De vegades, mirar enrere, molt enrere, dóna vertígen, però és bonic.
Mireu bé, no tindreu cap més ocasió de veure la Joana amb minifandilles!. Estava maca no?.
Avui tocava alguna cosa tendreta.... massa estrès i nervis aquesta setmana.
Distància
Cada tarda estenc les fotos
d'aquell vespre assenyalati,
furgant endins
per fer blanes les imatges,
intento copsar les sensacions
del moment recollit.
Les empremtes dels meus dits s'hi veuen
sobretot en aquella
on puc sentir-te més proper.
Després, però, m'adono
que ets massa lluny
perquè els teus ulls allargassats
em facin reviure la frisor
per posseir-te,
i comprenc que, insondable,
altra volta la distància ha vençut.
6 comentaris:
A mi me gusta mucho mirar las fotos del pasado, las mías las de mis familiares y amigos, y con frecuencia me entretengo repasándolas, no sé si es por nostalgia del tiempo pasado que ya no volverá o por revivir momentos que si no fuera por esas fotos, olvidarías sin remedio.
Deberían existir fotos del futuro, si ello fuera posible. Imagínate las posibilidades inmensas que ello nos abriría.
Saludos
Que me han recomendadao tu blog en catalán y yo que soy de Zaragoza no lo entiendo, Que sepas que tenemos ideales parecidos y que lo poco que he visto y me han explicado me ha gustado. ¿Podrias escribir algo en castellano de vez en cuando?
Un beso Angelines.
Joana! Aquesta foto - com aquella on donem menjar als coloms de la Plaça de Catalunya- la tenim tots, els de Barcelona, vull dir, suposo que qui visqui en altres indrets (com jo mateixa ara) deu tenir la foto a la plaça del seu poble o ciutat, "aquella foto" que tots teníem i que ens estimem tant.
Com m'ha agradat veure't de petitona!
Una abraçada nostàlgica!
Imagina,
eso del futuro.... va a ser que no..., por un momento.. imagina que no salimos en las fotos!, vaya susto no?. Lo mio no es nostàlgia, no la recuerdo una época bonita. Un beso para ti.
Angelines, a mi las cosas y más si son pasionales me salen de la cabeza en mi lengua, el Català, pero intentaré escribir alguna cosita en castellano. Te han recomendado mi blog?... menuda verguenza me da leer eso!. Un beso para ti.
Arare, de la Pl. Catalunya no en tinc, abans anar de Mataró a BCN era una aventura i de fet, fotos de petita en tinc molt poquetes, imagino que erem massa germans/es.
Petonet.
Molt maca Joana!
Jo quan vaig a ca els avis a Granada, m'ensenyen les fotos antigues que tenen i sempre m'expliquen una història nova. La meva àvia no parla molt, però sempre hem quedo amb l'imatge de quan treu les fotos i no para d'explicarme les seves "aventurilles". Ara, amb això de les fotos digitals s'ha perdut lu de mirar els albums i les tens per l'ordinador, que de vegades faig un tomb.
Encara tinc alguns albums de quan era petitó, i l'altre dia veient-les amb una amiga vam pasar un bon rato rient... però també quina vergonya quan sortia despullat (petit eh!). Després em vaig venjar i vam mirar les seves. Com diu l'Imagina, revius moments que no s'han 'oblidar, però l'idea de les fotos del futur... res de res. S'ha de viure el moment sense pensar en el que arribarà demà.
petons
Hola JOANA las fotos de pequeña nos hacen mucha gracia parece que no ha pasado el tiempo nos vemos mas guapas, ha ora nos imaginamos que todo era mejor , yo tengo una con mis nueve hermanos y mi padres que parece que somos todos anoréxicos era lo que havia ha ora me sobran quilos lo que es la vida una abrazada de tu amiga ENCARNA
Publica un comentari a l'entrada