dijous, 10 de juny de 2010

Tinc un foradet....


Per Nadal farà ja dos anys que en parlem, el recordo a la cuina de l'altre pis mentre em mirava seriós esperant la meva reacció, ho comentem, ho sabem... però... ara, sembla que ja és segur i clar.
No passen els anys per les mares, no podem evitar pensar que els nostres nens i nenes, per molt que aquest ja va per els 28 anys, doncs son els nostres nens.
Jo reconec que el vaig animar a buscar el seu camí, des de el principi, mai li he posat mala cara i li he deixat clar que si la seva felicitat passa per aquí, endavant.
Però des de fa dos dies em corre un vent fresquet per dins, potser acaba sent un vent gelat, no el penso desanimar, però és tan lluny.
El meu fill segon marxa a viure a Austràlia, no una temporada no.... això ja ho va fer...ho te tot preparat per marxar a viure allà, amb intencions de fer vida, comprar pis i viure...
Ja se, em queden tres fills ben a prop i jo, sempre tan "gallinota" amb els meus nens i nena els deixo volar sense cap entrebanc. Però començo a notar un vuit, un foradet, que imagino que a mida que arribi la seva partida, serà un enorme forat.
Seré forta, però li penso demanar totes les abraçades i petons dels dos propers anys, per si de cas....
Qui sap quan tornaré a veure el meu... " Nani".

4 comentaris:

GURMET ha dit...

Eh els papis també som gallinotsi bledos!!

Glòria ha dit...

Perquè més lluny no, oi? Mare meva aquest "Nani"!!!
Un petó de lloca a lloca...

garbi24 ha dit...

Es llei de vida i ens ha de fer il.lusió que poguin volar solets

sànset i utnoa ha dit...

Jo encara sóc fill. La meva única experiència és aquesta. I força raó tens quan afirmes que "seguim sent nens petits", per molt que anem quasi per la trentena. Ara, això és impagable.
Tot i que a vegades rebufem...

*Sànset*