dimecres, 22 de novembre de 2017

Voluntariat, voluntariosa....




Una de les coses que sempre he volgut fer és voluntariat. 
Van tres intents, de moment, sols un ha funcionat.
Amb gairebé trenta anys, ja amb uns fills quasi adolescents, vaig ser voluntària de "STOP Sida", una de les primeres entitats al respecte i que es trobava a Barcelona, just al "barri xino", no sé si existeix encara.
Es tractava de fer companyia a malalts de sida, llavors una malaltia molt desconeguda encara, malalts que les famílies no podien, o no volien, cuidar.
Anaves a l'hospital, xerraves amb ells, llegies alguna cosa, els hi donaves la mà i durant un parell o tres d'hores, algú vetllava per ells.
Era molt emotiu, potser massa, quan va morir la segona persona que vaig acompanyar, em van poder les emocions, em vaig derrumbar i vaig descobrir que era del tot impossible no implicar-se, no plorar, no sentir aquella mort com teva.
La mateixa associació em va aconsellar que no seguís, i ho vaig deixar.
Vaig aparcar aquestes intencions.
No fa tant vaig intentar-ho de nou. Una entitat de Barcelona, Barcelona Actua, fa diverses activitats, totes relacionades amb un voluntariat actiu i desinteressat, el que jo vull.
M'hi he acostat dues vegades i sense implicar-me, ja he patit.
Admiro, es veu a la primera, la gent implicada, amb ganes, la gent que dóna menjar, que prepara un plat a casa i el comparteix amb persones desconegudes que viuen al carrer, amb nens en perill de risc social... mil coses.
Però vaig marxar entre indignada i emprenyada, trista de nou. La societat és molt injusta i valorem coses de les més estúpides mentre tantes persones, sense que les autoritats ho arreglin, s'arremanguen i donen el que poden, temps, menjar, roba, diners....
Gent que no té res i somriu agraïda.
És evident que el meu voluntariat no passa pel tracte directe, m'implico i pateixo i no se si amb el temps això canviarà, quan em jubili era un dels temes que hi volia dedicar més temps...
De moment em quedo amb la Caminada de l'Alzheimer, aquesta no és de tracte directe, de moment hi estic poc implicada, però també de moment, no em fa patir.
I jo que creia que era una dona forta tu....
Cal fer voluntariat, cal i molt, jo no he trobat el camí, però no defalleixo pas.


2 comentaris:

Oliva ha dit...

JO RAMBE VAIG FER COMPANYIA A MALALS DEL SIDA,A EL HOSPITAL DEL MAR,ERA MOLT PUNYENT,CADA MORT,I LLAVORS ES MORIEN TOTS,ERA UN CLATALLOT QUASI FISIC...TAMBE VAIG CUINAR PER UN MENJADOR SOCIAL, A EL MEU BARRI,FINS QUE LA MEVA PROPIA MALALTIA ME APARCAT...ES GRATIFICANT SENTIR-SE UTIL,PERO TENS RAO,TAMBE OMPLE DE RABIA E IMPOTENCIA.

joan gasull ha dit...

el més trist de tot és que sempre ha de ser el poble el qui solucioni els problemes del poble, tot el que paguem i hem de ser nosaltres qui aportem la solució sigui amb diners o amb presència. Algun dia haurem de dir prou i obligar a qui li toca que faci la seva feina.