Aixó és terrible...

De vegades, fins i tot jo que no callo gaire, em quedo sense paraules.
De vegades, les mateixes, les paraules, sonen vuides i repetitives.
De vegades em fa mal, molt de mal, veure tant de patiment i tantes mortes.....
Fins quan, aquesta és la meva pregunta....
Fins quan tant de dolor, tant callar a la fi per què?, les hem d'ajudar i no se com ni de quina manera, d'aqui que em faci mal i em senti tan impotent.

Ser d'esquerres.... (ara bilingüe).

(Per mi, és clar.....)

Diu Wikipedia, La izquierda política, se refiere a un segmento del espectro político que considera prioritaria la consecución de la igualdad social y los derechos colectivos por encima de la libertad individual y el mantenimiento del orden social tradicional. En función del equilibrio que se dé entre estos tres factores, la izquierda política tendrá a su vez multitud de ramas ideológicas. En oposición a la derecha política, la izquierda busca potenciar valores colectivos (sociales), en oposición a intereses netamente individuales (privados). En general, tiende a defender una sociedad laica, igualitaria e internacional.

En Occidente y en particular en aquellos países en donde el sistema político puede considerarse una democracia liberal, normalmente tanto la izquierda como la derecha son versiones liberales y democráticas, en la medida en que no propugnan ningún tipo de totalitarismo.

Per mi, ser d'esquerres és una qüestió de sentiments, de realitats diverses, de trepitjar el carrer, de sentir amb els ciutadans i ciutadanes quins son els problemes reals, de deixar pas a noves generacions, d'il·lusions, de ser aprop dels que pateixen, d'ajudar als menys afavorits, de sentir, de pell, de no discriminar per color, raça ni nacionalitat.
És, ajudar als que tenen menys i repartir, és valorar tant els que poden com els que no poden.
Ser d'esquerres, és entendre que treballem per una idea comú, no per nosaltres mateixos.
Crec, i defenso, que la gent ha d'estar uns anys limitats al poder, ningú que porta més de 12 anys fent la mateixa política, sigui local o general, pot tenir il·lusions ni trempera.
La política ha de ser també il·lusió, ha de ser passió, ha de ser propera i noi..., d'esprés de tants anys ningú ho pot mantenir això.
Em nego a que ningú em representi sense aquestes condicions, sense saber que son 4 anys i després veurem!.
No vull salts inexplicables a les llistes, vull gent que treballi i tingui ganes i atengui sempre amb amabilitat i tingui paciència i vull.... ufff..... ja se.... vull massa coses.....
Ens cal democràcia interna, ens calen representants on ens veiem reflectits i sobre tot, no vull representants d'imatge, vull joves amb ideals, vull gent que és pugi les mànigues, trepitji els barris, palpi la societat actual i els problemes actuals i abans de tot... que ningú em califiqui de lliberal, soc d'esquerres i Socialista i aquesta paraula m'ho diu tot, ni que alguns dels "meus" siguin casi, lliberals, a mi NO em representen.
Ostres..... començo la setmana forta no?.

Supremacia "Blanca"...

Este Jueves, todavía no se muy bién de qué manera, conseguí arrancar media horita para estar relajada y tranquila en mi rinconcito.
Quería leer un rato pero voy estresada y me cuesta concentrame, lo admito, cada campaña electoral me cuesta más, no se si será la edad, pero mis nervios ya no son de acero. Algunas injerencias y algunos JASP están alterandome, ni que debo y voy a aguantar, me gusta mi trabajo.
Bién, a lo que iba, puse la tele un ratín para desconectar mi cabeza y zapenado vi un reportaje en la Sexta sobre ese título tan apestoso que le he puesto al post.
Supremacía Blanca, solo leerlo da miedo, pero ver ese reportage ya te deja sin aliento. Hablaban de unos americanos, como no, adictos a las armas y bombas incendiarias, que habían quemado unas sinagogas, racismo puro y duro. Ellos eran blancos, y consideraban inferiores, como no, a negros, judios etc....
Me alarmó, lo admito, tanto radicalismo siempre me alarma, gente sin escrúpulos para matar a sangre fría a personas que ni conocen.
Descubrí, me queda mucho por aprender, que hay unos escritos denominados "del odio", evidentemente en internet está plagado, al alcance de cualquiera.
A mi eso me preocupa. la falta de toleráncia parece cada dia más instaurada en nuestra sociedad, la falta de respeto a los que son "diferentes", hablemos de físico, de ideas, de religiones o nacionalidades....
Como puede ser que en pleno siglo XXI todavía pensemos que la gente es inferior por ser de otro color?.
Lo dicho tantas veces...... paren este mundo, que yo me bajo!.

Ho paga l'Estat?

És increible, un cop més un cas d'aquests que aconsegueixen posar-me a mil.
Vagi per davant, i ja casi tots i totes sabeu de la meva absència de fe religiosa, confío en les persones, no en els intocables.
Com pot ser que en ple segle XXI acomiadin una persona de la feina per no estar casada?, aquesta pregunta ja te delicte, però a sobre... com pot ser que aquesta mestre de religió la pagui l'Estat i permeti aquest acomiadament que va contra el dret i la llibertat individual, així com contra la magnificada Constitución Española?. Està o no aquesta desfasada?, Qui va signar aquest conveni amb la Santa y Inútil Sede?, què te a veure dormir tenint papers, o no, per ser una bona mestre?.
És a dir, tu contractes una persona per fer de mestre, ni que sigui de religió, pagues el seu sou però... aaiisssss..... ni que ho fa molt bé, ve el veí i com sempre li has permés d'opinar sobre les teves coses, decideix que no li agrada com viu i la fot al carrer.
Això, entre d'altres moltes barbaritats és el que avui en dia, encara, és permet a l'Esglèsia en aquest país. Patètic.
Algunes vegades aquests país, bueno, el d'aqui al costat, fa plorar....

Esglai.....

Descubreixo, amb cert rubor, que ja fà un anyet que vaig obrir aquest bloc, ni que el primer mes sols vaig posar una poesia de La Nit de la Iguana, bloc que admiro i segueixo amb certa devoció, les seves poesies son un plaer per els meus sentits.

He tingut un cert esglai en veure primer la continuitat, segon el número de visites, això que vaig posar el contador bastants dies després!, com pot ser que tanta gent vingui per aquest raconet?, i per últim, he conegut gent encantadora, persones que m'emocionen, que em fan vibrar, que em donen afecte i amistat sense veure la meva preciosa persona..... je je...., he descobert autèntics poetes, escriptors i escriptores, que no publiquen, però ho faràn algun dia, en fí..... estic encantada de la vida!.

De vegades em diuen que obro massa el cor aqui, tranquils, no ho faig gaire, el tinc com diria Joaquin Sabina, cerrado por derribo!

Fa poquet he descobert un autor que sí ha publicat i ha tingut l'amabilitat de enviar-me un llibre seu dedicat i tot, un home tendret i melós, del que avui prenc una poesia que em te del tot, enamorada..... és en Francesc Puigcarbó, un poeta deliciós.

Sense fressa....

(Francesc Puigcarbó).

Sense gens de fressa

has entrat en la meua vida,

gairebé lliscant, suaument

com si no volessis molestar.

conscient que era delicat

el moment i l’avinentesa.

S’agraeix tanta discreció

en moments de xivarri

i aldarulls constants

que desconcerten i torben.

I ara que ets aquí vora meu

que et sento fresca i disposta

gairebé ni goso tocar-te

no fos que es desfés l’encanteri

i per aixó em veiés obligat,

a deixar d’estimar-te

Ens entendrem?....

Des de aquest diumenge al vespre és al meu raconet, ni que ara no disposo de massa temps per ell, soc fora tot el dia, el miro il·lusionada, és com quan estrenes un amant, els primers contactes sempre son amb nervis i una certa vergonya, després, si funciona com cal, repeteixes i gaudeixes sense límits.

Se que amb ell hauré de tenir certa paciència, certa amabilitat, però també se que arribarem a ser un de sol, que amb lo tossuda que soc, arribaré a practicar certa dominació sobre ell i llavors... farem autèntiques virguerias!.

Us presento el meu nou ordinador, un imac, generació segle XXI..... ja us aniré explicant.

Per cert, des de aquest diumenge tenim un nou membre a la nostre família, Elmer és el seu nom, és un gos pataner adoptat a la Protectora d'animals de Mataró. Crec que hem fet sort, és afectuós i no fa gaire soroll. En Martí està encantat, ahir va fer 10 anys i aquest va ser un dels seus regals.

Algú m'ho pot explicar?

Per quin motiu l'Estatut d'Andalusia sí és vàlid amb un 36% de participació i encanvi els del PP no li volien donar validesa al de Catalunya amb una participació molt més gran?, si no estic equivocada d'un 49%?.
Que son uns cínics no ho dic sols jo, ho demostren a cada pas que donen, el que no puc entendre, ni vull, és per quin motiu els vots d'una autonomía son millors que els de una altra, per exemple Catalunya. M'agrada Andalucía, però ells poden i nosaltres no?.
Vaig escoltar, amb dos pams de nas, com Arenas deia que el estatut Andalús era millor doncs l'havien... descatalanizado!, i ho deia tot content. Feste fotre!.
A mi no em sorprén gens que Tejero i Rajoy opinin el mateix, a qui sorprén avui en dia aquestes igualtats? a qui sorpren la girada radical i absoluta del PP cap a la dreta més rància i anticuada exsitent?, a mi NO.
De quí és la "culpa" de l'abstenció?, doncs no ho se, tant de bó ho sabes, però son uns impresentables.

Se puede ser más mala persona?

No hacen falta palabras, solo escuchar.... cinismo en estado puro.

La dona invisible....

Seria sencill pensar que parlo d'una pel·licula, d'un grup musical, del sexisme en el llenguatge, rés d'això... és més profund i rotund.

No sabia en quin moment havien canviat les coses, havia estat un canvi subtil, imperceptible gaire bé, és com aquell granet de sorra a la sabata, és petit, però fa mal.

Poc a poc, després de les primeres passions, després dels fills, després de les primeres arrugues i les darreres carícies, no podia saber quan de temps feia, havia deixat de contar els dies, després els mesos i per fí, havia oblidat com era.

Alguns dies es miraba al mirall i pensaba com era possible, fins quin punt hem arribat es preguntaba, soc invisible?.

Llavors va decidir sortir, parlar, vuidar, saber, informar-se, investigar, llegir i veure.

Va ser llavors, després de moltes lectures, després de moltes converses amb amigues, després d'hores i hores de patir, va saber que no estaba sola, no era la única i lo més important, no era invisible.

Va decidir probar i veure per on anava ell, què feia, amb qui i a quines hores i llavors, llavors va descubrir la veritat, ella no era invisible, sols que ja no tenia els pits a "puesto", una certa ombra envoltaba els seulls ulls, tristos i cansats, el seu somriure ja no era fresc... va descobrir, senzillament que ell, anava amb una de més jove.

No va plorar, no va dir rés, ni tan sols és va entristir, va esbossar un lleuger somriure, i va seguir caminant.

Va anar a posar-se ben maca i va sortir al carrer, va anar amunt i avall, va pendre el sol, va seduir el dia i va decidir, ja no soc invisible, puc viure i gaudir!.

Aquestes paraules m'he les ha inspirat un escrit de una noia encantadora, Anna Barrera, nova al mon blocaire. He llegit un escrit seu dedicat a una amiga comuna i em va portar aquestes paraules al cap, les he posat tal com les sento, ni que no estic molt segura de si tenen, o no, sentit.

Per mi si.

Haberlas las hay....

No creo, pero para nada, en los dias de mala suerte, hay dias buenos y dias malos, sin más, dias que son un placer "divino" y otros que decimos esa famosa frase... "hoy no debería haberme levantado", pero no creo que la fecha sea indicativo de esa mala suerte.

Pero digamos que a esta hora temprana mi dia no está siendo muy normal.

Me he levantado a las 6 de la mañana para ir a sacarme sangre a Can Ruti, había quedado con mi hijo mayor a las 7. Solo levantarme me he torcido el tobillo, aparte de haber pasado una noche del demonio casi sin dormir por miedo a dormirme... yo! que no me he dormido nunca!.

Una vez recompuesto mi pié, entro en la ducha y se escurre la esterilla, si no llega a ser por el grifo me doy un trompazo de narices.

Ahí ya he visto que no iba a ser un buén dia, luego voy al comedor, histérica por no poder tomar mi tazón de café, miro las noticias y veo que debe decidir el Gobierno qué hace con De Juana Chaos, mala cosa.... a las 7 en punto salgo a la puerta de casa, corre un airecillo fresco, qué freco, frío.

Dejo pasar 5 minutos, 10... le mando un mensajito al movil medio conjeladita y me llama a los dos minutos, mama que me he dormido!!, estoy ahí en 10 minutos...... aaaggggg... vuelvo a entrar, la casa está silenciosa y tengo frio, quiero un café pero no puedo ssnniifff.

Pongo de nuevo tele5 y aparece Acebes, alias donsincerodecojo.... valorando la noticia anterior.... desconecto el aparato y vuelvo a salir a la calle, él llega en dos minutos.

Por el camino y apesar de estar bién tapado, casi piedo la mitad del líquido acumulado en una botella 24 horas seguidas... hay pruebas médicas muy asquerositas.

Una vez volvemos, llego a casa con tiempo justo para desayunar y salir corriendo, me preparo mi ansiado tazón de café y todavía no se cómo lo desparramo por toda la cocina, esto mientras pongo un pollo al horno para comer.

Friego lo más rápido que puedo y me siento 5 minutos, ahí me doy cuenta que hay una maldita carrera en mis medias..... qué más puede pasar? y solo son las 9 de la mañana!, pués si, puede más todavía, al canviar mis medias decido poner la lavadora y ahí me parto una uña....

Admito que hoy he bajado al trabajo mirando bién el suelo, hay muchas obras cerca de casa, solo me falta caerme!.

(Posdata: No, no terminó todo ahí, a media mañana se estropeó internet en el trabajo, estamos muy mal acostumbrados ahora, sin eso no hay nada, no podía trabajar y cómo no hay mal que por bién no venga, por la tarde me dediqué a archivar esos documentos que nunca tengo tiempo, tuve un ataque de estornudos al desparramarse un archivador muy antiguo y soltar el polvo acumulado durante años!. Decidí que no iba a alterarme y después de "espantar" un par de voluntarios a sacarme el polvo..... je je... decidí respirar hondo y calmarme, el dia ya no podía durar mucho. Parece que lo de internet no será grave y ni que mi trabajo se ha retrasado, es un placer contemplar al informático trabajar..... un morenazo..... ejem... bueno, total, acabé el dia agotada pero distraida, eso si).

Por cierto... ha llegado a casa mi nuevo ordenador, un imac precioso, espero impaciente el Domingo para instalarlo junto a mi hijo Daniel.

Delicies de cap de setmana....

Ara, que la meva vida està una mica potes enlaire per els canvis d'horari a la feina, prefereixo passar els caps de setmana a casa, com a molt, una mica de cinema i alguna caminada per la platja, poca cosa més, en dos dies he de fer tota la feina que comporta una casa y prefereixo estar tranquileta, però aquest cap de setmana rés de rés.

Però tinc certs compromisos, d'amistat, que he de cumplir, amb molt de gust, és cert, i ahir vaig fer un d'aquests "cumpliments".

Vaig començar divendres anant al concert benèfic de Gospel de Santa María, qui ho habia de dir que jo aniria a missa al sortir de la feina!. Va ser magnífic, els Gospel Sons que ja vaig veure fa un temps al Cos Arqueològic, varen estar estupendíssims, era ple de gom a gom i ni que estaba cansada vaig ballar i picar de mans fins el final. També vaig descubrir que anar sola a un concert tampoc és tan terrible, sempre trobes algú.

Ahir vaig baixar a Barcelona, volia comprar un abric però noi... el tems no va pas acompanyar, feia caloreta, els carrers eres plenisims i duia una molt bona companyia, l'Antoni i la Ivonne, varem entrar a cent botigues, ella és una apassionada de les compres!, varem acabar ell i jo esperant a la porta, estavem esgotats. No vaig comprar cap abric, però si algunes coses per en Martí, la nova temporada juvenil ve amb uns colors molt macos.

Després un bon dinar al carrer Canuda, amb una conversa deliciosa, una mica més de passeig per la zona i em varen portar a casa, en fí, ja eren més de les 7 de la tarda, així que poca cosa vaig fer a casa.

Ara començaré, però espero poder anar a veure d'aqui una estona, en Martí encara dorm, la fira de l'Arbre i la Planta, un plaer si no fos perqué mig Mataró decideix el mateix que jo!.

Ara sí que anem bé!

Per fí, els tenim emprenyats i això és un simptoma de qué les coses van per bon camí.

Quan aquests animals del pp criden, sempre és referència que en Zapatero, o qualsevol persona d'esquerres va per bon camí, és clar que si m'apreteu molt... quan no criden?.

Quina paradoxa que ells denominin algún dels nostres amb lindezas com aquestes; ultra, radical, intransigent..... je je..... aquestes paraules els hi van al dedillo a ells no creieu?.

Tenim un nou ministre, amb caràcter, diuen que molt treballador, amb un currículum impecable, i que un dia va dir una frase que molta gent pensem, "Hemos luchado contra los padres y ahora nos toca luchar contra los hijos".

Un ministre que espero no calli el que tingui que dir, que no aguanti impassible els molts insults que ahir li varen dedicar, sense haber prés possesió del càrrec!.

Segons el pp és un ministre possat per provocar.los a ells, irònic que diguin això, els més grans provocadors d'aquests país, els que no respecten el joc democràtic, el principi del qual és respecte.

Una vergonya més a sumar a aquests impresentables del pp que ens volen fer creure que aquest nou ministre encen "las dos Españas", tal com va dir ahir Zaplana i jo pregunto.... ¿qui és ara que diu que encara hi ha dues Espanyes?, els que provoquen uns espanyols contre d'altres son, sense cap dubte, els del pp. Com molt bé diu el Periodico de Catalunya, han llençat una guerra preventiva contra el nou ministre, com aquella d'Iraq recordeu?, mai han trobat les armes, han provocat una guerra civil, però és clar.... com innocentment diu ara Aznar, ell no ho sabia que no hi habia armes no?, la majoría d'espanyols sense disposar de la informació que ell tenia, sabiem que NO hi habia armes, ho deien els inspectord no?, doncs que demani perdó el molt malparit.

Apa, marxo de rebaixes a BCN, a veure si rebaixo adrenalina i em ventilo, també penso celebrar que per fí conec un Mariano que em cau bé!.

Poesia..... és amor?

Fa un temps, no massa, potser uns mesos, ciber-parlavem amb Javier Naya, amb Víctor Martínez, amb la Núria Aguilar, (temporalment sense bloc), i crec que la Glòria també hi va participar del debat, sobre la conveniència de parlar més de poesia i sentiments, que no pas de política, donada la crispació existent i que va en aument.

Així que jo he decidit "inagurar" un espai setmanal sobre la mateixa. Jo no en se d'escriure poesia, més aviat escric de sentiments però sense poder plasmar els mateixos com a tal, així que posaré poesies "robades", com els cors, els robats son els més emocionants.

Inaguro aquesta secció amb una poesia que vaig llegir ahir al vespre, abans d'anar a dormir i que fins bastanta estona després de ser al meu llit, encara ballava per el meu cap, l'autor, Javier Naya, Javi per els amics i amigues, però si el denomino així el veig com un nen, i ja no ho és tant.

Quina poesia pot ser més maca que una dedicada als petons?, quina sensació pot ser més deliciosa?, estic eroticofestiva?... je je no se, però no direu que no és maca....



Mi beso
(Javier Naya).


Mi beso no es

un beso cualquiera

no es un beso de calor

ni de rabia y dolor

ni de simple consuelo

ni de cariño azul

ni de tristes anhelos

ni de alegre llegada

ni de dulces sueños

ni de larga despedida

no es un simple beso

entre muchos besos

entre muchos más

mi beso es sólo el beso

nada más que eso.



Mi beso es

todo lo que he callado

cuándo miro a tus ojos

y al morderme los labios

y al fantasear con tu ropa

y al desnudarte a sola

sy al pasear por tu mente

y al encender el fuego

y al pensarte fríamente

y al morir por tus huesos

si lo pienso un momento

se me enciende todo

quisiera volverte loca

mi beso es el principio

del final de tu boca.



Mi beso es

la mitad de unos labios

de una boca cualquiera

y el principio de tu lengua

y el paladar de mis sueños

y el camino de tu cuerpo

y el final de tu cuello

y el sabor de mi deseo

y el deseo de mi calor

y el anhelo de un amante

la locura de la noche

sin guardar el secreto

que bien yo escondí

mi beso tan sólo es

el regalo para ti.

Dol solament de pensar-hi ....

No ho puc evitar, no és la primera vegada que vull parlar d'aquest tema, però sempre que m'hi poso, acabo passant una estona terrible.

Però ahir vaig llegir, un cop més, un informe al Periodico de Catalunya que en parlava i malgrat que em remou tota, avui he decidit fer-ho.

Parlo de l'ablació, practicada normalment a nenes de 4 a 10 anys, una mutilació genital que les marcarà de per vida. No sols convertint la seva vida sexual en un martiri dolorós i d'insatisfacció, també la futura desvirgació i parts possibles seràn una font de dolor increible.

Existeixen molts informes sobre la mateixa, alguns d'aquests et deixen sense alè, no puc ni imaginar que algú provoqui aquestes coses a les seves filles i més si tenim en compte que les mares ho han viscut abans i ho recordaran tota la vida. Patiràn infeccions i dolors tota la seva vida.

Moltes moren d'infeccions, aquestes intervencions, per donar-hi un nom, les fan sense cap mesura sanitària, amb tisores, una fulla d'afeitar..... increible però és així mateix.

El Coràn rés diu sobre això, si de la circuncissió masculina que com és evident no és el mateix.

Més de dos milions de nenes passen cada any per aquest calvari i com sempre, amb casi tot, fa falta més educació, sensibilitat, menys vols espacials i més cuidar tantes barbaritats com passen aqui, al costat, no podem mirar a un altre costat. Els metges son part important per detectar aquestes pràctiques, això, encara, també passa al denominat, malament és clar, primer Mon.

Molts recordareu un especial del 30 minuts de tv3, on parlaven d'una preciosa nena, la Kadi, els periodistes varen poder comprovar el procés i jo.... jo no vaig poder acabar de mirar el programa.

Para mis "Chonis"....

Entre las que tan a manudo me encuentro y millones de veces me identifico....

A vosotras, que no descansais, que nunca terminais las lavadoras, que nunca podeis tener limpio pués alguien entra y ensucia, las que no teneis un minuto ni para depilaros, ni para tomar un café sin pensar en la comida, esa que luego se zampan en tres minutos y ni comentan si estaba buena.

A vosotras, que nunca se os agradece las cientos de camisas que planchais cada año, ni con un abrazo.

Vosotras que leeis novelas románticas esparando ver entrar por la puerta del lavadero un principe encantado mientras removeis los macarrones, las que ni os miran, las que os dicen ahora vengo y llegan cuando caeis rendidas y encima quieren un masajito de piés, las que necesitais escaparos a las islas Caimán i ni os atreveis a soñarlo, un fin de semana en Argentona bastaría!. Las que os poneis guapas, camisón sugerente y moño en la nuca y cuando él entra pide un café y que los niños no le molesten que hoy ha tenido un dia agotador..... como si vosotras hubierais estado de vacaciones!. Esas, que al final solo reciben un meneo mensual y os dicen.... he estado bién eehh querida....., mientras os haceis la manicura..... para estas que él unico sueño que les queda en encontrar un butanero que os lleve a la mesa de la cocina y os enseñe qué sintió la protagonista de la escena del Cartero siempre llama dos veces cuando la tumbaron el la mesa de la cocina....

Para vosotras......

Id a ver Dreamgirls, gozad de su musica, de la sensualidad de Soul, el Blues, de esas voces negras y deliciosas, de la magnífica interpretación de Eddie Murphy, de la maravillosa voz de Beyoncé, de las mil sensaciones y emociones que esta película me ha provovado, llorar, reir, sentir.... Hoy he visto porqué esa musica denominada "negra" siempre me pone los pelos de punta y me encanta....

Gozad con todo eso y a la salida, ni que tengais el mismo presente, ni que se queme la cena, creedme, será otro, nada, ni que el bus Mataró tarde 45 minutos en pasar los Domingos, os va a estropear eso, hareis como yo, he bajado la Via Europa, larga y interminable en muchas ocasiones, rápida y veloz, con ganas, susurrando esas melodias, feliz....

Chonis queridas, creedme, nada será lo mismo...

Trailer: https://youtu.be/PLp9i3aIbeU 

Vinga, a manifestar-se !!

Llegeixo a la premsa notícies sobre la manifestació d'hair a la tarda.
Segons quins diaris, com sempre, diuen una cosa i segons quins, una altre.
Si parlem de números, ja flipem amb colors!, com poden dir uns 185.000 i uns altres 1.500.000 persones?, jo no soc de números però vaja... la diferència és abismal.
Podem veure el "señorito" al capdevant de la manifestació, amb el seu sèquit de borreguitosfascistoides, carregats de banderes espanyoles, com si el terrorisme fos una qüestió de ser més o menys espanyol.
Ho sento, per mi no era una manifestació contra el terrorisme, era, clar i català, una manifestació contra Zapatero, contra losmalosespañolesquevotanpsoe, contra el lendakari, contra tot-hom que no pensi com ells.
Vaig poder veure monges i capellans, absents a la mani de després de l'atentat de Barajas, vaig veure moltes banderes preconstitucionals, varen incumplir decrets signats per Aznar, escoltar l'imne d'Espanya en acabar la mani, vaig veure la manipulació de sentiments amb les famílies de persones assasinades, fan servir mares, germanes i el que faci falta per esprémer els cors.

Una gran majoría de persones d'aques país varem sortir al carrer amb la mort de Miguel Ángel Blanco, varem donar suport al Foro de Ermua, ara això ja no és possible, sols és una entitat més al servei del pp.

Només sé, que Eta és deu estar fregant de mans, un cop més, a Espanya, hi han dos bàndols i com no pot ser d'una altre manera, jo estic al costat esquerra, l'únic que de moment està per el dialeg i també és el costat on els seus integrants varen pagar presó i mort per defensar un govern legítim, els de l'altre costat n'han sortit indemnes, no volen ni sentir parlar de la Memòria històrica....

En el meu nom SÍ.