divendres, 27 de febrer de 2009

Jo t'ofereixo casa meva.....


I la meva companyia. Un plat a taula, bona conversa. Lectures, si t'agraden, alguna peli, podem jugar a la DS, ni que t'adverteixo que amb el Super Mario soc la millor. T'ofereixo lo poquet que tinc, més que res, un lloc per estar tranquil i veure el mar des de el sofà, des de el llit, relaxa molt...
T'ofereixo que puguis explicar com et sents, segur que n'estàs ben penedit. No comparteixo cap tipus de violència però.... saps... t'entenc. I tant que ho faig!.
Sovint em pregunto com queden valents que encara donen la cara fent política al País Vasc.
Tu has deixat anar una ràbia continguda de fa molts anys. Insisteixo, no és el camí.
Del teu pare que va estar protegit contra els intolerants, aquests que van amb la cara tapada mentres tu vares fer.ho a "pit descobert".
De les teves propietats malmeses que segur t'han costat molts diners.
Tu, que has defensat casa teva, que comptes, n'estic ben segura, amb la comprenssió de la majoria, has hagut de fugir d'una minoria, violenta i feixista. Tu!, que has actuat a cara descoberta i amb un parell de nassos!, quan ells ho fan amb motxiles bomba i passamuntanyes a la cara i sense mirar a qui fan mal.
T'acusen a tu de ser.ho, quins pebrots!
Estàn farts de destrossar vides, propietats, tan privades com públiques. Surten al carrer 60 persones i tu has de fugir del teu poble, en el que vares nèixer i havies previst fer una família.
No surten al carrer a demanar la Pau, però si varen sortir dimecres per uns vidres trencats del seu "gueto" preferit...
Quin país ens ha tocat viure Emilio.... quin país!

1 comentari:

Glòria ha dit...

Com molt bé dius tu, la ràbia continguda, de vegades pot jugar una mala passada i sortir d'una manera incontrolada.
Jo hagués fet el mateix que ell, vull dir, sortir del poble...
Un petó, Joana.