No sou uns valents....

Nosaltres som uns covards.

I sí, potser aturareu Catalunya, potser fotreu un munt de treballadores i treballadors que avui veuran minvat el sou perquè no han pogut arribar a la feina.

Aconseguireu que d'altres no vagin a la seva feina, malgrat voler fer-ho, per por a ser agredides.

Estareu tot el dia fotent el comerç, el petit principalment, que aquests dies es refà de males èpoques.

I fanfarrojareu, amb la cara tapada la majoria, del poder que teniu en grup, vosaltres, que la majoria no heu treballat mai, que els pares i mares assumeixen les vostres despeses, que no sabeu què cony és la vida, avui, us fareu els "matxitos" i femelles, en grup, per acollonir qui pensa diferent que vosaltres. 

Penjareu vídeos a les xarxes, terribles imatges de destrucció a cops de martell de seus de "l'enemic", dit d'una altra manera, de qui no pensa com vosaltres. Això, és feixisme, pur i dur.

Ni ús admiro, ni us respecto. Quan us feu grans i accepteu la diversitat de pensament, en parlem.

Per mi, ara mateix, sou una colla de fanfes ignorants, violents i inconscients. 

Disculpeu, el "règim" sou vosaltres.

Insisteixo, som uns covards, som més, però us temem. Les vostres bufetades, la vostra violència i intolerància. Quedi clara una cosa, JO NO.

Catalunya, el vodevil i la Presidència...

Recordeu aquell vers: Podría escribir los versos mas tristes esta noche, de Pablo Neruda?

Si avui, jo, escric sobre què penso del futur president de la Generalitat, de ben segur, rebré paraules lletges de gent que diu que m'estima.

Perquè ara mateix visc en un país petit, endogàmic, un país on no pots opinar diferent, ni sentir diferent, sense ser menystingut ni menyspreat.

Tindrem un president, a dit, SÍ, a dit, masclista, per quin motiu no posen la núm. 2?, un país on la primera "promesa" a estat que posaran un gran llaç groc a la Generalitat.... Res de drets socials, laborals, humans... 

Ara diuen que alguns perfils de Twitter són falsos i que no són de Quim Torra, una merda, els insults, vexacions, etc… són del seu perfil, esborrats ara mateix, és clar, però si una cosa em fa digne, a mi, és que accepto el que he fet, mai dono la culpa a terceres persones.

Vivim, visc, en un país, en dos de fet, on per ser lliure, has de tancar els ulls i no opinar, si no vols anar a la presó, allà, i si vols conservar les amistats, aquí.

Tristos els temps que ha tocat viure a la Joana, molt tristos...

Tindrem un president, hooligan, que sols ho serà per la meitat de catalans i catalanes, per cert, a mi no em representa aquest personatge, això que fa mesos parlo amb el meu "petit polític" que posin un altre que no sigui el "faraó" Puigdemont, que si creuen en la causa, tenen gaire bé 70 diputats i diputades, doncs van i a DIT agafen el menys indicat. Consens? JAAAA.

Estalvieu-vos dir que allà més, tinc ulls a la cara, i estic al dia, però aquí, aquí això ja és de vodevil!!

I no, NO sóc l'enemic!

Adormits o morts?

Sovint m'ho pregunto, de moment, sembla que estem, com a mínim, anestesiats.

Passen tantes coses al món, al nostre país, al conjunt de la societat, que no entenc que no hàgim aturat el país, tal com sona.

Què ens passa?, per quin motiu ja no reivindiquem?, no ens manifestem, no tallem carrers i cridem, hem mort o senzillament estem adormits?

Estem perdent la majoria de drets que els que passem de 50 anys vàrem aconseguir amb molt d'esforç. A tots nivells. I aquí seguim potser amb la por al cos, potser patint per la feina, per una multa o fins i tot presó!, si escrivim, o ens manifestem.

Estem perdent les llibertats més elementals, aquelles que ja consideràvem nostres, de tots i totes, de pensar que els nostres fills i filles perdin tants drets que han costat tanta lluita, m'encén com un llumí!

Hem perdut, i molt... en sanitat, llistes infinites d'espera, en educació, ara volen atacar el català, com als anys 50!!, seguim amb barracons, amb poques beques.... en llibertat d'expressió, ara, per opinar pots anar, directe, a la presó, i aquí seguim, tan tanqui'ls, mirem cap a un altre costat.

Ara, van per les pensions, aquest dret, que no oblidem paguem TOTA la nostra vida a través de les nostres nòmines, ara, volen que en fem de privades. Però amb quins diners senyors! Si vostres han aconseguit els sous més baixos i els drets laborals més minsos! Jornades inacabables per 800 € amb sort!

Retallen ajuts, no contemplen la pobresa, de cap tipus, la majoria de persones amb necessitats alimentàries, de roba, el bàsic, han d'anar a les ONG que són, i sembla que seguiran sent, referent pels més necessitats.

Estem tots i totes espantats, amb por de perdre la feina, cosa que es pot entendre, però.... què fem?, jo us ho diré, res.

Això s'ha d'acabar, aquesta impunitat política, aquest malbaratar diners públics, aquesta falta general d'interès, s'ha d'acabar.

Repeteixo, morts o adormits?

Espero que reaccionem, abans no sigui massa tard.

Endavant lluitem i no defallim! El poder ha de tornar a ser del poble.

(Escrit fet per la revista Skorpio)

(La imatge d'aquí)

No sóc l'enemic....

Per pensar diferent, per sentir diferent, per veure les coses d'una altra manera, per pensar que falta diàleg i ganes, no, jo no sóc l'enemic.

Sóc l'amiga i companya que tants cops has compartit sopars, caminades, cafès, jornades de gresca, també algunes estones de dolor i abraçades en situacions complicades.

La que t'ha escoltat. La que tu has escoltat i consolat, acompanyat i abraçat.

Sóc la mateixa persona que un dia et va fer confiança i et va donar el número del seu mòbil, aquest que tan poca gent té. Per tal que en fessis un bon ús, perquè em trobessis si et calia que hi fos, escoltar-te quan et calgués, hi crec que sempre he estat aquí.

Sóc aquella que un dia vas trucar de matinada, desanimat/da per penes d'amor o de feina, la que mai ha rondinat per ser fora d'hores.

Sóc l'amiga que t'estima, et respecte, la que malgrat treballar en el "tema", mai t'ha fet campanya, mai ha intentat canviar les teves opinions, mai, però mai.... ni tan sols ha mencionat que ho pensis.

No, no sóc l'enemic, i ara, que em sento atacada, agredida, incompresa, estressada amb aquesta situació, jo, que ni tan sols em manifesto a casa, la llibertat per sobre de tot!, ara, deia, em sento, del tot violentada en la meva intimitat.

Camino, poc, però quan ho faig i trobo persones com tu, que em busqueu, em cerqueu, gairebé em perseguiu, per dir-me el malament que ho fan, que no pensar com vosaltres és dolent, que els "meus" tal i tal... no és pitjor el que tu fas enviant-me centenars d'imatges, de vídeos, de "memes", i veient que no et responc, que no vull entrar a debatre, que segueixo sent la punyetera Joana, bo i així, insisteixes, insistiu.

I resulta que no m'he de sentir així, que sols vols, voleu, que vegi la "llum"....

Democràcia dius?, tu, vosaltres, que no em respectes?, que m'assetges contínuament?, que després de tants anys em veus com de l'equip de les "ombres"? Quina democràcia voleu?

NO, democràcia és una altra cosa. I el respecte, lo primer de tot. És el lliure pensament. És parlar sense estridències, sense avasallar, sense insultar, tan sols, per pensar d'una altre manera.

Si no us deixen votar, no és pas culpa meva no?. Us sentiu agredits per l'estat, dieu, i jo?, per vosaltres.

Jo, no sóc l'enemic. No m'agredeixis més.

Vindran temps, millors... espero.... de moment, sols veig núvols negres.

(Ja tinc silenciades 7 persones i 3 grups al mòbil, trist, molt trist)