Punto "canalla"...

Ahir, per fí, vaig poder dinar amb "les Divines". Dinar ràpid, jo havia de tornar a la feina i en Pau i l'Octavi també. Però va durar suficient estona per "oblidar" la mala llet i fins i tot el cansament.
Reconec que els 6 que erem ahir, una de les amigues no va poder venir, doncs fem cert soroll, varem riure molt i apart, estem del tot còmodes i tranquilets junts, cosa que permet veure volar petons per sobre la taula i mans per sota.... això sí, les noies res de res, ells tres no paren!.
A mig dinar varem poder observar, sense cap dubte, que quatre joves que dinaven al costat nostre no parlaven, només escoltaven la nostra conversa, cosa que va provocar més d'una cara vermella, la meva la primera, com no!.
Sempre, com és evident, acabem parlant de sexe, de si tu tens o no, de si bé o malament, recordem que tots sis vivim sense una parella a casa, fem el que podem o ens deixen :).
Total, tant a ells com a elles, menys a mi, els agraden els homes amb un "punto canalla" i aquests dies, que he parlat bastant amb un estimat amic sobre aquest tema, per motius que no venen pas al cas, no ho puc entendre, ni crec que pugui mai.
Volem una parella que sigui "dura", això vol dir que ens engany i ignori o senzillament que sigui "dur" al llit?.
Una de les amigues diu que busca un "tigre", que els gatets a la terrassa..... no acabo d'entendre això, no pot ser un home contundent on cal, i decidit, i a la vegada ser carinyòs?, cal que ens ho faci passar malament?. Reconec, fins aqui arribo, que segons quins tipus doncs tenen molt de "morbo", per exemple en Dani Martín, de El Canto del Loco, en aquest vídeo està... ummmm....però tenir.lo a casa...
Total, el debat, com sempre, acalorat i decidit, això sí, riure, varem riure per els propers dos mesos!.
La tarda, ahir, malgrat tot, ja va ser una altre cosa..... i avui, com algú em va dir ahir, tard al vespre.... Joana, treu el PSC del teu cap, avui res de PSC... li he fet cas....
I avui, soparet i ball a Las Cuadra de Calella, a moure el cul!.

De vegades, ni que son poques......

Doncs no em suporto. Sí, jo mateixa.
Quan estic del tot esgotada, i se els motius, acostumo a pensar, massa i tot, i acabo decidint que faig un munt de coses que no serveixen per res, però lo més segur, és que les segueixi fent.
No em suporto per reivindicar tant, i aconseguir tant poc. Per no cridar suficients vegades PROU!.
Per donar tant i rebre tant poc a canvi, ni que quan dono ja se què tindré després i malgrat tot, ho faig.
Per còrrer i tenir la impressió que soc la única que està del tot preocupada.
Per no esbombar alguns i algunes que sols son figurants de nom, però penquen tant poc.
Per no saber què més fer en les meves reivindicacions, ni com tallar tantes coses.
Per no ser, una mica, sols una xic, trepa, potser aixì no veuria aquestes coses.
Per posar tanta passió en aquestes reivindicacions i acabar del tot "seca".
Per no tenir més "pachorra" i pensar que algú altre ja ho farà.
Per les paraules que callo, sí, encara que no ho sembli, valc el doble per el que callo que per el que explico.
Per pensar en tirar la tovallola i dimitir, perquè volen ganivets de mala llet i no trec els meus....
Per tant i tant sovint, de vegades, no m'aguanto jo mateixa.
Per tants sentiments malgastats....
I diuen que demano massa....

Doncs no, no era important....

Ho sento.
Avui he deixat bocabadat més d'un i una quan he dit que no vaig mirar, ni escoltar, el debat d'ahir al vespre.
Almenys sis persones m'han dit: de veritat Joana?... doncs no!, he respost jo contundent, per mi no era important veure ni escoltar segons què. Tu la tens més llarga, tu has dit més mentires, tu has fet i jo no....
Ho sento, és evident que tinc el vot decidit, ningú en dubta. Ni de que estic super saturada de feina i al vespre vaig cansada, per tant, no serà millor el meu llibre, un cop poso el meu nen al llit, que veure discutir dues persones que després son del tot capaces de fer un café juntes?.
Sabeu què és important?, avui han mort 4 dones. 4!!! a mans dels seus "estimadissims ex o actuals", això és important, això és un problema brutal per el nostre país. Demà seguireu parlant del debat, o del proper, però quí parlarà d'aquestes mortes?.
Cal més educació, cal més igualtat i deixar de jugar a debatre, volem solucions!.
Ja n'hi ha prou.

Declaracions d'amor...

Les relacions d'amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som aixì, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per "dures" que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona.
Dissabte a la tarda vaig fer una cosa que fa molts mesos no feia, anar a la biblioteca Pompeu Fabra i passar més de dues hores cercant, mirant, xafardejant i gaudin amb el silènci, de veres, em va anar magnificament.
Un dels llibres que vaig mirar allà mateix va ser un de Frida Kalho , adoro les seves pintures, el seu realisme i fins i tot, la seva cruesa. El llibre, d'aquests super gruixuts i molt ben documentat em va encantar, vaig poder llegir la declaració que va fer a Diego Rivera, el gram amor de la seva vida, entre molts d'altres, no en va era una dona super apassionada. Va viure, malgrat el seu patiment, com va voler, sense patir per el què diràn.
Crec que és una de les declaracions d'amor més maques que he llegit mai, d'entrega i dedicació absolutes, un gran amor, sense cap dubte.
Diu la mateixa:

Nadie sabrá jamás cómo quiero a Diego. Si yo tuviera salud quisiera darsela toda, si yo tuviera juventud, toda la podría tomar.
No soy solamente su madre, soy el embrión, el germen, la primera célula que, en poténcia, lo engendró. Soy él desde las más primitivas, las más antiguas células, que con el tiempo se volvieron el "sentido".

És magnífica.
(Aquesta imatge que he posat porta per nom La cama volando, aqui queda ben reflectit el que sent una dona quan ha d'avortar, els malpensats han de veure, si tenen sentiments, que mai és per plaer, ni que en el seu cas va ser espontani).

Jo sí, però tu no....

Ahir al vespre no podia dormir, imagino que vaig a mil, aixì que després de provar tots els sistemes que conec per relaxar.me i veure que no funcionaven, em vaig decidir a xafardejar per la xarxa, els blocs que tinc pendents, alguns escrits que m'han fet arribar sobre l'avortament i que no havia tingut temps, premsa variada i noi... em trobo amb una sorpresa del tot inesperada a El Plural.Quina sort tenim de disposar de memòria gràfica, d'audio i escrita.
Fa uns dies, tant Rosa Díez, la traidora, per mi, com María Sangil, varen fer un victimisme total de les increpacions que uns joves els havien fet abans de les seves conferències. Vagi per davant que estic del tot en contra de "reventar" cap acte, la democràcia és per tots i s'ha de respectar, encara que ells no ho fan.
Total, llegeixo, i ja eren les dues passades, que Maria Sangil i Rosa Díez varen participar a uns insults i altres "lindezas" contra Josu Jon Imaz, li varen dir coses tan boniques com “asesino”, “cobarde” o “chivato”.
És a dir, jo et puc insultar i avergonyr, però tu no.
Això sí, malgrat que "la Chacón" i Zapatero han condemnat els atacs a Dolors Nadal, a la Díez i la Sangil, la culpa, per en Rajoy, és de Zapatero..... com no!!!

Ja hi tornem a ser....

En campanya electoral.
Ni que la meva feina és "interior", de despatx, creieu que és una bojeria total.
Surto cada dia "escopetejada", amb la sensació, molt desagradable, de no haber acabat tot, però és que és del tot impossible.
Vull arribar a tot i no puc, no pas per falta de dedicació, ahir hi vaig ser 10 hores, més que res, potser, per la quantitat de feina asumida, feina que m'agrada, no oblidem això.
Ahir no vaig ser al sopar d'inici de campanya, diria que per primer cop en uns 20 anys, però en Martí te una important infecció a la gola i jo no puc pensar en una altre cosa que arribar a casa i ser amb ell. Això sí, estaba tot "atado i bién atado", segur que va ser un èxit.
Sort que el meu fill gran te vacances i el va tenir ahir tot el dia, sort que la Elisabet s'en va cuidar abans d'ahir a la tarda, això ha permés que no tingui que faltar cap dia i aixì i tot.... si veieu la meva taula, caieu de cul!.
Ara espero que tot.hom faci la seva feina i no en caigui més a la meva de taula, si asumeixes una responsabilitat, s'ha de complir, i és que a algunes persones els encanta veure el seu nom a llistats de responsabilitat però després..... les matxaques hem de patir molt!.
Total, sort que és divendres i demà no hi penso anar, em duré feina a casa, però aquest cap de setmana... que ningú em demani el vot!. De fet és senzill, un país modern i actual, davant els carcamals de sempre, el poder econòmic i els capellans.
Ostres, si ara que hi penso jo ja el tinc decidit.... :)

Joana, la contadora d'estrelles....

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach

Ahir, l'Emili, una de les persones més interessants que conec, tant atent com sempre, ja us vaig parlar d'ell una vegada, em va fer arribar aquesta poesia, diu que li he inspirat jo. No calen paraules, la trobo preciosa, a més.... m'identifico, del tot.
Gràcies Emili, amb molt 'afecte, ja ho saps.

11 anys?...

No cal dir que em sembla del tot impossible. Ja va ser un xic especial la seva concepció, en Pere m'ho va fer saber i ja vaig començar a plorar. Ni la quarta cesàrea, ni els punts, ni l'anestèsia, res de res m'havia afectat, estaba impacient per conèixer aquest nen tant esperat i la seva vissió va ser el que em va superar.
Miro i remiro i veig els canvis, ho se, ja no és aquell nadò, ja no el puc agafar a coll, ni tan sols s'adorm ja a sobre meu, però tinc aquella imatge clavada.
Va ser un dia de plors intensos i forts, no ho vaig poder evitar, l'emoció del "miracle" em va superar i vaig plorar com una tonta en veure el metge que l'aixecava, brut i petit, sols 3.450 gr., però el vaig trobar el més guapo del Mon.
I ara, veig aquest jovenet, tendre i afectuós, culé a tope, una mica hyppie, solidari, que potser ha tingut que viure coses que no tocaven, però les ha respectat i fins i tot, les ha entés...
En Martí fa 11 anys i jo..... tinc una "Martinitis" agúda, el seu somriure pot amb qualsevol cosa.
és un nen afortunat, a tingut uns pares que l'estimen molt, però a la vegada, ha tingut "dos pares i dues mares" més, els germans, la germana i la cunyada, no en va es porten tants anys de diferència i l'han cuidat.... infinitat de tardes mentre jo treballava.
Avui fa 11 anys, vaig reviure.

Reconstruccions....

Dissabte al vespre vaig fer un sopar a casa, casi podriem dir un sopar massiu, 10 persones, 3 germans i una germana, cada ún amb la seva parella.
No tindria res de novedós si no fos perquè això fa molts anys que no passaba, que jo no sopava amb ells i menys a casa meva.
Els problemes que ens han mantingut allunyats els intentem arreclar, ni que serà un impossible el 100% de germans i germanes, 5 és tot un èxit. Jo espero, de tot cor, que ja no torni a passar el mateix.
Vaig cuinar com fa temps no ho feia, no per tants vaja, des de amanides d'endivies, roquefort i codony. Fins a canapès de melmelada de tomàquets verds amb muse de foie i anous, passant per pa amb tomàquet i pernilet, fuet, formatges variats i acabant amb un ànec a la taronja que tots varen dir era tant bò, potser si que el wiski de 12 anys hi va tenir alguna cosa a veure...., acompanyat de patates "panadera" al forn.
Els postres i el cava els varen portar ells.
Molta feina, ho reconec, entre la neteja, la compra, i cuinar no vaig parar ni un minut, hem acabat de fregar els plats, "ell" i jo, casi a les 2 de la nit, amb els peus treient foc, però estic del tot satisfeta, de l'oportunitat, de la traquilitat i com no, del bon ambient.
De tant en tant, fer un esforç, ni que no arribi a tot.hom, val la pena.
Estic del tot feliç.

Mataró bus....

Estic tipa!
Però tipa de veritat, fins els pebrots!.
Portem una semana insufrible, però del tot.
Els "sujetos" conductors han penjat a les parades un cartell on molt cínicament ens diuen que estàn demanant millores per els usuaris, una puñeta!
Dimarts al migdia el 3 va passar 15 minuts tard, dos junts, fent conyeta els dos conductors i ara t'adelanto jo, a Santa Anna, ara m'adelantes tu a la Ronda Cervantes, això a les 12:30 del migdia.
Dijous, dos vegades, va passar el bus cinc minuts abas, vol dir que els que arribem justets el varem perdre i apa! 20 minuts més a la parada.
Ahir, el de les 8:06 a Sta. Anna va passar a les 8, és clar, venia vuit. Com que sols erem tres dones al mateix i les tres baixavem a Rocafonda, el conductor va venir a 10 per hora tot el camí.
Ara, acabo d'arribar i estic del tot emprenyada, el de les 13:48 no ha passat per Santa Anna, quan ha vingut el 1 de les 14:05 li hem preguntat i sabeu què ha dit?, que preguntem als polítics que ara estàn en campanya i ho prometen tot!.
Aqui si que he esclatat del tot, li he dit i a veu de pito, senyor vosté no te vergonya!, com pot dir això?, son els politics els que condueixen?, estàn fent una vaga encoberta, no tenen vergonya!.
El paio s'he enrigut sense cap mirament de mi i ha arrancat, els de la parada, 14 persones esperavem el 3, tot cabrejats. Quan arriba el 3 de les 14:06 i increpen una parella al conductor a dit, cridant, que ell anava a la seva hora i que 1:30€ no dona dret a increpar ningú.
Estàn fent una vaga encoberta, els bussos van bruts de pebrots, ho vaig comentar al regidor "en funcions" ja fa setmanes i segueixen igual o pitjor.
Això sí, han apujat el bitllet un 10% i els usuaris seguim maltractats i sense més remei que esperar. I a mi la nómina un 2,5%.
Per acabar de arreclar el tema porto 10 minuts amb el telèfon a l'orella trucant al 010 per fer una queixa, em surt directe una musiqueta i no m'atén ningú!. Amb lo car que és i diuen que no ens queixem, però serveix d'alguna cosa?????.
Això és la ostia!.

Mare dolenta?....

Avui m'he sentit la pitjor de les mares, però la pitjor del Mon!.
Avui he deixat en Martí sol a casa, sols tres hores, però em sento fatal. Mai he deixat els nens ni per anar a comprar el pa.
He baixat el camí a la feina, si de cas una mica més lleugera. A la cantonada on ens despedim cada matí, he fet parada, com si ell fos al meu costat. He seguit fins la Pl. de les Tereses a tota marxa, i quan feia 10 minuts que era allà, vol dir 35 que havia sortit de casa, ja he avisat que trucaba a casa.... la meva companya encara riu.... m'ha dit: Joana, truca les vegades que faci falta si has d'estar més tranquil.la.
Ja se, la propera setmana fa 11 anys, és sensat i te clar quines coses no ha de fer, però.... ostres tu, com algún mestre em vulgui raonar la vaga... avui mossego!.
Total jo l'he trucat dos cops, i ell a mi ún. En tres hores.... després ha marxat amb el seu germà gran i ja estarà acompanyat fins les 8 de la tarda, moltes mares no ho tenen tant bé com jo, ho se, però... segueixo pensant que avui he estat la pitjor mare.

Cites i emocions...

En realitat creus que ja no t'afecten aquestes coses, que ja estàn superades, son massa anys i massa disgustos.
Ho creus fins que et descobreixes pensant.... i ara què em poso?, fandilles o bé pantalons?, escot o bé discrecció?, cuixa o pit?...
I et mires, i poses i treus, i això és massa senzill, això massa elegant per un passeig per la platja, potser tindré fret, potser calor, i un mar de dubtes t'envaeix, i dius prou!, aniré com vaig sempre a passejar i s'ha acabat, si no li agrada, pitjor per ell.
Però de camí al passeig marítim ja tornes a dubtar, no t'has maquillat ni mica, sols crema hidratant i suavitzant de llavis.... natural, a la fí, aixì vaig cada dia!.
Texans, top escotadet, ni que he perdut dues talles encara llueix...

je je, camisa i jaqueta texana. Fà un diumenge estupendo, fins i tot fa caloreta.
El veus allà, on heu quedat, dret, i crec que un xic nerviós, em somriu de lluny i com no, em poso vermella.
Dos petons, una abraçada una mica més llarga del normal i a estirar les cames.
El duc al meu lloc preferit, el darrer espigó de Mataró, casi a tocar la Laia, molts diumenges acabo aqui amb un llibre, però avui no en duc.
Seiem a la meitat del mateix, al sol, als nostres peus les ones van i venen, comencem a parlar, i parlar i.... dues hores llargues, sense parar, mirades tímides ens diuen que estem molt a gust, que hem de repetir, ens hem de posar al dia i jo he tingut una vida moguda, dues hores no son suficient, ell deunidor, però crec que tindrem temps, de moment tenim molta calma i punts en comú.
La veritat, te un somriure.... entre d'altres coses....
Després m'acompanya fins a casa, un petó, aquest sí, com cal i.... temps al temps! Sense presses, de mica en mica, primer descobrir, després provar, no podem caure en errors ja viscuts.
De moment, han passat tres mesos, la Duna va encertar que era un Déjà Vu, m'ha costat molt explicar.ho, veurem on i com, però estic del tot, encantada, tan relaxada com la de la foto de Rancinan.
Cada trucada és un somriure, cada instant un descobriment, hauria de durar sempre aquest estat de "tonteria", és la millor part de la història.
Ja em tocava.

Sí, podem....

Podem vèncer els intolerants, els mentiders, els que tenen poca memòria i molt menys històrica, els fatxendes, els racistes, els dictadors, els "cenizos" i derrotistes. Tots junts podem.

I ser positius, fins i tot quan discrepem, i buscar una vida millor, la igualtat, integrar i repartir, per els nostres fills i filles, per tant com aporta el socialisme ben entés i perquè hem de vetllar per un futur millor.

Una frase magnífica que he llegir avui:
El pessimista sempre té una excusa, l'optimista sempre té un projecte. (bé per el PSC).
I com no, per ser optimistes, com aquest avi, que en Manuel Mas em va descobrir divendres.

Va per tu, ullets clars....

Avui he fet un viatge a Malgrat de Mar, tenia una visita pendent fa un temps i avui l'he pogut fer.
Ni el mar, sempre tant reconfortant per mi, ni el sol, magnífic, lluent sobre les barques, ni tres paios estupendos i en pilotes a la sorra de Santa Susanna, ni les famílies que passejaven per el camí que va de Calella a Pineda, un dia el penso fer a peu, res no calmava les papellones a l'estòmac, la por de caure bé, els nervis.
Ens hem explicat tantes coses des de que vares contactar amb mi a través del bloc, tanta confiança, tants ànims donats.
La por de no caure bé.
Eres a l'estació, tal com em vares dir, puntual i amb la timidesa a la teva cara, T'he fet dos petons i tu a mi. No mirabes directe als ulls, imagino que forma part de la teva prudència.
Hem prés el café que sovint hem parlat, tendresa, afecte, ets un senyor i he deixat que fesis el que has cregut convenient, obrir la porta i esperar el meu pas, no ho acostumo a deixar fer, però en tu, era del tot natural.
T'he dut el llibre El setè camió que l'Assumpta Montellà va signar per tu, espero que t'agradi. Gràcies per el teu regal.
Quim, ens separen 34 anys, però ets un home savi, un home intel.ligent i cult, m'he sentit bé, i espero que tu també.
No marxis pas a Menorca sense fer un altre café amb mi.

Per tant...

Per l'afecte que sempre m'has demostrat,
la paciència,
la tendresa,
la confiança,
l'estar pendent de mi i les meves coses,
per llegir “entre línies”,
per tants i tans emails,
per cada vegada que m'has fet un petó,
per ser.hi,
per haber enviat un primer “contacte”
i haver seguit amb el mateix.
Per les poesies,
els mig somriure que endevino,
i per tot el que ens queda per explicar,
a tots dos.
Gràcies Quim, estimat Quim.

La trucada....

Vaig sortir de la discoteca a les 2 de la nit passades.

El mòbil va sonar poc després de les 3 de la tarda següent, just em preparaba per anar al cinema amb una estimada amiga. Va trucar i sols havien passat unes 12 hores!.

Hola?....

hola....

com estàs?,

bé i tu?,

bé gràcies.

Saps, em diu, pensaba que m'hauries donat un número "dolent"...

i això perquè?, pregunto jo.

Per els teus dubtes a l'hora de dir el mateix.

Uffff, ja estic vermella, em vaig posar tant nerviosa...

No menteixo mai, li dic, ja fa anys que no ho faig, t'hauria dit que no abans de mentir.

Perfecte, respón. Quan et va bé fer un café?, aixì, directe....

Doncs no se, quan pots tu?, jo millor els caps de setmana...

Jo estaré on diguis quan diguis...
I així una estoneta de conversa i certa timidesa.

Ja tenim data, hora i lloc.... el passeig marítim, com no!. Això és del tot emocionant.... tinc una cita, no?. Ara és quan he de pensar què em poso i tot això no?... oooppsssss quina emoció!.

(Seguiré informant......)

Obama o bé Clinton?...

Pregunta que em va fer en Martí ahir al vespre mentre com cada vespre estèm una estona estirats al sofà comentant la jornada abans d'anar a dormir.
Vaig pensar una estona, doncs Martí, una mica de cada ún m'agrada. Mama... no no, vull que et mullis!.... penso una mica més.
Li raono que per un costat m'agradaria que guany Obama, primer president negre, que ja toca. Apart el veig un noi espabilat i està en contra de la guerra.
Per un altre la Clinton, mira que agafar el nom del marit....., la primera dona presidenta, és clar que si surt com la Tatcher anem apanyats....
Mama!!! això no val, digues un dels dos!.
Al final em decanto per l'Obama, imagino que els meus sentiments contra la guerra i les ganes d'acabar amb el racisme guanyen en mi.
Casi segur que no surt escollit, vistos els resultats del superdimarts, potser els EEUU encara no estàn preparats per un president negre. Almenys que guany un demòcrata siusplau....
Després en Martí em raona, i sols amb 10 anys!!!, mama per quin motiu aqui no escolliu els militants i simpatitzants el candidat/a?.... vaig patir un accés greu de tos i riure... Martí, un dia la mama t'explicarà un conte, de quan és varen fer unes primaries al psoe i com no va sortir lo que la direcció havia decidit.... no es varen repetir!.
Mama, això faria que votés més gent i participés. Quanta raó te....
La mama també o creu Martí, però ja saps, poques vegades fan el que reclamem les bases.
Com pot ser que ell ho vegi clar i els "supers" no?.

No és això company, no és això....

He deixat escrit, de tots els colors possibles i amb tot l'afecte que li tinc, que per mi cap com en Pasqual Maragall. Ha estat el millor president de la Generalitat i a dia d'avui opino el mateix.
Però de vegades les persones s'equivoquen, ens equivoquem. I aquest cop, estimat company, per mi ho seràs per sempre, no has estat encertat.
Tu, millor que molst predicadors actuals, saps com i quan va costar la democràcia en aquet país, lo dur que va ser el camí i les moltes vides que va costar el mateix.
Ara no pots demanar això, ni tan sols al que t'estimem com a pocs polítics.
El vot en blanc no el pots demanar, ens hi juguem massa.
L'Espanya progressista, oberta, amb drets i sense discriminacions davant els fatxendes, xenòfobs i racistes d'una dreta brutal i més carcamal que mai.
Pasqual, aquest cop.... no seguiré els teus dictats i espero que no ho facin gaires.

Ser Cristià? Ser Catòlic?....

Aquests dies, de convulsions polítiques i declaracios més que desafortunades per part de La Conferencia Episcopal- PP, (son el mateix), he mantingut algún petit debat amb un parell de bons amics.
M'han donat els dos la mateixa explicació i m'han raonat perquè una descreguda, atea etc com soc jo, entengués els mateixos. Crec que ho he fet, ni que ara em queda un gran dubte...
Els dos, en Quim i en C. m'han argumentat que no soc catòlics, son cristians. A les meves preguntes sobre la diferència els dos han respost que no creuen en la cúria ni la Conferència Episcopal, creuen en Crist i em diuen que la majoria de cristians com ells estàn molt enfadats amb aquestes declaracions i no se senten representats per aquesta gent.
I Doncs?, a qui representes aquests "pajarracos"?, qui els ha escollit?, com pot ser que l'únic bisbe sensat hagi estat el de Montserrat?.
Admeto els seues raonaments i arguments, ara sols queda que els cristians votin i votin bé i ni que em costa d'entendre la diferència, imagino que és una mica com el fet "diferèncial" a Can PSC..
No podem, de cap de les maneres permetre més intromissions, com la d'aquest vídeo.
Aquest tipus no pot viure de les aportacions de l'Estat al qual es carrega. Financiació 0 per l'Esglèsia, i molt menys la cope..... quanta merda en tant poques ones...

Seduccions....

Estic asseguda en un sofà, amb la meva eterna tònica entre mans, gaudeixo de la música llatina que sona a la sala i de bromes i rialles amb les amigues.
M'adono que un xicot davant meu em mira, no m'agrada gens que em mirin, ni mica!. Li comento a la meva amiga A. i ella riu, Joana, et mira peque li agrades...... giro el cap i li responc... poca conya noia!, si aquest "pavo" em segueix mirant li trec la llengua!...... ella riu i em demana que em relaxi.
Vaig a ballar i en un giravolt m'adono que ell segueix mirant, amb un mig somriure als llavis.... jo començo a patir. Les amigues, les dues punyeteres, riuen i em diuen que ja no recordo com es fa això, el joc de la seducció, el joc de mirar i ser mirat. Jo no les tinc totes i li dono l'esquena, ara estic vermella com un pebrot. Però tant decidida com soc, per quin motiu em poso nerviosa?.
Tornem a seure, A. insisteix, Joana, aquest noi et treurà a ballar, jo insisteixo, pobre d'ell!. I ella que s'aixeca i va directe al noi... vols ballar amb la meva amiga?.... jo enfonsada al sofà i pensant, quan torni la mato!.
Ell respon... si ella vol, estaré encantat..... i bé... ara què faig?, primer mato a A. o quedo bé i fem un parell de lents?. El noi s'aixeca i em tendeix la mà, jo fulmino la meva amiga amb la mirada i m'aixeco, aquest paio és molt alt....
Ballem un parell de cançons i posen música ràpida, li dic gràcies i em retiro. Sec al mateix lloc on era i ell em demana permís per seure al meu costat.... ufffff... he de recordar com es juga, estic del tot desentrenada!.
Parlem una estona, com és evident la primera pregunta és l'estat civil, soc més gran que ell, però no sembla pas que li molesti.
Les amigues, malparides les dues, s'han decantat, han fugit a la sala de fumar i jo les miro malament a través del vidre, mentre elles riuen i m'animen gesticulant....
Quan tornen ja és per marxar i ell... em demana el número de mòbil i jo, dels nervis, ni recordo quin mòbil tinc!.
He de decidir en segons si ho faig o no, de vegades, algo tan senzill com això, pot canviar tantes coses....
Total, he descobert que estic desentrenada, però espero poder practicar i recuperar no?.
I què faig si truca?.... ja estaré nerviosa fins que ho faci i tot.... per unes mirades....

Carta oberta a Ildefonso Mármol...

Estimat amic, en català sí, se que no vols que faci cap distinció.
Amic, company, lluitador amb anys i panys a l'esquena, persona íntegre i sincera. Mai demanes res per tu, et limites a demanar millores per Cerdanyola, Califato Independiente la denomines.
Insisteixo, estimat Ildefonso, dimecres al vespre, a Can Palauet, vaig veure una enorme tristor als teus ulls, em vares dedicar un lleuger somriure, però no era el de sempre. Una cara llarga, encara que la nostra salutació va ser, si cap, més afectuosa que mai, deixem que els malpensats mirin malament, tu i jo sabem que és la veritable amistat, i és el que tenim.
Em parlat sovint, massa i tot, de com i de quina manera s'harien de fer les coses, i no ens en sortim massa bé, cert, però també hem dit sovint que la lluita no pot decaure, que hem de treballar des de dins, des de els budells, per poder canviar les coses, no canviís d'opinió, siusplau, Can PSC et necessita, jo et necessito i tanta i tanta gent que opina, pensa i ho veu com nosaltres. És normal decaure de tant en tant i veient segons quines coses, però no baixis del carro, siusplau.
No et penso donar la llauna, no et penso obligar ni pregar, sols demano que miris el teu cor, sí... en sèrio, mira dins i veuràs que no et pots decantar, que tenim que seguir i obrir camí.
Fora palmeros, interesssats vàris, trepes i visionaris, visca el Socialisme actiu, el que defensem molts i moltes i sobretot, visquen les persones tan estupendes com tu!.
Idefonso, t'estimo amic!.