Ahir em va visitar el futur....

Ahir vaig viure una d'aquestes estones, segons casi, que no em perderia per rés del mon, un d'aquests instants que m'adono de lo important que és viure el dia a dia dels fills i filles i perdre's el mínim possible de la seva infantesa, dura tant poquet...

En Martí, el meu petit, 9 anys de pre pubertat intensa. Dina a l'esola casi cada dia, queda lluny i a l'Anxaneta és menja bé, sense cap dubte.

Però ara que ja és més gran, m'ha demanat venir un dia a dinar i ve els dimecres. Passem estones divertides i simpàtiques tots dos dinant.

Ahir, per primer cop, el va venir a buscar una amiga, per anar junts a l'escola a les 3. Ella truca, jo obro la porta, em mira timidament i pregunta per en Martí. La faig passar i intento que ell em senti com el crido, mentre es renta les dents i té posat el Canto del Loco a tota pastilla al bany.

Ella somriu, mira a terra i fà girar un peu... és tot tan tendret...

Ell surt i pregunta a veu de pito ... què passa mamaaaaaaaaaaaaaaaa... treu el cap per el forat de l'escala i la veu... ella es va posar vermella!!!.

Ell canvia la cara, i baixa poc a poc l'escala, la mira, em mira i jo penso.. avui no tinc petó de despedida...

No es miren, tots dos giren el peu i miren a terra. Recullen les carteres i surten, ella diu adèu.. baixet baixet... ell em dona un petó ràpid com el que no vol i surten disparats per la porta.

Es giren els dos i amb la mà em diuen adèu. Caminen juntets i és diuen coses a l'orella.

Tanco la porta i penso... bé, és el darrer, el petit, quantes visites tindrem fins el dia que sigui ella qui pugi les escales i tanquin la porta de l'habitació d'ell?.

Ahir, el futur, va trucar a la porta en forma femenina i tinc un atac de mamitis!!!.