Entro per la porta, l'oficina és freda i un vent casi palpable bufa fora les finestres. Aquestes finestres de ferro, velles i sorolloses aconsegueixen fer-me esgarrifar. Sembla que de un moment a un altre s'obriràn de cop i tots els paperes volaran lliures per terra.
Segueixo la meva rutina habitual, encenc l'ordinador, desconecto el meu ipod, deixo el bolso i l'abric al penjador i obro les cortines, les vistes son maques, molt maques. Ara han perdut una mica però ho segueixen sent.
Poso les contrasenyes a l'ordinador i mentre es carrega miro, com cada dia, el mar....
Avui és fosc, blau marí intens, el vent aixeca unes ones magnífiques, la força d'aquest el meu mar, és, en part, la meva.
El cel és d'un blau cel lluminós, uns núvols blancs i grans semblen cotó pur, llavors, en un impúls, obro la finestre i faig un parell de fotos, el paisatge és tan maco...
Tota despentinada torno a tancar depressa, ric, no se de qué, potser perquè el fret i el mal temps m'agraden. Poso l'estufa, miro les dues fotos i ni que no son bones, son maques, son de Mataró, part antiga, el meu Mataró, la vista que fa més de 15 anys observo cada dia y penso.... com en soc d'afortunada, poca gent treballa així.
Aquesta és una de les aventatges d'arribar a la feina uns 20 minuts abans, et permet contemplar coses que d'arribar just i ràpid.... ni veus!.
5 comentaris:
I que sigui per molts anys!
veure cada di la mar, és un privilegi,però jo veig cada dia sortir el sol, que deu n'hi do
A mi, en canvi, el fred em fa posar trista i de mala llet... I la vista des de Nicaragua no és gran cosa... ayyssst, que arribi l'estiu si us plau!
El millor de tot veure sortir el sol cada dia a l'horitzó del cel i el mar! Guau!!!!!!!
Poesia pura!
Salut!
punyetera! Quina enveja!!
Publica un comentari a l'entrada