Requisits, soparets i bones vistes....

Ahir vaig anar, tal com vaig dir, als Requisits de Festa Major, pocs anys m'ho perdo. Se que passaré calor, que el ventall anirà a mil per hora, però també se que hi trobaré gent a qui tinc molt d'afecte, gent normal i agradable, ni que mai pots evitar les "mirades indiscretes".

Tocaba la Principal de la Bisbal, molt bé per cert, la Plaça de l'Ajuntament plena de gom a gom, la barra del bar no paraba, la calor feia passar el cava com si rés, els que en prenen és clar...

Vaig trobar molta gent, de cada any i alguna de nova, com una amiga meva que porta tota la vida a Mataró i no hi habia anat mai, la Cuca, la Joana i el seu home en Joan Antoni, en Carles i la Glòria, en Marc i la Mercé, per cert Marc..... com arrambes!!! :), una altre Glòria, la Alfonsa, en Quim.. tants anys d'amics i mai haviem ballat i ho varem fer, un vals-jota... quina marxeta...., en Ramon que no va parar i encara en tenia més ganes de ball, en Quico i la Montse, en Joan i la Loli, i moltes més persones que vaig saludar entre voltes de Vals i Pasdoble.

Les vistes inmillorables, m'agrada molt veure ballar gent gran, amb anys i panys de balls conjunts aconsegueixen un enteniment i un ritme fantàstic, una fusió dels cossos estupenda. I com no!, m'agrada veure gent jove ballar els "cha cha chá", els "swing" etc...

Cossos suats i alegres, i és que la música, com tantes altres coses, ens alegra la vida.

Abans del ball vaig gaudir amb un sopar d'amics i amigues al Cau Grillat, bona teca i millor companya.

I demà marxo cinc dies a Ribes, amb un home encantador, que no punxa quan em fa petons al matí, que m'acostuma a fer cas, que dona una conversa agradable i amena, que no ronca.... i és que en Martí és una companya molt dolceta!.

Bones vacances!!.

Santes i Boleros.....

No soc "Santera", no se si és políticament correcte dir-ho i no ho tindria que fer, però potser per haber marxat de Mataró molt joveneta, potser perquè la meva mare això de "baixar a Mataró" des de Rocafonda ho trovaba massa perillós, potser perquè quan vaig tornar 7 anys després estaba massa ocupada amb tres criatures, potser, senzillament, perquè son al Juliol i no m'agraden les aglomeracions i la calor....

Admeto què si no fos per en Martí, potser avui mateix ja seria a Ribes de Fresser, on hi marxo diumenge, allà, almenys, puc dormir una nit sencera i passejar sense que regalims de suor envaeixin la meva pobre persona. A Ribes soc feliç, no sols per no moure un dit cuinant, ni posant rentadores ni planxant.... sols estic pendent d'en Martí i d'on anem de passeig, de quins llibres duc i de què menjarem aquest dia, en un hotel magnífic com és Els Caçadors. Sols hi serem cinc dies, però tornaré nova segur!.

Bé, que ja m'he perdut..... una cosa que si m'agrada de les Santes, son els Requisits de Festa Major, a la plaça de l'Ajuntament, guarnida per a l'ocasió, el carnet de ball, el ball del fanalet, els valsos, etc....

Fa calor, duem banos, però trobes amics i amigues que fa temps no veus, balles alguna cosa, no massa doncs no en se gaire, arrambes una mica, si et deixen, t'arramben i et demanen per ballar,

És, a la fi, una nit agradable i tendreta, algun bolero tendret et porta temps enllà... records i tendresa.

Admeto que un bolero acaba amb qualsevol resistència meva, m'emocionen, em posen la carn de gallina. No fa massa, algu que no és meu però se que m'estima em va dur al Palau de la Música a veure en Moncho.... quina nit més memorable noi.... vaig gaudir el què no és pot explicar, s'ha de sentir a la pell.

I Tant que sí (fragment, canta Moncho).

M'omplen d'emoció tots aquells regals

que aquesta vida és capaç d'oferir

Pensar amb l'esquerra, que és on tinc el cor

I també contribuir a un mon plural i feliç.

Tinc tendències que potser són un pel rares, què hi farem

"prò" que a mi em fan gaudir de la vida com el que més

i si em compreneu, vaja si no estaré content, i tant que sí,

au va, entreu en mi,

sou tots tan benvinguts....

(música i lletra, Antoni-Olaf Sabater).

Ser radical.....

Diu el diccionari de la Real Academia Española que un dels significats de Radical és: Partidario de reformas extremas, especialmente en sentido democrático.
Bé, de vegades algú m'ha calificat així i donada la meva manera de parlar i expressar-me doncs potser ho semblo, ni que donat el significat de l'adjectiu doncs si, soc radical, sempre i quan sigui per intentar millorar alguna cosa, no sempre ho aconsegueixo.
Tot això ve donat perquè una persona ahir em va dir que la meva defensa dels Palestins era radical....
I és clar, jo que estic indignada de la desproporció de les reaccions d'Israel, dels morts civils, els nens i dones que no tenen menjar ni aigua, no oblidem que han bombardejat les carretes i ponts, dels hospitals que comencen a faltar medicines, de les imatges de nens i nenes destrossats per les bombes..... puc ser radical en intentar la seva defensa?, em puc permetre d'estar indignada i empipada?, puc qualificar d'assasins els que fan aquestes barbaritats?, doncs jo dic que SI, no sols puc, he de fer-ho, i com sols puc fer-ho des de la paraula, els escrits i la indignació creixent, doncs expresso i soc radical i m'agrada ser-ho.
Les guerres sempre son bàrbares, sempre mor gent innocent, però sols veure les llistes de morts es veu qui és el país ric i opressor. Què feia ahir la Condolenza al Liban?, buscar la Pau?, la rendició? o bé pensa aprofitar el viatge per vendre més armes a Israel?, segur que és aquesta darrera la opció bona.
Acabo de signar una cosa que diu més o menys.... excepto los civiles Libaneses.... què he recollit del blog Otromundoesposible , potser no serveix de gaire, però de vegades, les petites coses, poden fer grans projectes.

Ja està bé punyetes!.

Doncs no tinc més remei.....

Quan vaig obrir aquest blog, no vaig voler limitar qui opinava o no, m'agrada que la gent digui el què pensa, amb respecte, és clar.

Estic patint fa dos dies un "atac" brutal de spam, i com ja m'he empipat, doncs ara poso una verificació de paraules, ho sento.

Petonets dolcets de diumenge a tots/es.

Petites coses.... o grans?.

De tant en tant, dies tranquils com avui, dies que no he de córrer, no tinc en Martí reclamant la meva atenció, (com el trobo a faltar.....), doncs aquests dies "navego" una mica més, descubreixo joies per aquest ciberespai, joies molt millors que qualsevol diamant, joies que prometen un mon millor, un futur d'esperança. Mentre tiguem joves com aquests, tenim esperança.
He "descobert" ja fa uns dies el blog d'en Mario Álvarez , jove compromés i actiu, però el què més em crida l'atenció, és la gran quantitat de sentiments que deixa veure, que escriu, comparteix i en gaudim.
Aquest post que he enllaçat, parla de les pors, dels sentiments i les absències, parla tan directament i amb tanta passió que casi he patit llegint el seu escrit, l'he deixat i he tornat més tard per acabar-lo, m'estava emocionant.
Pot semblar una tonteria, però quan llegeixo aquest noi, en Mario, o bé en Javi, en Víctor, i veig la passió dels seus escrits, la tendresa, els sentiments..... em sento bé, sento que no tot està perdut, que el futur, aquest casi inmediat que truca a la porta, te esperança, te jovent i el jovent, te la força.
Ara ens queda deixar pas, seguir sentint i viure.

(p.d. Parlant d'esperança.... m'agradaria saber què més puc fer per ajudar Palestina, Libano... per ajudar a tants i tants civils que estàn patint...., he signat la pàgina d'Amnistia Internacional, el mocador és en el seu honor, dels palestins.. si, si..., per cert... algú sap on en venen?).

Encarna, va por ti ! (Persones amb encant).

La Encarna és una companya de l'Agrupació que mai em deixa de sorprendre.

Està ja jubilada, no fa massa i m'encanta les ganes de fer coses i d'aprendre que te sempre.

La vaig coneixer quan ella encara estaba treballant, és una dona molt animosa i si les coses i el seu voltant l'acompanyessin una mica més, estic segura que faria moltissimes més coses.

Recordo com reiem les dues quan em va explicar els seus primers "contactes" amb un ordinador, li feia una por i un respecte molt gran. Però ella. tossuda i convençuda va aprendre a fer anar el word, és va obrir un correu i amb l'ajut d'amics/gues i companys/es va obrir el seu blog.

No te cap "carrera", si de cas, la carrera de la vida, treballar moltes hores, pujar una familia i intentar que el seu marit entengui aquestes "aficions" per aprendre, no oblidem que son una altre generació i els costa una mica de veure "volar" la dona.

De vegades la veig a llocs que em sorpren, conferències i xerrades, està sempre amatent, sempre vol aprendre i escolta i rumia i si fixa i pregunta si no enten.... en fi, l'admiro, molt, ella fa servir la seva jubilació per millorar, per aprendre tot el què tants anys de treballar no li va permetre de fer, un exemple per molts/es de nosaltres.

Jo, per si de cas, ja tinc una llisteta mental de les coses que penso fer d'aqui 21 anys... és el que em queda per la jubilació!.

Encarna, va por ti reina!.

Roses, calma i relax....

rosesAbrantes
Originally uploaded by Jpinto.

Ahir vaig treballar les hores d'avui per poder dur en Martí als campaments que fa el seu esplai al Berguedà, una bona part del trajecte és per una carretera estreta i envoltada de muntanyes i masies, la majoria restaurades i precioses.
Vaques, sol, calor però sense humitats, curves, algún mareig del protagonista, i vert, tot molt vert.
El trajecte des de el desviament de les Lloses fins a Berga és preciós. Acaba amb l'embassament de la Baells, una vista impresionant.
Un cop descarregat "el paquet", amb la meva filla que duia el cotxe, hem anat tranquiletes, xerrant i escoltant en Marc Antoni, explicant coses, anècdotes i alguna intimitat. Com m'agraden aquestes estones amb ella...
Hem parat a fer un cafetó i fins a casa, sopar soleta i ara un petit post. Per acabar el dia de gust he trobat aquestes roses al blog de Jpinto, alguna manera millor de fer.ho?.. no crec....

Diumenge tarda vespre...... serà la calor?

Estic asseguda al meu espai, el meu "raconet" de relax i lectura, tinc a les mans els suplements dominicals d'alguns diaris i estic llegint un artícle de Lucía Etxebarría, porta per nom Lo obsceno, parla del culte al cos, de lo discriminades y maltractades que algunes persones es senten amb motiu dels seus quilets de més..., mentres la vaig llegint escolto de fons la tele, surt la Paula Vázquez amb un altre noi, (no recodo el nom), és un programa on pensen escollir la canço més popular del segle?, aixeco la revista i miro la pantalleta, aquesta noia està com un clau i ell també, torno al suplement i amb la ironia habitual la Lucía va explicant la situació que és va trobar en anar a una piscina "privada" de casa d'una amiga seva i la expectació que varen causar els seus "michelines" i les seves estries, el fet que les lluís, les veïnes de la seva amiga varen quedar impactades que no portés un banyador que ho amagués tot i ella fa una reflexió de les mateixes.

Torno a mirar la pantalleta de la tele, ara surt una nena de OT, Edurne, prima i raquitica, al meu entendre, icona de molts joves d'avui en dia, aquesta noia no te "ni chica ni limoná".

Acabo de llegir l'escrit i ara surt la Alaska, Olvido Gara, llueix les seves corbes pronunciades i mentres balla i mou el seu cos penso... si jo fos home, per sort no és el cas, les dones m'agradaríen aixì, amb corbes i pitrera, amb carn, sensuals però contundents...

Tanco els ulls un instant i recordo un reportatge que vaig veure dissabte a t5, sobre homes models de banyadors, i em dic per mi mateixa.... no m'agraden aquests homes, aquestes "tabletas" a l'estòmac, aquests pectorals tan marcats.... no.... m'agraden amb la seva carn, amb la seva panxeta, els seus pels, i les seves calves..... ves per on soc tradicional....

Obro els ulls i en Martí m'està mirant.... mama.... quina calva t'agrada?, uppssss, parlava en veu alta!.

Ho sento, aquesta obsessió per els cossos "perfectes" la trobo terrible, comença a afectar als nens/es ja molt petits.

Apart, qui diu que jo no tinc la meva "gràcia i sensualitat"?, si les "rodones" no agradessim jo, encara estaria per "vestir sants" i no oblidem que sempre he preferit... desvestirlos!.

En fi... adoro Fernando Botero.... no cal dir el motiu no?.

En el meu nom SÍ...

Recullo aquesta iniciativa del Blog de la Gemma, ella, a la seva vegada el recull d'altres blogs que han prés la iniciativa de penjar aquesta imatge tan clara i contundent.
Ha partit aquesta mena de "cadena" de l'Alfonso Gil, del (PSE-EE), fart de les mentides, insults i vexacions del PP.
Ja està bé de escoltar i no fer, jo vull que negociín, vull que parlin i trobin el camí, en el meu nom SÍ, vull la Pau, ara i per sempre.

43 i pujant...

Imatge: http://www.malostratos.org/

Avui han matat la dona nº 43 en l'àmbit "intra-familiar", 35 d'elles per les seves "estimades" parelles o ex parelles.
És molt dur llegir això i m'imagino que molt més viure un cas, però no puc evitar pensar en el patiment d'aquestes dones.
No oblido els i les infants que també ho pateixen, no imagino com pot ser l'animal malabestia que pega una criatura fins ha trencar.li les costelles...
Per sort, la majoria de persones que m'envolten son sensibles a aquest tema, participen i col.laboren en i amb entitats que lluiten per acabar amb aquest patiment.
Una amiga meva, la Glória, dona tímida, sensible, carinyosa, col.laboradora, bona escriptora, ni que ella diu què no, m'agrada com escriu i ni que lo seu és "la prosa", va escriure una poesia en un moment de sensibilitat elevada, poesia què va dur a algunes persones a preguntar-li si era una dona maltractada, de tant sentida com és la poesia.
Però no, ella està casada amb un bon home, sols què li afeca el patiment d'aquestes dones, cada dia més...

VULL VIURE!

Tinc els ulls anegats de llàgrimes amargues,

l'amor que sento per tu sempre ha tapat

les ofenses, agressions i les empentes.

No puc més, això s'està agreujant,

ja no serveixen els regals ni els penediments.

Ho has fet tantes vegades!

Avui ho faig públic perquè... Vull viure!

Glòria Figuerola
Mataró 25-10 -2004

Llibertat d'expressió.... estem lluny....

Rés... avui estic "plafff", he descobert que encara no em puc expressar com vull, encara pateixo "recortes".

No m'ha agradat gens aquesta sensació... i ens omplim la boca predicant..... en fi, un mal dia, jo també en puc tenir no?. Aixì que millor marxo a fer el dinar, tindrem l'estòmac feliç.

Una imatge val.....

Més que mil paraules.....
Te un link al seu blog en Ricard Blasco, que és real com la vida mateixa.
No veig la fi a tot aquest dolor, com sempre, els més dèbils son els que acaben morts, orfes i desamparats.
Els rics contra els pobres, un cop més. I què fem per ajudar?, potser què tots/es i pensem una mica.
Duc Palestina al cor i cada cop les imatges son pitjors...


Això és el què fa Israel...

Famílies, però quines famílies?

Avui és tanca la cinquena Trobada Mundial de les Famílies i és clar... no em puc deixar de preguntar de quines famílies?, les "reals"?, i no parlo de monarquia que prou repelús em va fer veure'ls allà tos ajupidets al davant del mal anomenat "papa" i dic mal anomenat, perquè un pare no fa distincions entre fills/es.
Parlo de les famílies que actualment existeixen, les famílies monoparentals, les famílies homosexuals, etc...., la realitat social no te rés a veure amb aquesta trobada, donat que no accepten tots els tipus de famílies existents. És públic i evident que soc agnòstica, però se persones que s'han sentit maltractades per l'Esglèsia católica, persones molt creients que no entenen els motius de la seva discriminació.
Si jo fes una trobada de cuineres/ers no podría discriminar els que cuinen peix o bé cuinen bistecs, o bé els que son vegetarians, cuineres/ers és tot.hom que cuina. Dit aixì, crec que és prou entenedor, les famílies que aquests i aquests volen, no tenen rés a veure amb el nostre dia a dia, amb la realitat social del moment.
Cada cop son i som més els i les divorciats/des, tornats a casar o sencillament "arrejuntaos" (viure junts), tots aquests estem fora per sistema d'aquestes trobades i no entenc ni mai ho faré que és jutgi les persones per qui dormen, per qui estimen o per qui conviuen, a l'Esglèsia, suposadament, li interesen les ànimes no si jo dormo amb un home o una dona i si per dormir i tinc papers!
Soc una persona que viu en "peccātum" per ells és clar, per mi visc l'amor quan és presenta i amb qui vull viure el mateix.
Ahir miraba la trobada de Valencia i pensaba que si tanco els ulls i sols escolto, faig un viatge al passat, on ells encara manaven.... per sort ja no és així.

Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma.
Luis García Montero

Egoísme en estat pur....

Admeto, als meus 44 anys, que encara moltes coses no les entenc. En part m'agrada, si no entens una cosa, busques explicacions, raonables o no, però busques, t'informes, aprens... i si aprens estàs viu, mantenir les inquietuds és important.
Però què passa quan una cosa no la pots entendre?, què passa si a sobre ho trobes egoista i irraonable?.
Acabo de llegir que una dona, psicòloga, (és a dir, suposadament "cultivada"), ha estat mare als 62 anys..... , ho trobo una barbaritat!
Això passa en aquest mal anomenat "primer mon", tenim tota mena de medicaments i tractaments que ho permeten i jo lloo tots aquests avanços, n'he pogut fer servir algun d'ells i facilita el duur camí que de vegades representa voler ser pares, vaig comptar amb un metge realista i animòs en el darrer embaràs i vaig veure d'altres dones, no tan afortunades com jo, plorar per no aconseguir tenir un fill.
Però i qui pensa en aquest nen?, qui pensa que quan ell tingui la pubertat, aquesta etapa dura per ells i per els pares i mares, quan ell tingui 14 anys la seva mare en tindrà 76...., si és viva, és clar, quan aquest noi en tingui 25, l'edat d'acabar una carrera o bé independitzarse, amb sort, la mare en tindrà 87....
Aquest nen està ja d'entrada condemnat a viure sense pares des de la primera juventut, insisteixo, això si soc positiva, ho trobo un grandísim acte d'egoísme.
Jo vaig tenir en Martí amb 35 anys, ja em vaig trobar "gran", se que per moltes dones aquesta és la edat ideal, però jo ja tenia 3 fills de 18, 16 i 14 anys, em vaig veure capaç ni que sovint penso que quan en Martí en tingui 25 jo en tindré 60!!! i alguns dies, penso que no el puc seguir, tanta vitalitat em deixa esgotada.
El meu fill gran ara en farà 27, el segon 25 i la nena en te 23, estic encantada de la vida de ser una mare jove per aquestes edats, potser per aquest motiu encara trobo més bestial tot això.
Entenc les ganes, però crec que s'han de posar límits, no ja per la salut de la mare, el tractament de fertilitat és bastant duur de seguir, també hem de pensar en el nadó.
Ho sento, però per molt que ho intento, no ho entenc!!!.

Calor i converses...

Avui a la tarda, he parlat amb un amic, jo el considero així, jove i agradable, (no diré noms i seré discreta), hem parlat del temps, de la calor, de la disposició dels cossos i les ànimes, aquestes calors ens disposen a moltes coses i una d'elles és a lluir cuixes, canalillos impossibles, (això si ho practico), cinturetes les que les poden lluir, no és el meu cas :) i roba lleugera, m'agrada més insinuar que no pas ensenyar.
Però hem comentat el post que vaig deixar fa uns dies i què va fer que em posés vermella dissabte en el sopar popular que vaig anar, vermella perquè algun dels presents va considerar que era.. porno!! i no en va tenir prou que varen baixar el portàtil perquè tot.hom el veiés, quina vergonya!.
He rigut amb aquest jove del concepte "porno", per mi era un post una mica sensual, poca cosa més, però és clar... algunes persones han llegit poquet porno... i si jo escric porno, evidentment, seria un porno directe i sense embuts, potser subtil, però clar i decidit, tal com raja.
Els dos hem arribat a la conclusió de que va bé canviar d'aires de tant en tant, canviar els blogs seriosos i polítics per alguns una mica més distrets i "animats".
Estem a l'estiu, fa calor, no ens tapem per dormir, mengem gelats, bebem mojitos, sortim més a sopar i ballar, fem amistats noves, soparets a la fresca, duem poca roba, fem passejos sota la lluna per el pet d'ones, no tenim pressa per anar al llit i gaudim tant com podem, la carn, tal com sabeu.... és feble! i la meva també eehh.

Busto parlante.....

(Caricatura de Jan Op de Beeck)

Ahir vaig tornar a veure'l a la tele, la seva cara inexpresiva, com sempre, el seu mostatxo congelat i aquell somriure fret i distant.

Va "parlar", como ho fa sempre, per mentir i va tenir la barra, si si, barra, de dir que ZP va de la mà amb ETA, que fa i diu el què li manen....

Ho va dir, com no, al últim púlpit que li queda, el de la Fundación Faes, que us recorda aquest nom?, ni pensar vull a què és dedica aquesta fundació, apart d'exaltar el famós.... Espiritu Nacional...., ni que ells diuen que és una Fundació per les idees, quina por.... si algú és prou valent/a aqui teniu el discurs, això si.... no em faig responsable de les conseqüències físiques ni morals que us pugui provovar la lectura d'aquest "panfleto".

És evident que no està d'acord amb acabar amb el terrorisme, ell prefereix morts als carrers abans que ZP pugui aconsseguir la PAU, aquesta PAU desitjada per la majoría. Si teniu temps us recomano l'escrit al blog de La Columna d'ahir sobre la PAU, val la pena.

Segons ell, Aznar, la majoría de ciutadans/es d'aquest país, és posen les mans al cap per culpa d'aquestes converses, em pregunto què entén ell per majoria, majoria erem els que varem dir NO a la guerra i ell va passar de tot.hom i ens va fotre en aquell merder, allò si erem majoria senyor "busto parlante".

Aquest és un d'aquells "personajillos" que passen per la vida sense pena ni glòria, que volen deixar "rastre" i la majoria, la majoria real, el què volem és oblidar què ha existit i oblidar què en algun mal moment va ser el "señor presidente".

"Señor", sigue siendo usted un impresentable!.

Vertigen i soparets a la fresca...

Després de dinar a casa del meu Dani, dinar bonissim per cert, he anat a fer una visita a una estimada cunyada, és a l'hospital i un germà, la seva dona i jo, hem passat gran part d'aquesta tarda de diumenge xerrant amb ella, les visites sempre s'agraïxen i aquesta cunyada, Amaparo, és agraïda, hem passat una estona molt agradable i com és troba molt millor ja hem previst un sopar de peix a Arenys, vaja, una tarda de profit i bon ambient.

Arribo i miro el correu, em provoca vertigen veure el contador, ho faig poques vegades però noi..... 6000 valents/es llegeixen els meus rotllos i neures?, quina vergonya!!, de totes maneres dono gràcies per la paciència, jo estic encantada amb aquest espai on sempre escric des de la llibertat i el caràcter tan propis de mi.

Ahir vaig anar a un sopar de carrer, Prat de la Riba, on en Marc i la Mercè any rere any sempre ens tracten com uns senyors/es, bon menjar, bon veure, bon veïnat, i una atenció deliciosa. La companya de lo millor, el meu Martí, com no, en Carles i la Glòria, la Núria i en Toni, en Quim i en Ramon, la Montse, en fi, un grup agradable i entranyable.

En fi, un cap de setmana que no he parat però ha estat un plaer...