnífic !!

Cada vespre, faig mans i mànigues, entre passejar el gos amb en Martí, fer el sopar, recollir roba i un bany rapidet, per estar preparada un parell de minuts abans de les nou del vespre, demanar uns instants de silència a en Martí per escoltar.lo.
Clar, directe i contundent.
Adoro Iñaki Gabilondo, proveu un dia, repetireu segur!.

En la meva mort...

Aquests dies, que la majoria estem tendrets i tristons per la mort d'un estimat amic i company, en Santi. Company amb majúscules, company desinteressat, digne, senyor, agradable i un sinfín més de calificatius. Aquests dies, deia, que recordem la seva dignitat davant la malaltía, la seva valentía, el recordo al meu despatx a Can PSC dien-me.... Joana el que vulguis saber sobre el meu estat de salut, m'ho preguntes a mi, la meva dona ja pateix prou i jo, he demanat estar informat de tot al respecte, tu no et tallis, pregunta..... ho vaig fer unes quantes vegades, després ell ja em passaba directament la informació, amb molta naturalitat. En Santi era d'aquelles persones que fan que jo faci el que denomino... traspassar la taula.... aquelles persones amb les que agafes amistat i afecte malgrat parlar amb elles a la feina.
Diumenge li vaig dir al seu pare al el tanatòri, ha tingut un gran fill i una gran persona i el dia que ell, aquest pare, desolat com estaba, la dona..... quina parella més exemplar... les filles i família estiguin una mica més calmats i puguin llegir totes les coses que s'han escrit des de dissabte, totes les paraules emotives i carinyoses sobre ell, veuràn quantes persones erem conscients del gran home que ens ha deixat.
Allà al tanatòri, lloc trist, vaig coincidir amb la Consol i l'Alfons, em varen comentar d'un parent molt jove que va morir fa uns dies, havia deixat tot arreclat, com havia de ser el seu funeral i tot. Jo he pensat fer el mateix, no vull cap cerimònia religiosa, no vull cap compromís, vull que vingui qui m'estimaba, qui apreciaba la Joana, no per quedar bé. Vull escollir la musica i les lletres, alguna poesia d'en Francesc, alguna música dolceta i adèu.
Volia deixar el meu afecte a en Santi, però potser també una mica el que jo sento.
Com deia al títol.. en la meva mort.... jo vull ser tan digne com ell ho ha estat. Va per tu Santi.

Desigs i plaers....

Per ballar......






Per llepar....











Per dormir......

Per petonejar....





Per enamorar...


Per desitjar....






Per una nit... boja....

Una d'aquelles petites coses...

Que sovint, més del que pensem, en gaudim, ens donen certa tranquilitat i fins i tot, en el meu cas, ens afalaguen.
Ja fa dies vaig rebre un mail, no penseu, que valguin la pena en rebo més aviat poquets. Aquest en concret va trenir per mi la sorpresa de que l'adreça pertany al nom d'un llibre que no fa tant vaig llegir. La maternitat d'Elna, us en vaig parlar i el vaig recomanar. La seva autora, Assumpta Montellà, em va escriure per fer.me saber que llegia el meu bloc i que un post en especial li havia agradat i provocat la necesitat de venir a mataró i fer un volt per el port, per cert, és de Mataró ni que no hi viu.
Ho vaig trobar increible!, em va entrar un cert pànic, sempre em passa quan se que algunes persones, diguem famoses o bé conegudes, em llegeixen. A ella l'admiro per el seu llibre i la veritat, em va fer certa vergonya.
Bé, per fí s'ha decidit i ha obert un bloc, el trobo tendret i cuidat, és una historiadora que imagino treballa amb molta passió, per tal com la he llegit. Ara se que prepara un nou llibre i ja espero impacient, segur que en gaudiré tant com amb el primer.
Assumpta benvinguda al mon blocaire, espero que gaudeixis tant escrivint aqui, com ho faig jo.

Viola, no passa rés !!

Aquest dissabte, si rés no ho evita, un dels més terribles violadors de la nostra època quedarà en llibertat.
Un cop més, cap jutge sensible.
Aquest animal, ho sento, per mi no te un altre nom, sols ha complert 16 dels 311 anys als que va ser condemnat. Argumeta l'Audiència que és "impropi d'un estat democràtic manternir.lo a la pressó" i que un condemnat ha de saber quan quedarà en llibertat.....
I les agredides? i les futures agredides?, ha quedat clar que aquest animal no està "reinsertat", que seguirà agredint i bó i així, el deixen anar?.
A quin cony de país vivim?, estarem de "sort" i la propera violació serà a un jutge o parentela propera i el tancaràn per sempre?.
Aixó sí, eppsss, calma, la Fiscalía diu que estarà "atenta" per si reincideix.... atenta com?, li posen un guàrdia a la pota del llit?.
No puc, de cap de les maneres, acceptar aquesta bestiesa. Algunes condemnes no poden tenir reduccions, si el màxim son 30 anys, doncs que els cumpexi punyetes!!, aquest paio és un terrorista de gènere. Amb una mica de sort quan surti serà impotent i podrem, les dones, un cop més.... anar una mica més tranquiles per el carrer.
És inconcebible per el meu pobre enteniment deixar anar un animal com aquest.

Laca i sentiments....

Aquest cap de setmana he anat dos cops al cinema, fins i tot jo estic sorpresa. Divendres amb un bon amic a veure "La carta esférica", ens va agradar als dos. Després copeta al Port de Mataró i a casa. Una nit molt agradable.

Ahir va tocar cinema "apte", per poder anar amb en Martí, ens va demanar d'anar.hi en Daniel i varem escollir Hairspray , peli sense massa pretensions, amb una molt bona interpretació de Jonh Travolta, fent de dona, cosa que ha aconseguit fer caure un mite eròtic de la meva joventut.

Jo vaig gaudir, dinàmica i divertida. La Glòria avui en fa una molt bona descripció. Però jo he volgut entrar en el missatge, el que jo hi vaig veure i fins i tot en Martí, tema discriminació racial dels anys 60 als Estats Units i tema diferenciar les persones per ser "diferents".

La protagonista, una noia ben rodoneta, aconsegueix el seu somni, robar i lligar el noi guapo de la peli, tòpic, ho se.

Però les lletres de la película son magnífiques, vaig lamentar no portar una llibreta i escriure alguna de les mateixes, i com no se anglés em quedaré amb les ganes, almenys fins que surti el dvd.

Una de les mateixes diu algo així com: En aquest restaurant no fem plats de poques calories, no fer herbetes. Fem plats contundents i per venir i menjar, has d'estar preparat per un plat de qualitat i quantitat. Més o menys, però no es refereix a cap plat, parla d'ella mateixa.

No tots els homes estàn preparats per degustar segons quins plats, ni les quantitas petites i minses identifiquen el millor restaurant, mirar sols el "gratinat" no deixa "degustar" una delicatessen..., per gran que sigui la mateixa.

No se si m'explico prou clar.....

Ser "la otra"....

Aquesta expresió tan contundent, en català no sona igual... ser l'altre sona massa "finet".
Quan jo era joveneta, parlar de ser "la otra" sempre era peyoratiu, amb menyspreu, ara no és així i diré com he arribat a aquesta conclussió.
Tal com he comentat sovint, he mantingut un bon grapadet de trobades aquest estiu, més que rés amb amigues i d'aquestes, gaire bé totes, separades i algunes de més d'un marit, com jo mateixa, és clar. L'edat de les mateixes, doncs variada però farem un promig de 45 anys.
Una d'aquestes amigues, a la que cada vegada tinc més confiança malgrat l'edat que ens separa, sempre m'ha demostrat que hi puc confiar, ho te molt clar, no vol parella, si te alguna cosa, amb un que ja estigui "ocupat", segur que no li dona problemes.
Lo fotut, és que la majoria pensen, no se si dir pensem.... igual. Creuen que pasar una bona estona és sencill, però veuen els homes separats, divorciats etc... com un problema. Qualsevol intent per part d'ells fa por.
És a dir, aspiren a ser "la otra" i sense manies ni complexes, rius una estona, fas un, o dos si el cos aguanta.... i l'envies a casa seva, que li aguanti les manies i els pèls la dona...
Admeto que a mi no em convenç aixó, sempre penso en la "parenta" oficial i en com em sentiria jo si em passés aixó, segur que no m'agradaria ni mica...
La pregunta ve ara, què ens ha dut a les dones a pensar i sentir d'aquesta manera?, perquè estem tant decepcionades?, perquè, ara mateix i ja fà un munt de temps veiem les relacions com un problema?, per quin motiu preferim, i ja definitivament, estar soles, què ens ha dut fins aqui?....
(Que cap home se senti "atacat", parlo des de el punt de vista de les dones, tan sols perquè jo en soc una....).

Espietes... i cosetes...

He acumulat un pilonet de cosetes per llegir amb calma, de camí a Figueres, on he fet una escapadeta deliciosa amb en Martí, he aprofitat per llegir algun d'aquests retalls. Un en concret m'ha cridat l'atenció especialment, parla sobre els mòbils i les infidelitats, és un estudi on segóns la persona que escriu, cada cop més persones espíen els missatges i les trucades de les seves parelles. 9 de cada 10 infidelitats es detecten d'aquesta manera....
Trobo curiosa la notícia, malgrat ser del dia 28 d'agost, ja te "solera". La trobo curiosa per una raó bastant sencilla. Mai he mirat el mòbil a ningú, sigui marit, noviet, rollet, amics ni família, ni fills ni companys. Ho trobo una fatla d'educació total. No miro i per tant no vull ser "mirada", tocar el bolso d'una altre persona és de tant mala educació com el mòbil.
He estat "víctima", en dues ocasions, de tafaners que m'han llegit el diari, per aquest motiu des de els 30 anys no en porto cap, ho trobo del tot insufrible.
He estat també "víctima" d'una ciber persecució per localitzar escrits meus per internet, si no ho vull dir, quin problema hi ha?.
Lo més curiós és que les persones que jo considero m'han espiat, son d'aquestes que no volen que ningú s'àpiga què fan, on i amb qui. La majoría d'espietes son així, retorçats.
Si jo tingués parella, cosa molt difícil, però si la tingués, mai faria aquestes coses, si tinc cap dubte, pregunto i punt. Prefereixo descubrir una mirada fugisera que no pas un escrit no adreçat a mi.
Trobo del tot vils les persones que fan aquestes coses, diria que em fan un fàstic increible i per desgràcia, en conec més d'una!.
Per cert, Figueres esplèndida. Almenys fà 11 anys que no hi anaba, el museu, magnífic, potser massa gent, però a en Martí, que a la fí era per ell que hem anat, li ha agradat molt.
També he vist un reportatge de Leonard Nimoy, que porta per títol, Bellas Gordas, m'han encantat les fotos i elles, del tot esplèndides.

Montilla... estàs mal aconsellat....

Llegeixo, amb certa sorpresa, que en "Presi" de la Generalitat, no reberà el Dalai Lama en la seva visita a Barcelona. Visita per cert amb conferència inclosa que lamento profundament no poder escoltar doncs marxo dos dies a Figueres amb en Martí, i per la que ja han confirmat assistència 7000 persones.
Ell, el Dalai, ve com a lider espiritual dels tibetans, no oblidem que és un País sotmés als antulls de Xina. Però... com pot oblidar el "Presi", o aquests assesors?... que te al voltant que aquest home, modest i callat que és el Dalai, representa milions de persones al Mon?, i dic jo... si vingués el Papa de Roma no el reberia?.. sempre ho dic, aquest país nostre te molt poc d'aconfesional i molt de papismeburràtic. (Se que no existeix la "palabreja" ok?.
Perquè aquesta diferència?, un cop més, no tenim cap resposta que conveci. Argumenten que en Carod és el representant d'assumptes religiosos de la Generalitat... quina hipocresia més gran!. Tan pocs Socialistes revolucionaris i al costat del poble quedem?.
Aquest home és un exilat, amenaçat de mort, i ara en "Monti" diu que no és un "líder polític"...
Ves per on ara he de reconeixer que en Pujol si ho va fer, per tant, o era millor polític, ho estaba més ben aconsellat. El "Presi" ha fet més cas de l'embaixada Xinesa, país que no oblidem encara tortura i mata persones, que ha menyspreat i insultat el Dalai, que no pas de la seva condició real, penós, però MOLT.
Aixó sí, aqui cal tenir clase?, vaig llegir fa uns dies que el "Presi" està rebent intel·lectuals i persones "destacades", ni que no se en qué, al Palau, per palpar com va l'ambient..... ves a saber quin cony de pijoteres li reuneixen, a mi segur que no em pregunta!.

Fins i tot els seus ho diuen....

Un bon amic i company em fà arribar una notícia del diari Avui del 30 d'agost, on es parla d'una denúncia que han posat L’Associació Cristianisme al Segle XXI, integrada per catorze entitats cristianes del país, contra la Cadena Cope, al Tribunal de la Rota.
Els mateixos varen dir: “Vostès es volen separar d’Espanya, són una classe política corrupta”, “El govern ha d’utilitzar les forces armades en la defensa de les fronteres”. Les afirmacions es van fer el 2005 des dels micròfons de la cadena COPE.
Tenint en compte, tal com diu la notícia al diari Avui que: és una emissora que en les seves bases fundacionals utilitza conceptes com evan­gelització, respecte i pau, i que per tant té com a principal públic objectiu –malgrat que alguns dels seus periodistes estrella s’hagin declarat no catòlics– els ciutadans cristians de l’Estat espanyol –també els catalans.
El tribunal, sí, aquest on els rics a canvi de diners accedeixen més ràpid a oblidar els seus casaments, nega que l’e­missora hagi causat cap mal als cristians i als ciutadans de Catalunya, i assegura que la demanda no procedeix, més encara quan no es pot quantificar el suposat mal.
Els de Cristianisme al Segle XXI. duen: “No exigim que tanquin l’emissora, sinó que recuperi l’ideari cristià i sigui tolerant, respectuosa i integradora”. Doncs que esperis asseguts!.
Si els del "ram" dien aixó... què no direm els anti!!.

Mira que si tenen raó....

No hi estic d'acord, almenys, no amb la seva manera d'actuar.
Parlo dels coneguts com "okupes", no puc estar d'acord en pendre a ningú una propietat. I ho diu una que mai podrà accedir a un pis en propietat, estic "condemnada" a viure de lloguer, i bó i així, em sento afortunada, tinc casa.
Molt menys puc estar d'acord en les molèsties que molts d'ells provoquen, brutícia, sorolls etc...
Els pocs que he vist, son de casa bona, de Mataró i rodalies, que després de muntar el sarau tornen a casa dels "papes" a dormir al seu acollidor i pagat llitet.
Però, com tots els moviments, hi ha gent honrada, cabal, cívica i que realment estàn contra la especulació, aquesta que està convertint Mataró, i la resta del país, en una ciutat inmensa i molt cara. Ahir llegía al Caprgros.com , Mataró registra l'increment de preus de la vivenda usada més alt de l'estat, i és clar, com hem d'accedir a una vivenda de propietat, ni que sigui de segona mà, els que estem sols amb fills, els joves, la gent gran...... és impossible.
Un company del PSC, en Quim, sempre diu que la sol.lució és municipalitzar el terreny de la ciutat, potser, aquesta ideia que sona "revolucionària", sigui el remei, però és evident que la llei no la contempla. La llei, mai ampara els menys afavorits...
Total, que passejant un dia d'aquestes vacances amb en Martí, varem fer aquesta foto, no negareu que la frase te molta raó...

És possible?....

No se, és una cosa molt estranya. Jo, que sempre tinc algo per dir, sempre tinc alguna queixa o reivindicació, alguna anècdota per explicar...., doncs aquests dies estic "seca".
No és ben bé que no tingui coses per explicar, en tinc algunes, més aviat, doncs no en tinc ganes.
Sembla que la inspiració m'ha fugit. A on?, ni ideia!.
Fins i tot he dit que no d'anar a dinar demà dijuos, jo, que m'ho paso de conya en aquests dinars, que puc ser jo mateixa i el riure està garantit, doncs demà he dit que no....
I no estic pas trista, anyoro molt en Martí però no és aixó.
Total, que faré un petit recés, serà petit doncs em conec i m'agrada massa aixó d'escriure, em fa vibrar molt, però m'he de trobar..... encara que no se per on començar, si per el tema de la Rosa Regàs, que segur que te raó.... o per en Pascual, que amargat d'aquesta "esquerra" nostre m'ha fugit al "centre", d'aquest jove esportista mort d'ún infart i que em recorda el meu nebot mort fà dos anys en similars circumstàncies i edad, podria parlar dels focs de Grècia, del punto G, aquest que casi cap home sap on és, i la majoria de dones tampoc.
En fí, que descanso uns dies i miro de trobar algún tema que em doni.... trempera!, ni que sigui verbal ok? i a veure si les "muses" tornen a mi, ni que amb aquesta calor....

Apacible tarda de cinema?...

Ahir vaig donar un gran pas, per mi, és clar, anar a cinema sola.... crec que per primera vegada.
Vaig decidir que ja tocaba i apart, m'he d'acostumar algun dia no?.
Em vaig decidir per una pelicula d'acció, he seguit la trilogia de Bourne i la volia veure acabar. Apart, una mica d'adrenalina abans de tornar avui a la feina, segur que va bé!.
Vaig arribar aviadet i em vaig permetre el luxe de comprar un xupa-xups, de maduixa, tot un luxe per mi.
Un cop asseguda a la meva butaca i tranquila vaig anar veien com venia la gent, mitjana edat principalment i algun jovent.
Em va cridar molt l'atenció el carregament de menjar que porta la gent per veure una película.... flipant! i si tenim en compte lo car que val tot allà, encara molt més.
Al meu costat va seure una "senyora" de més o menys la meva edat, amb una capsa de crispetes impresionant.... vaig començar a patir, no paraba d'endrepar i fer soroll, mastegaba amb la boca ben oberta i jo estaba del tot flipada. Aquell cubell no baixaba i al cap d'un moment sento uns xarrups espatarrants, el noi de l'altre costat escuraba un got inméns de coca&cola, vinga xerrupar i vinga escurar, ja començaba a estar dels nervis.
Per fí veig que la de l'altre costat posa a terra el cubell de crispetes, vaig pensar,,, per fí!!!, doncs NO, llavors obra el bolso i treu una bosa de kikos!!!!!!!!, vinga mastegar i vinga cruixir la seva boca. Fins i tot un nen que anava amb ella, d'uns 12 anys, li va dir... mama no facis tant de soroll....
La peli és llarga, ni que em va agradar, però la senyora va mastegar fins el final de la mateixa donat que en acabar els kikos va treure una bossa de "xuxes".
De veres cal anar al cinema amb aquest carregament de menjar?, no son conscients que no son al sofà de casa seva?. Un noi va cridar l'atenció a una dona que li va fotre els peus al cap per damunt el seient, increible!.
Sort que en algún moment vaig aconseguir "desconectar" de la "engullidora" i gaudir d'unes escenes d'acció vibrants.

Fueron los celos......

Diu la canço de La Unión, fueron los celos y no yo, si de algo soy culpable es de amor, sólo pretendía guardar algo de mi posesión...... avui, un altre cop, i van ja 55 aquest any, han matat una dona, l'argument.. la gelosia.... a cops de martell, que pateixi força!.
Mortes per els seus "estimats" i "amants" parelles, mortes per l'absurd d'un masclisme que no para.
I encara que les lletres cauen en un sac vuit, jo no puc deixar passar, un cop més, un altre assasinat.
I pensar com m'agrada la Unión, soc fan incondicional, però avui he escoltat 2 cops aquesta canó i m'he esgarrifat. Justifica lo injustificable.

I jo... feliç com un "xinxol"...

Doncs sí, aquests dies com avui, a mi, m'agraden. Ja se, ja ho se.... voleu Sol i platja, voleu calor i jo, mentrestant, escolto la pluja com cau sobre el plàstic que protegeix una roba que no secaré pas avui, mentres el gos s'amaga a la caseta i em mira amb ulls de pena, mentres llegeixo i gaudeixo d'aquesta fresqueta.
Jo, un cop més, agafaré les meves "bambes" i posaré direcció al Port de Mataró, si em plou al damunt m'és ben igual, vull veure Mataró des de la punta del mateix, vull veure el castell de Burriac entre núvols de cotó, cotó fosc i humit, però aixó sempre m'ha relaxat i m'ha deixat respirar a plé pulmó.
Sento persones rondinar, volen Sol i jo.... amb un mig somriure puc comprovar que no soc pas l'única que gaudeix amb aquest dia, un senyor s'arrepenja, una mica més enllà que jo, a la barana del port, mira en el mateix sentit i veig, de reull, com somriu, també disfruta amb aquesta vista i aquest espectacle de la natura.
Agafo el camí de tornada, el vent em ve de cara i tinc un xic de fret, però estic feliç, un veler surt del port i imagino la llibertat que deu donar aixó, passar per damunt les ones, avui una mica rebels i mirar l'horitzó, sense pensar, sols respirar aquesta olor profunda de mar i pensar.... 46 no son rés Joana, i menys... amb tanta gent que està al teu costat.
Gràcies a tots i totes per les vostres felicitacions!.

Segur?... no se pas...

Doncs res.... la meva mare insisteix, i ja sabeu, s'ha de creure les mares no?.
Segons ella, avui, 21 d'agost, aquesta donota, jo mateixa, amb molt de caràcter, decidida, diuen que divertida, amb un cert grau de mala llet quan veig, llegeixo o sento tantes injustícies, marassa, bona cuinera (diuen les males llengües), Boteriana, despistada, lectora a gran escala, mimosa, carinyosa, solidària, tendreta, una mica punyetera i "picarona", socialista, republicana, feminista dialogant, i sobre tot, dona, fa 46 anys.
Esteu convidats.

Vida loca...

Sovint escric de lo molt que em costa entendre algunes decisions, no sols polítiques, també judicials. Em pregunto, també sovint, sí els jutges és tornen "xiripes" a l'estiu, o sencillament, ja ho estàn.
Un jutge obliga una dona a recollir la seva filla a casa dels pares de l'exmarit, condemnat a estar allunyat d'ella 500 metres per amenaces i intent d'agressió, en aquesta casa, viu ell. El jutge és coneixedor de la sentència d'allunyament, però li és igual. Sí la mata, ja farem un altre judici no?. La dona te por, com tindria jo mateixa, per aixó ha fet pública aquesta barbaritat.
Cas apart:
Un jutge alemany permet una manifestació d'homenatge a Rudolf Hess, als 20 anys de la seva mort. Com és evident la convoca un partit ultra dretà i jo, pobre de mi, em segueixo preguntant.... ara es permeten homenatges als assasins massius?. Qué no val el dolor dels pocs supervivets?, no recorden les imatges d'aquesta terrible guerra i el que varen fer els nazis?.
Lo dit, una Vida loca.... que sovint em pregunto si val la pena els mals de cap que em dona....
Avui toca ball, sala Tango a Barcelona, almenys "esbargiré" una mica.... i amb una mica de sort escoltaré aquesta canço tan preciosa....

(Vida Loca)

...de esta vida loca, loca, loca
con su loca realidad
que se ha vuelto loca, loca, loca
por buscar otro lugar
pero le provoca
este sufrimiento
y no me abandonona
porque a mí me toca
esta vida loca.

(Francisco Céspedes).

Petits plaisirs....

No penseu malament... avui no va de sexe... :).
De moment, les meves vacances, de les que encara queden uns 10 dies, han estat plenes de petits plaers, de petits moments, de delicies selectes, de silencis agradables, de pau, molta pau i sobre tot, de molta tendresa amb en Martí, hem parlat d'una manera com si fos gran, als seus deu anys, és gran. Segurament son les vacances que més vida social faré, potser per aquest afany que te tot.hom de que "no me coma el coco".
Els petits plaers de caminar per La Vall de Ribes sense horaris, sense pressa, de la mà, sota la boira, la pluja, molta per cert, pedra, llamps i trons, agafats, de la mà, amb aquest instint protector que ens tenim els dos, molls de cap a peus, però contents.
El plaer de menjar i residir a un hotel con és Els Caçadors, on ja et coneixen, sense injerències, però amb el caliu que dona que les cambreres, encantadores, saludin amb un... Martí... qué gran estàs!. Amb un menjar bó i elaborat.
Ha estat una setmana del tot relaxada, he tornat amb una altre cara, amb una tranquilitat d'esperit i una moral alta, ara espero poder mantenir la mateixa els més de quinze dies que ell serà amb el seu pare i jo, per primer cop, estaré sola.
També per primer cop no tindré tots els fills aprop en el meu aniversari, així que potser aquest any decideixo no fer anys... je je... em quedo als 45 i punt!. És clar que per aixó queden uns dies.
Cert que les amigues i alguns amics, son aqui, pendents, truquen i organitzen sortides casi diaries, ni que sigui, com tant bé diu la Alfonsa, per pendre una taronjada, però la cosa és sortir a fer una volteta. Apart, més val que camini molt si no vull que la meva dietista em foti crits el dia 30!.
Així que ja he preparat rutes per caminar, dins i fora, per esbergir i acabar de gaudir un estiu que està sent, del tot, un gust.
Aquesta foto és del dia que varem baixar caminant des de Queralbs a Ribes de Freser, al començament vaig dubtar, no veiem rés!, però va servir per estar, si més no, fresquets.

Carta oberta a Pepe Blanco....

"Apreciat" senyor (no em surt denominar-lo company ara mateix),
Un cop més ha demostrat vostè la seva falta de sensibilitat i delicadesa, com tants en aquest el "seu" partit, cap a les persones que tenen un altre punt de vista.
La seva denominació d'irrellevants" dedicat als membres dimitits de l'Executiva de les joventuts del PSN de Navarra, ja donen una imatge del seu talant, que pot ser moltes coses, menys respectuós i tolerant amb els que discrepem.
No he escoltat veus de solidaritat d'altres joves, de la JSC, per exemple, masses interessos de per mig, ser solidaris no està de moda, ara toca arribar i col·locar el cul a una cadira, si discrepes, no tens cadira, així de trist i senzill.
Crec que vostè i la seva Executiva, ha fet una gran demostració de caciquisme, de falta de democràcia interna, un cop més!, les generals són el seu objectiu i va errat, i molt!
Com poden permetre un govern de dretes?, com poden preferir això abans que un govern d'esquerres?, i el important, la llista de Nafarroa Bai no és una llista legal i "neta"?
Sempre el mateix, vostès a Madrid i decidint per les Federacions, cap autonomia ni llibertat de decisió.
A Navarra l'han condemnat, als socialistes d'allà el seu propi partit els ha posat la corda al coll i vostè, "senyor" Secretari d'Organització, no sols ho ha permès, ho ha promogut i animat i a sobre, per si no fos poc això, ara els menysprea amb comentaris sobrats com aquests....
Som irrellevants, però cada vegada som més, i som militants i estimem el nostre partit, sols que aviat, caldrà fer una bona neteja.
Li recomano l'Editorial de El Periòdic d'avui, entenedor i clar, però és clar.... que li pot recomanar a vostè una irrellevant com jo?.
( He tornat i us vull explicar les vacances, però aquest tema fa massa dies que em crema el "pap").