La norma de desprestigiar...

Als que no pensen com ells.
Aixó és el que ha fet, i fa, el diputat socialista David Pérez.
Ha fet perles com aquesta el cap de setmana, tot un personatge, sobre tot a l'hora de matxacar els que estem en contra, que malgrat la seva opinió, no som pocs!
És clar que ves a saber què han fet a la visita a les deveses i que després, a toc de pito, se sortiràn amb la seva i aqui seguiràn maltractant animals...
I si ens deixen votar a les bases?, aiiss no... no ens deixen!

1.- Pérez también ha explicado que en Cataluña está, en relación con los toros, el debate "animalista", por un lado, al igual que en toda España, pero también se plantea la prohibición de las corridas como "rechazo a lo que es español", en relación con un debate de identidad del pueblo catalán.

2.- Pérez reconoció que tras la ILP firmada por 180.000 personas se esconden intenciones en pos de la protección de los animales pero también otras con marcado carácter identitario «para intentar prohibir aquello que no es propio de Cataluña».

3.- David Pérez reveló que el PSC tratará de poner de acuerdo a taurinos y antitaurinos en Cataluña antes de la votación definitiva que podría celebrarse en mayo o junio. Si ese acuerdo no fuera posible, reiteró, «el PSC no optará por prohibir los toros en Cataluña».

4.- El parlamentario catalán (referint-se a David) también ha explicado que dentro de su partido hay tres tipos de pensamiento en relación a las corridas:

• Los que están a favor (la mitad más o menos)
• Los que están claramente en contra (una minoría)
• Los que están indecisos (más menos la mitad)

En cuanto a los antitaurinos, los socialistas catalanes han explicado que es cierto que existen dentro del PSC, "pero son un grupo reducido que no serán un problema para la decisión que hemos tomado".

De mirar i veure...

Sovint mirem, però no hi veiem. Sovint sentim, però no escoltem.
De vegades, quan matino i prenc el meu primer café, malgrat ser dissabte i que no faci falta cap urgència en llevar-se, gaudeixo d'un silènci que la setmana no porta, de la calma de l'Avinguda, de la tranquilitat de llegir sense cap pressa i poc a poc els blocs que m'agraden, i rebo imatges del fill que és a Nova York i m'inspiren i emocionen, ara, que aqui sembla brotar la primavera, al final del recorregut per la xarxa, que els dissabtes poca gent escriu, acabo amb un llibre a les mans, veient Mataró als meus peus i desitjant gaudir l'instant.
Ho faig.

Imant (J.L. Bruguera)

Llavis molsuts, vermells, imants del bes.
Sensual guiatge per rutes d'amants.
La boca, ofrena de balma plaent
on fer-hi estada mentre levitem.
Després serà la veu tota murmurís
on clam ferotge proclamant l'amor
a tots els vents.
I novament els llavis pervindran
centre d'un univers que ens engoleix.
Llavis molsuts, vermells, imants del bes.

La "pell que amaga el llop"...

Com diria la meva amiga Encarna, "los mismos perros con distintos collares", és molt de refranys ella...
Les propostes de CíU, les mateixes que el PP, i és que no podem oblidar qui forma part d'aquests partits i les seves direccions. Empresaris i potentants que sols cerquen una cosa, treballadors i treballadores "més econòmics".
No oblidem que sols és pell d'ovella, el llop és ben amagadet.

De vegades...

Una troba coses com aquesta i s'ho passa de conya!
La música també acompanya!!

Carnavalera?....

Doncs no.
Mai, de mai de mai! no m'he disfressat. Sempre ha estat una "festa" que trobo bastant absurda, apart, quan jo era joveneta, uuffff...., no hi havia aquesta febre tan forta com hi ha ara.
Cert que vaig vestir els nens quan "tocaba" i a l'escola així m'ho deien... en Carles, el meu fill gran, encara no m'ha perdonat aquesta foto!
En Martí si que gaudeix, dissabte vaig anar amb les "meves nenes" a veure la Rua de Mataró, crec que és la primera vegada que la veig tota i amb el fret que feia!, anava amb el seu grup de Batukada i li voliem donar ànims!, ni que estava ja animat je je. Eren una grapat de Gansters molt guapos!

Ara toca en Dídac, divendres el vaig recollir a la guarderia i feia aquesta fila...
Què voleu?, un dimoniet a la vida li dona certa... salsa!!

I 13!!!

Potser hauria de dir 12 + 1 per els que tenen manies, però no crec en supersticions jo...
Avui, el meu company de pis, amic, abraçador i petonejador número 1, aquest "Hipiji", (hippie i pijet), el que ja és més alt que jo malgrat que li vaig prohibir, el que deixa la casa feta un "cristo" però sempre ho reconeix, el que diu que em cuidarà quan sigui velleta...
Avui fa 13 anys que després d'un tractament de fecundació, tres en realitat, molt durs i forts, va nèixer en Martí, va nèixer amb el que seria la meva quarta cesàrea, però estimar ens fa fer aquestes coses, i n'estic del tot encantada amb ell.
Amb lo clar que parla i expressa, amb lo directe que és, amb que no es deixa enrredar per falses promesses mai complertes...
El que m'espera amb espelmes i música quan arribo cansada i compatrtim uns instants de relax al sofà.
El negociador permanent... el que sap que cada vegada que escolto aquesta cançó de Maná, els meus ulls brillen més del normal.
Quina sort que tinc amb ell, fins i tot ara, que ja marca bigoti i passa llargues estones al telèfon amb jovenetes que l'empaiten!
Per molts anys "somriure" de la meva vida.

Potser, sols potser....

Si deixés de costat les pors.
Si decidis donar un pas més.
Si confiés en el fons d'aquests ulls tan negres.
Si no fos tan comlicat tot, ho jo ho fes més senzill.
Si tanqués els ulls i em deixés portar.
Si la teva força fos la meva.
Si reconegués que t'estimo.
Si fes cas dels i les que m'animen a seguir, a provar.
Potser llavors, obriria del tot les portes sense dubtes ni recances...
Potser, si no sentis tant quan m'abraces, seria tot més senzill.
Diu la cançó.... Tengo un amor....

No poden o no volen?...

Llegeixo, bastant sorpresa, ho admeto, que a Mataró s'han concedit dues llicències per obrir dos prostíbuls, Serem la ciutat amb la casa de putes més gran de Catalunya.
Com podeu notar per la ironia ho trobo del tot fastigós.
Estem farts i farts i farts de sentir parlar de l'explotació de dones de paisos del tercer món, i d'aquest que "supuestamente" és el primer. I ara, aqui, on "supuestamente" teim un govern d'esquerres que ha de lluitar contra tot això, doncs apa, com a bons capgrossos que som, la fotem més gran que ningú!, que per putes no sigui!.
Ja vaig parlar fa un temps sobre si prohibir, o no, la prostitució, però si us plau, que no em diguin que no "ho poden evitar", donar llicència, de vegades, els camins, poden ser recargolats i no facilitar aquestes coses.
A la Junquera tenen un problema ben real amb aquest tema, ara, aqui, ja han fet un crit ben gran, Putes! cap a Mataró que tenim llicències i permís!
Ara m'agradarà veure si algunes associacions es movilitzen com per altres coses.
Per fí em sortit al canal33!.

(Com és evident amb aquestes pobres dones, al meu entendre ho son, vindrà tot el que comporta i envolta aquest ambient, delincuència, drogues, mals tractes i explotació, diguin el què diguin)

Bombolletes d'emocions...

Ahir al vespre, per fí!, vaig anar a veure la Maternitat d'Elna a la Sala Cabañes.
Lo primer que em va emocionar és un munt de persones que vaig "retrobar". Des de que no soc al "5è" pis les veig poquet i ahir vaig repartir petons i abraçades a "tuti pleni".
També em va emocionar trobar un grapadet d'amigues que m'esperaven, persones que em varen dir que anyoren arribar al "5è" i no veure'm, de veritat, va ser molt emotiu.
L'obra, com no podia ser d'una altre manera, magnífica, els pèls de punta, quan varen patir els exilats, quanta fam, fred, por, morts... i ara.. volen posar en Garzón a la pressó per investigar totes aquestes morts i assasinats, quin país...
Va ser un vespre molt emotiu, vaig veure plorar persones que tenia molt aprop, l'emoció i el silènci, i no podem oblidar una cosa important, l'obra la representa una sola actriu acompanyada d'un pianista, ho fa molt i molt bé.
Potser jo estava bastant cansada, ahir vaig tornar a cuidar el "chico serio", després d'un matí inténs de feina, però a mi, també em va costar i molt, mantenir les emocions a ratlla...
Al final vaig poder saludar l'Assumpta Montellà, autora del llibre i amiga, crec que estava tant emocionada com nosaltres. Crec que el seu llibre hauria de ser d'obligada lectura als Instituts.
Per fí, la meva amiga, podrà "descansar" i deixar els nervis aparcats.

No se pas on es...

L'he buscada sota el llit, on per cert he trobat una arrecada que havia perdut.
També l'he buscada per la cuina, i mira que és petita.
Entre la roba que voleiava en un aire gèlid i tampoc, no hi era.
Entre els ous i la botifarra, de dijous gras... res..
Entres els llibres que tinc a la vora del llit, les cremes i els taps d'orella...
A l'habitació d'en Martí, camp de mil batalles d'adolescent.
Fins i tot a la caseta del gos.
Però m'ha fugit. Fa dies que només tinc una cosa al cap i aquesta, no és la meva inspiració, no se pas on l'he deixada...
Potser ara, que ja he posat fil a l'agulla, puc pensar.
Segueixo esperant, com la imatge, la inspiració.
(quadre de Mila Hajjar, "Esperando la inspiración")

12 hores...

Amb el "chico serio".
Després d'un matí de feina, aquest dissabte em va "tocar", al migdía vaig recollir aquest "terratrèmol" de nen.
Un amor, per molt que m'esgota, és un amor, de simpàtic, divertit i dolentot!
A la tarda, 5 hores amunt i avall, amb visita a la besàvia que l'han operada, i amunt i avall per Mataró. Amb persecucions per part de les tietes a la Palça Santa Anna, i és que no para!.
Com podeu veure, al vespre, gaire bé a les 10, va quedar "rendit" al "poder relaxant" dels meus pits :).

M'agrada....

Primero que todo,

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

(jo afegiria: M'agrada el teu somriure, i més, quan no hi ets, el recordo i em fa feliç)

Un capullo més....

Ho sento, amb totes les lletres, capullo!.
Adolfo Domínguez, declaracions que trobo al diari Público.

Adolfo Domínguez cree que hace falta combatir el "elogio de la pereza" que defiende la izquierda..

Un empresari més que culpa de la crísis als treballadors i treballadores i arreclaría la mateixa fent que paguin els de sempre, els que treballem. És clar que veient qui l'acompanya a la imatge, calen poques paraules.
Aixó sí, molt criticar però sempre que pot xucla la "mamella" de les subvencions públiques, per ell sí, per els i les treballadors no.
Sort que no tinc res de la marca que te aquest "senyor", si no, avui ho fotia a la brossa.
(Domínguez, acompañado por Nuñez Feijóo, a su llegada a la conferencia. EFE.)

Delicatesen...

De quan després d'un soparet a Premià de Dalt en una companyia inmillorable, d'un intercanvi de llibres, d'una conversa que no decau, de fotos i records, la meva cunyada em fa escoltar aquesta canço, m'emociona, sense saber què deia... ara sols em queda fer la traducció, és clar que tinc qui la pot fer.
Ja cerco un cd d'aquest autor, m'encanta. Ismael Lo, la cançó: Tajabone i ara he descobert que és la música de la peli "Todo sobre mi madre".

"Salto a la fama"...

Ja et val Joana!!
Ja fa un temps, crec al setembre de l'any passat, va contactar amb mi una noia que es diu Mireia i és la Gestora de continguts de la web Dones en Xarxa. Em va dir que llegia el meu bloc i em volia conèixer i tenir una entrevista amb mi, una mica més i caic de cul!
Va costar bastant que em decidís, no és pas una cosa que em faci especial il·lusió, però la seva insistència, i sobretot la seva simpatia, em varen convèncer.
Vaig anar fins el seu poble per xerrar una estona amb ella i és una passada de dona, no ja per les mil coses que fa, també per lo decidida i simpàtica que va ser. Varem pasar una estona molt agradable al voltant d'una taula i un café.
Un dia vaig mirar si havia sortit l'entrevista però no la vaig veure. Ara, que ella vol preparar un sopar a Mataró, al qual em convida a anar·hi, he pogut veure l'entrevista a la web i encara que em fa vergonya, doncs la poso, una cosa més per conèixer la Joana.
(per cert el logo nou és un regal del meu Martí)


"S’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador d’una dona"

Entrevista a la bloguera mataronina Joana Torres
divendres 25 de setembre de 2009


Dona amb caràcter, decidida (potser massa...), enamorada de Cadaqués, del País Basc i dels seus fills. Apassionada i defensora del que creu amb contundència. Boteriana, divorciada i tranquil·la. Així és com es descriu la bloguera Joana Torres. Aquesta mataronina de 48 anys, mare de 4 fills i àvia del petit Dídac, ha viscut des de molt jove situacions difícils, cosa que l’han fet més valenta. Aquesta és l’entrevista que va concedir a Dones en Xarxa.

Joana, com va sorgir la idea de crear-te un blog?

No tenia ni idea del que era un blog i el vaig crear a través del que podriem dir va ser una aposta. Ja fa tres anys que escric tot el que em succeeix, les meves experiències i inquietuds.

Creus que les xarxes socials d’Internet poden ajudar a les dones a visibilitzar-se i a empoderar-se?

Un sí contundent! Moltes dones han sortit al ciberespai a través de la creació d’un blog. Allà, la majoria poden escriure què senten i com es senten, encara que moltes ho fan amb pseudònim.

Com veus el paper de la dona en les noves tecnologies?

Crec que les dones estan al dia de les noves tecnologies, encara que tenen la tendència de prioritzar altres coses com, per exemple, la família. És deformació professional.

Pertanys a alguna associació de dones?

Vaig començar amb Dones per la Igualtat però m’estic rumiant entrar a Dones de Rocafonda, que és el meu barri.

En el teu blog, a l’apartat d’interessos, dius que ets anti-violència de qualsevol tipus. Què opines de la lacra de la violència de gènere?

Sincerament, sóc defensora de la dona maltractada, i sóc de la opinió que s’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador. Crec que, tot i que s’han fet certes millores, encara no hi ha mitjans suficients per combatre aquesta situació. La gent s’ha de conscienciar molt, però encara no hem arribat a fer-ho.

Com et descriuen els que et coneixen?

Diuen de mi que visc en un núvol musical. La resta dependrà de si m’estimen o no. Mai m’ha agradat fer mal a ningú amb les meves opinions, però val a dir que sóc molt sincera i transparent.

Veure en línia : Entrevista realitzada per Mireia Fontrodona de Dones en Xarxa

Queden 12 dies....

Tinc que admentre que estic molt contenta amb la vinguda a Mataró de l'obra La Maternitat d'Elna, és un projecte on al principi, molt al principi, hi vaig estar implicada i després ho ha seguit tota soleta la Glòria, i s'en ha sortit, ja ho crec!. I això que no ho ha tingut pas fàcil.
Quan vaig llegir el llibre d'Assumpta Montellà, en vaig quedar del tot enganxada, el vaig llegir molt ràpid i em vaig emocionar més d'una vegada, qui no ho faria veient com de malament ho varen passar aquestes persones?.
Ara, que l'obra gaire bé és aqui, que els nervis i els dubtes normals en qualsevol estrena, per ella ho és, son molt presents, ara, us he d'animar a venir el dia 12 a veure la mateixa, a la Sala Cabañes, divendres dia 12 a les 21:30h. Creieu que serà un musical diferent, amb molta emoció, d'aixó n'estic ben segura i el preu, econòmic! 17€.
Aqui podeu veure la manera de reservar i com arribar·hi.
Us animeu?, val la pena!!

"Casundena"....

Per dos anys!!!!
Ara diuen que els i les nascuts després del 59 tindrem la jubilació als 67!!! casondena!.
Sovint faig broma amb les amigues sobre què penso fer quan em jubili, algunes diuen que s'aburriràn... jo segur que no!!
No penso fer només d'àvia, ara ja soc una àvia "diferent", si pot ser similar al llibre de Rosa Regàs, Una àvia d'estiu, seria tan bonic!. Però aixó ha de ser puntual, tinc tantes coses pendents i valen tants pocs diners...
I ara van i em lleven amb aquest disgust. Sort que avui vaig de tarda si no algú reberia la mala llet que m'ha provocat!
Que jo soc del 61....
Casundena!

Dolcet, com ell...

Llegeixo fa molt de temps el bloc de l'Striper, home dolcet, afectuós i "picant", sempre consegueix que em desperti de cop amb algún escrit, relat, etc...
Intueixo que sota aquest cap, i pell, d'homenot una mica pujat de tó, podem trobar un home molt tendret.
Fa uns dies ens va fer saber que organitzava un concurs de relats, eròtics, sensuals, cada persona podía decidir com de "picant" el volia fer, només un element era comú a tots, la xocolata....
Jo li he fet arribar un, no gaire llarc i més sensual que no pas sexual, espero que li agradi.
Si us animeu a participar, ja sabeu a casa de qui teniu que anar.

Imatge per oblidar...

Rivera (C's), Luna (PP) y Pérez (PSC), en la presentación de los ponentes. | Domènec Umbert

En tenia dues per criticar, una de dissabte, la deixo passar, d'altres ja l'han publicat i la trobo patètica, recorda els anys 40 d'en "Paquito" i aquesta, un diputat del PSC al costat d'aquesta gent....
Qui ens ho tenia que dir...
Diputats nostres defensant posicions amb Ciutadans i PP, com diuen per Espanya: "Ver para creer".
Prefereixo la entrevista a Leonardo Anselmi, a més, jo també crec, com ell, que perderem no només vots, també qualitat per defensar una cosa que no te res a veure amb la nostra cultura.
De vegades em fan passar una vergonya...
Ja heu votat?.
Prou!

Primer va ser la llum...

Després el bes. Seguit d'un somriure, unes galtes enrogides, unes mans que s'estrenyen, uns dits que no es volen separar, uns llavis que cerquen, unes esgarrifances còmplices, unes mans que llisquen cos avall, una roba que cau a terra, un silenci tranquilitzador, una nuesa buscada, una espera finalitzada, una temperatura que puja, un llit que espera impacient, unes mantes que fan nosa, un desenfrenament ansiós, un plaer inmediat, uns sospirs compartits, unes cames entrellaçades, un somriure, una abraçada....
Queda molta nit, molta llum, moltes olors per davant, ara sí, ara ja, amb calma, anar fent...
Nits de divendres, nits especials.
(Imatge del blog: Bringas Neólogo, de la sèrie: Gordas bellas)

Segur que som al segle XXI?

Mira, en tinc dubtes.
Llegeixo, un cop més a la premsa: Mataró beatificarà un rector.
I jo em pregunto... ens ha costat diners aquesta pantomima?, als ciutadans i ciutadanes de Mataró vull dir.
Com és possible?, com pot ser que encara anem així. És evident que cada persona pot tenir de manera lliure les seves creences, però no en fan un grà massa?, s'ha de barrejar la roba?, això sí, demà els veurem a tots i totes com xaiets a quedar bé amb "l'establismen" religiós, a demostrar lo bons nois i noies que son, amb els vestits bons.... i a lluïr!
No dubto que fos bona persona el que avui "santifiquen", critico el "boato" i la "fanfarria", com sempre l'esglèsia catòlica de tot menys modesta.
Diu que fa 900 anys que no es feia.... ja veus tu quina necessitat et teniem ara. Ja sabeu... "a Diós rogando y con el mazo dando".
Som un país aconfessional?, ho dubto.

Sabeu aquell que diu....

"Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar"...

Diumenge passat, en Mingo, el meu germà, aquell que sempre ha estat aqui, sense fallar mai, present i generòs com poques persones, va fer 50 anys, i tenint en compte que dels 8 germans i germanes jo vaig darrera seu... dons això, em vaig preparant ni que gaire bé ens portem 2 anys, em preparo.
A mi, que tant intento no "sortir" em va tocar dur el pastís, però per ell, val la pena.
Va ser un aperitiu molt maco, va estar envoltat de la gent que l'estimem i és que a ell, només s'el pot estimar i apreciar, és una bellissima persona.
No us podeu imaginat quan.

El pastís diua una foto que ell ja no recordava d'una escapada a Pals de l'estiu passat. En Quim i la Carme s'en varen encarregar i tot.hom hi va participar.

Espurnes...

De flors, de mirades, de jocs de paraules, de mans que passen gots i somriuen, de plats rentats a quatre mans, de frecs involuntaris... o no.
D'invitacions inesperades, de missatges plens de tonteries i somriures un xic infantils, de buscar i triar alguna cosa que et quedi bé, però a la vegada sigui informal, que no has de sortir, però han d'entrar...
De dubtes amb el menú, de petons de benvinguda, de dubtes tontos i sincers, de xerrades al sofà mentre és va fent fosc, sense ni donar'te compte.
D'un café, i un altre i una copeta i unes galetes... i llibres i posar'se al dia, de vergonyes encetades i mai acabades, de papallones que et fan reviure instants passats..
D'espelmes que es van desfent i perfumant l'ambient.
D'un comiat tendre i petoner, d'uns dits que no es volen separar, d'una cita prevista, ja fora d'aqui, a la llum de dia, o la lluna...
És tan dolç el joc de la seducció...

Del gust de compartir...

Bones estones, sense gaire complicacions, al voltant d'una taula, sense fum, amb anècdotes i somriures, paladejant un sopar magnífic cuinat en gran part per el meu fill gran, amb abraçades sinceres, amb mirades còmplices, un dolç passeig per Passeig de Gràcia, amb un parlar incessant donat el temps d'absències...
Ahir varem sopar a Barcelona 4 persones de lo més diferents, les edats dels 67, la més gran, als 48 meus, la més jove je je.
No va ser senzill trobar dia i hora, el lloc sí el teniem clar, Brown33, al Passeig de Gràcia, on trevalla el meu fill gran, on sabem que l'ambient és agradable i ens varen tractar de manera inmillorable.
Ahir al vespre vaig sopar amb la Encarna, amiga i "germana", la "Chiqui", Àngela, ex jefa meva fa anys i amiga també, i amb en Joan, aquell home perfecte que totes tres "tirem els trastos" i sabem que mai serà nostre, l'estimem.
Avui em sento molt feliç.
Em quedo amb una frase d'en Joan que deia més o menys així: "Miro de fugir dels mals rollos, busco energies positives, gent positiva, i petites estones com aquestes, així soc feliç".
La trobo del tot encertada.

Indignant, un cop més...

Diu el nou bisbe de Sant Sebastian: “existeixen mals majors que el d’Haití”...
Es pot ser més brètol que aquest home?.
Estic veient i patint per les imatges que ens arriben des de allà, per la impotència que genera no saber què fer, com, ni de quina manera, si no és fent un petit donatiu, el que permet la meva minvada economia.
No ha de "patir" aquest tipus que suposadament està aqui per vetllar per les ànimes de les persones?, no pateix per el munt de morts, de nens sense pares ni mares plorant per el carrer?, no te sentiments?, això sí, a l'entrevista carrega contra en Zapatero i els diputats que donin suport a la llei d'avortament.
Quina vergonya!. No se li acudirà agafar un avió i anar a ajudar.

I aquests son els representants de "dèu" a la terra?, estem tots ben apanyats!
Imatge de "Los Calvitos"

Una mica d'humor...

Al cap del dia rebo un munt de correus, amb bromes, amb coses curioses i de vegades trigo dies a poder veure el contingut, quan arribo a casa de la feina ja porto 7 o 8 hores davant l'ordinador i en tinc poques ganes.
Però els caps de setmana em poso al dia i la Montse, companya i amiga, em va enviar aquestes frases que m'han agradat, una mica de conya sempre va bé.
De moment, als meus 48 anys, només compleixo la primera i darrera frase...

De los 45 en adelante...

Plata en los cabellos.
Oro en los dientes.
Piedras en los riñones.
Azúcar en la sangre.
Plomo en los pies.
Hierro en las articulaciones.
Y una fuente inagotable de gas natural.

!!Nunca pensé que a partir de los 45 pudiera llegar a tener tanta riqueza interior!!

No aniré a viure a Vic...

Ni que soc catalana, ni que no em calen "papers" especials com a d'altres, ni que hi tinc tot el dret, no aniré a viure a un lloc on no pots accedir al metge, als ajuts, a viure en pau, només si tens papers....
Papers, aquests que sovint perdem quan ens emprenyem, quan les coses no surten com volem, de veritat, prefereixo els Papers Cubans...
No penseu que en faig broma, pensava que el nostre país es destacaba per la seva solidaritat, per la seva generositat i drets humans, sembla que no és així.
Imagino que no tota le gent de Vic està d'acord amb aquesta decisió, és evident que vivim un moment molt dolent economicament i segons qui, com a Calabria, busca "culpables", i ells son els més febles...
Estic per que qui vulgui venir ho faci de manera legal, com s'ha de fer les coses, però sabem que no és així i què fan a Vic?, els deixen com si seguisin al Tercer Món...
No puc entendre que els "meus" estiguin en aquest govern, jo hauria plegat, però ja!
Mentres, els xenòfobs, estàn encantats, és clar...

Veure per creure...

I és que malgrat tot, tenim un país de lo més mascliste.
Aquests dies es parla de la "Sra. Robinson", diputada Irlandesa, però destacada com a "dona del Primer Ministre". Aquesta senyora, per dir algo, ha dit barbaritats dels gais, és una radical catòlica, ha "pressumptament" cobrat comissions... una perla vaja, però la notícia que més destacan d'ella és que tenia un amant de 20 any, 40 menys que ella.
Ella ha fet mèrits propis i tonteries variades per ser decantada de la vida política, però que ara resulti que el realment interessant és a qui s'ha ficat al llit, ho trobo una estupidesa.
Si ho hagués fet el seu marit, seria igual?, doncs no, aqui seguim amb la mentalitat que un home de 50 amb una xicota de 25 és un mascle.
Cony, jo també prefereixo un amant de 30 o 35!
Per un altre costat, però sense desmereixer el masclisme imperant, avui he llegit a El Periódico de Catalunya: Casament de pes, el músic Jamie Cullum es casa amb una ex model de talles grans...
Ho trobo una notícia de lo més estúpida, destaquen que la núvia és una "mazizorra" abans que escriptora i després ens queixem del jovent que pateix anorèxia i bulimia.
Potser les que tenim talles grans ens han de destacar per això?, també podem donar amor en mides grans, i sexe, i el que calgui!, cony que no qualsevol home està preparat per una "gran empresa"!
A més, talla gran una 44?, jo flipo! Recony que les "Boterianes" també tenim el nostre encant!

No pot morir mai....

La seva música, les seves cançons, el moviment dels seus malucs...
No pertany al que podem denominar un músic de la meva generació. Com poden ser Miguel Bosé, o també hauria estat Nino Bravo, Cecilia... i tants d'altres, no oblidem que soc una gran amant de la música i m'acompanya en cada instant de la meva vida.
Ara, de bon matí, fa molt de fret i prenc un altre café, escolto L'Elvis, per els seus 75 anys, per tants instants que m'ha regalat, tanta marxeta i a la vegada tendresa... les meves cames, soles, segueixen el ritme.
Va tenir la seva "part fosca", com tenim tots i totes, però la part "blanca i bona" va ser la millor, sense cap dubte.
Encara recordo una broma amb les amigues dels 15 o 16 anys.... Elvis, mou la pelvis!
Va morir, però com molts d'altres, mai ho farà per les meves orelles i els meus sentiments.

Oooooooolé!!

No estic sola!! i jo... encantada!!
Llegeixo aquesta notícia a ACN: Un regidor del PSC busca adhesions de militants del partit a favor de la ILP antitaurina.
Tota decidida he buscat la pàgina i aqui la teniu, per si voleu signar, ja se... és limitat a militants i simpatitzants, però almenys els meus s'han mogut.... i estic encantada!.
La gestiona un company de Sant Cebrià i ja he signat.
Militants del PSC a favor de la ILP Prou!
Ja queda menys...
Els i les que no sigueu ni una cosa ni l'altre, podeu signar aqui: Prou.cat

No és el mateix....

Estar deprimida, que estar tendreta....
Aquests dies m'han preguntat això. Si estic "depre", i no, després de pensar una bona estona, de tant en tant penso, insisteixo que no, estic tendreta, dolceta, mimosa potser, però depre.... doncs no.
Cert que m'emociono en acabar un llibre que m'ha "enganxat", cert que les abraçades, potser les dono una mica més llargues, i les rebo.
També és cert que soc petonera, però no és pas cap novetat.
Cert que els missatges de cap d'any, no varen ser molts, però si molt intensos i emotius, afectuosos i divertits també, em varen emocionar.
També em va encantar, trobar un germà i una cunyada, per separat i sense estar previst, i fer una tassa de xocolata per recuperar forces al mig de Santa Anna.
Cert que m'emociona esmorzar amb aquella amiga que fa tants dies varem quedar, conversa íntima i afable entre un café amb llet i un entrepà de formatge, ben sec!.
Cert, també, que avui passejant al nèt i amb en Martí al telèfon m'he emocionat, son els dos homes més importants a la meva vida i s'ha de notar.
També m'han emocionat les visites dels fills i filla, de la jove, visites inesperades i amb molta tendresa, amb una pizza inprovisada i una llarga conversa.
No és dolent estar tendre, que la pell senti més que mai una carícia, que els llavis s'entretinguin una mica més en la besada, que unes lletres amables t'humitegin els ulls.

Cert que he vingut des de el parc central cantant al meu nèt el "Corazón Contento" i que ell no em treia l'ull de sobre, li agrada molt que li canti.
Tinc moltes coses per estar feliç.
Aixó no és estar "depre", aixó és.... sentir....

Mirar enrera....

Avui he volgut mirar què vaig escriure fa un any, la nit de Cap d'Any. No acostumo a rellegir els escrits, quan escric ho faig de cor i tal com ho sento, ni que sovint callo coses, les dic com les veig i sento.
Fa un any vaig escriure Ara, en aquest moment...., escrit tendret i una mica emocionat on ja deixava entreveure que aquest 2009 no seria pas un bon any. No ho ha estat i espero impacient el seu final ni que tinc que asumir que tinc un gra al cul, bueno, dos, que no m'ho posen pas fàcil, els penso ignorar tant com pugui, si no és possible, doncs farem el cor fort.
Jo he de valorar que tinc molta sort amb moltes coses.
Tinc una família estupenda, uns fills... bueno.. de lo millor, unes bones amigues i bons amics.
Tinc feina, pis per viure, estic envoltada de bones vibracions i vull seguir així, vull viure tranquila, no crec que sigui demanar massa.
Així que fent servir tot el que tingueu a mà, mireu de ser feliços, sense fer mal a ningú, doneu, un cop més, molts petons i abraçades, no us feu mala sang, si podeu, passeu de llarc dels mals rotllos, i si no podeu, doncs a fer punyetes amb ells!.
Sempre ens pot quedar fer això, o això.... :)
Bon any!, nosaltres seurem al voltant d'aquesta magnífica taula.

Cuina i música...

Avui he tingut un dia esgotador, però estic encantada.
Aquest matí en Martí i jo hem fet un bon grapat de compres, la Reina d'aquesta família va justeta però compleix tant com pot.
Per sort hem trobat gaire bé tot el que buscavem i després de comprar el sopar per demà, a mi em toca el plat fort, ell s'ha relaxat, jo he començat a cuinar a les 3 i encara estic "en ello".
Farem el sopar a casa del meu fill Daniel i serem 11 persones. Com en Martí serà fora una setmana, ell i jo farem avui un soparet especial de comiat d'any. Ara ha marxat amb el seu germà a fer les darreres compres.
Demà toca entrants, super entrants fets per en Daniel i jo estic fent Pollastre de Pagés amb prunes, panses, pinyons i una picadeta...
També cuino un plat nou, veurem què passa!, "Caldereta de cordero", espero que surti bona, tendreta etc... amb tot el que porta ja pot!, lo més divertit ha estat trobar vi de "Pitarra", la recepta es cuina amb aquest vi i jo no l'havia sentit nomenar mai, cada dia aprenc algo nou.
Ja miraré de posar alguna foto si hi penso.
I per tota aquesta feinada què millor que una bona música.... ara mateix escolto Sau, i és que el foc, no ha de ser només als fogons!
p.d. feina feta.

Efectes "post" Nadal.....

Després de l'ànec, per cert, bonissim, Sant Esteve va tocar dinar de "Torres", aquest any només va fallar un germà, per cert, el que mai ho fa, i alguns nebots, dos fills meus, per feina i una neboda per ser de viatge. No se segur quants erem, uns 37 crec. Va estar bé, feia molta patxoca la filera de cotxets amb la nova generació dormideta malgrat el merder i el soroll, els nens i nenes de la nostra família s'acostumen aviat a aquestes trobades.
Ahir, encara cansats, en Martí i jo varem agafar camí de Barcelona i varem anar a veure " Cazando Gamusinos", al "Sat", varem pasar una tarda estupenda, al principi una mica fluixet, però després varem riure de valent. No vaig poder evitar, més d'una vegada, recordar en Rubianes, i és que el millor monologuista del Món era ell.
Avui, ni que tinc vacances, he de còrrer un xic, encara no he anat a buscar reis, he de cuidar el nèt a la tarda i amb en Martí hem de fer un treball de l'Institut sobre el meu poble de "jubilació", Queralbs!

Un munt de voltes!!!

Em sembla increible tot el que m'ha passat per trobar el menú de Nadal, ha valgut la pena, és clar, però voler cuinar una cosa tan senzilla, però tant bona, és clar....
Dimarts vaig anar al Mercadona, no, em diu una dependenta, aqui no te sortida això...
Vaig cap el Condis, només tenen Gall d'Indi i Pollastre de pagés, la noia, tota amable intenta fer-me canviar d'opinió, però he de cuinar això per "aclamació familiar"!
Després a l'Àrea de Gisona, tampoc, m'ho volen vendre cuinat, gelatinós i d'un marró gens natural... aagggg.
Marxo a tota pastilla cap el Consum, tampoc.... la nevera de carn és més aviat bastant pobre.
Probo en una carniceria del barri, tampoc, diu que no s'en fa servir per aqui...
Ja mig histèrica truco a la meva cunyada Rosa i ella em diu que ho preguntarà a la seva carniceria.
Ja em veig pujant al Alcampo amb la gentada que hi deu haver...
A l'endemà em truca i... èxit!!!
Ahir el vaig recollir i a la tarda el vaig cuinar, un bon rostit ha de tenir un dia. Ànec a la taronja, verssió "Joana", això sí, no direu que no fa bona pinta...
Si sou servits, dinarem a les 2. De primer escudella, és clar.

Un cop més, un any més....

Arriben aquests dies que sense saber el motiu, estem més tendres, més.... no se com dir-ho...
I gaudiré de la companya de fills, filla i joves, del nèt i d'alguns germans, la mare..... a la fí, per això serveix també el Nadal, per retrobar la gent estimada.
Aquest any l'hem fet un xic... sicodèlica, la Nadala, ara ens queda un petit ritual per allunyar els "mals esperits", ja està en marxa.
Gaudiu molt, descanseu i prengueu força per estrenar el 2010, ens farà falta!
Jo intentaré gaudir d'aquest "enano" que ens te el cor robat a tots i totes, no direu que no és guapo en Dídac eehh :)

Petons grans.

Dura poc l'alegría a casa dels pobres....

La meva mare te raó.
Ho he dit sovint, mai podria tenir un càrrec perque trencaria sovin la denominada "disciplina de partit".
Jo, tota feliç perque els deixaven votar de manera "lliure" sobre les "corridas", és a dir, sobre el maltractament públic d'animals, i ara van i canvien, han tingut una sorpresa, agradable per molta gent, que no som pas quatre que volem acabar amb això, i ara van i llegeixo aixó a El País:

El PSC pide suavizar la abolición de los toros en Cataluña.
Los Socialistas retiran a sus diputados la libertad de voto sobre la prohibición.

De veritat, una alegría i per poca estona va ser. Em pregunto si algú s'atrevirà a votar a "consciència". Molt em temo que no.

Doncs sí.....

Ni que sigui tan difícil!
Genial Borges, com sempre...

No ho vaig poder evitar....

Ho dic molt de veres.
Divendres al migdía vaig plegar a les 2, fem horari intensiu i mentre esperava el bus, tota tranquila, va arribar un matrimoni i la germana d'ella, els conec d'aqui, del barri, em varen dir hola, els vaig respondre i vaig seguir fullejant el Tot Mataró, estava entretinguda amb el tema de Mataroní de l'any i les candidatures.
En un moment donat una de les dones es va adreçar a mi i em va dir, enfadada, "ha visto?, menuda vegüenza!", jo no sabía de què parlava i em va senyalar dues noies, assegudes a la porta del "Fet d'Ara", " cómo se puede consentir eso?, si fuera su madre les daba dos guantazos".
Jo no entenia res, què havien fet les noies?, quan les vaig mirar bé.... vaig començar a entendre, però no m'ho volia creure... anaven agafades de la mà i es miraven amb una tendressa absoluta.
Què li molesta?, vaig preguntar jo, ella respón, en veu ben alta: "se están besando, en la boca!, aqui, sin vergüenza alguna"!!
Les noies ho varen escoltar, diguem que la senyora no parlava pas baixet, volía ser escoltada.
Mentre les dues noies es posaven dretes jo li vaig dir, " qué le da vergüenza?, que dos personas se amen?, se quieran y lo demuestren?, acaso usted nunca ha estado enamorada?".
La dona es va posar vermella com un perdigot, el marit i la cunyada em varen començar que si "eso deben hacerlo a escondidas, que no es normal, que si...."
Aggggg, les dues noies eren al meu costat del tot emprenyades i jo, mira tu... no vaig poder, li vaig dir, alt i clar a la "senyora": "Veamos, señora, demostrar amor es una cosa bonita, nunca debe esconderse, nunca puede ser feo, le molesta que dos chicas se besen y agarren sus manos por una cosa, cuanto hace que su marido no se lo demustra en público?, cuanto hace que no le dice que la ama?, usted es una fustrada coño!, el amor, entre dos persona adultas, siempre es bonito"
Òstia, que descansada que vaig quedar. La vaig deixar sense paraules, ho sento, el marit em va clavar una mirada "destroyer" i per sort, va arribar el bus 2.
Les dues noies em varen dir gràcies i jo sols els vaig somriure, "per molts anys" els vaig respondre. No podia evitar pensar que aqelles dues noies podien haver sigut les "meves nenes".
Dins el bus ells varen seguir taca taca taca taca amb el tema, jo vaig seure al davant i em vaig posar música, pasant!.
Ahir vaig anar a veure les "meves nenes" i no podia deixar de pensar.... queda molt de camí per fer....
Avui, quan he anat a comprar el diari els he vist, no m'han saludat, jo tampoc.

Quin plaer....

Un plaer gran, deliciós, que espero setmana darrera setmana, sola, o en companyia, tant és.
I potser és una tontería, potser si, però mentre preparo l'esdeveniment, cap un costat, cap a l'altre, li dono la volta, alliso, decoro, fins i tot planxo, ja gaudeixo per endavant de l'instant nocturn que en pugui gaudir.
Els dissabtes poden tenir a casa meva moltes mirades, molts colors, poden venir ben plens d'esdeveniments, com esmorzar amb la meva mare i els germans que "caiguin" per allà, com poden ser tranquils i solitaris. Poden omplir el nostre petit menjador de visites, de joguines del nèt o de persones fent l'aperitiu, però cap instant és comparable al plaer del vespre, quan obro els llençols i entro al llit.
No se què tenen, però el dia que els canvío, i això que ho faig sovint, sempre experiemnto un gran plaer quan m'hi poso.
Ja se, una tontería d'escrit, però em fa sentir bé...

Jo ho tinc clar....

Comença un debat, al Parlament de Catalunya, amb el que jo m'apassionaria ben segur, seria de les impulsores i com és evident, votaria de cor.
S'han de prohibir els toros a Catalunya?, la pregunta hauria de ser diferent. S'han de prohibir el maltractament, la sangonera, i fer negoci amb aquestes pobres bèsties?, doncs un SÍ rotund.
Diuen que els partits han donat "llibertat de vot" als seus diputats/des, però ja se quin serà el resultat, no seràn valents i la denominada "fiesta nacional" seguirà esquitxant de sang el nostre país.
Els informatius de les televissions "d'allà" estàn esberats, però crec que d'això, si tindriem que fer un referèndum!
Ho sento, amb aquest tema soc radical i aquesta mal dita "festa", no te res a veure amb nosaltres.
Prohibeixen els circs amb animals i no l'escarni i assasinat en públic?...
En fí...

Els sis punts que desmunten la "defensa de las corridas".

(P.D. i si fos possible?.....)

Bústia...

A la bústia de casa hi puc trobar moltes coses, la majoría de vegades propaganda, ara, aquests dies, algunes postals dels que encara no fan servir les electròniques o bé, els agrada el format paper, sempre és més personal.
Ja no hi rebo cartes de la caixa, ho faig via internet, tampoc del mòbil, tinc factura electrònica, també en puc trobar del PSC, per cert, a partir del dia 1 canvio d'Agrupació, després de més de 20 anys a la mateixa!.
De tant en tant hi puc trobar un avís per recollir alguna cosa a correus...
En fí, podem trobar moltes coses, el que mai pensava trobar-hi era un panflet racista.
Fa un parell de dies, barrejat entre un munt de propaganda de televisors i ordenadors, vaig trobar un fulletó d'un "tipejo" que es diu Josep Anglada i que representa a una "cosa" que porta per nom "Plataforma per Catalunya".
Vaig quedar del tot "espatarrada" de les barbaritats que s'hi poden llegir en aquest "fulletó", racista, xenòfob i asquerós.
Primer el pensava escanejar i posar el mateix aqui, però només falta que els faci propaganda!.
Sols posaré un petit apunt del mateix, diu:

"Sense seguretat no hi ha llibertat. El 80% dels delictes els cometen els inmigrants"

La resta és encara molt més fastigós.
No és un delicte això?, jo crec que sí.

Quin valor!

La "Espe" que perd el cap, fent acusacions sense cap base, la cosa és criticar i sembrar merda.
I és que sempre és més senzill acusar d'altres, que admentre els fallos propis.
Aquest "senyor" ha dit autèntiques barbaritats, el Garn Wyoming només en va fer burla, "chascarrillos" en diuen per allà, però ja sabem que ells poden dir de tot, i la resta, a callar!.
No cal dir que estic en contra de qualsevol violència, ho dic sovint. Però també en contra dels mentiders compulsius i els que expliquen la "película" sense ser veritat. O segons la "seva", que no ha de ser sempre la real.
La imatge, un cop més, del blog "Los Calvitos"

Acció....

Heu estripat mai una foto?.
Tots i totes estem ben tips d'estripar documents que ja no serveixen, rebuts antics, cartes que ja no ens diuen res, postals que varem rebre i encara no sabem per quin motiu varem desar en un calaix...
A la vida s'ha de renovar, s'han de llençar coses, (menys aquests del diógenes. és clar), si no, a les cases, no s'hi cabría.
Però, estripar una foto, o dues, o tot un àlbum.... ho heu fet?, i com us heu sentit?, tant pot ser una lliberació, de ràbia o impotència, en els dos casos pot alliberar l'esperit, o pot ser també un càrrec per l'ànima, de pensar tot el què vares viure, on cony ha quedat.
No m'ha agradat mai estripar fotos, tinc una amiga que les cremai diu que dsprés se sent lliure... de moment no m'ha donat per el foc, ja soc lliure jo, més aviat li tinc certa por al foc, però estripar, a base de pràctica, s'em dona molt bé i ho faig amb una enorme rapidesa, sense mirar, sense sentir res, també això és posible.
I vosaltes, heu estripat fotos?.

I ens varem estrenar...

I ha passat un any.
Que varem ser pare, mare, àvia, tiet, tieta.... tots títols nous de "trinca", tots contents i junts, que també és important.
Fa un any, i és, com no, part de les millors coses que m'envolten, que no son poques!, encara que sovint m'ho he de recordar jo mateixa.

El difícil camí per fer-se gran....

Aquests dies no paro, per motius aliens a la meva persona m'he vist obligada a "rondar" més del que m'agradaria, a patir, també més del que qualsevol pot aguantar, però crec que he fet el correcte, he respectat, sols aixó...
No és mai senzill pendre algunes decisions, et quedes del tot fora de joc quan penses què és, i què no, correcte fer, però si escoltes, si veus patir, no et queda una altre cosa que animar, ajudar, abraçar molt i sobre tot, no defallir, que alguns instant, massa, una agafaria lo que la meva mare en diu "el portante" i començaria a fer barbaritats, via trucada i fins i tot via personal. Però aquestes barbaritats ja les fan d'altres.
Per sort, he estat ben acompanyada, cada dia, i crec que ben aconsellada i aqui estem, en un dels pitjors ponts de la història de la meva vida i dels que més m'han fet patir.
Veure la seva cara ja era un "poema", escoltar les seves voltes al llit quan no podia dormir... un patiment. I lo pitjor, ell, preocupat per mi...
Però no s'ha trobat sol, pendre les primeres decisions dures, a la vida, mai és senzill, ni'hi queden moltes per pendre, diguem que aquest cap de setmana, ha pogut patir en la "seva persona" decisions i actituds del tot equivocades, per part d'altres persones, amb apuntadora" inclosa".
Però la vida és així, un dia, o un altre, ha d'apendre a caminar sol, jo tan sols intento que si cau, no prengui massa mal.
Algunes actituds son del tot incomprensibles, respectar és senzill, però imposar, per d'altres, ho és molt més.
I creieu que callo moltes coses, fins i tot massa callada m'estic.

Em punxen i no sagno....

Aquest cap de setmana estic tenint un munt de conversses, he estat, hem estat, "d'ocupes" i tothom ha fet el possible per distreure els nostres caps, les nostres cabòries i patiments.
En una d'aquestes conversses el meu fill Daniel ens parlava d'una mena de "plaga" que ara mateix causa "furor" als Estats Units i que espero no importem cap aqui, és massa denigrant!
Porta per nom " Mujeres obedientes", crec que el nom ja ho diu tot i casi segur que més d'un "mascle" ja s'hi veu, però per mi és del tot espantós.
Ha costat segles que les dones puguin decidir per elles mateixes, i aquesta iniciativa és del tot denigrant. Mireu el mateix fins el final, val la pena...
Quan el meu fill ens ho comentava a la meva cunyada Rosa i a mi, la nostra cara era un poema, veure el vídeo... encara és pitjor!. Sort que no vaig veure el programa, ja dormo massa poc darrerament.

El significat de les cançons....

No se el motiu, de veritat, però ahir em vaig adormir pensant en aquesta cançó. Tancaba els ulls i allà la tenia, la sintonia, de fons, a les fosques...
No he dormit a casa i com és normal estranyaba el meu llit, soc així de delicada, però no crec que tingués res a veure.
La cosa és que després d'una nit d'insomni i neguit, a les 7 estaba desperta amb la sintonia dins el meu caparró mataroní...
Fa anys que no l'escoltaba, i encara m'emociona. Per tant, he decidit deixar volar la música...