Bueno, ja tinc segur que no dormirem al carrer.
Veieu aquest quadre aqui al damunt?, és un quadre, peça única, és l'únic que ha pintat i era super jovenet doncs tenia uns 12 anys, ara és un gran dissenyador gràfic, el meu fill Daniel. Doncs aquest quadre sempre és la primera cosa que entra quan he canviat de casa i van... uffff...., sempre he dit, fins que no el penjo, no és segur que em quedi. Sols com a referència, porta més d'un any i mig damunt d'una taula..... sense penjar, aixó ja m'habia d'haber demostrat que no anavem pas bé.
Estic a la vegada il.lusionada i espantada, és una cosa molt estranya la que sento. Potser la por ve per el munt de feina que he de fer en pocs dies, pintar, netejar, l'han deixat bastant brutot, fer el trasllat i instalar.nos, no serà sencill, però tal com em va dir un dia El Talp, utilitzan's, he demanat ajut a tot.hom que tinc aprop, fills i filla, germà, cunyada, joves, amics i a amigues i s'admeten voluntaris!, dissabte dia 23 a pintar, li cal una bona mà!.
També penso si no em trobaré sola quan en Martí sigui amb "l'altra part", estic molt acostumada a ser amb ell, però ja tinc al cap mil activitats, cafés, soparets, llibres pendents, passeigs per la platja i el que faci falta per no fer anar massa el cap.
De moment la comoditat no serà gaire, però espero, mica a mica, aconsseguir una casa càlida, còmode, i sobre tot, tranquila. Tinc un gran al.licient amb aquest pis, la meva filla i la seva xicota viuen al pis de dalt, soc de poques visites i menys de fer de sogre, però d'alguna manera estaré acompanyada.
Estic feliç, no podeu imaginar quin descans tinc.
Sempre és dur tornar a començar, però crec que amb 45 anys, encara tinc força...
8 comentaris:
Ole tus tetas!!
Molt be, et felicito, el quadre es veu molt bonic.
Muchas Felicidades. Te dejo con la mudanza. Si necesitas ayuda ya sabes Ciller y yo dispuestos a echar una mano. Un abrazo.
Ja sóc a casa!!!!!!!!
I tu a la teva, ara més a prop que mai. Un petó... I ja saps, el meu ajut el tens segur.
Ànims. Jo també m'he traslladat moltes vegades i personalment, em fan sentir molt estranya, els trasllats: per una banda, alegre, pero alguna cosa nova que comença, però per l'altra banda... em poso trista. I no sé per què. Ficar tota la vida en caixes, maletes... suposo que hi influeix.
Espero que aviat et trobis com a casa. I no molestis gaire la xicota de la teva filla!! No facis de sogra!! ;)
Petons, guapa.
Que et vagin bé els nous escenaris de la teva vida!
Hola Guapa.
¡¡¡si si es a tú!!!
Como te va la marcha primero campaña y despues mudanza NO PARAS.
Un Petonet y moltes felicitats Campiona.
Una mudança és una cosa seriosa, jo ja he fet també unes quantes i creo que la definitiva, si he de mudar-me de nou, no serà sinó per a anar al mar al que cada dia tiro més de menys. T'imagino traient el cap pertraient el cap per la finestra i donant-te de front amb el mar, això és una mica impagable, un privilegi que teniu els quals viviu en la costa. Paciència amb la mudança, encara que si és per a millorar com així sembla per la teva felicitat, benvinguda sigui.
PD en castellano. El cuadro de tu hijo me parece buenísimo, con razón se puede ganar la vida como diseñador gráfico.
Un petonet
Publica un comentari a l'entrada