Doncs no em suporto. Sí, jo mateixa.
Quan estic del tot esgotada, i se els motius, acostumo a pensar, massa i tot, i acabo decidint que faig un munt de coses que no serveixen per res, però lo més segur, és que les segueixi fent.
No em suporto per reivindicar tant, i aconseguir tant poc. Per no cridar suficients vegades PROU!.
Per donar tant i rebre tant poc a canvi, ni que quan dono ja se què tindré després i malgrat tot, ho faig.
Per còrrer i tenir la impressió que soc la única que està del tot preocupada.
Per no esbombar alguns i algunes que sols son figurants de nom, però penquen tant poc.
Per no saber què més fer en les meves reivindicacions, ni com tallar tantes coses.
Per no ser, una mica, sols una xic, trepa, potser aixì no veuria aquestes coses.
Per posar tanta passió en aquestes reivindicacions i acabar del tot "seca".
Per no tenir més "pachorra" i pensar que algú altre ja ho farà.
Per les paraules que callo, sí, encara que no ho sembli, valc el doble per el que callo que per el que explico.
Per pensar en tirar la tovallola i dimitir, perquè volen ganivets de mala llet i no trec els meus....
Per tant i tant sovint, de vegades, no m'aguanto jo mateixa.
Per tants sentiments malgastats....
I diuen que demano massa....
Quan estic del tot esgotada, i se els motius, acostumo a pensar, massa i tot, i acabo decidint que faig un munt de coses que no serveixen per res, però lo més segur, és que les segueixi fent.
No em suporto per reivindicar tant, i aconseguir tant poc. Per no cridar suficients vegades PROU!.
Per donar tant i rebre tant poc a canvi, ni que quan dono ja se què tindré després i malgrat tot, ho faig.
Per còrrer i tenir la impressió que soc la única que està del tot preocupada.
Per no esbombar alguns i algunes que sols son figurants de nom, però penquen tant poc.
Per no saber què més fer en les meves reivindicacions, ni com tallar tantes coses.
Per no ser, una mica, sols una xic, trepa, potser aixì no veuria aquestes coses.
Per posar tanta passió en aquestes reivindicacions i acabar del tot "seca".
Per no tenir més "pachorra" i pensar que algú altre ja ho farà.
Per les paraules que callo, sí, encara que no ho sembli, valc el doble per el que callo que per el que explico.
Per pensar en tirar la tovallola i dimitir, perquè volen ganivets de mala llet i no trec els meus....
Per tant i tant sovint, de vegades, no m'aguanto jo mateixa.
Per tants sentiments malgastats....
I diuen que demano massa....
7 comentaris:
Un Mal dia, Joana? Bufff!!!
Si et serveix d'alguna cosa et diré que jo tampoc el vaig tenir gaire bo ahir.
Penses que tens amics/gues i quan els crides, no vénen (no ets tu).
Quines ganes que tinc de fer un cafè i parlar tranquil·lament...
Ànims!
Fa dies que m'estàs dient que m'entens perfectament, i avui soc jo que t'entenc perfectament. però...
L'esperança i la il·lusió no s'ha de perdre mai. Poca gent sap estimar sense esperar res a canvi, donant-ho tot, i tu tens aquesta virtut, si si VIRTUT!!.
Ara el que et diré potser no t'agrada, jejeje, però Jesucrist el van crucificar per fer el be, per curar als malalts, per dir "estimeu-vos els uns als altres"!!!, per tant pensa que alguns ganivets no son res, la tovallola no l'has de llençar mai, ànims que no estàs sola!!.
PD: jo tampoc he perdut la esperança.
Joana, compta amb el meu suport. Una volta hagin passat les eleccions i totes les coses es vagin re-col·locant al seu lloc, m'agradarà reprendre el contacte i, si s'escau, prendre un cafè.
Quim, de Malgrat.
No se que decirte. A lo mejor aquello de "Nena, tú vales mucho". Puede que este sea el problema. Envidias, reproches. La ingratitud y la estupidez, que van de la mano. Ánimos y no cambies que es lo que se pretende. La mediocridad que está de moda y tú, desentonas y desvirtúas el paisaje mediocre y lleno de mediocres.
Un saludo de un mediocre
Joana, com em deies tu a una de ls entrades del meu blog, estic llegint i. noi, sembla que ho escrigui jo. Es asombros com lletra a lletra vas describint la meva manera de fer, com tu, donant tant i rebent tant poc, sentitn-te desebuda la majoria de les vegades, pero continuar fent les coses sempre igual i arrivar a un punt on et sente "seca" com tu dius.
Però tot i així, jo no vull canviar, encara que aixó em continui fent patir, sento que jo m'haig de donar tota i fer tot el que estigui a les meves mans per tothom que m'envolta.
Joana, tot aixó et converteix en una persona única, magnifica. Tard o d'hora rebràs la recompensa. Almenys aixó espero jo.
Un Petó guapa.
Com t'entenc... durant una temporada em sentia així cada dia. Has d'aprendre a veure les coses amb distància i no prendre-te-les com personals. Em va costar molt, però val la pena, o no... Almenys la meva salut mental m'ho agraeix.
Publica un comentari a l'entrada