És evident, crec que per la majoría, que la llei de Memòria històrica, no fa justícia, almenys no la suficient, més que res hi perden els de sempre, l'esquerra.
Com pot ser que oblidem tan facilment?, cert, jo no ho vaig viure, però l'avi em va explicar algunes coses, en Tristany, company i memòria vivent del PSC m'ha obert els ulls a moltes altres, apart n'he llegit i com pot ser que s'oblidi qui va començar la guerra, qui va fer pagar amb pressó i tortures els teoricament "perdedors"?. Oblidem que els que varen començar la guerra varen ser uns sublevats?, que varen carregar contra un gover legitim i democràtic?. Tot-hom va cometre barbaritats, com a totes les guerres, però tinc la sensació que sols un dels bàndols ha pagat durant 40 anys!.
M'argumenten alguns coneguts que el Govern no pot anular juducis, aixó pertany al "poder judicial", i doncs què esperen?, poden perseguir aquests "jutges moderns" a Pinochet i no poden fer justícia al nostre país?, és clar, ningú vol donar aquest pas tant important.
En Quim, amic i revolucionari, aquest sí te memòria i em fa arribar un escrit de Carlos jiménez Villarejo, tingueu paciència i arribeu al final, potser entendreu una mica més....
La repressió exercida pels revoltats i per la posterior dictadura permet parlar de genocidi.
Recentment, un dirigent del PP, alineant-se amb la posició del seu partit en el Parlament Europeu contra la condemna del franquisme, va dir, com minimitzant el que va significar, que solament va ser un règim "autoritari e dretes". En el 70 aniversari del colp militar contra la Segona República, és necessari recordar la veritable naturalesa del règim imposat pels vencedors, el seu caràcter feixista i el genocidi que van cometre durant la guerra i després de la derrota de la República.
La repressió mantinguda de forma calculada i sistemàtica pels revoltats i després per la dictadura va tenir l'abast suficient com per a ser qualificada de genocidi. Així resulta de les dades, parcials, facilitats en el seu moment pel ministeri de Justícia de la dictadura: els presos polítics el 7 de Gener de 1940 eren 270.719, i el 10 d'abril de 1943 encara eren 92.477. Els presos polítics morts, entre els quals incloïa als afusellats després d'un procés i els morts en les presons, des d'abril de 1939 fins al 30 de juny de 1944 van ser 192.684. Aquesta terrible realitat la justificava un decret de 1939 sobre les presons: "El notori increment de la població reclosa derivat del nobilísim afany que anima al nou Estat de liquidar jurídicament les responsabilitats contretes per quants van participar en la monstruosa rebel·lió marxista".
Tots aqueixos presos i molts milers més van ser sotmesos a processos davant els consells de guerra i els tribunals especials que eren la culminació d'un règim de terror imposat als encausats des que eren detinguts. Eren arrestats il·legalment, per l'absència de causa que justificara la detenció —que es perllongava indefinidament, sense control judicial algun—, eren salvatgement torturats i, quan eren condemnats a presó, se'ls sotmetia a un règim penitenciari presidit per la venjança i la crueltat. Els consells de guerra, que van dur a la presó o a l'afusellament a dites preses, no podien qualificar-se de tribunals de justícia. Eren, pura i simplement, una part substancial de l'aparell repressor implantat pels facciosos/ i després per la dictadura.
ELS PROCESSOS davant els consells de guerra eren radicalment nuls per diverses causes. En primer lloc, no mereixen la qualificació de tribunals de justícia quan van ser constituïts, ja des del decret 55 de 1936 del general Franc, pel poder executiu. En segon lloc, els militars que els formaven mancaven de qualsevol atribut d'independència, propi d'un jutge, en tant que eren estrictes i fidels servidors dels seus superiors. En tercer lloc, era incompatible la seua possible independència amb la disciplina castrense imposada per tots els caps. La submissió a l'Executiu quedava de manifest quan l'execució de la pena de mort exigía el "assabentat" del cap de l'Estat.
A més, concorria una total vulneració de totes les garanties i drets fonamentals. La instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor dels encausats, que sempre romanien en situació de presó preventiva. A tots aquests processos es referia la declaració de l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa sobre el franquisme com un "sistema de justícia militar expeditiva" en el marc de la imposició de la "llei marcial".
Altres instruments essencials de la repressió van ser el Tribunal de Repressió de la Masonería i del Comunisme i els Tribunals de Responsabilitats Polítiques. Eren tribunals radicalment il·legítims, tant pel seu origen com per la seua composició, i per ser organismes de naturalesa administrativa dotats de competències per a la imposició de sancions penals. La llei de 1-3-1940, creadora del primer d'aquells tribunals, és la màxima expressió de l'arbitrarietat al servei de la repressió ideològica i política. Establia penes gravísimes de reclusió menor i major, a més d'altres privatives i restrictives de drets. Franco nomenava al president del tribunal i als seus membres, que havien de ser "un general de l'Exèrcit", "un jerarca de Falange" i dos lletrats. Era la més rotunda negació de l'Estat de dret. De similar naturalesa van ser els tribunals establits per la llei de 9-2-1939 de responsabilitats polítiques. També eren tribunals administratius, presidits per "un cap de l'Exèrcit", i els seus membres eren responsables polítics de la dictadura, falangistes i militars, facultats per a imposar sancions d'ordre penal, com inhabilitacions, estranyament, confinament, bandejament i pèrdua total o parcial de béns.
ELS DANYS causats a les víctimes van ser immensos. Ara és inajornable una reparació que la democràcia deu a qui van patir tan brutal repressió. Què espera el Govern? Des de 1948 està vigent la Declaració Universal de Drets Humans, que la dictadura no solament va ignorar, sinó que va violar de forma sistemàtica. En 1948 s'aprova la convenció per a la prevenció i sanció del genocidi que en aqueix moment estava cometent-se a Espanya, igualment ignorada i violada durant 20 anys. La llei d'amnistia, salve en els supòsits de desapareguts i dels delictes ja prescrits, va afavorir de forma singular als responsables franquistes de tota classe de delictes i, en particular, als membres dels consells de guerra, moltes vegades constituïts il·legalment, i d'aquells seudotribunals responsables de gravísims delictes. La reparació i rehabilitació moral i jurídica de les víctimes no admet més demora.
(Carlos Jiménez Villarejo).
Com pot ser que oblidem tan facilment?, cert, jo no ho vaig viure, però l'avi em va explicar algunes coses, en Tristany, company i memòria vivent del PSC m'ha obert els ulls a moltes altres, apart n'he llegit i com pot ser que s'oblidi qui va començar la guerra, qui va fer pagar amb pressó i tortures els teoricament "perdedors"?. Oblidem que els que varen començar la guerra varen ser uns sublevats?, que varen carregar contra un gover legitim i democràtic?. Tot-hom va cometre barbaritats, com a totes les guerres, però tinc la sensació que sols un dels bàndols ha pagat durant 40 anys!.
M'argumenten alguns coneguts que el Govern no pot anular juducis, aixó pertany al "poder judicial", i doncs què esperen?, poden perseguir aquests "jutges moderns" a Pinochet i no poden fer justícia al nostre país?, és clar, ningú vol donar aquest pas tant important.
En Quim, amic i revolucionari, aquest sí te memòria i em fa arribar un escrit de Carlos jiménez Villarejo, tingueu paciència i arribeu al final, potser entendreu una mica més....
La repressió exercida pels revoltats i per la posterior dictadura permet parlar de genocidi.
Recentment, un dirigent del PP, alineant-se amb la posició del seu partit en el Parlament Europeu contra la condemna del franquisme, va dir, com minimitzant el que va significar, que solament va ser un règim "autoritari e dretes". En el 70 aniversari del colp militar contra la Segona República, és necessari recordar la veritable naturalesa del règim imposat pels vencedors, el seu caràcter feixista i el genocidi que van cometre durant la guerra i després de la derrota de la República.
La repressió mantinguda de forma calculada i sistemàtica pels revoltats i després per la dictadura va tenir l'abast suficient com per a ser qualificada de genocidi. Així resulta de les dades, parcials, facilitats en el seu moment pel ministeri de Justícia de la dictadura: els presos polítics el 7 de Gener de 1940 eren 270.719, i el 10 d'abril de 1943 encara eren 92.477. Els presos polítics morts, entre els quals incloïa als afusellats després d'un procés i els morts en les presons, des d'abril de 1939 fins al 30 de juny de 1944 van ser 192.684. Aquesta terrible realitat la justificava un decret de 1939 sobre les presons: "El notori increment de la població reclosa derivat del nobilísim afany que anima al nou Estat de liquidar jurídicament les responsabilitats contretes per quants van participar en la monstruosa rebel·lió marxista".
Tots aqueixos presos i molts milers més van ser sotmesos a processos davant els consells de guerra i els tribunals especials que eren la culminació d'un règim de terror imposat als encausats des que eren detinguts. Eren arrestats il·legalment, per l'absència de causa que justificara la detenció —que es perllongava indefinidament, sense control judicial algun—, eren salvatgement torturats i, quan eren condemnats a presó, se'ls sotmetia a un règim penitenciari presidit per la venjança i la crueltat. Els consells de guerra, que van dur a la presó o a l'afusellament a dites preses, no podien qualificar-se de tribunals de justícia. Eren, pura i simplement, una part substancial de l'aparell repressor implantat pels facciosos/ i després per la dictadura.
ELS PROCESSOS davant els consells de guerra eren radicalment nuls per diverses causes. En primer lloc, no mereixen la qualificació de tribunals de justícia quan van ser constituïts, ja des del decret 55 de 1936 del general Franc, pel poder executiu. En segon lloc, els militars que els formaven mancaven de qualsevol atribut d'independència, propi d'un jutge, en tant que eren estrictes i fidels servidors dels seus superiors. En tercer lloc, era incompatible la seua possible independència amb la disciplina castrense imposada per tots els caps. La submissió a l'Executiu quedava de manifest quan l'execució de la pena de mort exigía el "assabentat" del cap de l'Estat.
A més, concorria una total vulneració de totes les garanties i drets fonamentals. La instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor dels encausats, que sempre romanien en situació de presó preventiva. A tots aquests processos es referia la declaració de l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa sobre el franquisme com un "sistema de justícia militar expeditiva" en el marc de la imposició de la "llei marcial".
Altres instruments essencials de la repressió van ser el Tribunal de Repressió de la Masonería i del Comunisme i els Tribunals de Responsabilitats Polítiques. Eren tribunals radicalment il·legítims, tant pel seu origen com per la seua composició, i per ser organismes de naturalesa administrativa dotats de competències per a la imposició de sancions penals. La llei de 1-3-1940, creadora del primer d'aquells tribunals, és la màxima expressió de l'arbitrarietat al servei de la repressió ideològica i política. Establia penes gravísimes de reclusió menor i major, a més d'altres privatives i restrictives de drets. Franco nomenava al president del tribunal i als seus membres, que havien de ser "un general de l'Exèrcit", "un jerarca de Falange" i dos lletrats. Era la més rotunda negació de l'Estat de dret. De similar naturalesa van ser els tribunals establits per la llei de 9-2-1939 de responsabilitats polítiques. També eren tribunals administratius, presidits per "un cap de l'Exèrcit", i els seus membres eren responsables polítics de la dictadura, falangistes i militars, facultats per a imposar sancions d'ordre penal, com inhabilitacions, estranyament, confinament, bandejament i pèrdua total o parcial de béns.
ELS DANYS causats a les víctimes van ser immensos. Ara és inajornable una reparació que la democràcia deu a qui van patir tan brutal repressió. Què espera el Govern? Des de 1948 està vigent la Declaració Universal de Drets Humans, que la dictadura no solament va ignorar, sinó que va violar de forma sistemàtica. En 1948 s'aprova la convenció per a la prevenció i sanció del genocidi que en aqueix moment estava cometent-se a Espanya, igualment ignorada i violada durant 20 anys. La llei d'amnistia, salve en els supòsits de desapareguts i dels delictes ja prescrits, va afavorir de forma singular als responsables franquistes de tota classe de delictes i, en particular, als membres dels consells de guerra, moltes vegades constituïts il·legalment, i d'aquells seudotribunals responsables de gravísims delictes. La reparació i rehabilitació moral i jurídica de les víctimes no admet més demora.
(Carlos Jiménez Villarejo).
