dissabte, 28 de febrer de 2009

No faig una altre cosa.....




Que pensar en tu....
I espero impacient el dia 8, conto les hores i segons per veure els teus ulls, per saber que estàs bé, perque aquesta separació tan dura i dolorosa, que em fa sentir dolor a cada porus, a cada milímetre de la meva pell, com si aquesta s’obris i sagnés….
Perque sàpigues que t’estimo, ara, més que mai, en aquests instants que em descobreixo absent, massa sovint i tot, i penso en el teu somriure, en tants i tans anys que portem junts, amb tans moments dolcets, d’altres no tant…
Penso en tots els instants, tantes vegades, que m’has abraçat i consolat, que m’has fet de germà gran, quan no tocava, però allà estaves, sempre pendent.
He posat fotos teves al menjador, ni que no em calen per recordar com ets, com et veig, com et sento…
No faig una altre cosa que pensar en tu, i tampoc ho vull evitar.
Espero impacient per l’abraçada i espero estar a “l’alçada”, que em conec i se lo tobeta que estic….

divendres, 27 de febrer de 2009

Jo t'ofereixo casa meva.....


I la meva companyia. Un plat a taula, bona conversa. Lectures, si t'agraden, alguna peli, podem jugar a la DS, ni que t'adverteixo que amb el Super Mario soc la millor. T'ofereixo lo poquet que tinc, més que res, un lloc per estar tranquil i veure el mar des de el sofà, des de el llit, relaxa molt...
T'ofereixo que puguis explicar com et sents, segur que n'estàs ben penedit. No comparteixo cap tipus de violència però.... saps... t'entenc. I tant que ho faig!.
Sovint em pregunto com queden valents que encara donen la cara fent política al País Vasc.
Tu has deixat anar una ràbia continguda de fa molts anys. Insisteixo, no és el camí.
Del teu pare que va estar protegit contra els intolerants, aquests que van amb la cara tapada mentres tu vares fer.ho a "pit descobert".
De les teves propietats malmeses que segur t'han costat molts diners.
Tu, que has defensat casa teva, que comptes, n'estic ben segura, amb la comprenssió de la majoria, has hagut de fugir d'una minoria, violenta i feixista. Tu!, que has actuat a cara descoberta i amb un parell de nassos!, quan ells ho fan amb motxiles bomba i passamuntanyes a la cara i sense mirar a qui fan mal.
T'acusen a tu de ser.ho, quins pebrots!
Estàn farts de destrossar vides, propietats, tan privades com públiques. Surten al carrer 60 persones i tu has de fugir del teu poble, en el que vares nèixer i havies previst fer una família.
No surten al carrer a demanar la Pau, però si varen sortir dimecres per uns vidres trencats del seu "gueto" preferit...
Quin país ens ha tocat viure Emilio.... quin país!

dijous, 26 de febrer de 2009

Guardies?, què son això?



Soc una persona que vaig a peu gaire bé a tot arreu, menys els dies que decideixo fer la burra i agafo el Mataró Bus, que son els menys.
Intento baixar a la meva feina per carrers poc transitats, una bona part son zona de vianants.... bueno, és un dir eehhh.
El carrer Sant Francesc d'Assís sempre està ple de cotxes, la majoria de rajoles estàn trencades, ahir mateix en tornaven a posar de noves.
Ahir dimarts, al migdía, a les 12:10 minuts, la Riera de Mataró tenia aquest aspecte. Des de l'Ajuntament fins la Presó, tota una filera de cotxes i ni ún guàrdia posant cap multa, devien ser tots a fer café.
Va donar la casualitat que davant de Ca l'Uñó vaig trobar en Quim, ell, sempre tan preparat diua la càmera de fotos i em va fer el favor de fer aquestes imatges.
Suposadament, en aquest tram es pot estacionar 10 minuts, descarregar i marxar. Dono fe, però ben seriosa, que he vist cotxes que han estat més d'una hora i cap, però cap! guàrdia s'ha acostat per la zona.
Imagino que caminar de la porta de l'Ajuntament amunt deu ser massa cansat. Per cert, la part de baix de la Riera està exactament igual.
Quan la pilona del carrer St. Josep està pujada, la cosa millora, és evident a la foto de baix, però molt poquet.
Total, zona de vianants?, no gaire.



dimarts, 24 de febrer de 2009

Justa indignació....


Ara, que ens volen despedir sense "tràmits", sense donar explicacions ni pagar el que toca.
Ara, que un cop més, els empresaris volen que els treballadores i treballadors paguem la maleida crísi, com sempre, és clar.
Ara, que ens demanen no reivindiquem ni auments ni gaires millores per ser solidaris amb els que ho passen malament, que son molts!.
Doncs com sempre els que donem exemple som "les bases", els que ho declarem tot doncs tot ho tenim en nòmina. No tenim dietes i sí control d'horaris.
Ara, ells, ni donen exemple, ni compleixen amb els ciutadans i ciutadanes que tan malament ho passen.
Ells fan més vacances, dos mesos a l'estiu, llarcs, i dos a l'hivern, fins i tot més que els mestres, aquests que em tenen tan contenta entre dies de lliure dispossició i vagues infundades, la cosa és treballar poc!. Un 20% de diputats/des tenen "activitat 0", una vergonya.
Ara, potser, entenc millor per quin motiu les lleis, projectes etc.. triguen tant i tant a ser presses, amb tants dies de festa, no dona el calendari!
Ara, també, entenc les queixes de moltes persones.... no hi ha dret, gens ni mica!.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Doncs perque m'ha agradat!


Faig un meme que ha deixat la Van Hessa al seu bloc, m'ha fet gràcia i serveix, al meu entendre, per conèixer una mica més a les persones que llegim. És bastant personal.
No li paso a ningú, l'he fet per gust!

Meme preguntón.

1-¿Como es tu despertar por la mañana?
Espeso, muyyy espeso hasta que tomo mi segundo café.
2-Estación favorita del año.
Invierno.... pero con diferencia. Este año estoy encantada de la vida...
3-¿En que ocupas tu tiempo libre?
En leer más que nada. Escribir, que no pongo aqui todo lo que escribo. En pasear y en hacer de madre y abuela. Me falta tiempo libre.
4-¿Cual es tu comida preferida?
Sin ninguda duda las ensaladas, cuanto mas variadas más me gustan.
5-¿Cual es tu color preferido?
Sólo uno?, yo pongo dos. El Malva o Lila y el Azul Cadaqués.
6-¿Que día de la semana es mejor para ti?
El Sábado, sin duda.
7-¿Que lugar te gustaría visitar alguna vez?
Islandia, ni que lo veo casi imposible.
8-¿A que temes?
A que mis hijos sufran, no lo soporto.
9-¿Que es para ti un blog?
Uff... primero fué una experiéncia, luego una obligación, ahora... un enorme placer.
10-¿Te cuesta perdonar?
No.
11-¿Que extrañas?
Algunos dias, solo puntualmente, darme la vuelta en la cama y encontrar unos pies calientes.
12-¿Como vives la Navidad?
Desde hace años sólo como una manera de juntar a mis hijos, hija, nueras, hermanos y ahora nieto, en casa a comer, cenar, merendar.
13-¿Quienes forman mi mejor concierto?
Si hablamos de musica, el mejor que he vivido y llorado, Moncho en el palau de la Música, Bob Marley en la Monumental, LLuís Llach en el Monumental de Mataró.
Si hablamos de personas, la mejor musica me la ofrecen mis hijos, mi hija...., mis nueras y mi nieto, estar en la cocina y escuchar sus voces mientras hablan. Sin faltar ahí mi hermano Mingo y su mujer Rosa, la paciéncia y los ánimos que me dan, nadie lo supera.

dijous, 19 de febrer de 2009

Em provoques tanta tendresa....


Ahir al vespre et vaig estar observant una llarga estona.
Vaig fer tot el possible perquè tu no en fossis concient, se que llavors et dona aquest riure "tonto" i jo et volia mirar, sense ser vista...
Els teus gestos, tan familiars per mi, lo atent que escoltes les notícies mentre poses la taula, els comentaris que fas, lo molt que et molesten les injusticies, tot mentres l'Elmer et va seguint amunt i avall, de la cuina al menjador i al revés.
A ell li pasa com a mi, t'adora. I tu l'estimes i el cuides, ni tan sols rondines quan li has de collir les caques.
Varem seure a sopar i et vaig seguir mirant. Encara no tens borrissol, la teva pell és suau, ni que les teves expressions son molt marcades.
Un cop estirats al sofà, com sempre juntets, et segueixo observant i em pregunto on ha quedat aquell nadó, aquell "mico".
Ets ja un adolescent, parlem del institut, del viatge de fí de curs a Mallorca, de nenes....
Sempre estàs molt pendent de mi, dels meus gestos, amb una mirada saps si estic, o no, bé. Aquests dies, que saps que alguna cosa no va bé, però no ho saps tot, estàs, si això és possible, encara molt més atent i afectuós.
Martí, avui fas 12 anys i a mi.... em costa una mica deixar anar el nen i donar la benvinguda al jove, potser per ser el darrer. I mira que fa temps que et comportes com un d'ells...
Per molts anys estimat fill, amic, company de pis i de cuina, de sentiments compartits....
(Aquesta foto te un grapadet d'anys, ens la va fer en Joan a Valls)

dilluns, 16 de febrer de 2009

Quanta força temin les persones?...



I fins on arriba?
La darrera setmana ha estat terrible, he pensat, molt de veres, que ja no podia més, que ja no tinc forces, però aqui segueixo.
Voldria escriure el què no puc, de vegades voldria cridar, sortit corrent, trencar alguna cosa.... la impotència provoca questes reaccions. Però he aconsseguit treballar gaire bé tota la setmana i ni que m'han trobat seriosa, he pogut fer la meva feina.
Però segueixo aqui, potser la única cosa que puc fer ja la faig, animar, donar força, abraçades enormes, molt petons, buscar solucions inmediates, fer, a la fí, de mare.
I si tot.hom al meu voltant cau, jo he de seguir dreta, he d'empenyer, de seguir en el camí, per sort ben acompanyada, per sort amb el suport dels que sben com ho estem passant, en la distància, m'ha donat per no voler parlar amb gaire bé ningú que no siguin els més íntims, els de carn i sang....
I encara que han seguit apareixent escrits, la programació serveix per això, no soc, i segurament ja mai seré, la mateixa.
I és que el dolor de la "teva" carn i sang, és el més inténs del que ens poden tocar viure.
Quanta força tinc?..... almenys tinc la del meu cor, que no és petita.

dissabte, 14 de febrer de 2009

De veritat no ho veieu això?...

Sols veure les imatges del "casament reial" ja era més que evident...
Quins personajillos, quines "dames", tanta "alcúrnia i poderío" espanyol...
Le nena és va casar com una princeseta, envoltada de lo "bò i millor" de país d'aqui al costat.
Molta esglèsia, molts milions que encara no sabem qui va pagar però si sabem qui va pagar la seguretat del mateix, tots nosaltres!. Va sortir al carrer l'Espanya més "casposa i patètica".
Sempre m'he preguntat d'on han tret els calers per la vida que porten a Londres, i és clar.... no hi ha l'aigua clara. Això sí, van per el mon formant part de la considerada "gent guapa" per alguns, que no per mi. Iots per aqui, Ibiza per allà...
Les amistats perilloses tenen aquestes coses.....
Això sí!, la "culpa" és d'una campanya mediàtica que el psoe ha començat cap el pp. Doncs jo em pregunto.... per quin motiu han fet dimitir un alcalde, un consellet i etc etc etc...
I per acabar d'amanir tot aquest merder de comissions i "butxaques fosques" ara es fan la foto tots juntents, deixen el "pacte de Justícia" i la "culpa" de tot és d'en Bermejo!. No tenen cap dignitat.
Sense cap dubte, Rajoy ha perdut el Nord, si és que alguna vegada ha sabut on era...
Això sí, el "yernisimo" diu que ell... no sap res de res!
Espero impacient que Garzón arribi al fons del cubell....
Per cert.... on és l'Aznar?, ni ha "piulat".

divendres, 13 de febrer de 2009

Vinga! Sigues solidàri/a per un dia!


Ja fa tres anys, amb aquest, que assisteixo a un concert solidari organitzat per Gwen Perry i el meu estimat amic Emili Suriñach.
Hi vaig per ser solidària, pago sempre la meva entrada, com ha de ser. Però per sobre de tot hi vaig per escoltar la Gwen.
La vaig conèixer d'una manera ben curiosa, les dues compravem la roba a la mateixa botiga. és una dona propera, afectuosa i li agrada molt el Maresme. De fet, s'ha casat aqui i ha establert la seva residència ja fa bastants anys.
Aquest dissabte, a les 20:30 fan el concert al Monumental, 18€ de res i he "enredat" la Glorieta i la Charo per anar.hi, elles encantades, això sí.
També canta en Dylan, el qual he tingut el gran privilegi de sopar al seu costat i apart de ser un encant, com el seu pare... és un cantant estupendo.
Si voleu gaudir d'una molt bona estona, amb jazz, i musica lleugera que sense cap dubte us farà moure els peus, ja sabeu.... en veiem allà!

dimecres, 11 de febrer de 2009

Irresistible.....


Molts cop he pensat deixar.ho. Massa cops i tot.
S'ha convertit en un vici, una forta adicció i ni que vulgui manar jo, elles em controlen...
Miro de no pensar.hi, però elles entren dins el meu cap, donen voltes, com papallones desbocades, s'entrellacen, fan camí, prenen forma...
I em decobreixo passant de les fermes decissions preses, mirant absent i decidint de quina manera ho encaro, ho perfilo, li trec punxa o bé ho endolceixo...
Se que no soc la millor, se que potser sovint no m'explico prou. També soc conscient que de vegades les passions em fan córrer i potser no soc tan "fina", però actuar de manera apassionada te aquestes coses...
I llavors, quan he decidit que ja no més, que ho deixo i em dedico més a la lectura, és quan les idees venen depressa al meu cap, quan no puc deixar de rumiar com ho faré i quan, no tinc massa temps...
És quan les lletres prenen forma, aquestes lletres que entren al mau cap i no paren fins que els hi faig cas, i deixo aqui les meves paraules, que no importa si ningú les llegeix, les escric perquè formen part de mi. Jo les vull deixar, però elles... no volen.
Escriure.... aquest vici tan maravellós que tinc...

dilluns, 9 de febrer de 2009

" Supers i estupendes"...




O tontes..... de vegades m'ho pregunto.
Llegeixo: El fenomen ‘súperdones’ creix pel major atur masculí.... al 20minutos.es
Diu l'artícle que només el 35% d'homes a l'atur, ajuden a les tasques de casa.
Això, traduit, vol dir que les dones, a més de treballar, quan arriben li fan el dinar, li renten la roba els hi planxen...
Som, bueno, son, que jo tinc molt clar que no ho faria, tontes les dones?.
Com és possible que encara anem així?.
És clar, l'escrit parla que som supers però en el fons ens deixa una mica en ridicul.
L'estudi està basat en 2000 llars catalanes, fet per la Fundació Bufill i és de lo més seriós.
«Que la dona treballi i l'home es quedi a casa no és una variable que faci canviar els rols», diu una conegura sicòloga... doncs anem bé!
És a dir, en tot el dia no fan res de res i els has de posar el plat a taula?... ufff que tranquileta viu una sense.... I ells què fan?, doncs es deuen tocar els "dellonses" tot el dia no?.
Nenes però què esteu esperant?. Treballar està molt bé, però i de quin temps disposem després?, casa, nens i nenes, roba, cuina....
Em pregunto quantes generacions faràn falta per canviar això...

divendres, 6 de febrer de 2009

Parlar clar....


Crec, ho crec de veres, que després de gaire bé tres anys d'esciure aquest bloc, els fa el mes que ve, tot.hom que em segueix sap que no "em caso amb ningú".
No vull, ni m'interesa, quedar bé amb cap poder, ni fàctic ni real. M'expresso, sempre, lliurement i si no, callo. Tot abans que dir coses que no penso o defensar causas injustificables. A mi ningú m'envia mails demanat que parli d'una o altre cosa, ni m'afegeixi a la "marea" oficialista, saben que no en faré ni cas i a sobra m'enprenyaré.
Aquest rollo "moral" ve donat perquè encara gaire bé ningú ha parlat de manera clara sobre el "gran debat" mataroní, (pels mataronins del Centre que als barris tan els hi fot la punyetera nau), de fa un temps, Can Fàbregas.
Fins ara he deixat passar, més o menys, aquest tema, en veritat no m'interessa gens ni mica, però donat el aldarull de quatre "pijos" del Centre, son els únics que "pateixen" per la nau, doncs he volgut dir la meva.
Trobo, ja ho vaig trobar en el seu moment quan es va pendre la decissió del trasllat, una autèntica barbaritat això.
Quina importància te aquesta i no la de "Can Gassol"?, acàs allà no es va enrredar i de mala manera els treballadors i treballadores?.
De veritat, en el temps que ens ha tocat viure, amb lo malament que ho passen tantes i tantes famílies que ni Càritas ja les pot atendre totes i aqui lo més important és gastar 3 milions d'euros, SÍ, d'euros en un trasllat absurd i estúpid?.
Algú, ni que sigui la darrera mona que és la Joana, ha de dir NO, això no s'ha de fer, la nau a terra i si El Corte Inglés, a mi tan m'és qui posa botiga allà, crea llocs de treball, doncs endavant i poca conya!.
De vegades, som absurdes les persones, sabeu quan de menjar, quants lloguers i roba, pot comprar Càritas amb aquests diners?, una barbaritat!.
No em parleu del "valor" d'aquesta maleida nau, s'ha de ser pràctic i mira, si volen conservar la seva xemeneia, doncs fins i tot fa maco, però tanta conyeta i tontería no em val.
A ningú se li ha acudit fer un referèndum?, perquè estic ben segura que guanyaria "la nau a terra". I que ningú caigui en el parany de parlar que si s'especula amb aquest terreny etc..., què cony s'està fent a tota la Ciutat?.
Posats a fer "capgrossades" som els reis!
Recony, que descansada m'he quedat, ara, unes quantes males cares... no ve d'una!

dimecres, 4 de febrer de 2009

Morir amb dignitat i sense dolor...


No n'hi ha prou amb el seu patiment, ja de per sí terrible. 17 anys enganxada a una màquina, sense res més, ni aire, ni un gest, una paraula....
No n'hi ha prou amb el patiment de la seva família, el dolor diari i permanent de veure com ella va quedant convertida en el més trist dels vegetals.
No n'hi ha prou que és un cas de dignitat i generositat que uns pares acceptin despedir la seva filla, que ha sobre tenen que fer.ho com si fossin uns delincuents i d'amagatotis, fins i tot els han portat a judici i ni amb la sentència favorable a les seves mans, poden despedir la seva filla amb dignitat i amb intimitat....
I és clar, els malesbèsties, no els deixen tranquils, ni la premsa, rosa o negre, ni tan sols els que tindrien que donar consol i un cop més, condemnen i malmeten. Ells, que tan tenen per callar venen a donar lliçons de moral...
Eluana, descansa en pau quan arribi el moment i per si de cas algun dia tornes, no recordis tota la gent dolenta que ha volgut complicar tant, i fer durar, el teu patiment.
Jo pensaré en tu, però no anant a missa com tants hipòcrites malparits fan els diumenges per la resta de la setmana seguir fent dolenteries, total, ja estàn perdonats!
Jo pensaré en tu quan estigui sola, quan vulgui rebre la força de la teva mirada i et donaré la meva, jo encara en tinc.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Estrena morena!!


O com diuen els castellans: La primera en la frente!.
Avui, després de fer una gestió que en Martí m'ha demanat, he decidit estrenar el "magnific" i nou? servei del Mataró Bus.
Després de la gran inauguració, la festa i fanfarria, esperava que funcionés com cal i paguem.
Doncs no, l'estrena ha estat de lo més decepcionant i depriment.
He arribat a la parada de Les Tereses a les 12:12 i tenia que passar el 2 a les 12:15. Doncs no, com tantes vegades he explicat no ha vingut a l'hora, això sí, a les 12:35 han arribat tots dos juntents, el de les 12:15 i el de les 12:33.
Com sempre, no demanis explicacions doncs aquesta companyia no en dona.
I què farem totes les persones que erem a la parada entre la pluja i el fred, doncs pagar, no ens queda una altre.
Per cert, a les parades sols trobes els horaris, no el recorregut dels mateixos, cosa que ha provocat un desconcert absolut en les persones i encara que m'han dit que alguns inspectors feien la ruta per ajudar, jo no n'he vist cap en tota l'estona que he estat allà.
Per tant, i ni que totes les coses noves mereixen un temps de "confiança", jo, a aquesta companyia ja no li puc donar, son els mateixos "perros con diferentes collares".
Deu ser que cada ciutat te el transport que mereix....