dimecres, 31 de gener de 2007

De vegades....


M'envaïx una certa malenconia, em repelgo sobre mi mateixa i la gaudeixo.
Gaudeixo la solitud, no penso, sols sento. I si no és bó estar així, pitjor és no sentir.
Avui sento endins aquesta solitud, i voldria tan sols una carícia, una abraçada i una tendresa.
Però com sempre he de "tirar" amb el que tinc i mirar de respirar i ventilar, saber de qué dispossem i de què no, ens porta certa tranquilitat.
De vegades, massa per el meu gust, voldria... sentir que soc important per algú .....
Llavors escolto música com la del vídeo o com aquesta i llegeixo poesia, sols això alleugereix aquest buit. I vull desapareixer, vull volar, però aqui segueixo...


DEL CEL, EL NÚVOL...

Del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.

De les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
Els carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
De l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.

Anna Montero.



7 comentaris:

Glòria ha dit...

Si et serveis la meva carícia, la meva abraçada, la meva tendresa... Em passo a les cinc!

Arare ha dit...

si et serveix la meva... compartirem dos silencis: el teu i el meu (jo no em puc passar a les cinc, hehehe)

aprofito per saludar la glorieta, pero ara aniré a veure-la a casa seva.

zalakain ha dit...

Jo crec que els humans busquem el plaer sempre i a tot arreu. Uns d'una manera i els altres d'una altra.

Uns coneixen les fonts del plaer i hi van a beure cada dia. D'altres coneixen el dolor (un cop i un altre) i busquen el plaer del consol.

Això es pot canviar. Sovint passa que, quan ens trobem en situacions difícils, projectem el que pensem de nosaltres en el que diem. Tu dius "he de "tirar" amb el que tinc". Aquí -diria- parles de tu.

Tu ets el que tens. Hauries de pensar que això pot ser molt injust: et podria portar a no valorar prou les persones que t'envolten, que t'estimen; tu ets, d'alguna manera, aquestes persones. No els facis pensar que has de tirar amb el que tens. No: que sàpiguen que ets feliç de tenir-los.

Des de lluny t'envio una forta abraçada, gens tendra.

I un petó lleuger i lluent.

imagina ha dit...

Disfrutar de ligeras dosis de melancolía, sino gratificante, es reconfortante.
Disfrutar de fugaces momentos de soledad, refuerza la autoafirmación de uno como ente independiente.
Pero acariciar, ser acariciado, abrazar, ser abrazado, tener contacto humano afectivo, es sin lugar a dudas una de las riquezas de la convivencia.
Creo que nadie consigue las prebendas anímicas, sociales y emocionales que cree necesitar (o merecer) y esto nos convierte en frustrados anímicos, en disminuidos sociales y en carentes emocionales.
Tendres petonets.

Joana ha dit...

No és això...
Glòrieta,
a tu, que tot ho saps, no cal explicar oi?.
Arare,
de vegades una val més per el que calla, que per el que escriu oi?.
Zalakain,
tinc molt, uns fills estupendos, uns amics i amigues que no mereixo, uns companys i companyes que em cuiden i em fan riure, però és clar.... aqui no vull explicar el que no tinc, sempre és el que fa més mal.
De totes maneres, gràcies per l'abraçada, també va bé un "buén meneo".
Imagina...
em coneixes bastant, això que mai ens hem "vist", agafo els teus petonets amb un afecte infinit.

Anònim ha dit...

Voy a tratar de buscar un diccionario en línea que me traduzca el catalán, mientras tanto un besito de tu amigo Emilio.

vladimir ha dit...

Joana,
crec que vivim bàsicament per sentir, per sentir moltes coses bones i algunes de dolentes (són importants per trobar el contrast). A les persones sensibles sempre-sempre els falten coses, però vaja, si després d'intentar aconseguir el que ens falta veiem que no hi ha res a fer, pensem que tot està bé i anem-la passant.

La VIDA, només que ens surti una mica bé, és meravellosa.