Sovint he comentat que poques vegades puc anar a reunions, son al vespre i ser mare d'un jovenet de 9 anys no dona gaire llibertat.
Però ahir vaig demanar al meu fill gran si es podia quedar en Martí mitja hora més, i així jo podia anar a una reunió de la secretaria de la Dona i per una vegada ser.hi present. Consti que hi col·laboro des de l'ombra, però casi mai en persona. En Carles no sols es va quedar el seu germà mitja hora més, el va dur a la piscina i en Martí encantat de la vida!.
Bé, que em perdo...
Un cop asseguda a la reunió, mentres la responsable de la mateixa exposa el tema, escolto i miro.... som un grup de dones molt variat i no em deixa de cridar l'atenció que la gran majoría som ja madures, dones que ja hem tingut que lluitar més d'una guerra contra el masclisme, contra els marits, contra....
Les edats d'ahir calculo que van dels 32 als 60 i tants...., però un fil, prim, contundent, dur, llarc, un fil invisible però consistent ens ha unit, ens diu que queda molt per fer, que hem de treballar molt per fer cumplir, no sols la paritat de les properes llistes municipals, aqui SÍ posarem cullerada, ens queda que es posi en funcionament el centre de la Dona, (si no estic equivocada fa un mes que tindria que estar obert), ens queda demanar i diria que exigir ser escoltades.
Tenim ganes de participar, moltes.
Ahir ella ens va fer saber que el Pacte del Temps del PSC, ja està en marxa, reunions no massa tard i d'una hora i mitja com a màxim, però.... tinc molt clar que a mi, personalment, aquest pacte no em serveix de rés, segueixo lligada de mans i peus. Bó i així, millor això que rés no?.
Cada una va donar la seva opinió, el seu punt de vista, però en lo més essencial, en lo important, estem totes d'acord.
Admeto que malgrat que no em vaig poder quedar fins el final, m'habia de fer càrrec del meu petit, vaig gaudir como una enana, i em varen fer sentir que compten en mi, encara que hi pugui anar contades vegades.
Ens queda tant de camí per fer.....
Però som fortes....
Com la fúria del vent
quan arrasa muntanyes
com l'aigua enfadada
quan empeny un vaixell
com la drecera traçada
quan et fa fer camí
com el tro eixut
quan trenca el silenci
com la papallona daurada
quan vola dins meu
brisall de mar
brisall de mar
2 comentaris:
Sí Joana, jo també em trobo molt bé en aquest grup de treball; com tu dius, només pel fet de ser allà totes, ja tenim aquest lligam, ens mirem i veiem que naveguem en el mateix vaixell.
Com va dir una companya el que s'ha fet fins ara ha estat només l'inici del que s'ha d'aconseguir.
El tema de que la presència de joves no sigui tan visible, potser millorarà amb "El Pacte del Temps" I clar que comptem amb tu! Sempre"
M'agrada veure com dones que porten anys lluitan per la igualtat, continueu creient en aquets projecte!El dia que les dones arribem a presidentes potser comencen a canviar les coses!
Publica un comentari a l'entrada