divendres, 22 de setembre de 2017

Estat de preocupació, (permanent)...


Qui diu que quan els fills són petits pateixes més, per més coses, està ben equivocat/da.
Parlo, per descomptat, i com gairebé sempre, de com ho veig jo.
Quan són petits, i més si ets una mare novell, pateixes per coses bastant insignificants, petites, del dia a dia, però com va sempre amb tu, els cuides i vigiles, d'alguna manera pateixes, però controles. No sempre, cert, però la proximitat i la infantesa no són tan complicades, són descobriments diaris, pupes que arregles amb petons, nits de no dormir, la varicel·la, constipats, des del meu punt de vista, coses assumibles.
Però és clar, els fills i filles creixen, s'obren camí a la vida, amb més o menys encerts, amb més o menys errors, com hem fet tots i totes, ens equivoquem, s'equivoquen i nosaltres, seguim patint.
Volem que els seus camins siguin suaus, però els hem de deixar caure, ser allà si els cal una mà, però sempre, respectant el seu jo, la seva llibertat.
Això no treu, almenys a mi no, que patim, sóc patidora de mena, sóc patidora sense remei, i ho amago, dissimulo, intento que no es noti però jo, amb fills i filla adults, segueixo patint i sé, ben cert, que no canviarà.
Conec mares que no són així, si volen alguna cosa que vinguin, em diuen: ja els he ajudat prou, per mi, això, no és concebible.
És evident que no m'hi poso, puntualment opino, sempre quan pregunten, i no sempre m'explico com vull, però tinc assumit, molt, que jo vaig néixer així i així moriré.
A la fi, jo vaig decidir ser multi mare no?
Té raó la meva amiga Encarna, un dia li vaig preguntar quan s'acaba de patir pels fills/es, ella, sempre tan ferma em va dir: quan et moris.
El fet de no veure'ls sovint, no impedeix que no hi pensis. El fet de no envair els seus espais, no és pas despreocupació, el fet de fer la teva vida, no diu que no siguis allà, com sempre i per sempre.
Si d'alguna cosa puc estar orgullosa a la vida, i ho estic, ni que no quedi bé que ho digui jo mateixa, és que crec haver estat una bona mare. M'he equivocat, i tant, i més amb la meva de vida que no pas amb el referent a ells i ella que sempre, sempre, han estat i anat amb mi.
Si miro enrere, estic satisfeta, ser multi mare, no ho hagués pas canviat, altres coses potser sí, però aquesta... NO.
I allà on he fallat, que també ho he fet, sóc dona de caràcter, però sóc humana, he sabut demanar disculpes, mirar de parlar i encarrilar.
I encara que sovint hem estat en desacord, sempre hem mirat de retrobar el camí.
L'edat no em canvia, les parelles que he tingut, les que pugui tenir, sempre m'han sentit dir el mateix, primer els nens i nena, sempre, primer. Són grans, però són el més important. La resta, sempre pot esperar.
Sóc, he estat, refotudament afortunada.
Ja em perdonareu, avui estic toveta, és el que hi ha. Pot ser l’ambient, els sentiments, la tendresa o potser la crisi dels 56….

3 comentaris:

joan gasull ha dit...

Patir en el punt just és una de les coses més difícils de controlar.
I els excessos són sempre dolents per les dues bandes.

xavier pujol ha dit...

Una vegada em van dir: "Fills més grans, problemes més grans". (més o menys)
Tinc una filla de 35 anys. La persona que em va dir aquest refrany no anava gaire desencaminada.
Però sempre fem a gust ajudar en el que podem.

Conchi ha dit...

La teva amiga Encarna te raó, això es per tota la vida. Que tu eres una mare excel·lent no tinc cap dubte Joana.

Petons.