Any nou.... o no?

Sempre que comença un nou any, tots i totes ens desitgem coses maques, ens fem petons i sembla que tot anirà bé.

Però... ja sabeu, el meu famòs però.... en realitat quantes vegades ho fem?, quantes vegades ens movem per canviar les coses?, per parlar el què no hem parlat, per millorar els nostres defectes, per intentar fer feliç alguna persona passant de nosaltres mateixos i el nostre propi jo, donar una mà a l'amic o amiga que malgrat que sempre ens explica penes, ens necesita, renunciar a les nostres estones personals per fer una forta abraçada i uns petons a algú que sabem està trist.... en fí...

M'agradaria pensar que tots aquests desitjos no cauen en un sac buit, en unes paraules sense sentit ni fons, jo vull pensar que és així.

Aquest any el vaig començar a Premià de Dalt, a casa d'en Jaume i la Amparo, germà i cunyada, dels molts germans i germanes que som, tres, ells dos i en Mingo i la Rosa, cada any fem una mena de rotació i cada cop a casa d'un diferent, ja fà molts anys que els comencem junts i pocs cops som menys de 14 persones a sopar, després, els que no han vingut a sopar venen a fer una copeta de cava.

Sempre amb un ambient agradable i tendret, sempre amb fills i filles, ni que no hi siguin tots i totes, però jo, com sempre, els millors desitjos els adreço als meus fills, per mi ja espero poca cosa, casi rés, però per ells, espero un camí llarc i dolcet, si és possible amb salut i amor, a la fí, les possesions materials, i això els hi dic sovint, passen i tan sols faciliten la vida, lo que realment la omple i ens fà feliços, és la mà que ens acompanya en aquest camí, el petó i l'abraçada quan ho necessitem, l'amor... aquesta paraula tan comercialitzada, en realitat és l'única que omple i compensa, la llàstima és que molts pocs cops l'aconseguim. Soparets com el de ahir al vespre amb les amigues, sempre saben escoltar, sempre tenen una abraçada i sempre.... hi son.

Amics com el que ahir em va notar "fuixeta" i em va fer arribar un pasdoble per animar el meu esperit, i les meves cames!.

Sort que sempre em quedarà en George Clooney i les cinc mil espelmes que va posar la nit de fí d'any, és veu que compartim el vici per les mateixes, de vainilla i xocolata...

Cachis... m'ha sortit un post romàntic i sols us volia dir bon any....