dijous, 15 de febrer del 2007

La dona invisible....


Seria sencill pensar que parlo d'una pel·licula, d'un grup musical, del sexisme en el llenguatge, rés d'això... és més profund i rotund.

No sabia en quin moment havien canviat les coses, havia estat un canvi subtil, imperceptible gaire bé, és com aquell granet de sorra a la sabata, és petit, però fa mal.

Poc a poc, després de les primeres passions, després dels fills, després de les primeres arrugues i les darreres carícies, no podia saber quan de temps feia, havia deixat de contar els dies, després els mesos i per fí, havia oblidat com era.

Alguns dies es miraba al mirall i pensaba com era possible, fins quin punt hem arribat es preguntaba, soc invisible?.

Llavors va decidir sortir, parlar, vuidar, saber, informar-se, investigar, llegir i veure.

Va ser llavors, després de moltes lectures, després de moltes converses amb amigues, després d'hores i hores de patir, va saber que no estaba sola, no era la única i lo més important, no era invisible.

Va decidir probar i veure per on anava ell, què feia, amb qui i a quines hores i llavors, llavors va descubrir la veritat, ella no era invisible, sols que ja no tenia els pits a "puesto", una certa ombra envoltaba els seulls ulls, tristos i cansats, el seu somriure ja no era fresc... va descobrir, senzillament que ell, anava amb una de més jove.

No va plorar, no va dir rés, ni tan sols és va entristir, va esbossar un lleuger somriure, i va seguir caminant.

Va anar a posar-se ben maca i va sortir al carrer, va anar amunt i avall, va pendre el sol, va seduir el dia i va decidir, ja no soc invisible, puc viure i gaudir!.


Aquestes paraules m'he les ha inspirat un escrit de una noia encantadora, Anna Barrera, nova al mon blocaire. He llegit un escrit seu dedicat a una amiga comuna i em va portar aquestes paraules al cap, les he posat tal com les sento, ni que no estic molt segura de si tenen, o no, sentit.
Per mi si.

6 comentaris:

querida_enemiga ha dit...

És un post super maco, Joana. Amb un puntet trist, pero molt maco!
Bon cap de setmana.

Anònim ha dit...

Es una realitat massa comuna, massa contundent en les persones, (dones o homes) algunes estan avorrides i cerquen nous reptes, d´altres no se sap prou bé el que passa, el cas és que el caliu és va refredant poc a poc o de sobte.
Comentaris en moments desafortunats, relaxades costums d´higiene, desconfiances infundades, falta d´atencions mútues, (no amb refereixo al sexe i si a les carícies) i per mi, la falta de conversa, la falta de no fer o desfer coses amb conjunt.

Es trist mol trists plegar uns llenços sense veure alegria i ganes de jugar.

Aclaració: Els enamoraments amb porten dolor i sentit de culpabilitat de no ser prou persona.

Ana M. Barrera ha dit...

Saps lo pitjor de tot? que les dones som com el vi, encara que l'ampolla es fagi vella el suquet de dins cada any es més bo, i el sexe dèbil no s'anadona. Jejeje...

Anònim ha dit...

Es muy triste que después de dedicar toda una vida a parir a sus hijos desgajando su cuerpo, dejarse las manos y el alma en atender al marido, después de mil sacrificios, él la cambie por otra más joven, porque ella ya no tiene los pechos donde estaban antes, porque las arrugas han asomado a sus ojos.
Él también se hará viejo, es la vida, pero entonces debería encontrarse con la puerta cerrada. Se lo merece.
Mi querida Joana, sé que estás ahí, no te pierdo de vista, procuro sacar tiempo para visitarte más a menudo, en realidad tengo muchas visitas pendientes, espero que este fin de semana pueda ponerme al día con mis amigos y finalizar algo que tengo medio escrito.
Un beso.

Anònim ha dit...

ja en son dotze les mortes, Joana

Joana ha dit...

Francesc,
jo duc el compte de dones mortes per parelles o ex parelles.
Segons la Red Feminista son 10, excesiu de totes maneres.
Un petonet tendre per tu.