Des de molt joveneta, però molt, sempre m'ha agradat llegir, no puc estar sense un llibre aprop i menys abans d'anar a dormir, per tard que vagi al llit necesito, si.. si.. si... ho necesito, llegir una estona.
Sempre he preferit els llibres que jo denomino "devasió", llibres que m'allunyn de la vida real, novel·la negre, algun de romàntic, d'aventures, biografíes, per exemple la de Frida Kahlo em va apassionar, però de tant en tant he gaudit amb llibres històrics. Ara mateix estic llegint La Maternitat d'Elna regal de la Montse i admeto que casi cada pàgina m'emociona, el llibre, escrit per una mataronina, Assumpta Montellà, descriu en paraules de Lamalla.net , La història oblidada d’un oasi de pau enmig de guerra.
Conté cartes escrites per dones que varen tenir els seus fills mentres eren internades als camps de concentració de França, habíen fugit de la guerra Cívil espanyola i varen caure en un altre infern. Elisabeth Eidenbenz voluntària Suissa, va muntar la Maternitat al poble d'Elna i va aconsseguir que almenys durant els dies previs al part i un parell de setmanes posteriors, aquestes dones estiguessin ben alimentades i cuidades. Les cartes, per reals i emotives, aconsegueixen un llibre realista i molt personal.
Admeto que no puc llegir massa pàgines seguides, l'estic "compartint" amb un altre llibre , no puc evitar imaginar com es devien sentir aquelles dones, quan veig que m'emociono, canvío de llibre, però avui crec que l'acabo. Us recomano que el llegiu, val la pena i obre els ulls en primera persona al dur camí de l'exili Republicà.
La foto és de: http://www.lamalla.net/
Pd: un petit fragment extret de la contraportada del llibre:
«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta.Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.» Mercè Domènech (Portbou, 2004).
5 comentaris:
Perquè no poses algun que altre tros en el teu bloc, trossos que t´hagin emocionat per la seva tendresa.
Podria ser un cada dia?
Gràcies
Anònim,
a mi no em faría rés, però molt em temo que no és gaire legal no?. Posaré un parell de frases concretes, imagino que no serà tan greu.
Un petonet.
Amb un somriure, et dono les gràcies per la teva amabilitat.
Sembla molt interessant aquest llibre, no el coneixia.
Gràcies,
Gemma
a joana i a núria aguilar: La memòria em pot trair, però el cas exposat, no el llibre, sinó la persona, el vaig llegir al diari fa temps. No estic segur, però si aquesta suïssa encara viu, suggereixo que l'equip de la pel.lícula la vagi a veure. Potser ja us ho heu plantejat i no viu, una gran pèrdua. Franco va durar massa per poder agrair en vida els qui van fer coses meritòries.
Publica un comentari a l'entrada