dissabte, 10 d’abril de 2010

El dit i la Lluna....




“Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,

diu un proverbi oriental.

I bé: sóc l’idiota

que mira el dit i no la lluna,

perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia

que m’assenyala la lluna.

I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,

seguiria mirant el dit més que no pas

allò que m’assenyala,

i tot em semblaria bell.

Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,

més que no pas la lluna.

I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,

i estigués ben a prop meu per dir-me

“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”

I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:

l’eternitat, l’última mesura de l’amor.

(David Jou)

4 comentaris:

Glòria ha dit...

A mi m'agrada la lluna; el dit, la mà i, la veu que l'acompanya, de vegades també.
Bon cap de setmana, Joana!
Muaks!

kika ha dit...

mira que m'agrada aquest ptoverbi, però posat així jo també prefereixo el dit... :-)

Joana ha dit...

A mi m'agrada llegir-te...sempre dius veritats com temples!
I la lluna... què té la lluna que ens atrapa tant?
Bon cap de stemana Joana i gràcies per ser-hi!

garbi24 ha dit...

El dit el pot fer servir....la lluna no!!!!!