divendres, 30 d’octubre de 2009

El difícil camí de la transició...


De nen a home....
Jo tenia ben oblidades aquestes coses, és clar, la meva filla ja en te 26 i ara, de cop, tenir un altre "púber" a casa, s'em fa estrany, ni que no pas novedós!
No es veuen bé amb cap peça de roba, cap pentinat els sembla prou correcte, ni cap peluquer els hi fa el què els queda "bé", segons ells és clar...
L'habitació és un garbiux increible de roba repartida per tot arreu, sabates rrepartides per tota l'habitació, mai tenen pressa i la seva frase preferida és... ja vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Llavors comencen els secretets, les trucades d'amigues, en aquest cas el 99% de vegades son amigues.. i amigues que sols mencionar el seu nom provoquen una vermellor increible a les seves galtes.
Comences a veure que diuen alguna "veritat a mitges", però en aquest cas concret ho te molt crú, ja n'he passat 3 de pubertats i m'he les se totes je je.
Entren al bany i no trobes el moment que surtin, tenim el tema granets.... els preocupa més que rés!
I ara, aquesta sí la trobo nova, portar els pantalons "penjim Penjam" i quan li dic.... vols fer el favor de pujar'te els pantalons?, em somriu i s'els posa sota les aixelles mentre em diu... així mama?, llavors esclatem a riure els dos i penso.... d'aqui un temps anyoraré aquests instants, malgrat que de vegades em treuen de "pollaguera"!!

9 comentaris:

Glòria ha dit...

Je je je, un relat d'adolescent molt típic... però jo he "patit" dues, i, ben bé, no van ser iguals.
A la nena quan li deia vine començava a rondinar, que si patatím que si patatam... però venia. El noi deia sí, ara hi vaig, però... no venia.
Aqusta característica encara els hi dura.
Bona nit, Joana.

Elisabet ha dit...

Jajajajaja!!!!Ell ho tindra més difícil....Però pensa que sempre en surten de noves de mentidetes...muak!!!!

garbi24 ha dit...

DE fet ens treu de polleguera perquè veiem el que nosaltres mateixos havíem fet.

Albanta ha dit...

Jo també comence a passar ara per la primera "adolescència" de la meva filla i m'he sentit molt reflexada en el que contes.
I si...en alguns moments fa patir, però em sent tan orgullosa d'ella!!
Voldria que la visqués tan feliç com recorde la meva, malgrat l'enfrentament amb els pares, els granets,les vergonyes...
Una abraçada

el gatot ha dit...

noia, Joana... jo encara no hi he passat però ja m'ho veig a venir i de puntetes en parlava ahir...

:)

només espero que al teu -i als meus i alguns altres- els quedi un bon record i poques manies d'una època que, tant si com no, s'ha de passar...

petons de "ai que patirem!"!!
:D

Luthien ha dit...

Jo no en tinc encara de fills o filles adolescents, o en plena pubertat.
Però si que ho veig cada dia a la feina, quan toca el grup de grans, aix... quanta hormona en llibertat!!!!!
Això del ja vaaaaaaaaa em sona, i també tu no m'entens....

Ara els moments amb elles son genials.

TERESA ha dit...

jo sols recordo una vegade que vaig voler fer.li un pentinat o no ser que; el esclat de riure de ells dos al dir.me pujat a una escala aue ja no arribes;i feia dos dias del biberon

Striper ha dit...

Es terrible ja ho visc i ho he viscut , el coi de telefon sense cable no esta mmai al lloc, el lavabo estones interminables..

creatiu ha dit...

Tu tampoc canvies jajaja :-D