dilluns, 19 de març de 2007

Tot el que ja no sentiré....


Moments d'aquests que precedeixen una tempesta, moments d'aquests que aconsegueixen treure de mi tota la tendresa, tota la força que sovint, quan em falla, algún fill o filla, alguna bona amiga i fins i tot, algún bon amic amb grans braços, aconsegueixen que torni a ser jo, a ser la de sempre.
Positiva i forta.
Mai tornaré a entrar a un paritori, ni tornaré a plorar de felicitat davant el plor d'un nadó sortit de dins meu, de mi mateixa.
Mai tornaré a vibrar ni sentir papallones a l'estòmac quan vegi arribar algú, aquell algú que provoca sensacions i emocions conegudes.
Mai tornaré a casar-me.
Mai tornaré a confiar plenament, és impossible, apart d'una bajanada.
Mai tornaré a perdre el mon de vista en una abraçada.
Mai..... massa decepcions per tants pocs mesos.
Tinc tanta feina per davant que casi estic espantada, ni que tot.hom posa un granet de sorra per animar.me, per estirar, per trobar com i quan i a on....
Demà serà un dia llarc i dur i segurament amb un final no massa agradable, però he de mirar el futur i aquest, és ple de Pau, tampoc demano massa.
Ara seria un moment ideal per tancar els ulls i fugir a Núria....

8 comentaris:

Isa ha dit...

Molts ànims i una gran abraçada.

Naya ha dit...

No sé si amb aquestes paraules t'animaré gaire, però espero tornar a veure't aviat amb un somriure a la cara i plena de felicitat.

Molts ànims Joana!

Duna ha dit...

En algunes coses coincideixo amb tu a dir: Mai! En altres... No.
Un petó.
En veiem!

creatiu ha dit...

Joder mama quin post més tètric!

jordina ha dit...

Bon dia,
Estic segura que dintre d´un temps tornaras a sentir papallones a l´estomag, sensacions i molt d´amor.

querida_enemiga ha dit...

Joana, no m'ha agradat gaire llegir-te tan tristona... I l'únic que puc fer és col·laborar amb aquests ànims i abraçades que et donen els companys.

Salut, carinyu.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Mai no diguis mai, perque mai se sap, de vegades la vida ens torna a somriure de bell nou i aixó passa quan menys t'ho esperes. No s'ha de defallir, s'ha de lluitar, acaba valent la pena.

rafael ha dit...

Papallones en l'estómac, que bonic. M'agradaria que aquesta negatividad amb la qual ens anem impregnant cada dia desaparegués de nosaltres, tal vegada és el poso que ens va quedant menjo una mica ineludible i impossible d'evitar, tal vegada sigui la vida, que és així. En fi, ja gairebé ha passat el dia 20, espero que tot torni a la normalitat. Un petó