Rocafonda, aquest gran "desconegut"...

No cal dir que jo hi visc, ja ho he dit altres vegades.
Tenim problemes, cert, principalment de convivència, cert, també d'incivisme, com a tants llocs, però per quin motiu la majoria de gent pensa que aquí només hi viuem marroquins o negres?.
Aquí hi viu una gran diversitat, aquesta que molts porten a la boca, però només hi posen els peus quan fan campanya electoral. A Rocafonda hi viu, vivim, gent de les denominades "d'aquí", i molts! I de vegades tenim la sort de gaudir de vistes com aquesta que jo tinc des de casa.



Vaig escriure, ja fa temps, sobre les denúncies de l'ajuntament de Vic per els emigrants, no hi estic d'acord, però gens!.
Ara, aquests del pp de Mataró, sempre a la "última" es volen apuntar al carro, denunciar els emigrants o nou vinguts, aquesta paraula tan "fineta" que varen inventar alguns insignes ben pensants.
Cada dia costa més que em sorprengui alguna cosa d'aquest partit, cada dia més agressiu i mentider, tot val per un grapat de vots i és clar, els emigrants son una font de vots per tots els fatxendes d'aquest país.
És una proposta racista, això és més que evident, però acàs no parlem d'un partit que també ho es?.
Paulí, Paulino, com sigui el nom, si us plau, prou de dir tonteries!

Un condonet?....

Sembla que per fí avancem, en benefici de les dones, per fi algú ha pensat un sistema per evitar les violacions.
No deu ser cap gust quan surts de casa pensar que igual que et poses perfum, unes arrecades etc... t'has de posar aquest instrument.
Però sembla que a Sud Àfrica, com a tants i tans llocs, està de "moda" violar dones, és un dels paisos del Món que m'és n'hi han.
El condonet aquest té "tela marinera", més d'un deixarà de fer-ho segur, això si pot tornar a fer servir "l'instrument" una altre vegada. Are espero que l'invent sigui assequible a les persones amb pocs recursos econòmics. El paio que violi ha d'anar a un hospital perquè li treguin, si no se la vol destrossar!.
Un pas.
Ara queda inventar alguna cosa que electrocuti de manera directe i fulminant els marits, amants, ex i actuals, quan et posin la mà al damunt.
Aquest any anem camí d'un trist rècord en la violència masclista.

"Xino xano"...

Acompanyo Riera avall el nen, un cop el deixo a lloc, segueixo el meu passeig, estic relaxada, fa un dia dels meus i vaig sense rumb, avui no he marcat cap ruta per caminar, em deixo portar per els meus peus....
Ni veig ni reconec ningú, estic bastant absent, però el meu pas és llauger. Qualsevol que em vegi pensarà que tinc pressa, però no m'espera ningú.
Una olor em desperta els sentits, una olor intensa i coneguda, de les preferides, olor de canyella...
Soc davant una de les gelateries més conegudes de Mataró i jo, que no en soc gens de gelats ,en compro un, mida petita, de vainilla.
Xino xano segueixo el meu passeig, amb la dolçor als llavis m'adono que soc a la platja, torno a fer servir el meu nas, el mar, avui, te una olor intensa i deliciosa.
Tanco els ulls, respiro i agafo forces, un somriure ilumina els meus llavis i com qui no vol, vaig fent, fins al final del passeig marítim, sense deixar de contemplar aquet mar que sempre em fa recuperar l'alè i les forces.
Quin relax quan torno cap a casa i t'espero... tinc els llavis dolcets i ganes de petons....

Sembla que no passa el temps...

El vaig escriure fa molt, ja massa, i encara ric quan em recorden el camí que va fer aquest escrit, ara, més que mai, d'actualitat.
Malauradament, segueixo pensant el mateix, si no pitjor, l'escèna viscuda diumenge davant un munt de persones, la tinc gravada a la retina.
Sí, els cabrons volen, però un dia o un altre s'estampen.
Se sabrà tot, com diu el llibre.

Entre gemecs i sospirs....

Mujeres y sexo durante el franquismo El régimen difundió, con la ayuda de la temible Sección Femenina, su modelo de mujer: un ángel del hogar que debía rezar el Rosario durante el acto sexual. Un seminario ha desenterrado la memoria de aquellas que se atrevieron a desafiar la norma, entre ellas las lesbianas. (ADN)

Un cop llegit l'artícle, acabo d'entendre que part de la "culpa" de que jo, sigui com soc, és que no vaig fer el "curs" de la Secció Femenina i per aixó, no m'imagino passant el rosari i a la vegada dient... "moreno, para que m'he perdut i he de recuperar el fil"...
Gaudir del sexe era inpensable, ni que imagino que la majoria devien passar d'aquesta "normativa" imposada per el "Nacional Catolicismo Español". El sexe, una de les poques coses que son, gaire bé sempre, gratuïtes, que el "poble" en podia gaudir com els rics i apa! el Rosari a la boca....
Ves per ón, ara mateix em venen al cap tantes coses per dur a la boca abans que això.... sobretot més saborosses!
Què n'es de bó el sexe, i millor viure el mateix de manera lliure i conscient, que d'amagat a les capelletes.

Examen interior...

Divendres al migdia, sobre les 2, vaig plegar de la feina i esperant el bus a la Plaça de les Tereses va passar una noia que em va impactar, reconec que em va "ofendre" la seva imatge, molt.
Tothom que era a la parada varem girar el cap i la varem mirar, ella, no se si ja està acostumada o li agrada, però va seguir caminant xino xano del bracet de la seva amiga.
Primer, la cara de la majoria va ser d'incredulitat, la meva era més de sorpresa. Després vaig escoltar comentaris, però jo, enganxada al meu mp3 no vaig participar dels mateixos, reconec que tenia un grapat de sensacions contradictories.
Per la seva lleugeresa era una noia joveneta, la seva amiga no pasava dels 22.
Per quin motiu, jo, una persona tolerant, gaire bé amb tot, em vaig sentir tan malament?, què implicava la seva vestimenta?, aquest estiu a Paris ja en vaig veure algunes de persones vestides aixi.
Però a Mataró.... no...
Duia una mena de burka, ni les sabates gaire bé podiem veure i unes ulleres negres de sol impedien veure la resta.
Encara em pregunto per quin motiu em va ofendre tant, de fet, encara estic ofesa. He passat tot el cap de setmana rumiant, aquí, al "meu" Mataró...
Potser per aquest motiu he cuinat una mica més, aquest pastís de plàtan va quedar molt bó, per distreure els pensaments sempre m'ajuda cuinar...

El dit i la Lluna....

“Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,
diu un proverbi oriental.
I bé: sóc l’idiota
que mira el dit i no la lluna,
perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia
que m’assenyala la lluna.
I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,
seguiria mirant el dit més que no pas
allò que m’assenyala,
i tot em semblaria bell.
Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,
més que no pas la lluna.
I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,
i estigués ben a prop meu per dir-me
“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”
I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:
l’eternitat, l’última mesura de l’amor.

(David Jou)

Imatges que m'han impactat...

Han vingut a mi sense ser buscades i reconec que m'han deixat impactada.
Potser si escric el que m'ha vingut al cap, diré alguna barbaritat, ni que és ben evident que el Cel ja no m'obrirà les "portes", no els agraden gaire les veritats!

I qui ho arregla?....

Qui explica que a la fí no han servit de res els mesos de patiment i nervis?.
Ara, podria, perfectament, penjar un document que demostra totes les mentires i abusos patits, justificants que demostren incompliments reiterats.
Papers que ara, han estat pagats doncs sabien que no tenien raó.
Però el descredit vertit, qui m'el compensa?. Explicaràn ara les males llengües que no he mentit en cap moment?.
És delicte explicar la vida d'una mateixa?, crec que no i molt menys si ho faig com sempre ho he fet, de manera discreta i per "esbafar" una mica.
Sols hauria d'escanejar el paper d'un jutjat i deixar aquí la certesa de que mai he mentit.
Però com soc tan bleda, de vegades, ho deixaré estar.
Però en vull deixar constància, per els mals pensats i els contempladors de llagrimetes fàcils. Els que deien que era un tema de gelosia...
Fent servir un símil futbolistic, he guanyat doncs l'altre no s'ha presentat al partit. Per quins motius?, no cal ser gaire llest.
El temps em dona la raó, ni que sembla que alguns no aprenen.

Ja li puc donar voltes, ja....

Cada notícia que sabem del "senyor" Matas, és pitjor.
Tothom ho sabia, era evident la seva riquesa "sobtada" que donava per palauets i excentricitats vàries, però ningú el va aturar, ningú va evitar això i a sobre, va pagar la campanya del pp a Les Illes i ningú va piluar ni preguntar d'on venien els diners, milions d'euros...
La seva dona avana per Palma comprant joies i delicatessen amb bitllets de 500, aquests que ningú veu mai.
Tampoc, ningú del pp ha piulat fins ara, no l'han fotut al carrer ni han dit res, aqui no pasa res!.
Si no en parlen no hi ha cas, la cosa és que ell ha plegat i ja no tenen problema!
Sabeu... en Martí i jo fa temps que estalviem per comprar una televissió, la nostra va fatal i com és petita, ara, amb lo panoramic, veiem la meitat de gaire bé tot. No penseu que volem una tele "exquisita", no, no, volem una tele que val 399€. La "senyora" d'en Matas va comprar escombretes per el wc que valien 350€....
Queda dit tot no?, deuen cagar merda d'or.

Refranys, per riure una mica...

I a veure si espabilo una mica, avui estig mig adormida! Què ha pasat aquesta nit al meu llit?, no trobo ni els coixins!


"Mas vale prevenir que amamantar"

"El amor es ciego, solo el matrimonio le abre los ojos"

"Dime con quien andas y si está bueno, me lo mandas"

"El que madruga, lo encuentra todo cerrado"

"Hazlo bien, sin mirar con quien"

"Amor de lejos, felices los 4"

Diumenge de teatre...

Ahir vaig poder gaudir, i mai millor dit, d'una espectacular posada en escena del Col·lectiu de teatre Epma, Hola Federico!, retrat de l’obra La casa de Bernarda Alba.
Diuen que es teatre “d’aficionats/es”, no, senzillament NO, varen estar magnífics, em varen emocionar i també treure algun somriure, és un drama, però costa imaginar com vivien les dones en aquella època.
Per la reacció de part del públic podíem veure que molta gent no entenia el drama, deixant apart la poca educació d’algunes persones en no apagar el mòbil, varen sonar més d’una, dues i tres vegades!
He de reconèixer que tinc debilitat per Montse, una actriu immensa, (no parlo del seu físic), parlo d’ella, em transmet molt. Em va fer petar de riure en un monòleg que va fer a Rocafonda i ahir, en el paper de minyona de la casa... va estar fantàstica.
Em consta les moltes hores que aquests actors i actrius tenen que assajar i tot mentre fan la seva vida habitual, de feina, fills etc... La posada en escena és molt senzilla, ni que el vestuari, tot tan negre, imposa molt. Arribar al teatre i trobar aquest grapat de dones, vestides de negre rigorós, amb mantilles...
Va ser una tarda afectuosa, vaig saludar persones que m’estimo molt i veig poquet i vaig anar, com no, amb ella, sempre bona companyia.

Interesos creats?..

Moltes coses funciones així, per interés.
Com entendre que no dimiteixi el anomenat "Papa de Roma" havent encobert abussos a menors i a sobre, menors disminuits?.
És clar, com tantes vegades el seu argument és que això és un atac a aquest senyor, les evidències no compten, les proves, els documents, els arguments i les versions directes dels que ho han patit no valen una merda, la seva paraula és "santa".
Em què compten?, amb milions i milions de diners per tapar boques, amb poder, amb males arts, amb secretisme imposat...
Quan tanta merda surt a la llum, tanta i tanta, algo pasa, encara que fa tants i tants segles que està pasant i mira... encara manen.
Això sí, aquesta setmana tots a missa i a les processons, ja van perdonats per endavant.
Tant criticar la llei de l'avortament, potser aquestes criatures ho haurien preferit habans de pasar tot això.
Ara, te previst venir a "postular" aqui, pagarem amb diners públics la seva visita, mentre, qui investigarà les vergonyes i les farà públiques?, quí el persseguirà amb un micro i li farà preguntes sobre aquestes indignitats?, ningú, ell està per sobre del bé i del mal.
No dimitirà?, és clar que no!, el "pobre capellà" que va abussar de 200 sordmuds estava malalt....
Quins pebrots home!, espero que cremi al infern, ell i la seva sigala!

Un inmoral, això és aquest tipus...

Aquest tipus és un impresentable. Com tants, tot val per guanyar, ni que sigui dir barbaritats com aquesta:
«La segona part del procés tindria dues dates determinants: les municipals, en què es tracta que ETA es faci present als ajuntaments i les institucions del País Basc, i les generals, en què ETA tornaria el favor a Zapatero» (El Periódico.cat)
I lo pitjor, ningú ha sortit a dir que el pp no pensa això. Rajoy ni mana ni deixa, si fos un cap com cal, el faria callar. I pensar que al País Vas governen amb aquesta gentussa.
Quin país mare meva!
Pd: Dubtes.

¿Se alegró Mayor Oreja del secuestro de Miguel Ángel Blanco?

Les imatges, un cop més, del blog "Los Calvitos"

La sort de "La China"...

No he quedat mai tancada en un ascensor, ni ganes, la veritat, crec que m'agafaria un "yuyu" terrible.
Però és clar... si fos amb ell, seria menys dolorós. I mira que la cançó no es gaire del meu estil.
La sort de "La China".
Què voleu?, la carn és feble i la meva... encara més!

Veritats, a grapats!

Poques vegades faig reenviaments de les moltes coses que rebo.

Aquesta, enviada per una companya de feina, m'ha agradat tant que la poso aqui.
És clar que venint les paraules de qui venen... no podia ser d'una altre manera.
Noies, va per vosaltres!

Sempre tindrás present que la pell s’arruga,

el cabell es torna blanc i els dies es converteixen en anys.

Però el més important no canvia.

La teva força i la teva convicció no tenen edat.

Darrera de cada repte hi ha un nou estímul.

Mentre estiguis viva, viu intensament.

Si enyores el que feies, torna a fer-ho.

No visquis de les velles i esgrogueides fotografies.

Segueix, encara que tothom esperi que abandonis.

No deixis que s'oxidi el ferro de què estàs feta.

Procura que et tinguin respecte en lloc de llàstima.

Quan els anys no et deixin córrer, apressa el pas.

Quan no puguis anar de pressa, camina.

Quan amb prou feines puguis caminar, fes anar el bastó.

Però mai, mai,mai et deturis

Teresa de Calcuta

Tinc un foradet....

Primer no sabia d'on venia aquesta corrent d'aire que em travessa i em gela la pell.
Aquesta sensació de buidor que m'ha envaït aquest vespre en veure el llit desfet, l'armari gaire bé vuit...
He arribat molt tard per feina, crec que ha sigut millor, pensar que les teves abraçades i el teu somriure no m'esperaven no motiven la tornada.
Perquè casa nostra, company de pis, de viatges, de cuina i de vida, no és la mateixa sense tu, els teus ulls i la teva mirada sempre feliç quan entro per la porta. O quan em vens a esperar a la parada del bus i passegem el gos junts.

Ara mateix miro la teva imatge i em pregunto si tot va bé... és un camí molt llarg.
En Martí ha marxat una setmana d'intercanvi musical a Alemanya, torna divendres 26 i l'endemà mateix marxa de campaments...
He d'acceptar que comença a tenir la "seva vida" i l'he de diexar volar.
Avui.... tinc un foradet... i per això escolto aquesta cançó que els dos cantem a "veu de pito".

Amistats "perilloses"...

Ahir, en mig d'un cafetó informal, algú em va dir que visita el meu blog, però mai comenta per evitar tenir "problemes"...
Resulta, que en una reunió, no tant informal, va sortir aquest tema i es va aconsellar als i les assistents, de manera "informal", que no es visités i que sobre tot, no es deixessin comentaris.
Crec que la meva boca em va toca el pit del desprendiment que va patir.
També és cert que no va ser l'únic blog diguem... mal vist?.
Ara fa uns dies vaig tenir una converssa amb algú que em va dir que no deixa comentaris al meu blog, malgrat que li agrada com escric i el que dic, per evitar que jo "tingui problemes".
Jo, sempre sincera, li vaig admetre que tampoc en deixo al seu per evitar que em digui el que ja em varen dir un dia "tens amistats perilloses, ves amb compte".
Fins aquest punt hem arribat, deu ser la famosa "llibertat" d'expressió que alguns fan servir en benefici pròpi però no volen que la resta faci el mateix, veritats a mitges no?.
Això és com aquell que diu que no em visita però imprimeix escrits per defensar la meva "persecució".
Trist, la veritat.
Però aquí, a "Ca la Joana", ningú està vetat ni bloquejat, trobo trist que algunes persones em facin arribar les seves opinions per correu però no gosin escriure les mateixes en "obert", més que res per no ser criticats.
En fí, va ser un café molt interessant i vaig descobrir coses que no sabia, algo és algo! I lo pitjor, més persones assistents ho varen confirmar.
Ho seguirem fent, com diu la cançó, escondidos?, jo no.

"Coti Coti"....

Estem en un país de xafarderies. Tot hom es veu en cor d'opinar, dir i comentar la vida privada de la resta de la gent.
La vida privada, és, ha de ser, això, privada. Qui en pot parlar?, sense cap dubte els i les "titulars".
Però és clar, la versió pot diferir molt segons qui l'explica. La part A o B, això si no és un joc a "tres bandes"!.
Quan em pregunten, jo dono la meva, és clar i evident, ningú està més autoritzat que la persona que ho viu i no pot ser criticable explicar la teva história, per algo és teva. Després cada ún pot fer la versió que vulgui i d'aqui al final de les explicacions, el que has explicat ha crescut o decaigut segons els interessos del que ho "sub explica".
De versió n'hi ha una, la certa, la documentada i viscuda, però és evident que amb d'altres interessos per el mig, cada ún creu qui li dona la gana.
I tot això ho vaig rumiar divendres al vespre mentre intentaba trobar algo per veure a la tele que no fos "coti coti", a les 11 era al llit, ja veus.
Com tant bé diu Alejandro Sanz, "no es lo mismo"...

Doncs sí, encara sí.....

Divendres al matí, que no treballava, vaig anar a fer una gestió a la Comissaria de Mataró.
En Martí marxa una setmana d'intercanvi musical amb l'institut a Alemania i em diuen que li cal un paper de permís per sortir del país al ser menor.
Lo primer que em va sorpendre és que has de pujar unes 20 escales per accedir, ni rampa ni punyetes, per sort no portava en Dídac. (Per cert, vaig haver d'accedir per l'escala on posa "Extrangeria"... deu ser per lo de Catalans?).
Un cop a dins un agent em pregunta, sempre en castellà, què vull, un cop explicat m'adreça a la cua on un grapat d'inmigrans esperen per recollir la seva tarja de residència.
Després de mitja hora em va tocar entrar, el senyor que em va atendre, molt amable això sí, no entén el català i em dona dos fulls per omplir amb les meves dades i les del nen, (noi, que si no s'enfada).
Em fa tornar a sortir mentre els omplo i el full també és en castellà, no sols això, tot el full és en masculí, res de en/na, no no, soc "hijo" dels meus pares... ja em diràs tu si als 48 anys he de posar el nom dels meus pares, ell ja és mort per cert!. Així que vaig posar unes "cuetes" a les "o", cosa que el va fer riure....
Un cop els vaig tinir plens vaig tornar a fer cua i és clar, no m'he em vaig poder estar de preguntar al mateix agent per quin motiu no teníen fulls de "llenguatge no sexista" i en català.
Crec que encara riu, va i em contesta que abans, deu fer 50 anys, només els pares anaven a fer aquestes gestions, les mares no podien signar aquests papers, però que jo no em preocupés, que ara ja podia signar!.
brrrrrrrrrrrrr, vaig comptar fins a 10, li vaig dedicar un somriure i li vaig dir: bueno, d'aqui 50 anys torno i signo els documents del besnèt, a veure si ja son "normalitzats"...
Això sí, li vaig dir amb un somriure y en la llengua del "país d'aqui al costat", ves que no hagi de trucar el meu fill gran que em vingui a treure de comisaria.

Un any en un click... o dos...

Un any espectacular, son ja 15 mesos. I sí, és tan dimoniet com sembla.
Espereu, vaig a buscar un pitet... :)

Per si us animeu...

Diumenge a la tarda vaig de concert i mira que costa que jo em mogui un diumenge a aquesta hora...
Però les bones causes tenen això. A més, canta la Gwuen Perry, entre d'altres, s'ho val.
Vinga, no sigueu així!

Concert benèfic per recaptar fons pel manteniment anual del pavelló de maternitat de l´Hospital de Goundi (Txad).
Detalls del concert.

Ser de "missa"...

Sovint he parlat del concepte "ser de missa", com és evident jo no en soc.

Quan he rumiat sobre aquest tema he arribat a la conclusió que els que van a missa, sobre tot els que hi van molt, els reconforta. Les persones tenim moltes maneres de recuperar la calma, perduda sovint per camins inexplicables de la vida, sobre tot incomprensibles.

Jo, quan vull recuperar la calma, marxo al passeig marítim. Miro el mar, oloro el seu perfum de sal, observo les ones....

Reconec que torno a casa relaxada i amb un altre tarannà. També reconec que aquestes excursions les tinc que fer sola, sols així puc pensar i gaudir a la vegada.

Per tant crec que els que van a missa sovint deuen sentir una mica el mateix que sento jo amb el meu passeig.

Una altre cosa son els que hi van per ser perdonats, per les malifetes que fan, les mentides que expliquen i la hipocresia que fan servir...

Aquests van a missa per tornar a començar l'endemà a fer coses dolentes, a veure com poden fotre el veí, l'amant o la ex.

D'aquests en conec un bon grapat!

Crec en les persones, encara hi crec, però la majoria, no son de missa.

(Avui he començat el dia de manera deliciosa, amb aquesta bonica imatge de Jordi Gras, publicada a Diarimaresme.com)

3 mesos i escaig... valoració.

Ja fa un xic més de tres mesos que vaig canviar de feina, amb els nervis d'una"novata", però amb la seguretat que era per bé, el meu bé.
La cosa és que m'ha passat volant, molt!, Tinc un munt de feina, com tenia abans, de trucades, de correus, de peticions... en això ha canviat poc la cosa. Si ho ha fet en les formes, en les gràcies, en la manera...
Tinc menys visites, aqui la gent ve per gestions més puntuals i el correu electrònic és el que mana.
He trobat paciència, he trobat amabilitat, petons i abraçades noves, d'altres ja conegudes, viatjo més per la Comarca, hem toca per formació per "un tubo", no per ignorant, aqui tot funciona d'una altre manera.
He de recordar més noms, més càrrecs, mes pobles, no és el mateix 1 executiva que 28...
NO oblido que serà un any molt dur, fins el maig de l'any que ve podem dir que estarem en campanya, però en això, no soc gens nova.
Total, estic feliç, de veritat, anyoro la meva companya de despatx, aixó sí, però sempre ens quedaràn els nostres dinars de "puesta a punto".
(Felicitats a totes les dones que sou treballadores, com jo)

Revival dels 70...

Enganxo per aquest ciber espai, tard, com sempre, un "repte" llençat per J.M: Tibau de posar música dels anys 70. Deixo aquesta, Hotel California, canço que em porta uns records estupendos, lo bó del pas del temps és que et vas quedant amb lo millor de les persones, la memòria és selectiva.
El meu primer marit em va demanar de sortir amb aquesta i encara ho recordo!, tenia jo 16 anys...
Si la voleu subtitulada aneu aqui.

Poquet a poquet....

Avui he tingut una tarda diferent....
He tingut que anar a Malgrat de Mar per feina. Allà la Joana carregada amb el llibre, la música i contemplant aquest recorregut que tant m'agrada, amb tren, veient el mar...
A l'arribada m'esperava un jove encantador, afectuós i amable que ha estat el meu guia, reconec, amb certa vergonya que no conec la població.
Hem anat a veure el que m'havia dut allà i fins que hem arribat al lloc m'ha anat explicant què veiem, quins projectes estàn fent etc, tot aixó passejant.
Després, tant sí com no, que jo soc molt meva amb aquests temes.... m'ha dut a veure la Conxita, sense compliments, sense hora concertada ni punyetes!, ha trucat i hem entrat. Ella s'ha sorprés un munt de la meva visita i ha insistit que seiés una estona, que li agradava molt que després de tants anys l'hagués anat a veure! (Conxita Campoy és l'Alcaldessa de Malgrat de Mar) .
Hem parlat una estona, hem recordat i rigut, és una política d'aquelles d'abans, propera, simpàtica i afectuosa.
Després hem anat fins a la Seu del PSC de Malgrat, inaugurada fa un any. Allà he saludat la Caterina i un parell de c ompanys i després de veure la seu m'he despedit amb petons i petons.
He tornat a Mataró, i al meu despatx, amb un gust inmillorable a la boca, encara queda gent que fa política de proximitat, el meu guia, en Jordi, n'ha estat un bon exemple. Gràcies.
La tarda ha pasat poquet a poquet, de manera dolceta....

La norma de desprestigiar...

Als que no pensen com ells.
Aixó és el que ha fet, i fa, el diputat socialista David Pérez.
Ha fet perles com aquesta el cap de setmana, tot un personatge, sobre tot a l'hora de matxacar els que estem en contra, que malgrat la seva opinió, no som pocs!
És clar que ves a saber què han fet a la visita a les deveses i que després, a toc de pito, se sortiràn amb la seva i aqui seguiràn maltractant animals...
I si ens deixen votar a les bases?, aiiss no... no ens deixen!

1.- Pérez también ha explicado que en Cataluña está, en relación con los toros, el debate "animalista", por un lado, al igual que en toda España, pero también se plantea la prohibición de las corridas como "rechazo a lo que es español", en relación con un debate de identidad del pueblo catalán.

2.- Pérez reconoció que tras la ILP firmada por 180.000 personas se esconden intenciones en pos de la protección de los animales pero también otras con marcado carácter identitario «para intentar prohibir aquello que no es propio de Cataluña».

3.- David Pérez reveló que el PSC tratará de poner de acuerdo a taurinos y antitaurinos en Cataluña antes de la votación definitiva que podría celebrarse en mayo o junio. Si ese acuerdo no fuera posible, reiteró, «el PSC no optará por prohibir los toros en Cataluña».

4.- El parlamentario catalán (referint-se a David) también ha explicado que dentro de su partido hay tres tipos de pensamiento en relación a las corridas:

• Los que están a favor (la mitad más o menos)
• Los que están claramente en contra (una minoría)
• Los que están indecisos (más menos la mitad)

En cuanto a los antitaurinos, los socialistas catalanes han explicado que es cierto que existen dentro del PSC, "pero son un grupo reducido que no serán un problema para la decisión que hemos tomado".

De mirar i veure...

Sovint mirem, però no hi veiem. Sovint sentim, però no escoltem.
De vegades, quan matino i prenc el meu primer café, malgrat ser dissabte i que no faci falta cap urgència en llevar-se, gaudeixo d'un silènci que la setmana no porta, de la calma de l'Avinguda, de la tranquilitat de llegir sense cap pressa i poc a poc els blocs que m'agraden, i rebo imatges del fill que és a Nova York i m'inspiren i emocionen, ara, que aqui sembla brotar la primavera, al final del recorregut per la xarxa, que els dissabtes poca gent escriu, acabo amb un llibre a les mans, veient Mataró als meus peus i desitjant gaudir l'instant.
Ho faig.

Imant (J.L. Bruguera)

Llavis molsuts, vermells, imants del bes.
Sensual guiatge per rutes d'amants.
La boca, ofrena de balma plaent
on fer-hi estada mentre levitem.
Després serà la veu tota murmurís
on clam ferotge proclamant l'amor
a tots els vents.
I novament els llavis pervindran
centre d'un univers que ens engoleix.
Llavis molsuts, vermells, imants del bes.

La "pell que amaga el llop"...

Com diria la meva amiga Encarna, "los mismos perros con distintos collares", és molt de refranys ella...
Les propostes de CíU, les mateixes que el PP, i és que no podem oblidar qui forma part d'aquests partits i les seves direccions. Empresaris i potentants que sols cerquen una cosa, treballadors i treballadores "més econòmics".
No oblidem que sols és pell d'ovella, el llop és ben amagadet.

De vegades...

Una troba coses com aquesta i s'ho passa de conya!
La música també acompanya!!

Carnavalera?....

Doncs no.
Mai, de mai de mai! no m'he disfressat. Sempre ha estat una "festa" que trobo bastant absurda, apart, quan jo era joveneta, uuffff...., no hi havia aquesta febre tan forta com hi ha ara.
Cert que vaig vestir els nens quan "tocaba" i a l'escola així m'ho deien... en Carles, el meu fill gran, encara no m'ha perdonat aquesta foto!
En Martí si que gaudeix, dissabte vaig anar amb les "meves nenes" a veure la Rua de Mataró, crec que és la primera vegada que la veig tota i amb el fret que feia!, anava amb el seu grup de Batukada i li voliem donar ànims!, ni que estava ja animat je je. Eren una grapat de Gansters molt guapos!

Ara toca en Dídac, divendres el vaig recollir a la guarderia i feia aquesta fila...
Què voleu?, un dimoniet a la vida li dona certa... salsa!!

I 13!!!

Potser hauria de dir 12 + 1 per els que tenen manies, però no crec en supersticions jo...
Avui, el meu company de pis, amic, abraçador i petonejador número 1, aquest "Hipiji", (hippie i pijet), el que ja és més alt que jo malgrat que li vaig prohibir, el que deixa la casa feta un "cristo" però sempre ho reconeix, el que diu que em cuidarà quan sigui velleta...
Avui fa 13 anys que després d'un tractament de fecundació, tres en realitat, molt durs i forts, va nèixer en Martí, va nèixer amb el que seria la meva quarta cesàrea, però estimar ens fa fer aquestes coses, i n'estic del tot encantada amb ell.
Amb lo clar que parla i expressa, amb lo directe que és, amb que no es deixa enrredar per falses promesses mai complertes...
El que m'espera amb espelmes i música quan arribo cansada i compatrtim uns instants de relax al sofà.
El negociador permanent... el que sap que cada vegada que escolto aquesta cançó de Maná, els meus ulls brillen més del normal.
Quina sort que tinc amb ell, fins i tot ara, que ja marca bigoti i passa llargues estones al telèfon amb jovenetes que l'empaiten!
Per molts anys "somriure" de la meva vida.

Potser, sols potser....

Si deixés de costat les pors.
Si decidis donar un pas més.
Si confiés en el fons d'aquests ulls tan negres.
Si no fos tan comlicat tot, ho jo ho fes més senzill.
Si tanqués els ulls i em deixés portar.
Si la teva força fos la meva.
Si reconegués que t'estimo.
Si fes cas dels i les que m'animen a seguir, a provar.
Potser llavors, obriria del tot les portes sense dubtes ni recances...
Potser, si no sentis tant quan m'abraces, seria tot més senzill.
Diu la cançó.... Tengo un amor....

No poden o no volen?...

Llegeixo, bastant sorpresa, ho admeto, que a Mataró s'han concedit dues llicències per obrir dos prostíbuls, Serem la ciutat amb la casa de putes més gran de Catalunya.
Com podeu notar per la ironia ho trobo del tot fastigós.
Estem farts i farts i farts de sentir parlar de l'explotació de dones de paisos del tercer món, i d'aquest que "supuestamente" és el primer. I ara, aqui, on "supuestamente" teim un govern d'esquerres que ha de lluitar contra tot això, doncs apa, com a bons capgrossos que som, la fotem més gran que ningú!, que per putes no sigui!.
Ja vaig parlar fa un temps sobre si prohibir, o no, la prostitució, però si us plau, que no em diguin que no "ho poden evitar", donar llicència, de vegades, els camins, poden ser recargolats i no facilitar aquestes coses.
A la Junquera tenen un problema ben real amb aquest tema, ara, aqui, ja han fet un crit ben gran, Putes! cap a Mataró que tenim llicències i permís!
Ara m'agradarà veure si algunes associacions es movilitzen com per altres coses.
Per fí em sortit al canal33!.

(Com és evident amb aquestes pobres dones, al meu entendre ho son, vindrà tot el que comporta i envolta aquest ambient, delincuència, drogues, mals tractes i explotació, diguin el què diguin)

Bombolletes d'emocions...

Ahir al vespre, per fí!, vaig anar a veure la Maternitat d'Elna a la Sala Cabañes.
Lo primer que em va emocionar és un munt de persones que vaig "retrobar". Des de que no soc al "5è" pis les veig poquet i ahir vaig repartir petons i abraçades a "tuti pleni".
També em va emocionar trobar un grapadet d'amigues que m'esperaven, persones que em varen dir que anyoren arribar al "5è" i no veure'm, de veritat, va ser molt emotiu.
L'obra, com no podia ser d'una altre manera, magnífica, els pèls de punta, quan varen patir els exilats, quanta fam, fred, por, morts... i ara.. volen posar en Garzón a la pressó per investigar totes aquestes morts i assasinats, quin país...
Va ser un vespre molt emotiu, vaig veure plorar persones que tenia molt aprop, l'emoció i el silènci, i no podem oblidar una cosa important, l'obra la representa una sola actriu acompanyada d'un pianista, ho fa molt i molt bé.
Potser jo estava bastant cansada, ahir vaig tornar a cuidar el "chico serio", després d'un matí inténs de feina, però a mi, també em va costar i molt, mantenir les emocions a ratlla...
Al final vaig poder saludar l'Assumpta Montellà, autora del llibre i amiga, crec que estava tant emocionada com nosaltres. Crec que el seu llibre hauria de ser d'obligada lectura als Instituts.
Per fí, la meva amiga, podrà "descansar" i deixar els nervis aparcats.

No se pas on es...

L'he buscada sota el llit, on per cert he trobat una arrecada que havia perdut.
També l'he buscada per la cuina, i mira que és petita.
Entre la roba que voleiava en un aire gèlid i tampoc, no hi era.
Entre els ous i la botifarra, de dijous gras... res..
Entres els llibres que tinc a la vora del llit, les cremes i els taps d'orella...
A l'habitació d'en Martí, camp de mil batalles d'adolescent.
Fins i tot a la caseta del gos.
Però m'ha fugit. Fa dies que només tinc una cosa al cap i aquesta, no és la meva inspiració, no se pas on l'he deixada...
Potser ara, que ja he posat fil a l'agulla, puc pensar.
Segueixo esperant, com la imatge, la inspiració.
(quadre de Mila Hajjar, "Esperando la inspiración")

12 hores...

Amb el "chico serio".
Després d'un matí de feina, aquest dissabte em va "tocar", al migdía vaig recollir aquest "terratrèmol" de nen.
Un amor, per molt que m'esgota, és un amor, de simpàtic, divertit i dolentot!
A la tarda, 5 hores amunt i avall, amb visita a la besàvia que l'han operada, i amunt i avall per Mataró. Amb persecucions per part de les tietes a la Palça Santa Anna, i és que no para!.
Com podeu veure, al vespre, gaire bé a les 10, va quedar "rendit" al "poder relaxant" dels meus pits :).

M'agrada....

Primero que todo,

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

(jo afegiria: M'agrada el teu somriure, i més, quan no hi ets, el recordo i em fa feliç)

Un capullo més....

Ho sento, amb totes les lletres, capullo!.
Adolfo Domínguez, declaracions que trobo al diari Público.

Adolfo Domínguez cree que hace falta combatir el "elogio de la pereza" que defiende la izquierda..

Un empresari més que culpa de la crísis als treballadors i treballadores i arreclaría la mateixa fent que paguin els de sempre, els que treballem. És clar que veient qui l'acompanya a la imatge, calen poques paraules.
Aixó sí, molt criticar però sempre que pot xucla la "mamella" de les subvencions públiques, per ell sí, per els i les treballadors no.
Sort que no tinc res de la marca que te aquest "senyor", si no, avui ho fotia a la brossa.
(Domínguez, acompañado por Nuñez Feijóo, a su llegada a la conferencia. EFE.)

Delicatesen...

De quan després d'un soparet a Premià de Dalt en una companyia inmillorable, d'un intercanvi de llibres, d'una conversa que no decau, de fotos i records, la meva cunyada em fa escoltar aquesta canço, m'emociona, sense saber què deia... ara sols em queda fer la traducció, és clar que tinc qui la pot fer.
Ja cerco un cd d'aquest autor, m'encanta. Ismael Lo, la cançó: Tajabone i ara he descobert que és la música de la peli "Todo sobre mi madre".

"Salto a la fama"...

Ja et val Joana!!
Ja fa un temps, crec al setembre de l'any passat, va contactar amb mi una noia que es diu Mireia i és la Gestora de continguts de la web Dones en Xarxa. Em va dir que llegia el meu bloc i em volia conèixer i tenir una entrevista amb mi, una mica més i caic de cul!
Va costar bastant que em decidís, no és pas una cosa que em faci especial il·lusió, però la seva insistència, i sobretot la seva simpatia, em varen convèncer.
Vaig anar fins el seu poble per xerrar una estona amb ella i és una passada de dona, no ja per les mil coses que fa, també per lo decidida i simpàtica que va ser. Varem pasar una estona molt agradable al voltant d'una taula i un café.
Un dia vaig mirar si havia sortit l'entrevista però no la vaig veure. Ara, que ella vol preparar un sopar a Mataró, al qual em convida a anar·hi, he pogut veure l'entrevista a la web i encara que em fa vergonya, doncs la poso, una cosa més per conèixer la Joana.
(per cert el logo nou és un regal del meu Martí)


"S’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador d’una dona"

Entrevista a la bloguera mataronina Joana Torres
divendres 25 de setembre de 2009


Dona amb caràcter, decidida (potser massa...), enamorada de Cadaqués, del País Basc i dels seus fills. Apassionada i defensora del que creu amb contundència. Boteriana, divorciada i tranquil·la. Així és com es descriu la bloguera Joana Torres. Aquesta mataronina de 48 anys, mare de 4 fills i àvia del petit Dídac, ha viscut des de molt jove situacions difícils, cosa que l’han fet més valenta. Aquesta és l’entrevista que va concedir a Dones en Xarxa.

Joana, com va sorgir la idea de crear-te un blog?

No tenia ni idea del que era un blog i el vaig crear a través del que podriem dir va ser una aposta. Ja fa tres anys que escric tot el que em succeeix, les meves experiències i inquietuds.

Creus que les xarxes socials d’Internet poden ajudar a les dones a visibilitzar-se i a empoderar-se?

Un sí contundent! Moltes dones han sortit al ciberespai a través de la creació d’un blog. Allà, la majoria poden escriure què senten i com es senten, encara que moltes ho fan amb pseudònim.

Com veus el paper de la dona en les noves tecnologies?

Crec que les dones estan al dia de les noves tecnologies, encara que tenen la tendència de prioritzar altres coses com, per exemple, la família. És deformació professional.

Pertanys a alguna associació de dones?

Vaig començar amb Dones per la Igualtat però m’estic rumiant entrar a Dones de Rocafonda, que és el meu barri.

En el teu blog, a l’apartat d’interessos, dius que ets anti-violència de qualsevol tipus. Què opines de la lacra de la violència de gènere?

Sincerament, sóc defensora de la dona maltractada, i sóc de la opinió que s’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador. Crec que, tot i que s’han fet certes millores, encara no hi ha mitjans suficients per combatre aquesta situació. La gent s’ha de conscienciar molt, però encara no hem arribat a fer-ho.

Com et descriuen els que et coneixen?

Diuen de mi que visc en un núvol musical. La resta dependrà de si m’estimen o no. Mai m’ha agradat fer mal a ningú amb les meves opinions, però val a dir que sóc molt sincera i transparent.

Veure en línia : Entrevista realitzada per Mireia Fontrodona de Dones en Xarxa