Per fí has arribat...

Poc a poc, com venen les coses bones, has vingut i jo espero que no marxis, que siguis entre nosaltres una bona temporada, no sols per lo bé que em sento al teu costat, també per les sensacions i emocions que em provoques, que no son poques.

Ha arribat la tardor, com cada any, ha omplert la meva ciutat de tons rojencs i daurats, ha mullat el meu cos quan dimarts baixaba ràpida i decidida a la feina i no em molesta, abans al contrari, crec que vaig baixar més lleugera i amb un somriure als meus llavis que gaire bé ningú compartia aquella hora matinera.

A mi em doneu una bachata, una mica de fresqueta i unes gotes de pluja.... i ja em teniu feliç!

Ara, que tantes persones es posen tristes i agafen depres etc.... jo gaudeixo com una burra, i ni tan sols algunes "certificacions" i "comprovacions" de males notícies, rés és tan evident com el que els teus ulls poden veure, ni la crisi, ni tan sols la feina, poden amb els meus ànims...

Intenteu gaudir de la tardor, pot ser una experència deliciosa...

Estimo la tardor i encara més el que vindrà després...
No sabeu quin gustet dona passejar per aquesta platja meva....teva i vostre.

Conjuraria, mans al cel, la nit...

Conjuraria, mans al cel, la nit

i amb la nit una tempesta ardent:

grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,

i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,

i brusques morts d'estels; i de sobte, després,

una aurora esclatant que et revelés

-conjuraria, mans al cel,

per a omplir els teus braços oberts.

Em caldria, la mà sobre el teu front,

el parlar d'un llenguatge inexistent:

violins entre els nacres d'un silenci marí,

i aloses sobre el món en son primer matí

i sil·labeig de fonts;

i de sobte, després,

ton nom quotidià que et despertés

-caldrien per a acompanyar,

amor, els meus somnis oferts.

Carles Riba