De vegades....

M'envaïx una certa malenconia, em repelgo sobre mi mateixa i la gaudeixo.

Gaudeixo la solitud, no penso, sols sento. I si no és bó estar així, pitjor és no sentir.

Avui sento endins aquesta solitud, i voldria tan sols una carícia, una abraçada i una tendresa.

Però com sempre he de "tirar" amb el que tinc i mirar de respirar i ventilar, saber de qué dispossem i de què no, ens porta certa tranquilitat.

De vegades, massa per el meu gust, voldria... sentir que soc important per algú .....

Llavors escolto música com la del vídeo o com aquesta i llegeixo poesia, sols això alleugereix aquest buit. I vull desapareixer, vull volar, però aqui segueixo...

DEL CEL, EL NÚVOL...

Del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
De les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
Els carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
De l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.

Anna Montero.

Observo i espero....

Sovint he comentat que poques vegades puc anar a reunions, son al vespre i ser mare d'un jovenet de 9 anys no dona gaire llibertat.

Però ahir vaig demanar al meu fill gran si es podia quedar en Martí mitja hora més, i així jo podia anar a una reunió de la secretaria de la Dona i per una vegada ser.hi present. Consti que hi col·laboro des de l'ombra, però casi mai en persona. En Carles no sols es va quedar el seu germà mitja hora més, el va dur a la piscina i en Martí encantat de la vida!.

Bé, que em perdo...

Un cop asseguda a la reunió, mentres la responsable de la mateixa exposa el tema, escolto i miro.... som un grup de dones molt variat i no em deixa de cridar l'atenció que la gran majoría som ja madures, dones que ja hem tingut que lluitar més d'una guerra contra el masclisme, contra els marits, contra....

Les edats d'ahir calculo que van dels 32 als 60 i tants...., però un fil, prim, contundent, dur, llarc, un fil invisible però consistent ens ha unit, ens diu que queda molt per fer, que hem de treballar molt per fer cumplir, no sols la paritat de les properes llistes municipals, aqui SÍ posarem cullerada, ens queda que es posi en funcionament el centre de la Dona, (si no estic equivocada fa un mes que tindria que estar obert), ens queda demanar i diria que exigir ser escoltades.

Tenim ganes de participar, moltes.

Ahir ella ens va fer saber que el Pacte del Temps del PSC, ja està en marxa, reunions no massa tard i d'una hora i mitja com a màxim, però.... tinc molt clar que a mi, personalment, aquest pacte no em serveix de rés, segueixo lligada de mans i peus. Bó i així, millor això que rés no?.

Cada una va donar la seva opinió, el seu punt de vista, però en lo més essencial, en lo important, estem totes d'acord.

Admeto que malgrat que no em vaig poder quedar fins el final, m'habia de fer càrrec del meu petit, vaig gaudir como una enana, i em varen fer sentir que compten en mi, encara que hi pugui anar contades vegades.

Ens queda tant de camí per fer.....

Però som fortes....

Com la fúria del vent

quan arrasa muntanyes

com l'aigua enfadada

quan empeny un vaixell

com la drecera traçada

quan et fa fer camí

com el tro eixut

quan trenca el silenci

com la papallona daurada

quan vola dins meu

brisall de mar

(Bloc Gumets).

Soy el más mejor!

(Caricatura: www.e-faro.info)

Así, sin dudas ni falsas modestias, el ¿señor? Aznar nos ha contado de nuevo lo maravilloso que fué su mandato como presidente de nuestra querida patria!.

Todo el que piense lo contrario es, sencillamente, un mal patriota y un posible nacionalista separatista o bién un futuro terrorista. Así que tendremos que darle la razón, como a los imbéciles, total, de qué sirve discutir con uno?. La cosa es sembrar la duda hacia todos los partidos democraáticos, menos el suyo, por supuesto!.

Ni una pizca de humildad, ni un pelín de duda sobre una posible equivocación, nada de nada, la verdad absoluta y totalitaria está en las manos de pp. El resto, que no somos pocos, estamos todos equivocados!.

Decía Rajoy todo contento, el dia que se conoció que De Juana no salía de la carcel, me he quedado descansado, y claro que hoy salga en el Perdiodico de Catalunya que durante su gobierno este terrorista se vió beneficiado cuando todavía cumplia condena por sus múltiples asesinatos, no les hace bajar la cara de verguenza, NO, lo niegan y punto, como si no tuvieramos memoria o fueramos, sencillamente, tontos. Se declara Aznar en ese discurso.... ciudadano normal... juas!.

De Juana ha cumplido su condena según nuestra ley, poca a mi entender, por mi la condena la cumpliría íntegra, una persona que ha matado a otras 25 no puede cumplir solo 20 años, pero vamos a hacer una ley paralela para según qué casos?, si va a ser así, yo me pido la misma para los maltratadores, también son terroristas, los violadores, lo mismo y los pederastas, estos, que les den por ahi hasta que revienten!.

No puedo con las prepoténcias y verdades absolutas, nunca he podido. Pero si encima va regada con la desverguenza de Aznares, Rajoyes, Zaplanas, Acebes y demás personajillos totalitarios y hijos del franquismo puro y duro, entonces encima me pongo de mala leche.

Por una vez voy a estar de acuerdo con los "mandos" del PSOE, señor Aznar & compañía, son ustedes unos miserables.

Me voy a pasear por la playa, hace un dia magnífico y será mejor que seguir leyendo insensateces en la prensa.

Una qüestió de mides....

Parlar de mides, pot dur a possibles equívocs, si parlem de mides de dones... tots penseu en els seus pits!, i si és d'homes... nosaltres pensem en l'entrecuix, no ens enganyem, som així de.... pervertits :).

Però avui, no vull parlar d'aquestes mides que sovint treuen la meva part... eroticofestiva a passeig, vull parlar de mides de cintura i cuixes, de persones senceres.

He parlat, en altres ocasions, del tema anorèxia i l'obsessió d'estar prims i primes. El nostre jovent està ple de gent que pateix aquestes malalties de molt dificil curació.

Per fí els i les dissenyadors s'han avingut a unificar les talles, ja era hora home!.

Com és possible que no entenguin que molts cops la "culpa" d'aquests problemes de salut la provoquen ells?. Models raquítiques i amb les costelles a l'aire, diuen que això representa la "bellesa"?, quina bellesa?, ja se... ja se.... lo sencill és dir que com jo soc una dona Boteriana o de Rubens..... doncs que voldría estar a una 36.

Doncs no, i ho dic molt seriosament, prefereixo les meves múltiples curves a segons quines "models".

No es normal, però gens, que la meva filla vagi a una botiga de "moda" i li diguin que ha d'anar a la secció de talles grans..... ella porta una 42-44, què cony vol dir talles grans?, doncs el que jo duc ja no se com qualificar-ho!.

Per un altre costat, entenc que algunes persones son primes per constitució, d'això no puc dir rés, la meva jove n'és una d'elles. Però és una noia saludable i menja sa.

Una altre cosa és que aquestes models deixen de menjar, per les exigències dels modistos. Com poden veure maca una dona de 1'85 i 50 kilos?. Han mort vàries d'elles que vivien de tomàquets i pomes..... al que denominem primer Mon.

Com diu en Carles al seu bloc, les dones, amb curves y sensuals, aquest noi si que en sap!. I els homes.... aisssss... d'això en parlo un altre dia....

Afortunada...

Entro per la porta, l'oficina és freda i un vent casi palpable bufa fora les finestres. Aquestes finestres de ferro, velles i sorolloses aconsegueixen fer-me esgarrifar. Sembla que de un moment a un altre s'obriràn de cop i tots els paperes volaran lliures per terra.

Segueixo la meva rutina habitual, encenc l'ordinador, desconecto el meu ipod, deixo el bolso i l'abric al penjador i obro les cortines, les vistes son maques, molt maques. Ara han perdut una mica però ho segueixen sent.

Poso les contrasenyes a l'ordinador i mentre es carrega miro, com cada dia, el mar....

Avui és fosc, blau marí intens, el vent aixeca unes ones magnífiques, la força d'aquest el meu mar, és, en part, la meva.

El cel és d'un blau cel lluminós, uns núvols blancs i grans semblen cotó pur, llavors, en un impúls, obro la finestre i faig un parell de fotos, el paisatge és tan maco...

Tota despentinada torno a tancar depressa, ric, no se de qué, potser perquè el fret i el mal temps m'agraden. Poso l'estufa, miro les dues fotos i ni que no son bones, son maques, son de Mataró, part antiga, el meu Mataró, la vista que fa més de 15 anys observo cada dia y penso.... com en soc d'afortunada, poca gent treballa així.

Aquesta és una de les aventatges d'arribar a la feina uns 20 minuts abans, et permet contemplar coses que d'arribar just i ràpid.... ni veus!.

Com podeu veure, el fret, a mi, em posa tendreta.

Per tu...

(Foto: Martí T.)

Que omples les meves hores lliures, tu, que em dones les millors abraçades i els petons més dolcets, tu, que sols amb una mirada saps sempre si estic trista o no...., tu, que cada dia et preocupes per com ha anat el meu de dia, per si em trobo bé, per si els teus germans estàn bé, tu, que no toca però sempre estàs preparat per consolar i escoltar, tu, que vares arribar a la meva vida quan ja no esperaba tanta felicitat, tu, que la teva il·lusió per totes les coses aconsegueix engrescar la meva, tu, que tots els caps de setmana m'esperes per esmorzar, tu, que cada dia m'omples de petons mentre prenc el meu primer café plena de son i poc humor, tu, que vas deixant rastre del teu pas amb paperest i dedicatòries carinyoses, tu, que no endreçes mai però sempre em vols fer creure que sí, tu, que vens a caminar al port amb mi i entens que miri el mar i no digui rés...

Tu, m'has regalat aquesta foto i m'hi sento tant identificada. La vares fer a Sora, quan uns amics et varen convidar un cap de setmana ara per Nadal. Miro aquest gat, tranquil a la finestra, mirant, però sense veure i penso..... jo també miro, no se què espero, potser rés, potser tan sols se que no arribarà mai el que m'hauria agradat i saps.... quan ja tens aquesta certesa, quedes tranquil·la.

Tu, Martí, que ja tens fins i tot un bloc, omples la meva vida, i avui, aqui tendreta i dolceta he pensat en tu, ja espero impacient el vespre per acaronar el teu somriure, les teves mans i espero impacient que em preguntis.... mama, com ha anat el teu dia?.

21 dies.....

Semblava impossible, no podia durar i jo ho sabia, 21 dies del nou any i cap dona morta per els seus "estimats" marits, exmarits, amants, nuvis.... total, tant li fa no?.

S'han acabat les treves, s'ha acabat aquesta petita Pau...

I Com tants cops, ell s'ha suicidat, no pagarà cap condemna, no anirà a la presó, serà enterrat i li faran un funeral, i a ella també, fins i tot potser els fan "descansar" junts, això surt més baratet...

Tantes injusticies.... maleït!, no es podia haber matat abans?, així, potser, sols potser, ella hauria tingut una oportunitat de ser feliç....

I després d'escoltar ahir al vespre aquesta notícia, diuen que sols a la Comunitat Valenciana han detingut 6 homes en 24 hores, per maltractaments.... i després he d'escoltar algunes persones que em fan conya dient que molts homes també son maltractats, com si es pogués fer cap broma amb aquest tema...

Acaba de començar l'any per les estadistiques, veurem com l'acabem.

(Pd. Enllaç a un escrit del Bolc de Mario Álvarez realitzat per Noelia Prieto, està en castellà i és un relat escruixidor, val la pena).

Icones?

Anem malament. Diria que anem fatal....

Aquests dies passats en un estat una mica deplorable per el dolor a la boca, dies que no podia llegir doncs no em podia concentrar per el mal, he mirat la tele una mica més dle normal, i realment fan una porqueria i dins la mateixa, surten lindezas d'aquest tipus.... Se van de este país, España, uno de los iconos mundiales en, estilo, modernidad, buén gusto, presència y calidad personal, se van de España los Beckham....

Jo ja no sabia si era la febre, el mal o simplement que m'habia tornat xiripa.

Aquesta frese la vaig sentir de boca d'un "periodista" de Las mañanas de Cuatro.

Com és possible que aquest parell de persones és puguin considerar icones de rés?. Persones a les que la seva major preocupació és sortir a comprar les coses més cares i les joies i robes més extravagants i als quals s'els paga una millonada sols per sortir a unes fotos o a un anunci.

Trobo del tot inmoral que una senyora del tot anorèxica, insulsa i que la cosa que més destaca d'ella son unes mamelles operades, pugui ser icona de la nostre joventur, vaja, ho trobo indignant. Ni tan sols han aprés a parlar castellà en casi 4 anys home!.

Aquest tipus ni tan sols ha fet gols al Madrid, a la fí cobra per això no?.

L'opinió d'aquests sobre el meu país me la porta fluixa, no la valoro. No han intentat pas coneixer les nostres costums fora de menjar ous estrellats a Casa Lúcio.

Puc entendre moltes coses, casi totes, i se del cert que ni el Che Guevara ni la Mare Teresa de Calcuta estàn de moda, m'he quedat anticuada en les meves icones, però aquesta ostentació de riquesa, inmoral en un mon com l'actual on encara mor tantísima gent de gana, sencillament, em posa com una moto!.

Esas sorpresas encantadoras....

Ya he comentado en otras ocasiones que descubro muchas veces blocs interesantes, me inclino por los tiernos, mucho poeta y poetisa hay por ahi poco valorados.

Leo gente que realmente si se dedicaran a escribir, sería una delicia comprar sus libros.

He descubierto un bloc, no tanto de escritor si no, de sentimientos, una persona algo mayor que yo, pero escribe las letras que podrían salir un dia de mis propias teclas, su bloc lleva por título, Jotatrujillo y desde ayer está en mi bloguines personal.

Los dias asi, celebro navegar por estos mundos de los blocs.

También en su bloc he descubierto una poetisa, de las muchas, que no conocía, hoy, como estoy algo tierna dejo aqui una de sus poesias. La encuentro preciosa...

Soledad

(Sagrario Torres)

Quiero que sea un jardín toda mi casa

y que mis fuentes formen un regato.

Tener un perro. Una paloma. Un gato

junto a la soledad que me traspasa.

Mi brazo sobre el vientre será un asa

donde pondré mi nido con recato.

Será una nueva cuna en arrebato

que adornaré con tiras de mi gasa.

Yo quiero esa mirada que se ofrece.

Sentir que una maleza mi alma mece.

Un trino. Un aleteo que escuchar.

Latir cuando algo vive y se estremece.

Alguien cerca del alba y si anochece

¡Para no hablar a solas y llorar!....

Respostes....

Bueno, anem a veure quants encerts hem tingut....

1: Sí, el meu primer noviet és cambrer i encara ens veiem, ni que sigui per feina. Sovint ens hem preguntat i si...

2: No, una sola vegada ho vaig intentar amb l'ajut del meu germà Mingo i varem decidir que millor ho deixavem.

3: No, m'agraden afeitadets i si és possible cabell curt, fins i tot calvets..... tenen molt d'encant.

4: Sí, 17 anys acabats de fer..... en fí, forma part del meu passat i mai renuncio del què he viscut.

5: No, adoro Cadaqués a l'hivern, Queralbs a l'estiu i el País Vasc, sempre.

6: Sí, DK, de Donna Karan, forma part de mi mateixa, una mica a les orelles, als canells i al "canalillo" i ja puc sortir de casa.

7: No, però no donaré més detalls, els espietes varen acabar amb una cosa que em feia molt feliç....

8: No, això mai, per més malament que em pugui anar, estar enamorat sempre és un plaer. (Per cert Javi, fa poquet vaig escriure que ja se la diferència entre estimar algú i estar enamorat, no m'ha agradat descubrir això, però per fí ho entenc).

9: No, gens ni mica!.

10: Sí, des de fa molts anys, no se el motiu però és així, una mena de feeling.....

Ejem.... el Javier Naya és el guanyador, 10 de 10!, estic flipant!.
Gràcies als quatre per fer.ho.

Arareeeeeeeeeeeeeeeeeeee

La meva benvolguda Reina del Mar, Arare per els amics i amigues, em fa arribar un joc, que de cap manera vol denominar "meme", l'ha inventat ella i com a dona imaginativa que es, el joc te "tela marinera".
Bé, he d'escriure 10 coses sobre mi i qui vulgui respondre ha de dir si son veritat o no, a veure si em coneixeu prou. Les respostes han de ser si o no, ni que també val V de veritat, M de mentida.

Aqui vaig:

1: Vaig tenir el meu primer noviet, d'amagat, amb 13 anys i avui en dia encara ens tractem.

2: Vaig estar uns mesos aprenent a ballar sardanes a la Plaça Santa Anna de Mataró.

3: M'agraden els homes amb barba i peluts.

4: Em vaig casar per primer cop amb 17 anys.

5: El meu lloc preferit de vacances és Murcia.

6: Sempre duc la mateixa colònia.

7: Aquest és el meu primer bloc.

8: He renunciat a l'amor.

9: M'agrada l'opera.

10: Tinc "debilitat" per els homes de color.... negre.

Apa, qui és el valent o valenta que demostra com em coneix?, tu, ja saps quí, no val ok?.

Ara, com no, li he de passar aquest "problema" a alguna víctima i em decanto per la Glorieta i el Javi Naya, els dos sempre aconsegueixen sorprendre'm.

No hacen falta palabras...

Ahora ya han pasado a las descalificaciones personales, vaya, nuestra derecha de siempre, fascistoide, totalitaria y intolerante, siguen clavados en un 14 de Marzo....
Publicado en el Periodico de Catalunya este Domingo dia 14.

Quina vergonya....

Sovint us he explicat que quan dic una picardía em poso vermella, també em passa quan algú em fa un elogi, no ho puc evitar i més d'un i una que em llegiu, sabeu que dic la veritat.

Divendres em vaig posar vermella per un mail que vaig rebre. La Coordinadora del programa de Catalunya ràdio Una nit a la Terra, és va posar en contacte amb mi via mail per demanar la meva col·laboració en aquest programa, sols avui, i donar la meva opinió sobre..... tachánnnnnnnnn, la dificultat d'expressar afecte d'algunes persones......

He escrit sovint sobre aquest tema, aqui i en altres llocs, i admeto que és un tema que sempre m'ha donat mals de cap per dir alt i clar el què penso, però...., una sempre pensa que el seu bloc el llegeixen quatre persones que li tenen cert afecte o bé, persones que xafardejen a veure què diu aquesta boja de la Joana, mai espera que per escriure i fer-ho des de l'estòmac o el cor, depén de si estic enfadada o no, pugui passar a la ràdio... ni que sigui amb dues preguntes.

Així que estic del tot sorpresa, i vermella des de divendres, he demanat a aquesta persona que em truqui i si ens posem d'acord doncs em grabaran les preguntes que vulguin fer, jo soc una senyora gran i a la 1 de la matinada ja dormo! :).

La sort és que veig a la seva web que després és pot escoltar el programa doncs ho pengen a la mateixa, així que després podré escoltar com queda el què digui... ainnss... em faig por jo mateixa!.

(Pd: Ha estat magnífic, estaba una mica nerviosa però la veu seductora del presentador, Gaspar Hernàndez, i la simpatia de la coordinadora, Anna Homs, han estat delicioses. He escoltat ara la intervenció, segon enllaç dia 16 del 1, minut 14 aproximadament, i no està malament, he dit, com sempre, el qué pensaba i com ho pensaba i he descobert un programa maquissim i interesant, si mai estic llevada a aquesta hora, serà el meu programa).

Dubtes...., estic entre dos...

El meu ordinador, un LG de fa ja més de 7 anys.... està a punt de morir, diguem que ja funciona amb manivela i sols per obrir l'explorer he d'esperar un terme mitjà de 30 minuts.
Però ara mateix, si obres més de tres finestretes, ja pots pendre paciència...
En fi, com ja han passat els Reis i Reines he decidit que ja toca fer un regalet a la Joana, així que estic mirant ordinadors, estic entre dos, deixo volar la imaginació i no se per quin decidir-me.
En Quico i el meu fill Daniel, em recomanen un Imac, la veritat em te enamorada, però el veig molt encarat a persones dedicades al disseny i la imatge, ni que ells insisteixen que no, que hi puc incorporar el sistema operatiu de windows i així no em lio massa.
Però per l'altre costat, a mi, que ja m'agrada lo conegut i la tranquilitat, he mirat un PC "normal", el de toda la vida vaja, més econòmic i per mi, doncs ja va bé, no penso començar a fer disseny a la meva edat... prou tinc d'administrar la web de la feina!.
Però... el imac... és tan maco i te una ventatge inmensa, no te torre!, tot integrat a la pantalla.
Com podeu llegir, estic feta un lio i m'he de decidir aviat, aquest pobre ja no aguantarà gaire més...

Ara veig que aquesta "explicació" la puc aplicar als homes.... vols un de nou, amb noves idees, nova imatge i noves prestacions però que t'has d'aprendre totes les seves maníes, o ja et va bé un com els de sempre?, és a dir, mateixa imatge, mateix servei però... ja coneixes per on flaquegen...

Més dubtes no siusplau!.

No volia però....

La sang em bull i l'ambient està molt carregat, les tensions disparades i fins i tot els que estem al voltant de la política, n'estem preocupats.

Havia decidit no escriure sobre les darreres animalades dites per el PP, ja m'aburreix i molt parlar d'ells. Però com és evident, sols faltaria passar, llavors, encara dirian aquella famosa frase... ancha es Castilla....

Ahir a la tarda, conversant amb un company molt més expert i amb un llarc recorregut al mon polític, en Manuel Mas, varem estar d'acord que això és massa, que és molt decebedor fer política així i li vaig dir, crec que per primer cop... que l'admiro, jo no em veig de cap de les maneres asseguda al Congrés de Diputats escoltant impassible aquestes animalades i no poder dir rés, no poder, sencillament, dir en veu alta "això que vostés diuen és mentida"!.

Cada dia munten un numeret, ahir per un lapsus linguae, van i fan un míting.

No donen suport a la manifestació de dissabte, no la donarian de cap de les maneres, bueno potser si els socialistes haguesim dit que no hi anavem, llavors segur que sí.

Hem de restar impassibles mentre escoltem dir que no surt la paraula Llibertat?, sortint de boca d'ells?... juas juas!.

La llibertat a ells se la porta al "pairo" home.

Veurem què fa telemadrid amb aquesta manifestació, la darrera de Victimas del Terrorismo, alias manoderechaderajoy, (enteniment si visiteu la web, provoca vomitera, recoedeu que el seu president va dir que aquesta manifestació de demà "genera división y siembra confusión en la estrategia de lucha contra ETA", és un poca vergonya), varen fer un seguiment exaustiu, fins i tot de l'arribada dels busos. Però és clar, ells no hi van, el seu president si no hi va la Espe, ell no hi va.

El president dels Ecuatorians va dir en roda de premsa, no és una manifestació excloent de ningú, més clar, l'aigua.

Insisteixo... m'agradaria tant poder anar.hi....

(Pd. darrera hora: Perquè ningú s'enganyi, el Pp ara demana que desconvoquin la mani, veieu com no era un tema de paraules?, és un tema de dignitat i aquests no saben ni el significat d'aquesta paraula).

5 coses que probablement no saps de mi....

Aquest meme m'ho fa arribar la Lourdes Muñoz i com no pot ser d'una altre manera el responc, sols demano disculpes per el retard, ara sabreu el motiu.

"5 coses que probablement no saps de mi".

1: Estic convalescent d'una petita intervenció, fa tres dies que estic "tancada" a casa i sense poder parlar gaire bé, ja començo a flipar.... ara tinc una mica menys de "seny" i la cara del Netol.

2: Fins fa molt poquet no he sabut la diferència entre estimar algú i estar enamorada.

3: Tinc una germana que no te la meva sang, però per mi és la millor germana, la Encarna.

4: Soc adicta, però de veritat, al café amb llet.

5: El viatge somiat és als Fiords Noruegs, un creuer, bona lectura, bones vistes, fret i silenci, no se quan podrà ser, val molts diners, però no penso desistir.

Com ja fa uns dies que corre aquest meme, doncs no el passo a ningú.
Ara he vist que Javi Naya també m'habia "convidat".

Per una vegada que diria SÍ....

Ser de vacances te aquestes coses, desconectes i no saps què passa...

Em fa arribar la meva amiga Glòria la notícia que Nacho Vidal anirà a les llistes del PSC de Mataró les properes municipals.

Un batec inexplicable envaïx el meu cor, una certa tremolor de cames m'impedeix veure l'advertiment de que és una broma?, de capgros.com. Qui pot fer una broma tan pesada?, per una vegada que m'animaria a anar a les llistes, per una vegada que deixaria de costat els meus principis i el què fes falta!!!, a sobre o a sota d'ell... tampoc és tant important la possició, vull dir el número... no se en qué estaba pensant ara....

En fí, una broma divertida que segons sembla va provocar cert moviment en els més reaccionaris, si llegiu els escrits posteriors a la notícia, és clar.... tots de mascles envejosos! i és que nois.... la mida a la fí, SÍ és important.

Al final, tots i totes tenim els nostres mites no?, els dos meus son en aquesta foto....

Arrodíllate !

Esto es lo que quieren ni más ni menos, quieren verlo humillado, rodilla en suelo y cabizbajo.

El PP, partido patriota según ellos, quieren a Zapatero asi, quieren una victória que es la revés, una derrota de todos los democratas, si ellos lo fueran, también lo verían.

Estoy convencida que Rajoy y sus secuaces, el dia de la bomba en Madrid brindaron con champán, cava no, que es catalán.

Cómo es posible que algunas ¿personas?, antepongan intereses partidistas a la vida?, a la Paz?, a la convivencia?....., escapa a mi pobre entendimiento.

La tregua anterior, el PSOE, se comportó como hay que hacerlo, con discrección y esperando un resultado positivo, la paz nos beneficia a todos y todas. Pero ellos no, ellos a malmeter, ellos a esperar una caida para poder asi decir aquella famosa retalía... ya te lo dije!.

Cuando supe la notícia, en Sevilla, fué por boca de Zapatero, dejó claro que con violencia NO hay proceso, pués no señor, no se lo creen, de algo hay que dudar y si es de Zapatero mejor. Ni que sea con mentiras.

Acaso la palabra del ministro del Interior no es válida?, no ha jurado o prometido cumplir la constitución?, se han bajado los pantalones con algo?, hace falta recordar los casi 200 presos que Aznar acercó al país Vasco la otra tregua?, tan mala memoria tenemos?, mala memoria no, mala leche y punto.

Rajoy no dará ningún paso hasta que Zapatero admita en las Cortes... admita qué?, menuda falta de coherencia y dignidad la de este personajillo.

Recomiendo la lectura de esta web, 192 muertos, 192 mentiras, vale la pena.

Estoy indignada, cabreada y asqueada, si esto me pasa a mi que siempre me ha gustado la política.... las personas que no les gusta.. deben estar para salir corriendo de este país, puñetas!.

Any nou.... o no?

Sempre que comença un nou any, tots i totes ens desitgem coses maques, ens fem petons i sembla que tot anirà bé.

Però... ja sabeu, el meu famòs però.... en realitat quantes vegades ho fem?, quantes vegades ens movem per canviar les coses?, per parlar el què no hem parlat, per millorar els nostres defectes, per intentar fer feliç alguna persona passant de nosaltres mateixos i el nostre propi jo, donar una mà a l'amic o amiga que malgrat que sempre ens explica penes, ens necesita, renunciar a les nostres estones personals per fer una forta abraçada i uns petons a algú que sabem està trist.... en fí...

M'agradaria pensar que tots aquests desitjos no cauen en un sac buit, en unes paraules sense sentit ni fons, jo vull pensar que és així.

Aquest any el vaig començar a Premià de Dalt, a casa d'en Jaume i la Amparo, germà i cunyada, dels molts germans i germanes que som, tres, ells dos i en Mingo i la Rosa, cada any fem una mena de rotació i cada cop a casa d'un diferent, ja fà molts anys que els comencem junts i pocs cops som menys de 14 persones a sopar, després, els que no han vingut a sopar venen a fer una copeta de cava.

Sempre amb un ambient agradable i tendret, sempre amb fills i filles, ni que no hi siguin tots i totes, però jo, com sempre, els millors desitjos els adreço als meus fills, per mi ja espero poca cosa, casi rés, però per ells, espero un camí llarc i dolcet, si és possible amb salut i amor, a la fí, les possesions materials, i això els hi dic sovint, passen i tan sols faciliten la vida, lo que realment la omple i ens fà feliços, és la mà que ens acompanya en aquest camí, el petó i l'abraçada quan ho necessitem, l'amor... aquesta paraula tan comercialitzada, en realitat és l'única que omple i compensa, la llàstima és que molts pocs cops l'aconseguim. Soparets com el de ahir al vespre amb les amigues, sempre saben escoltar, sempre tenen una abraçada i sempre.... hi son.

Amics com el que ahir em va notar "fuixeta" i em va fer arribar un pasdoble per animar el meu esperit, i les meves cames!.

Sort que sempre em quedarà en George Clooney i les cinc mil espelmes que va posar la nit de fí d'any, és veu que compartim el vici per les mateixes, de vainilla i xocolata...

Cachis... m'ha sortit un post romàntic i sols us volia dir bon any....

Ja soc aqui !

Amb aquesta frase tan utilitzada i que a tots ens arrenca un somriure, reprenc la meva activitat blocaire.

Esperava, i ho dic de tot cor, tenir un retorn agradable, un retorn per explicar aquests breus dies a Sevilla i les coses maques que he vist i compartit, malgrat els meus desitjos, la tornada ha estat trista per l'atentat de Madrid, la desaparició de dues persones i el dolor que això sempre provoca, el darrer dia vaig quedar del tot dolguda, em va costat, fins i tot, dormir. Però com ja sabeu, soc optimista i vull confiar, vull pensar que això ha estat una pedra a la sabata i confío en poder redreçar la situació i seguir endavant amb aquest procés que la majoría volem que arribi a bon port.

Apart d'això que no volia de cap manera deixar de mencionar, doncs he passat uns dies molt agradables, he caminat moltíssim, les ciutats és així com és coneixen, he menjat una mica més del que tocava, és impossible no fer.ho, he fet les compres de l'amic invisible i he descobert una gent molt agradable, això sí, poques vegades tenen pressa!. Sevilla és una ciutat preciosa, és pot fer a peu tota la part antiga, he navegat per el rio, he fet de "guiri" amb el bus turístic, a en Martí li feia molta il·lusió, i com no, he menjat pernil. He pujat a la Giralda, les vistes son estupendes, a la Torre del Oro, he visitat els Jardines de Mª Luisa, romántics i amplis, però no massa cuidats, Los Reales Alcázares, la foto d'aqui és de un dels patis, en fí, he fet de turista, aixó sí, sempre del bracet del meu inseparable Martí, s'ha prés amb paciència fins i tot, les cues per entrar a alguns llocs, com podeu veure si clickeu aqui, anava preparat.

Ara em queda Córdoba, tinc moltes ganes de anar.hi algun dia, que jo espero no massa llunyà.

Vaig estrenar la companyia de vols Clickair, i varem anar puntuals, no estàn malament els avions, l'única pega és que no numeren els seients, i tot.hom és fà un tip de córrer per tenir seient endavant.

Sort que en tornar, repassant els blocs que llegeixo habitualment, trobo una magnífica poesia de Javier Naya, aquest noi és un poeta i bó, i retrobo la tendresa, per mi tan vitals, així que li "robo" la mateixa i en poso un fragment, si la voleu llegir tota clickeu el seu enllaç, val la pena, és preciosa.... ainnss si jo tingués 25 anys menys i 25 kilos menys també...

Bon any a tots i totes us he anyorat.

Entonces

(Javier Naya)

No me hagas caso,

no me escuches, no me mires,

no me tientes ni me quieras

si te digo que te quiero,

pero cuándo

me escuches

y descubras el secreto de mi voz,

me mires

y encuentres encendida mi pasión,

me tientes

y te encuentres frente a mi corazón...