Apassiona'm !!

En una llarga i tranquil·la xerrada entre "amigues" tot sopant, va sortir el tema de la passió, no la de Jesucrist no...., ni les Pasiones Romanas... tampoc, ni de Pasión de Gavilanes, no, la passió humana, aquesta que posa els pels de punta, ens provoca bogeria i plaers inexplicables i inacabables...

El sopar el varem fer 3 dones, de 58, 54 i 44, aquesta darrera soc jo, i dos homes, de 59 i 49, els dos gais, ni que no son parella entre ells, tots cinc som grans amics.

Varem descubrir lo molt que se semblen les relacions gais i hetereos, imagino que és perquè les dues les "protagonitzen" homes. El debat no va decaure en cap moment, cap dels 5 entenem per quin motiu la passió s'evapora, per quin motiu passem de fer l'amor a cada racó que trobem, a cada instant, petons a destre i sinistre, arrambades variades, carícies enceses, trucades i missatges "tontos" que tanta il·lusió ens fan, etc...

Recordo que ja fa uns anys algu em va dir.... Joana, la passió passa.... i recordo molt bé el mal que em varen fer aquestes paraules en el seu moment, i no entenc el motiu per el què això és així. Em temo que ni puc ni vull... soc molt caparruda, ho se.

No serà que la deixem passar?, que no li dediquem el que cal, el temps i les ganes..., jo crec que l'amor, la parella, son un hortet, si no reguem, l'hortet és mor, i el mateix passa amb la passió.

Si som tan feliços quan estem a l'inici, si tenim les famoses feromones a "tope", si ens sentim al cel cada cop que rebem una trucada d'aquesta persona, si sempre mirem d'anar macos a les cites, per quin motiu ho deixem de fer?, entenc que és casi impossible mantenir el ritme sexual, 3 al dia no és pot aguantar massa temps... :), però mantenir certa... "picardia" costa tant?.

No varem treure cap conclusió dels motius, va guanyar la versió del relaxament, de que ens acomodem i deixem passar els dies..., varem riure molt, això si, debat intens que va provocar inclús la rialla d'un cambrer, però és trist pensar que som nosaltres mateixos qui deixem passar la il·lusió y la "trempera".

I tu... t'apassiones encara?.

Imatge: Pasión azul de Olga Sinclair.

Lectures emotives...

Des de molt joveneta, però molt, sempre m'ha agradat llegir, no puc estar sense un llibre aprop i menys abans d'anar a dormir, per tard que vagi al llit necesito, si.. si.. si... ho necesito, llegir una estona.

Sempre he preferit els llibres que jo denomino "devasió", llibres que m'allunyn de la vida real, novel·la negre, algun de romàntic, d'aventures, biografíes, per exemple la de Frida Kahlo em va apassionar, però de tant en tant he gaudit amb llibres històrics. Ara mateix estic llegint La Maternitat d'Elna regal de la Montse i admeto que casi cada pàgina m'emociona, el llibre, escrit per una mataronina, Assumpta Montellà, descriu en paraules de Lamalla.net , La història oblidada d’un oasi de pau enmig de guerra.

Conté cartes escrites per dones que varen tenir els seus fills mentres eren internades als camps de concentració de França, habíen fugit de la guerra Cívil espanyola i varen caure en un altre infern. Elisabeth Eidenbenz voluntària Suissa, va muntar la Maternitat al poble d'Elna i va aconsseguir que almenys durant els dies previs al part i un parell de setmanes posteriors, aquestes dones estiguessin ben alimentades i cuidades. Les cartes, per reals i emotives, aconsegueixen un llibre realista i molt personal.

Admeto que no puc llegir massa pàgines seguides, l'estic "compartint" amb un altre llibre , no puc evitar imaginar com es devien sentir aquelles dones, quan veig que m'emociono, canvío de llibre, però avui crec que l'acabo. Us recomano que el llegiu, val la pena i obre els ulls en primera persona al dur camí de l'exili Republicà.

La foto és de: http://www.lamalla.net/

Pd: un petit fragment extret de la contraportada del llibre:

«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta.Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.» Mercè Domènech (Portbou, 2004).

La música de la meva vida...

El company i amic Javi, em llença un d'aquests famosos "memes", consistents en respondre algunes preguntes, aquest, però, és més original, no son preguntes concretes, son de música, algo relacionat, com no!, amb els sentiments, la música de la meva vida no pot ser una altra cosa, això si... no oblideu "jovent" que ja he passat els quaranta...

La primera canço que destacaría és Linda de Miguél Bosé, va marcar un pas important de la pubertat a la joventut, em porta records al Shermans, discoteca del Parc Central, de diumenges a la tarda, records d'anar a ballar sense permís del meu pare i amb el suport i cobertura del meu germà Mingo, com sempre, el millor dels germans/es.

La segona sería Hotel California dels Eagles la canço del primer casament, del primer ball de casada amb 17 anys, les primeres emocions i sensacions de llibertat, encara ara, m'emociono si l'escolto, fa poc em varen regalar un Cd i tinc el de vinil.

Després Boig per tu, de Sau, recordo un estiu molt dur, durisim, pensant, acabada de separar del primer marit, sola, sense els nens que eren de vacances i pensant molt en el futur, incert i misteriós, però carregat d'esperança, va resultar que alguns somnis és poden cumplir.

Llavors arriba un segon casament, ple d'il.lusió, amb ganes i amb el convenciment que era l'autèntic, ja era "madureta", no tot surt com esperem, però la música d'aquella època és de Gloria Estefan la canço: Con los años que me quedan, aquesta canço fa anys que ni la vull escoltar, sempre em fa plorar, si per casualitat la sento en algun lloc intento, sempre, fugir.

Després també em posa els pels de "punta", Te miro y tiemblo, de Jarabe de Palo que algú molt llunyà em va cantar a cau d'orella fa un munt de temps, , el Sabina amb moltes de les seves lletres, la que més... Y sin embargo... ", també amb en Lluís Llach, potser la que més m'agrada i emociona és I si un adéu d'amor fos encara amor?, quan la va cantar al Monumental vaig plorar com una totila, maquisima. També les que quan era petita escoltaven els meus germans grans, ara ja passen dels 50, Los Brincos, Formula V, Cecilia... i moltes més, però les que de veritat han respresentat la meva intimitat i els meus sentiments, ja les he posat i admeto que la meva vida, sempre va lligada a la música.

Javi, son només una pincellada d'una llarga i intensa vida, podrìa dir moltes més, però he volgut destacar les més importants, espero no haver-te decebut, aquest post m'ha deixat tendreta.

Si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent,
en l'antic intent d'estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.

Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d'un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d'enllà...

Oh, si un adéu d'amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.

Lluís Llach

I a mi quan em pregunten???

Aqui tot.hom pot opinar, tot.hom diu la seva, els de Madrid que si ell no s'ha de presentar, en Montilla que te ganes, i?, si jo pogués fer tot el que tinc ganes.... ara resulta que els de CiU posen condicions, els del PP "ni te cuento", tot.hom a criticar i murmurar, i la meva pregunta és: Als militants i simpatitzants quan pensen preguntar.nos?, quan podrem dir què volem?, cony que en Pascual malgrat les seves coses és el nostre Presi, i que moltes vegades discrepo d'ell, però no oblidem que ell a conseguit la Generalitat i potser resulta que la gran majoría volem que es quedi, i llavors què faran tots aquests?, inclús alguns del nostre partit diuen que no s'hauría de presentar, però cony!, ja està bé, que el PSC és això, i jo no vull opinar de qui posen a Extremadura ni a Andalusia, que decideixin els d'allà, jo vull opinar del MEU President.
I m'emprenya llegir tonteríes, vull saber on queden les primaries, vull que en Maragall decideixi sense pressions, ni externes ni internes, vull que tingui la oportunitat de dur endavant aquest Estatut que sese cap dubte aprovarem el 18 de juny.
La resta que opinin a casa seva, nosaltres ho farem aqui.
Avui estic contundent.... i és que cada dia soc més PSC i menys de lo "altre", la coletilla, si es que alguna vegada ho he estat....

Uffff m'he quedat descansada... :)

Tendresa... (Va por ti Charly)

Vaig comentar uns "posts" enrera que un company m'había dit que aquest blog era "diferent", tendret i va fer broma de "corazón i sentimientos".
Bueno, veig que no quedo sola parlant dels mateixos, en parla en Joan Antoni , en parla en Javier , en Víctor , l'Albert , la Núria... com no.... ella sap de sentiments.

Els sentiments, la tendresa, l'afecte, l'amor... si.. l'amor, formen part de les nostres vides, de nosaltres mateixos/es. Els amaguem, els disimulem quan no son sentiments compartits, fins i tot els que "van" de "duros", fins i tot aquests, senten i viuen. Per quin motiu algunes persones fan veure que no en tenen?, per quin motiu molta gent no vol exterioritzar els sentiments?, sencill.. la majoría creuen que fan el ridícul, uns altres creuen que dir el que senten no ajuda. Doncs si, jo crec que exterioritzar sentiments, ens va bé, si no, què fem la majoría escrivint un blog?, escrivim el que sentim, no tots/es, ho se, moltes persones sols ho fan des de lo "políticamente correcto", jo no penso en això quan escric, ho faig des de dins meu, tal com raja, se que de vegades em pot duur problemes, però jo, sols se escriure, lo poc que se, d'aquesta manera.

A mi em provoquen tendresa i sentiments moltes coses, una carícia, un petó, una imatge, una paraula a temps, un missatge inesperat i dessitjat al mòbil, un passeig per la platja, un somriure d'en Martí o algun dels fills grans, una abraçada... i com no... una poesia com aquesta.

Charly, que si, que ser tendre i afectuós NO és dolent, i si un dia proves?.

SEXTINA BLAVA

Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
al just moment que el sol se'n va a la posta
però deixa que cedeixi la marea
i que els cristalls de sal en els teus llavis
m'abrassin les paraules, la tendresa,
s'aferrin al meu viure dins la cleda.

Fondejaria amb tu al clot de la cleda
i en somnis fugiríem fins a l'illa
per invocar la lluna i la tendresa.
Parlem tranquils darrera una altra posta
i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
Pel trau d'algun poema, la marea.

Viatjaria amb tu a l'alta marea
series fugitiu, clos a la cleda.
Per tu la serp ja repta fins als llavis.
Orfe de llum, de nit sóc com una illa
i transgradeixes l'aigua fins la posta
d'un sol que al pit modela la tendresa.

Modela al pit paraules amb tendresa
i als peus em mor l'onada i la marea,
pel llarg estrip que fa insistent la posta.
Mentre un verd de pins d'aigua prop la cleda
m'ha convocat al gran festí de l'illa
on el teu cos em fa pessics als llavis.

Pessics a la memòria i a aquests llavis,
és el llenguatge mut de la tendresa
quan fondegem de nit en la nostra illa,
abans que alguna nau dins la marea
navegui aigües endins, ventre de cleda.
Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

Vine descalç per platges sense posta.
Dóna'm la mà, l'escalf, apropa els llavis.
Quin somni reviurem, molls a la cleda?
Només l'aigua, la sal. Pa de tendresa
per compartir plegats mar i marea.
Sense tresors ocults, eixuta l'illa.

Fondejaria l'illa a l'hora posta.
Dins la marea fosca el gust d'uns llavis
Xops de tendresa
al límit de la cleda.

(Mireia Lleó i Bertran
De Amb terra al pensament).

Poc a poc i cada cop més indignada...

Divendres a la tarda vaig tenir una visita inesperada a la feina, una visita en la que he pensat tot el cap de setmana, he sentit tanta impotència que ahir a la tarda estaba "llunada" i tot, és terrible quan algú et demana ajut i no saps que fer ni com fer.ho.

Una senyora de 62 anys, maltractada durant 25 per el "sujeto" marit, amb denúncies, una ordre d'allunyament i el patiment a la cara, la impotència d'ella, ara és la meva. El "sujeto", la persegueix, va al seu carrer, la escup, la insulta, es va "colar" a casa seva, va amenaçar la filla minusvàlida amb un ganivet, i malgrat tot això, el jutge li diu que sense sang no pot fer rés, el "señor juez", un malparit que ni la va mirar a la cara mentre fumaba una cigarreta, li va dir: Señora cuando corra la sangre actuaré. Quan el veu apareixer per la cantonada truca els Mossos, com el carrer és d'una sola direcció i estret, ell els veu arribar per la cantonada d'abaix i marxa, llavors els Mossos li diuen que veu visions i està obsesionada, quins pebrots!.

Ella mateixa em va dir.... Joana, me va a matar i saldré en la tele...., no podeu imaginar quina impressió fa això, veure una dona que duu un ganivet al bolso per si de cas, que sols surt de casa els divendres a la tarda perqué sap que ell aquest dia no és a Mataró. Que corre per arribar a un lloc segur, que el seu advocat d'ofici passa d'ella, que cobra una pensió de 435€ per invalidessa i l'Ajuntament li diu que no te dret al carnet blau del bus, que la seva filla gran li diu que els hi ha donat un pare que no mereixen i ella plora m'entres m'ho explica i em diu.... com ho anava jo a saber quan em vaig casar.

Divendres va ser un mal dia, massa coses, massa gent, estaba sola, tenía un munt de feina i vaig quedar molt afectada, tenía que posar bona cara a la "galería", però un cop vaig ser fora del despatx, el mal gust de boca i la impotència no m'han abandonat ni un moment, no imagino com ha de ser viure així, si és que això és vida. Faig el cor fort, com sempre, però de vegades ens preocupem per xorrades i no ens donem compte, que les nostres "tonteríes" no son rés... al costat d'això... li vaig indicar les passes a seguir, sols espero no tenir que llegir el seu nom que amb lo despistada que soc m'ha quedat gravat, al costat de cap informe com aquest ni a cap notícia negre als diaris.

Avui va de sexe...

Avui he matinat com cada dia, en Martí marxa amb l'esplai al Tibidabo i li tenía que preparar dinar etc..., quan l'he tingut enllestit he anat a la dutxa, sempre m'hi poso quan marxen cap a l'escola i puc estar "tranquileta", poso la Ser i vaig fent...

Avui he posat la Ser i un metge parlava dels problemes d'erecció en els homes.... com no podía ser d'una altre manera he parat l'orella i gairabé millor que no hagués escoltat rés... nenes estem fotudes amb els mascles!.

Deia el metge que fins fa poquets anys, atenía homes de més de 40 anys amb aquest problema, però ara mateix, el 40% de les seves consultes, son d'homes de 25 a 30 anys!!!!. He pensat que no ho sentía bé... però si, ho ha repetit i ha insistit que un dels principals problemes d'aquests homes és que no acceptaven que les dones.... prenguessim la iniciativa....., una mica més i el meu preciós cul va de cop a terra...

Segons aquests especialista, els homes no assumeixen els nous "rols", les dones llençades i amb iniciativa sexual... i quan penso les vegades que les meves amigues i jo hem parlat d'aquest tema i sense títols hem arribat a la mateixa conclusió!. Recordo el darrer dia que varem sortir juntes a la Cuadra de Calella, un paio va voler ser simpàtic i tontejar amb una de nosaltres, no diré noms... je je... doncs dues de les meves amigues és varen aixecar i varen començar a fer "un bocadillo" ballant amb ell, el senyor tenía uns 55 anys, li varen faltar cames per córrer!, ens varem fer un fart de riure i és que el somni aquell de tot home de tenir dues dones per ell solet.... doncs no, que no poden.

Ja no podré dir aquella famosa frase meva.... quan en fan cinquanta els canviem per dos de 25, perqué és clar... si algo tenim les dones de més de 40 és iniciativa, i si fem el canvi, a la primera envestida ja tenim que dur-lo al uròleg.

En fi reines... que no, que ja no queden "machos hispánicos", que potser que no ens queixem del que tenim, i anem fent el que puguem o aguantin... ni que sigui poquet :), que en Nacho Vidal és un somni, que diguin el qué diguin, la mida SI és important, a la fi ja veieu que no és l'edat, si no la mentalitat i pensar que tinc debilitat per els de 30...., rés ara en busco un de 50, poco pero seguro!.

I ara què farem???

Per una vegada que estic contenta, per una vegada que fem servir la "sang i el nervi", per una vegada que donem "trempera", per una vegada que sembla que algú que pensa com jo, fa la feina com jo mateixa la faria, per una vegada que som "agresius i decidits", per une vegada que tenim la majoría de gent dien "prou de no respondre", per una vegada que els "tecnòcretes" no dissenyen lo "politicamente correcto", per una vegada que dic SI!!!, per fi un eslògan amb canya!, doncs ara.... ara va en Piqué i diu que trenca amb nosaltres.... no se si podem resistir aquest "disgust"... quins pebrots que tenen mare meva!.

Qué tindriem que fer nosaltres davant els seus espectacles?, les manelles al Parlamet de Madrid, les demandes de dimissió del ministre de l'Interior, els insults, les "comèdies" dels seus parlamentaris, les burles, les amenaces i les barbaritats que han dit......

Els hi tindrem que recordar de nou totes les bestieses que varen fer?, tindrem que tornar a parlar del Prestige?, dels militars morts en un avió asquerós que va caure i els posteriors intercanvis de morts?, la guerra de l'Iraq? i qui va dimitir per aquestes coses tan i tan greus?, podría seguir però no ho penso fer, per una vegada vull felicitar el PSC per aquest eslògan, m'encata!.

Avui estic canyera.....

Fer-se Gran, amb majúscules..

Ahir a la tarda, tarda una mica "boja" per la quantitat de reunions i visites que teniem a la feina, vaig tenir deu minuts per parlar amb una persona que estimo i admiro molt, i molt..., en Pascual, militant històric i que per sort, els anys, no li han minvat la capacitat de creure en un mon millor ni les ganes de treballar per aconseguir-lo.
Varem parlar de fer-se Gran, dels avis i avies que estan sols, sense ningú que els visiti, ni els hi faci un gest afectuós, algú, a la fi, que els escolti.
Ell, en Pascual, defensa que la gent gran no se la pot treure del seu entorn, familiar i social, defensa lo important que és sortir al carrer i trobar els veïns de sempre, les botigues i parcs, viure, a la fi, on sempre ho han fet. Canviar això desequilibra i desorienta aquestes persones, els provoca una desorientació important i irreversible i esperem que la nova llei de dependència, serveixi per evitar molts casos d'aquests en que les famílies ho passen fatal per compatibilitzar cuidar la gent gran i la feina .
Tot venía per un amic i company de 95 anys que porta molt de temps vivint 3 mesos a casa d'una filla i tres mesos a casa de l'altre, un dia aqui, l'endemà alla, ens ha comentat que molts dies en despertar, no sabía a quin barri de Mataró es trobava, fins que miraba per la finestra i veia on era, ens va comentar que no sabía que hi feia encara a aquest mon, el vaig renyar quan em va dir això, però em temo que el vaig entendre.
Li vaig dir a ell, en Pascual, que jo vull signar un testament vital, que no vull més maquines a la meva vida que les indispensables, ni vull ser una càrrega per els fills/a, ni sentir que ho soc, vull viure dignament i a casa meva mentres pugui i quan no sigui possible, doncs una residència, llibres i tranquilitat.
Més d'una vegada he parlat amb la Mª Carme de fer de voluntària en una residència d'avis pobres aqui a Mataró, per motius familiars i laborals encara no he pogut fer.ho mai, però no oblido el projecte, si alguna cosa tinc per donar és afecte i "cariño", com m'agrada aquesta paraula...
En fi, que tots menjem per arribar.hi, que voldrem ser ben tractats i tenir i sentir afecte, no oblidem qui ens va portar aqui, al mon.

Misteris i coses boniques....

De vegades, passen coses que pensem que sols ens passen a nosaltres... llavors volem descobrir el motiu, però acabem desistint....
La cosa és que m'han "desaparegut" uns cometaris del blog, del post on posava que estic una mica trista, per més que he buscat, triat i remenat, no surten ni els he eliminat.... misteri nº1.

Aquesta nit passada, vaig anar a dormir amb una camisa de dormir de color marfil i m'he llevat amb una de color verd pàlid....., no vull veure cap somriure maliciós malpensats/des!, ningú m'ha tret la camisa i no recordo el canvi, una de dues, o perdo la "xaveta" o he tingut calor i m'he canviat... espero que sigui lo segon, perqué si he assistit a una "festa sense pijames" i no no m'he assabentat, m'empiparé bastant.
misteri nº 2.

Coses boniques,
ahir, en Martí, va decidir celebrar el primer any de casats del seu germà gran i la meva jove, ells no hi podíen ser, en Carles treballa, és pastisser, llavors en Martí, que no es talla mai, va decidir fer una festa ell i jo sols, amb programa de televisió inclós, la veritat em va fer riure una bona estona mentre jo preparava el sopar per tots dos.
Cosa maca nº 1.

Avui he rebut una poesia, d'algú que va llegir que tenía certa tristesa, la poesia maca, molt maca, i és que de vegades, un escrit maco a temps, anima qualsevol esperit, una poesia de Maria Mercè Marçal, m'hi sento identificada... si...
Cosa maca nº 2.


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel" (Maria-Mercè Marçal).

La flor, Una preciosa Orquídia, és "gentilesa", un cop més, d'en Joan, és bonic tenir amics.

Inocència...

Inocència...
Originally uploaded by Mandarina1.

Qui diu que mai he dut minifandilles?, aqui la prova evident i contundent, això si... no en duc des de fa més de 40 anys...., potser ara ja no toca no?.

Alguns dies....

EL MAR, LA ARENA Y EL SOL BELLA CONVINACION
Originally uploaded by ALEJANDRO PEREZ GONZALEZ.

Alguns dies, una no està inspirada, no està d'humor ni amb ganes, alguns dies, una servidora, voldría que el mon s'aturés i baixar, sencillament. En aquests moments, sempre em queda la poesia i més si es escrita per una amiga, la Mili.
Silencios que callan
Tu indiferencia me va matando de a poco.
Cada palabra que sale de mi corazón
se topa con una red inviolable.
Cada verso que te escribochoca una pared de concreto fría y dura.
Frío y duro, como vos hoy.
Pero no puedo recriminarte eso...
Trato de entender tu posición
y respetar tus sentimientos,
pero eso no quita que los míos sean ciertos.
No puedo decirte que estoy enamorada de vos,
todavía no,
pero sí me estás guiando por ese camino
y no sé cómo resistirme a caminarlo,
sólo colecciono intentos fallidos.
Por eso me duele esta indiferencia
que has adoptado ahora,
me duelen tus silencios,
no porque sean nuevos
sino porque ahora algo callan.
Y también me callan,
amordazan mi derecho a réplica.
Sé que nunca te tuve
y es probable que nunca te tenga,
pero en mi ilusión estás a mi lado,
"el problema es que mi corazón
todavía no lo entiende...
o será que te lo llevaste cuando te fuiste?
"te quiero demasiado ya para olvidarte.
Emilia Prats

(Alejandro, grácias por prestarme tu preciosa foto).

I no para de pujar.....

Ja son 30 les dones que han mort aquest any a mans de les seves parreles o ex parelles.
La Red Feminista qua actualitza casi diariament les seves dades, en dona compte, la premsa, la tele i la ràdio. Estem informats i ens posem les mans al cap de que aquest "terrorisme domèstic" no baixi, seguim instal·lats en el "la maté porqué era mia".
Vivim, ara encara, en una societat mascliste, que discrimina les dones, que ens situa encara a casa i cuidant la família.
Tinc vàries amigues que estan separades, casi totes és queixen del mateix, ells no obliden, pregunten als fills on va la mare, amb qui surt i quan, no deixen que fem la nostra vida tranquiles, a la fi, és el que volem la majoría, estar tranquiles i fer la nostra.
Cada dia sentim condemnes contra maltractadors, però son baixes, son patètiques. Fa pocs dies varen condemnar un noi a 9 dies de llibertat vijilada per haber marcat una noia de 20 anys amb una navalla, li va dibuixar una "esvástica" a la cara, li va marcar perqué si, 9 dies? vaig pensar que no ho había sentit bé... però si...
Una altre condemna famosa va ser la d'un home que li varen caure 6 anys per donar més de 50 ganivetades a la seva ex dona, però és clar... el jutge va entendre que no tenía intenció de matar-la.... 50.... i no la volía matar?..... indignant!.
Mentre les sentències no siguin més dures, però molt més, tant per les agressions com per els maltractaments del tipus que sigui, no farem rés, al pas que anem, aquest any, Espanya tindrà un nou rècord.... si van 30 en menys de 5 mesos... a finals d'any de quantes parlarem?.
Lo més trist i indignant és que moltes dones, tenen que fugir de casa, amagar-se en cases d'acollida, canviar els nens/es d'escola i marxar del seu lloc de residència, deixar de veure la família i renunciar a tot.. a TOT, com si les delinqüents fossin elles... per conservar la vida... indignant no?.

Civisme...

Aquest cap de setmana, en concret dissabte, he viscut una situació molt desgradable, no m'agrada gens ni mica la gent incivica, la gent bruta, la gent que no respecte els espais comuns i compartits, si a casa seva volen viure coberts de merda doncs perfecte, però les destrosses i bruticies que provoquen les patim i paguem tots i totes.

Sabía que els "ocupes" teníen preparada una manifestació i m'agrada que el jovent és manifesti i demani, si no reivindiquen ara, quan ho faran?. Però una cosa és això i una altre sortir al carrer a fer pintades a "diestro y siniestro", a enmerdar per enmerdar i fer soroll, la seva actitud dubto molt que sigui defensada per ningú amb dos dits de front.

Vaig anar a buscar una amiga per sopar i baixant la Riera, des de l'Ajuntament fins la Rambla, vaig poder veure i observar les múltiples pintades, enganxades de papers i bruticia, molta bruticia. Vaig veure la seu del PP de Mataró plena de pintura, negre si no recordo malament, caixes i bancs tots plens de pintades.... no podem tolerar això.
I jo, que estic en contra de l'especulació i la barbaritat de preus que estan els pisos, em pregunto, això és una reivindicació que volen traspassar a la societat?, qui donarà suport a aquestes bestieses?, jo no és clar...

Ahir vaig saber que la nostra seu, la del PSC, també era plena de pintura, ho he pogut comprovar, pintura fastigosa i enganxada, tota verda, he fet broma amb alguns companys i companyes que han vingut sobre el "pensar en verde", com l'anunci, però estic indignada, per la bruticia, per els diners que costarà netejar això, per no entendre aquestes actituds...

Espero que els agafin, que tinguin una sentècia exemplar, jo els faría netejar tot el que han enmerdat, però és evident que no podem esperar fins que els trobin i condemnin, no podem tenir la "cara bruta" per culpa d'uns impresentables.

Crec que la gent hem de cridar l'atenció dels qui fan aquests delictes, jo vull una ciutat neta i no m'agrada trepitjar merdes de gos, ni escupinades i menys, veure aquest panorama tan negre que han deixat quatre disbauxats, aquests no varen sortir a demanar, varen sortir a provocar.

Ves per on.... Espardenya i barretina!

Qui em tenía que dir a mi, l'ala vermella, que estaría d'acord, i espero que sigui la darrera vegada, amb en Mas de CiU, jo, que veig apareixer el seu serrell per la tele i canvio de canal, que em molesten en gran manera les seves formes i la seva veu.... doncs avui crec que te raó...
Qué fem, a partir d'avui, governant amb ERC?, ni ideia!.
Se que un pacte de govern no és sencill, jo em vaig il·lusionar quan varem pactar amb ells i amb IC, !!per fi un govern d'esquerres a Catalunya!! i després de tants anys ho vaig trobar maravellós, em vaig tornar a "engrescar".
Bueno.. han passat dos anys, hem tingut molts disgustos, ens han fet patir i ara la gota que vessa el got, diran NO a l'Estatut, massa per mi.
Diuen que ho fan desde la seva posició "Catalanista", punyetes i jo que soc?, tan catalana com ells, però sense espardenya ni barretina, senyors que no estem decidint el color de les cortines del seu despatx, estem decidint coses molt més importants. Per sort, entenc que ara tenim unes altres necessitats i prou que hem aconsseguit aquest Estatut, potser no el millor, però si molt treballat i consensuat.
En fi, que en Mas ha dit que no son responsables i que no és pot seguir governant amb ells, se que ho fa des de una posició partidista, sense cap dubte, però cony, m'empipa molt tenir que donar.li la raó!.

(pd. Aquesta nit he tingut una visió... en Carod i en Piqué, junts, de la mà... fent campanya per el no...., llàstima que no se fer anar el photoshop , sería una imatge tan romàntica... :).

Una petita llicència....

:)

Futbol i Putes...qüestió de pilotes...

Aquest matí escoltaba les notícies i han parlat, com no...., del mundial que "patirem" properament. Han parlat que quaranta mil putes, ni treballadores del sexe ni rés d'això, han dit claret prostitutes, seràn al mundial, no per ser afeccionades, no, per treballar i treure rendiment del seu cos. Això si, a la Fifa no li preocupa gens.
Per mi és una barbaritat, és clar, podem omplir un camp de futbol amb tantes dones.
Lo pitjor de tot això, per mi és clar, és que a Alemanya, ja fa temps estàn muntant el negoci, han ampliat les cases de "barrets", han contractat noies noves i joves i això sense contar les moltes que sense voler.ho, les duran allà obligades i maltractades, un cop més les dones carn de canó.
De fet, el Consell d'Europa ha demanat a la FIFA i als futbolistes que "denunciïn amb fermesa" la prostitució forçosa que es podria produir per part de bandes de criminals. diu la notícia, però és clar.... qui denuncia quan en fer.ho queda en evidència on ha anat?, qui surt d'un "burdel" i avisa que ha vist una menor?.... ningú... siguem sincers...
Recordo ara una petita anècdota d'una coneguda d'un temps que vaig viure a Barcelona, que sovint em comentaba que el seu marit en tornar del camp del Barça, sempre trigaba més de tres hores per el trànsit que trobava..... i que al contrari d'altres homes si guanayaba l'equip ell mai volía sexe....ho va creure fins que un dia el va anar a buscar a la sortida del camp.... la tornada passaba per un petit piset al costat del Camp Nou on "l'estimat" anava a desfogar els nervis del partit, perdés o no el club.
Festa del futbol?, qualsevol excusa és bona!!.
Crec que admiro aquestes dones, les que hi treballen, jo, dubto que ho pogués fer...

Curiositats...

Aquest cap de setmana, una mica més llarg i tranquilet, he visitat algunes pàgines diferents, cada dia segueixo una "ruta" que dura aproximadament una horeta, però he ampliat el recorregut i he trobat algunes coses que m'han agradat molt, en concret una pàgina que em te encantada de la vida, plena de vídeos dels anys 80, una de les millors èpoques musicals, per mi, és clar.

He vist vídeos de Bob Marley , d'Eric Carmen , d'Abba , Beach Boys , Bee Gees , Blow Monkeys , Bruce Springsteen , Chicago , Deep Purple , Depeche Mode , Donna Summer , Freddie Mercury , George Michael , Stevie Wonder , Simple Minds , Sade, etc..... paro doncs no acabaría.

La pàgina duu per nom Milinkito, la recomano als que encara creuen que rondar els quaranta ens permet haber viscut coses estupendes, la música és una d'elles.