De petons...

Diuen que;

"Los mayores desastres personales ocurren a partir de grandes besos, y es por eso que las películas casi siempre después del beso aparece la palabra fín".

I jo encara penso:
"Siempre es mejor el beso soñado".

Perque:
"Besar consiste en construir futuros recuerdos".

I no oblidem que:
"Algunos besos son como el clima tropical: Alta temperatura, gran humedad, fuerza relativa y acabado en huracán".

I també que:
" Para un hombre el beso es un buen aperitivo, para una mujer, en ocasiones puede ser el mejor postre".

I recordeu, ara, per l'operació "bikini":
"El mejor método de adelgazamiento son los besos, cuando los estás dando es imposible comer".

(Frases del llibre "Teoria particular sobre el beso", després de molt demanar li he regalat a un amic, a la meva llibreria només recollia pòls, anys que ni el miraba, no us oblideu de donar petons, molts.....)

Discrepar....

Privat....

Digues que sí dona!!

No he seguit gens ni mica el mundial, no puc entendre aquesta febreda futbolistica, no puc...
He tingut coneixement dels gols per els crits del veinat i un bar proper, però mentre feien gols, jo llegia, poc més podem fer.
Sí he seguit per la premsa el descarat masclisme que s'ha fet servir amb una periodista espanyola. Sara Carbonero, sembla ser que malgrat ser periodista i d'esports, hauria d'haver renunciat a un gran event mundial per la "tranquilitat" del porter Casillas.
Com sempre, aquest país, masclista fins la médula.
Però avui, que sembla ser impera un sentiment més espanyol que mai, aixó de veure banderes espanyoles als balcons encara em fa una mica de "yuyu", doncs em llevo i veig la foto del petó.
Un petó magnífic, ple d'agraïment i emoció de Casillas cap a la seva parella, per cert, ella no s'ho esperaba pas!
M'ha encantat, ni que sono a "salsa rosa", d'alguna manera li ha donat suport.
I és que no oblidem que alguns encara creuen que el futbol és, com el "Soberano", cosa de hombres" !.
Jo vull un petó com aquest!!

Preparo...

La caminada.....


Les lectures d'estiu, aquí una petita part....


Les vacances....

Un canvi...

Camins...

Fem camins tota la nostra vida.
De vegades camins que iniciem malgrat saber que no van enlloc, ens deixem portar, com les ones a la sorra, com l'aigua d'un ruixat d'estiu, camins de cargols per la muntanya...
D'altres, deixem que algú ens el marqui, seguim un full de ruta no dissenyat ni marcat per nosaltres, però en aquell moment ens ha semblat bé que una altre persona pensés per nosaltres, marqués, un cop més, el camí a seguir.
També tenim els camins de feina, professionals, que encara que ja no està de moda, podem seguir allà mateix sense moure res anys i panys...
Els camins de la família, fer content tot hom és gaire bé impossible, sobre tot, si els camins es converteixen en camins petits, senderes, raconets, és impossible.
Sovint seguim un camí i el canviem al poc temps, d'altres vegades passa temps i temps fins que fem el canvi, però a la fi, lo important de veres, és seguir, caminar, no parar ni decaure.
Camins de colors....

Una mort d'arrera l'altre....

Cada dia una morta més, no passa setmana que no mori alguna dona i en aquest degoteig continuat em pregunto... què faria jo de ser algú de la meva sang qui ho patís?.
No ho se....
I ja van 40....

Arrufant en nas...

Incomprensible.
Val, puc admetre que no soc llesta ni potser ni tan sols intel•ligent, em costa molt, segons quines coses, que entrin al meu pobre cap, potser aquest està una mica tip també.
Tip d’incongruències, de tonteries, de defensar parcel•les com qui defensa l’hortet.
Ni entenc ni respecto que no es puguin posar d’acord ni amb el lema de la manifestació.
De veritat, aquí què defensem?, l’hortet o la dignitat com a Nació amb sentiment de país que som?.
El meu fill em va intentar convèncer ahir d’anar junts a la manifestació, si en algun moment he dubtat ara ho tinc clar.
No hi vaig, prou de tonteries punyetes!
Si no us poseu d’acord ni amb això com cony ens han de prendre de manera seriosa “passat l’Ebre?”.
Sí, estic de dol per l’Estatut, aquest que ens han retornat retallat i malmès després de 4 anys.
Alguns, quan no poden guanyar les decisions dels i les votants a les urnes, doncs apa! Al Constitucional.
Ara van per la llei de l’avortament, sort que mentre tant, podem anar respirant no?.


Com sempre, magnífics "Calvitos".

I com vola el temps...

Ja fa dies algú em va preguntar si havia inscrit el meu bloc als premis Blocs Catalans, després de riure una estona em va convèncer que ho fes, almenys tenia el seu vot!
Aquesta persona no és del que podriem dir "de la meva corda", però li agrada com escric i a mi em va fer gràcia, després d'uns quants mails d'anada i tornada, em vaig inscriure.
Encara que sempre guanyen els mateixos, jo també he votat a qui m'agrada, crec que està bé que hi puguem accedir la resta de mortals.
Ja tinc 19 vots! tot un èxit per un bloc petitonet com aquest que ja te més de 800 entrades...

Doncs no, no m'agrada...

Ja se, sempre que ho dic alguna persona em mira com dient... aquesta és un "bitxo raro".
Doncs ho dec ser, i tampoc passa res.
No m'agrada l'estiu, no m'agrada gens, sempre he dit que si fos rica marxaria a Finlàndia ara i tornaria al setembre o l'octubre, que ara dura molt la calor.
Ja se, te les seves coses bones l'estiu, el dia dura més, obren els "xiringuitos" de les platges, l'espectacle a la fruiteria és magnífic, les amanides, aquestes que tant m'agraden, tenen mil colors, portem menys roba, fem vacances....
Però digueu, a qui li agrada arribar a la feina, trobar el despatx calent, acalorada com arribo doncs aquesta setmana entro a primera hora de la tarda, estar amb la sensació de calor mentre treballes a mil per hora amb el ventilador amorrat a la cara, arribar a casa també acalorada i decidir si primer agafes el sofà, l'ampolla d'aigua o bé et despulles... jo sempre acabo amb la darrera opció i a la dutxa!.
I no parlem de les "olors" al bus... mare meva ja se que estem en crisi però cony, l'aigua i el sabó també?.... en fi, ja espero impacient el mes de novembre, i no em queda res!.

Gotes....

Mica... a mica...

Confiança...

Hem de fer cas al famós "sexto sentido" quan aquest ens indica que desconfiem d'alguna persona?.
Porto uns dies una mica confosa. Una mica perduda respecte a una persona en la que he dipositat un grau molt elevat de la meva confiança des de fa molt de temps, però reconec que més d'una, i de dues, persones, m'han avisat... Joana... que no ho veiem clar.
Jo m'he negat a creure aquesta possibilitat, no puc estar tan enganyada no?.
Ara, des de fa uns dies m'arriben actuacions puntuals d'aquesta persona, he pogut veure jo mateixa, amb els meus ullets, alguna actitud servil i bastant patètica de la mateixa i m'ha entrat el "gusanillo", el dubte maleit que fins ara no havia tingut.
De moment m'he allunyat, imagino que aquesta persona n'és ben conscient, i és que ara mateix desconfio i molt, podria ser que estigui ben equivocada, tant de bó sigui així, però el dia a dia, les actituds i actuacions em fan començar a creure que potser els que em varen avisar tenen raó.
Total, tinc un mar de dubtes, cosa que em fa per un costat sentir malament i per un altre estar preparada per si de cas...
Quina pena no?.

Nous colors....

Noves músiques, noves olors, nous balls, nous sabors,no som tan diferents...
Gran Macaco.

I perdo el "senderi"...

Quan em mires amb aquests ulls i tan seriós...


Quan ajudes al tiet Martí a endreçar la roba neta....

Quan arribo a la fruiteria i trobo aquest espectacle...

I quan passo una tarda veient un musical amb ell...
No em puc pas queixar.

Unes gotetes més...

En privat, és clar...

Tensió sexual no resolta...

Em comenta una amiga un grup del Facebook un grup que porta aquest nom.
Després de riure una estona les dues, que si el Clooney, el Gere, el Bosé etc..., de camí a casa i després de passar una molt bona estona amb ella, vaig rumiant...
La temperatura és ideal, escolto bona música a les meves orelles i penso si mai m’ha passat, si mai ha quedat sense resoldre alguna d’aquestes “tensions”.
Després de pensar i somriure, jo, tota sola, per el carrer crec que no, a veure... no.... de fet crec que puc dir que on he posat l’ull, amb interès real, he posat la “bala”.
Mentre vaig cavilant, del tot absorta en els meus pensament m’entrebanco amb un company del PSC, amb el que sempre, però sempre, ens fa una enorme il·lusió veure’ns. Ens abraçem, "ronronegem" una mica, galta amb galta, abraçada llarga i profunda, que si les teves carns que si les meves, que si estàs guapa avui, jo vermella i després d’un comiat d’aquells íntim i afectuós, em queda el dubte, l’etern dubte, hi tinc una tensió sexual o afectuosa?, de vegades no és senzill saber-ho.
Ves per on em passo el camí de tornada rumiant i no n’he tret l’aigua clara, però gens!
A veure si ara tindré un trauma....
(no confonde tensió sexual amb amor, si us plau!)

Em sobren els motius....

Per començar....

Ni decència ni vergonya...

El PP: ¿Partido de los Trabajadores y Partido Pro Palestina?
Tot val per esgarrapar un grapat de vots?, doncs jo crec que no.
Em resulta del tot indignant aquesta "senyora" amb aquest mocador al coll, vaja, per denunciar-la.
Total, un fàstic.

El "despiporre"...

M'he guanyat més d'una, i dues, males cares per parlar del Mataró Bus quan funciona malament, que per desgràcia és massa sovint.
Les línies 1 i 2 varen canviar de recorregut amb motiu de les obres de l’Avinguda del Perú fa cosa d’unes 7 setmanes.
Bé, després de tots aquests dies ahir a la tarda, sense cap avís a les parades, ni als busos, varen recuperar el seu recorregut. A les 15:47 el vaig agafar a la Carretera de Mata i durant la tarda varen fer el canvi.
He estat pendent cada dia de veure un avís d’aquest canvi però res de res.
Ahir vaig anar al tanatori a donar el condol a la meva estimada amiga Encarna, el seu marit ha mort, ens estimem molt i jo li volia donar una forta abraçada.
Per baixar vaig agafar la línia 1 i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que recuperava el seu trajecte.
Varen fer el canvi a mitja tarda, sense avisar ningú, sense posar cap paper i aques matí el bus avana mig vuit, se li ha escapat a casi tot hom i les persones ho hem comentat, no han fet cap avís.
Al bus avui encara hi havia aquest avís que podeu veure a la foto, 2 mesos porta allà penjat, però no han posat un dient lo contrari. (la imatge és dolenta, el bus en marxa i un mòbil nou...)
Però “no” és una queixa ok?, que no vull males cares.
(quins pebrots)

Consulta tècnica...

A veure, per aquí, que ve gent variada i de colors diferents, de cultures i creences diverses, i per tant, també d'estudis variats.....
Algú sap com es fa per publicar un escrit "privat", és a dir, que només hi pugui entrar quí jo decideixi en aquell moment?.
Dic jo, ja que es vol limitar de totes totes la meva llibertat, amb amenaces velades, o sense vel ja, doncs he pensat que seria un bon sistema, si algú està interessat a llegir els meus escrits i mereix la meva confiança, cada dia més petita, doncs escriure per els amics i amigues.
Si us plau, em podeu dir com es fa?, jo he intentat trobar i no m'en surto.

Per ballar....

Ha tornat i estic encantada, a mi m'agrada la seva música, em relaxa i em fa moure els peus.
Us animeu?.

La "mala bèstia"...

He esperat uns dies a escriure aquestes lletres, de tan gran com era, és, el meu empipament.
Reconec que fa mesos que faig un esforç per deixar enrera el que feia abans i concentrar els meus esforços en la nova vida que tinc, ja sí, nova vida, nova feina, noves amistats... de tot una mica.
I quí em coneix sap que faig un gran esforç de contenció per callar, ni que pugui semblar que no, creieu, callo i molt, cada cop que m'arriba el què expliquen.
Però la manía persecutoria d'alguns i algunes fa que a la més mínima, fins i tot sense cap motiu, carreguin de manera indiscriminada contra mi i sabeu... tinc, tal com diem per la meva terra, el cony ple!. (dispenseu la grolleria).
Porto dies a mans plenes, donat que no em queda una altre, ajudant, donant suport, ajudant i atenent, sense cap obligació, fins el punt que m'he sentit una mica "esquirola", ni que no hem quedava una altre, qui mana, mana.
Però no, no en tenen prou, aprofiten que m'aixeco d'una reunió per atendre un altre tema, per dubtar de la meva professionalitat, després de 20 anys!, per escampar merda que sap que no es certa i jo, m'he d'etar callada?, a cagar!.
Com es pot desacreditar de manera permanent i més sabent que és mentira, que tota la meva feina ha estat evident i permanent amb una dedicació total i exclusiva?.
Doncs sent, tal com diu el títol, una mala bèstia i com veieu a la imatge, una víbora. Ja sabeu, les més callades son les més malparides, jo, almenys, dono la cara.
Potser que comenci a explicar el qui és qui a la trama, ja no dec cap fidelitat. Almenys jo no he acudit mai a cap reunió esperant vendre el meu suport al millor "postor".

P.d.
(la que "no s'implica", ahir al matí a la preparació d'un acte, entre moltes altres persones que varen ser voluntaris/es i varen treballar per l'èxit del mateix, que ho va ser).

Tinc un foradet....

Per Nadal farà ja dos anys que en parlem, el recordo a la cuina de l'altre pis mentre em mirava seriós esperant la meva reacció, ho comentem, ho sabem... però... ara, sembla que ja és segur i clar.
No passen els anys per les mares, no podem evitar pensar que els nostres nens i nenes, per molt que aquest ja va per els 28 anys, doncs son els nostres nens.
Jo reconec que el vaig animar a buscar el seu camí, des de el principi, mai li he posat mala cara i li he deixat clar que si la seva felicitat passa per aquí, endavant.
Però des de fa dos dies em corre un vent fresquet per dins, potser acaba sent un vent gelat, no el penso desanimar, però és tan lluny.
El meu fill segon marxa a viure a Austràlia, no una temporada no.... això ja ho va fer...ho te tot preparat per marxar a viure allà, amb intencions de fer vida, comprar pis i viure...
Ja se, em queden tres fills ben a prop i jo, sempre tan "gallinota" amb els meus nens i nena els deixo volar sense cap entrebanc. Però començo a notar un vuit, un foradet, que imagino que a mida que arribi la seva partida, serà un enorme forat.
Seré forta, però li penso demanar totes les abraçades i petons dels dos propers anys, per si de cas....
Qui sap quan tornaré a veure el meu... " Nani".

Milenium....

Ja fa un temps vaig parlar de la trilogia Milenium, els vaig llegir en un tres i no res i això que tenen un considerable número de pàgines, poques vegades he allargat les meves nits de lectura fins la 1 i quarts de dues...
Un company, l'Esteve, em va preguntar si havia anat a veure les pelicules, li vaig dir que no. Ell va insistir però normalment, quan un llibre m'ha agradat molt, la pelicula em desencanta, no la trobo del nivell. Em feia certa por veure-la, però diumenge, que estava sola i amb 5000 etiquetes de la caminada per l'Alzehimer per enganxar, ser voluntària te això, doncs he decidit veure la primera. Els homes que no estimaven les dones.
Amb l'Esteve, compartim alguna cosa més que les pelis, també la passió per el Ripollés, les fotos, encara que les fa millor, no ens enganyem.
He passat una tarda, emocionant!, això que ja sabia com acabava, que recordo bastant la lectura d'aquest primer llibre de la trilogia. La peli està molt ben feta i manté l'emoció en tot moment.
Ja estic impacient per veure la segona i la tercera, és clar.

Què amaguen?

Ja he dit sovint que soc lectora de premsa, una part per gust, una part per obligació.
Gaire bé cada dia puc llegir coses noves sobre "Camps", el president de la Comunitat Valenciana.
No entenc que encara no hagi dimitit. No és que el seu nom surti en un cas aïllat, no.... és un cas greu de financiació il·legal, lo dels "trajes" és la punteta del merder.
Em pregunto a què ve aquesta "fe cega" de Rajoy amb ell, què sap aquest home perquè malgrat totes les proves el defensi de totes totes?.
Per quin motiu els "seus" son innocents fins a judici i els de la resta de partits son culpables abans de cap prova?.
Però... eppssss... no només ho fan els del pp, quedi clar!
Sovint ens hem preguntat, amb amigues i gent propera, què deuen saber algun "personajillos " més propers perque hagin "pujat" tant. No és per feina demostrada, han comés cada "cagada" majúscula.
Hi ha qui parla d'unes fotos indiscretes, qui parla de cosetes que no s'han de saber i els "personajillos" les saben...
Total, com deia un capullo que vaig conèixer, almenys m'ho pensaba, fa molt de temps, "la informació és poder", aquesta ha estat la !màxima" a la seva trista vida.
Prefereixo seguir sent una ignorant ni que de vegades penso.... i si jo parlés?, més d'una persona vol que ho faci, però no, el que vull és oblidar!(parlant d'informació, ves per on....)

El Sur....

Avui he trobat això, m'ha agradat i he recordat...
Si no pots anar al Sur, deixa que ell vingui a tu.... veuras i viuras la diferència...

Son part del problema...

Diuen que s'han reunit per parlar de la crísi. De l'euro, de les coses realment importants.
Son els "grans", un club selecte, on només entres per invitació i a sobre ens estàn costant 600.000€ en seguretat...
Digueu, no és indignant?, aquests del "Club Bilderberg", una gran part son banquers, han provocat aquest problema, la major part de la inseguretat econòmica mundial i els tractem amb "cotons"?, posem a la seva dispossició tota una sèrie de serveis que paguem entre tots i totes.
Zapatero, diu que t'han convidat en tant que ets el "presi" d'Espanya, no hi hauries d'anar, amb els calers que val aquesta "visita" podriem mantenir un bon grapat de famílies que han estat desnonades, que no poden pagar la llum, ajudar a Càrites que no d'ona l'abast, que... en fi, tantes coses.
Sovint em fa vergonya ser persona, com deuen estar catalogats aquest denominat "club selecte" que te a les seves mans millorar tantes coses i es limiten a fer de pijos.
A mi em sona més a ser uns mafiosos amb el seu secretisme.

Notícies "bomba"...

Ahir al vespre ens varen venir a veure les "meves nenes", d'avant l'imprevist i l'hora varem demanar unes pizzes.
Tot esperant l'arribada de les mateixes vaig rebre una trucada que si soc sincera, m'ha fet dormir molt malament.
Em varen comunicar una notícia, de molt bona font, creible i per desgràcia crec que verídica. Em demanen discreció, saben que la tindré, no he "piulat" res malgrat que la veritat, em moro de ganes donada la gravetat, per mi, d'aquesta notícia.
Confio, prenc paciència i espero, de tot cor i amb totes les meves forces, que no sigui certa, de ser així, no se pas com acabarem.
La notícia és "bomba" no ho dubteu, davant d'alguns precedents clars i demostrats, alguns tarannàs més val tenir-los lluny.
Ja no soc "aquella" tonta a qui sempre es convenç, ja no. Ja no puc permetre cap "Déjà vu".
Tot el dia que li dono voltes...

I aquí no pasa res....

Inútils.

Incompetents.

Impresentables.

Solidaris.

Hipòcrita.

Víctimes.

Incompetents.

I em quedo curta davant de tantes coses com veig i diria.

Matí de diumenge al meu barri..... (distret).

Avui hem decidit amb en Martí anar a veure el nou parc de Rocafonda. Però abans no hem arribat, apart d'un munt de gent coneguda, hem trobat un grapadet d'incidències...

Avda. del Perú, escapament d'aigua, un munt de veïns no tenen aigua.

Una mica més endavant troben el meu germà Mingo i un grup nombrós de "mirons i mirones", en veure què mirem fugim esperitats! Un rusc d'abelles ha decidit visitar el barri, arriba llavors la policia.

Hem decidit marxar cap el parc, ni que ja estem una mica espantats!, cap dels dos ens agraden les abelles, més val que no en trobem per el camí...
El parc és magnific, ple de gent, amb molts gronxadors, està net i la gent gaudeix d'un matí de solet i bon ambient. M'ha agradat molt. Hem fet tota la volta em mirat i remirat... ha estat molt agradable.

Ara han de creixer els arbres, per tenir una mica d'ombra.
En tornar hem anat a veure com anava la "cacera d'abelles" i ens hem trobat molta més espectació i un especialista treballant.

Els "mirons" eren al mateix lloc.


Ell ha acabat la feina impassible, deu ser l'experiència.


Les imatges son d'en Martí.

Petons....

Fa un parell de dies vaig rebre el primer petó d'ell.
La seva tieta, mentre ell anava de un gronxador a un altre li va dir... fes un petó a la iaia, i ell, a braços oberts va còrrer i em va estampar un petonàs a la galta, quina emoció!. Un petó gran, ple de babes i amb un gran somriure als seus llavis.
Els primers sempre emocionen, ni que siguin rapidets i com qui no vol.
D'aquí poquets dies fa 18 mesos ja, i sembla ahir que va nèixer.
Què més puc demanar?, rebo petons i en dono, sempre he dit que amb això, puc viure i ser feliç i avui, ho estic de manera molt especial.

Estic que mossego!!

Està vist que al Món hi han un bon grapat d'incompetents, i lo pitjor, la majoria tenen feina!.
Avui, un cop més, el Mataró bus m'ha tret de pullaguera, però encara ha estat pitjor el meu intent de fer una queixa al 010 de l'Ajuntament, i no és la primera vegada que em pasa.
El bus que agafo cada dia per venir a casa, pasa, bueno, ha de pasar a les 12:57 per la plaça de les Tereses. No ha pasat.
Jo, ja mosca, m'he dit, va Joana, es deu haver espatllat, això pasa no?.... paciència i a esperar el de les 13:15, doncs no!, aquest tampoc ha vingut, llavors veient que al "telepronter" posava que en quedaven més de 15, de minuts, he trucat, tal com indiquen totes les parades, al 010, vía mòbil.
He tingut que trucar 4 vegades! 4!.
La primera s'ha penjat. La segona una noia em diu que em pasa amb la companyia, no m'ha donat temps a dir que no, que em fes ella la queixa. Al fer el pas, s'ha tornat a penjar la trucada. Torno a trucar i una altre dona em diu que m'esperi, que fa una consulta i em deixa allà penjada, la trucada s'ha tallat. I ja anaven 3!.
Al tornar a trucar, aquest cop sí, cabrejada com una mala cosa, lo primer que li he dit es que pobre d'ella que em pasés amb ningú, que la seva obligació era atendre els i les ciutadans i ciutadanes i que exigia una resposta a la meva queixa, com pot ser que una linea com aquesta pasi cada hora un dia laborable? qui em dona explicacions?.
La noia, veien el meu cabreig, ha prés nota i m'ha demanat tot, dni, adreça, correu, parada on em trovaba i tot perquè?, per poder demanar que m'enviín un correu de resposta!.
Aquesta companyia te impunitat, no és la primera vegada que ho dic, és una merda absoluta i a sobre, si preguntes quan per fí ha arribat el bus després de 40 minuts llarcs a la parada el conductor ni et respón i et mira amb mala cara.
Se que no servirà de res la queixa, ja ho he pasat, però lo pitjor ha estat quan aquesta dona m'ha dit que demanés signatures a la parada a les altres persones que erem allà i fes la queixa a través d'una associació de veïns. Quins cullons!.
Llavors de què cony serveix fer una queixa a l'Ajuntament?, ja us ho dic, de res!.
Això sí, en arribar a la parada del carrer Picasso, mentre baixavem del bus com xaiets acalorats, ha arribat ben enganxat un altre nº2, vuit, és clar.

Anem al llit!

Avui he arribat de la feina molt cansada, molt. En tinc molta i sempre que sembla que s'acaba, torna a entrar feina nova.
He deixat la bossa de qualsevol manera i m'he tret les sabates, he pensat seure deu minuts, em feia falta...
M'he assegut al sofà reclinable, m'he estirat i he tancat els ulls, deu minuts he pensat, després em faig una dutxa ràpida i em poso còmoda.
De cop i volta sento el timbre, el gos bordant, m'he llevat ràpida i en mirar l'hora, havia passat 1 hora d'ençà que havia arribat a casa!.
He obert la porta, t'he vist, allà, ben plantat, amb el teu somriure... de cop i volta jo ja no estava cansada, em sentia lleugera i àgil....
T'ha sorprès que anés tan arreglada per casa i abans d'entrar has preguntat... anem a algun lloc?, jo només he respost... sí, anem al llit!, mentre estirava de la teva roba endins de casa...
De cop i volta ja no estava gens cansada.
Tu t'has limitat a entrar, somriure i per una vegada, fer el que jo t'he "manat"....

Premis blocaires....

La Joana, no, no jo mateixa, la Joana "Llum de Dona" em fa arribar un premi... ves per on, a mi....
M'ha emocionat, un gest tan senzill m'emociona sobre tot per de qui ve. Ella, que escriu algunes de les paraules més dolces que puc llegir per aquests blocs que visito...
Només li puc dir gràcies, per el gest i les seves amables paraules....

Si entenc bé les normes, ara, jo, he de "nominar" 5 blocs per rebre aquest "premi".
Sempre dic i explico els blocs que m'agraden, soc bastant fidel en les meves visites...
Avui miraré de ser una mica.... "original" i sortir dels blocs que tots i totes ja sabeu que en soc fan.

Aquí van els meus i meves premiats!

"Allò que han vist els meus ulls", de la estimada Pepi, escriu poquet però amb una imatge ens obre un món de sensacions...

"Albanta", escriu molt de tant en tant, imagino que te una etapa dolenta, però estic sempre pendent de si actualitza.

"El Gatot", el segueixo fa bastant de temps, ni que potser ara comento més, em feia certa.... vergonya. M'encanta com escriu i com ho diu.

"Ara mateix", la Zel... sempre directe, decidida, reivindivativa i amb les coses clares, m'hi sento molt identificada...

Garbí24, "picarón", divertit, directe.... li agrada escriure amb segones intencions i això m'encanta!

Retalls....

Com és evident aquests dies molta gent està empipada, a ningú li agrada que li retallin res i molt menys, el sou.
A mi, de moment, m'he l'han congelat, ni se sap per quant de temps.
També intento entendre que d'aquí no sortim, d'aquest forat negre, si no hi posem una mica entre tots i totes, cert...
Però, no seria més lògic que hi posin els que més tenen?, aquests que juguen a la borsa i la fan baixar i pujar al seu antull, aquests que mai s'abaixen el sou i segueixen fent vida de millonetis caigui qui caigui...
No soc economista ni faig estudis, però veig que el dia a dia és cada cop més dur, qua pago més llum des de que ho fan per mesos, encara que ells diuen que no, quan vaig al super i sense cap caprici la cosa puja i puja...
Estic d'acord ha posar la part que jo pugui asumir, és clar que sí!, però potser que valorin si les persones que cobrem tan poc, podem fer el mateix sacrifici.
Aixó sí, escoltar en Rajoy i la Cospedal parlar de drets socials.... em fa un fàstic imponent!, no tenen ni gota de vergonya. Fan de tot, menys ajudar.

"Micro" post....

M'has demanat que balli per tu, encara que la vergonya em menja sencera, ho he fet, he ballat i he gaudit, m'he deixat anar...
He descobert, per fí, la sensualitat...

Lectures, exposicions, converses....

Dissabte a la tarda vaig fer una llarga passejada per el centre de Mataró.
La Fira de l'Art, Sant Ponç i la Festa de la Solidaritat, tot el mateix día en tres espais molt propers.
Vaig gaudir, com sempre, de les tres, però admeto que la gran quantitat de gent que hi havia no em va permetre veure bé tot lo exposat.
Vaig acabar la tarda amb una llarga conversa sobre política on vaig poder comprovar que les meves percepcions sobre l'estat actual de moltes coses no son úniques, son compartides.
Lectures....
Fa temps que encerto, i de valent, els llibres que compro. Acabo de llegir Sang vessada, d'Asa Larsson i te la intriga suficient per gaudir de bones estones.
També "Se sabrà tot" de Xavier Bosch, el vaig llegir en un plis plás, això sí, els que no pensen bé dels polítics..... s'acabaràn de desencissar!, una mica fort.
Per acabar, de moment, "Contra el Viento" de Ángeles Caso, la història de dues dones, molt diferents. També m'ha encantat.
Per acabar, vaig anar a veure l'exposició de Santi Estrany a Can Palauet, magnífica, ja sabeu, sempre dic que no entenc d'art, gens ni mica, però se què m'agrada i què no, s'ha de veure. Em quedo amb dos quadres, un de la Mesquita Blava d'Istambul i un altre de Cadaqués.... poblet de somni.

Tenim un castell...

On hem tancat els sentiments, on gaudim del silènci, agafats de les mans, cada vespre,
Un castell de 65 metres, petit, acollidor, vell, cert, però és el nostre.
Ens agraden poc els canvis, aquest castell ha estat el millor, ho diem cada vespre que sortim al balconet i mirem el mar, al fons, els estels i la lluna.
Tenim un castell on la música forma part del dia a dia, les bachates que encara que no son el teu estil em permets escoltar i les ballem, agafats...
Un castell on no deixem entrar els mals esperits, les males influències, els vents de terratrèmol ni les males llunes, així ho varem acordar quan el varem llogar.
Fins i tot quan em dona per canviar cortines fas bona cara, m'aconselles dels colors oportuns, busquem ofertes i gaudim gaire bé de tot. On amb la guia a les mans preparem ara el viatge d'aquest estiu...
Tenim un castell on cuinem junts coques, pastissets, pollastre amb llimona i macarrons, mentre es va omplint d'olors i sabors, anem movent els peus per aquesta cuina tan petita que compartim, però que tant ens agrada...
Tenim un castell, unes vistes i un munt de records, no podem demanar més, és el nostre refugi.
Ni que el nostre "saloncito" no sigui el de Dalí a París....

Full en blanc....

Aquests dies, que estic més callada de lo normal, en tots els àmbits de la meva vida, no és per res especial, no ha canviat res de fa un mes, o dos, o potser més i tot.
Tinc molts temes per parlar, podria escriure de com es tracta a persones molt properes, amigues que ho passen malament. D'abusos viscuts en primera persona que ara pateix una altre que també ha acabat malalta, ja veieu si poden ser dolentes i malparides algunes persones.
Podria parlar de com ha de ser una responsable de personal, ha de ser, davant de tot, persona. Crec, de debò, que si jo fos aquesta persona, el primer que faria és conèixer bé les persones que depenen del meu departament, mai, jutjar sense conèixer i molt menys, ignorar.
També podria comentar sobre com va el meu tema, però aquest prefereixo esperar, després de veure un document ple de mentires i falsedats, puc esperar, la ràbia sempre és millor deixar de camini una estona i es ventili.
També podria parlar del "nou nom" que li ha posat cert individuu a el meu advocat, però és clar, el respecte no entra en els seus valors personals.
També us podria explicar amb quina il·lussió preparem les vacances, un cop més arribarem a les mateixes esgotats, amb ganes de córrer.
També podria dir que m'estic fent famosa, si, ja ho veieu, jo, que mai poso noms ni cognoms, ni tan sols linko, doncs els meus escrits han acabat en estaments judicials!!, ja veieu, alguns tenen manies persecutòries i això que han jurat que no em llegeixen!! Juasss!
També podria parlar de la immoralitat d'algunes persones volent cobrar diner negre en la venda d'un pis. No, jo no em compro cap pis, però com ja he dit, al meu voltant passen moltes coses, però de moment, deixo el full en blanc i espero....
Em limito, de moment, ha gaudir de la companyia estupenda d'aquest xicotet i és que cada dia ens entenem i compartim més.

Pont musical de llengües...

Aquesta setmana hem tingut a casa un noi alemany, de Marbach.

Un noi seriós, formal i que ha sabut estar en tot moment.
En Martí va ser a casa seva fa cosa d'un mes i amb l'intercanvi musical ara ha vingut ell.
No he pogut entendre gaire bé res del que parlen ells dos, en anglés, però he pogut comprovar el bon resultat de les classes que li estic pagant a en Martí. Han parlat de manera bastant fluida.
Aixó sí, la pubertat també la comparteixen, l'habitació que han fet servir era una autèntica trinxera!.
Mai havia participat d'una experiència d'aquestes. He agafat tres dies de vacances per poder estar una mica més pendents d'ells dos, de cuinar alguna especialitat "Torres", com ara macarrons i de poder anar a esperar aquest xicot quan arribava d'excursió i compartir un gelat tots tres junts.
El concert va ser magnific, em va encantar, el dinar d'avui al institut d'Argentona, fet per cada família i compartit entre tots i totes...


I ara, que ja ha marxat, després de grans abraçades i un munt de gent plorant, s'han fet estimar, notem la seva absència, fins i tot el gos el busca!
Espero que tos dos facin per mantenir aquesta amistat, ni que sigui en la distància.

Ella i jo....

Sovint, potser massa i tot, diuen que s'asembla molt a mi.
No se si amb el seu caràcter, que també en te, no se si en el posat, en lo molt que li molesten les injustícies i amb lo "mareta" que és, sense haver estat mare.
Ha exercit de germana gran, ha consolat i donat molts ànims, ens fan falta des de fa massa temps.
Ella i jo, les trucades sovintegen i el somriure dolcet de la seva dona quan li diu... ¡aiiii la mama¡¡¡, però de manera afectuosa.
Hem establert les tres un "règim" de visites els dissabtes a la tarda, amb Dídac si és amb mi, amb en Martí si ell hi vol ser, i pot. Cafetó al Classic, mirar algunes botigues i xerrar, una llarga estona.
Sap, saben les dues, escoltar i de vegades, ella, al revés que jo, posa certa cordura a tot el que m'envolta, m'aconsella, li surt fer de "mareta" a la seva mare i ho tanca amb una llarga abraçada i dos petons.
Ella i jo, estem, estarem i som i serem un suport mutuu.
Només te un greu "defecte"... li agrada el fútbol!! :)
Elisabet, gràcies, ja saps perquè, dels dos, sabem que podem comptar amt tu, amb vosaltres, malgrat que ara esteu tant ocupades, sabeu que no estem bé i ens teniu presents.