Aquesta setmana per motius variats ja vaig explicar que no ha estat bona, ser sincera no sempre s'agraïx i jo tinc el mal costum de ser.ho.
Les tensions i pressions diverses varen acabar amb mi a urgències ahir al matí, jo, que no soc gens poruga, ni vaig al metge si no és indispensable, ahir ho va ser i la meva doctora, coneixedora de les poques visites que li faig ho va pendre molt seriosament.
Em varen fer un cardiograma, escoltacions variades, palpacions i el dolor del meu pit no marxava de cap manera, a la fí i si rés no canvía tinc un estress important i la tensió del mateix ha provocat una contractura muscular a la part dreta del meu cos.
Em varen tenir dues hores estirada i després cap a casa amb diazepàn i aconsellant una baixa que ara mateix no puc de cap manera agafar.
Sembla que també tenia angoixa.... mai he patit aquestes coses, cert estress per la feina sí, però lo d'ahir va ser terrible.
Un cop a casa, sola, com sempre, vaig aprofitar la tarda per pensar i calmar una mica els ànims, recapacitar i afermar les meves posicions, he d'agafar.me la vida amb més calma, però mai faré de "burro oreller", mai diré sí a l'amo sols per tenir.lo content i l'amo hauria d'agraïr que en aquest cas "la burra", digui el que pensa, ja te massa palmeros al voltant.
Després de reflexionar, i molt, cosa gens oportuna per els meus nervis espatllats, vaig llegir poesia, ja sabeu.... aquesta m'obre l'esperit i els sentiments.
Vaig rellegir algunes poesies d'en Francesc, algunes d'en Javier i per fi vaig acabar amb en Miquel Martí Pol, el mestre.
He trobat certa pau i avui i demà no penso ni mirar la premsa, relax, alguna passejadeta i consultar els setmanaris gratuïts, això és per necesitat.
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Miquel Martí i Pol
Les tensions i pressions diverses varen acabar amb mi a urgències ahir al matí, jo, que no soc gens poruga, ni vaig al metge si no és indispensable, ahir ho va ser i la meva doctora, coneixedora de les poques visites que li faig ho va pendre molt seriosament.
Em varen fer un cardiograma, escoltacions variades, palpacions i el dolor del meu pit no marxava de cap manera, a la fí i si rés no canvía tinc un estress important i la tensió del mateix ha provocat una contractura muscular a la part dreta del meu cos.
Em varen tenir dues hores estirada i després cap a casa amb diazepàn i aconsellant una baixa que ara mateix no puc de cap manera agafar.
Sembla que també tenia angoixa.... mai he patit aquestes coses, cert estress per la feina sí, però lo d'ahir va ser terrible.
Un cop a casa, sola, com sempre, vaig aprofitar la tarda per pensar i calmar una mica els ànims, recapacitar i afermar les meves posicions, he d'agafar.me la vida amb més calma, però mai faré de "burro oreller", mai diré sí a l'amo sols per tenir.lo content i l'amo hauria d'agraïr que en aquest cas "la burra", digui el que pensa, ja te massa palmeros al voltant.
Després de reflexionar, i molt, cosa gens oportuna per els meus nervis espatllats, vaig llegir poesia, ja sabeu.... aquesta m'obre l'esperit i els sentiments.
Vaig rellegir algunes poesies d'en Francesc, algunes d'en Javier i per fi vaig acabar amb en Miquel Martí Pol, el mestre.
He trobat certa pau i avui i demà no penso ni mirar la premsa, relax, alguna passejadeta i consultar els setmanaris gratuïts, això és per necesitat.
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Miquel Martí i Pol
7 comentaris:
Espero que et trobis millor i que aquest estrès el puguis resoldre mol aviat, tinguis cura del caramel, (pastilles “medicació”) enganxen una mica.
Un petonet i una llarga abraçada
Me n'alegro que no fos "quasi" res. Molts ànims i molta força!
A mi em va passar el mateix que a tu ara fa un parell d'anys i no et preocupis perquè de seguida que veus el problema (i tu ja ho has fet) la cosa millora molt i al final aprens a prendre't la vida d'una altra manera.
Petonets...
Tu tan forta... I ara seré jo qui t'haurà de donar consells!
Esperava aquest post com aigua de maig.
Un petó.
A MI EM VA PASSAR EL MATEIX JOANA, era a manresa i aquell dolor, vaig baixar fins a Mollet a la Mutua i tambè em vaREN DIR AIXÓ, NERVIS A L'ESTOMAC DE L'ESTRES que t'apreten el cor i aquest no treballa bé, pero esta acollonit, ja saps com som els homes.Cuida't, ets el més important que tens després del vailet.
Tanto tiempo sin venir por aquí y cuando lo hago tienes que asustarme con tus cuitas. Yo que creía que eras la representación de la fortaleza y del poderío femenino.
Por favor, tómate al jefe, al trabajo, los problemas y la vida en general con menos trascendencia, no vale la pena y si lo haces intercala un “cha-cha-cha” (ahora quizás sería unos ritmos caribeños) entre problema y problema.
Aunque tú ya tienes tu poesía, que suerte poder disfrutar de ella y sacarle todo su jugo, de lo que yo nunca he sido capaz.
Ánimo y cuídate, eres lo mejor que tienes y de lo mejor que tenemos.
Petons solidaris
Joan,
estic millor, i no pateixis, els "caramels" és molt difícil que m'enganxin, ni que ara son indispensables els deixaré molt aviat.
Isa,
ets una dona increible, sempre donant ànims, i ni ens hem vist!, però ens estimem, aixó és evident.
Duna,
segueixo siguent forta, això és una pedreta a la sabata.
Francesc,
així enténs com em sento... ha estat terrible, però avui ja estic molt millor.
Imagina,
com que no vens?, ara ja no et donaré petons una temporada! :).
Soc dona, soc forta i això durarà poquet, has de pensar que han caigut massa coses per mi, a nivell sentimental tanco una etapa definitivament, a nivell laboral no vull valorar, encara no m'he decidit, son massa cosa fins i tot per mi.
Però tinc tanta sort amb els fills, filla i la jove, els amics i amigues i com no... les divines, aquest mes molta gent gastarà una part important de la seva nòmina donant ànims a la Joana...
En el fons, soc molt afortunada!.
Joana,
millora't, cuida't (i que et cuidin) i recupera't el més aviat possible, que no sigui res aquest ensurt i continuïs amb aquella força que et caracteritza.
M'ha agradat descobrir aquesta teràpia teva tan poètica i també, veure que amb la meva poesia puc col·laborar d'aquesta teràpia tan particular.
Una abraçada i un petonet.
Publica un comentari a l'entrada