De com podem passar d'un dia de sol, magnífic i esplèndid, als núvols més foscos i tristos.
És conegut que jo, per viure, prefereixo dies com els de la foto que he demanat a RB, un xic emboirats, però els hi trobo tot l'encant.
Parlo de núvols al cor, a l'ànima, de com arribar a la feina i en 20 minuts pot donar un gir, desgarrador i trist, la vida d'un company, estimat i apreciat.
De com primer no ho acceptes, però passen les hores, les trucades i les notícies confirmen el fet, i tu, jo en aquest cas, sols esperes poder donar consol, ni que no saps com, ni quina és la millor manera, quin consol pots donar a uns pares que perden sobtadament un fill de 37 anys?....
I em poso en el seu lloc, com a mare, i els entenc i se que poc puc fer apart d'una forta abraçada i intentar no plorar, ni que potser aquesta guerra, no la guanyo....
A can PSC, el personal, els amics i amigues, estem, del tot, aclaparades.
Va per tu Ramon....
LES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
(Salvador Espriu).
És conegut que jo, per viure, prefereixo dies com els de la foto que he demanat a RB, un xic emboirats, però els hi trobo tot l'encant.
Parlo de núvols al cor, a l'ànima, de com arribar a la feina i en 20 minuts pot donar un gir, desgarrador i trist, la vida d'un company, estimat i apreciat.
De com primer no ho acceptes, però passen les hores, les trucades i les notícies confirmen el fet, i tu, jo en aquest cas, sols esperes poder donar consol, ni que no saps com, ni quina és la millor manera, quin consol pots donar a uns pares que perden sobtadament un fill de 37 anys?....
I em poso en el seu lloc, com a mare, i els entenc i se que poc puc fer apart d'una forta abraçada i intentar no plorar, ni que potser aquesta guerra, no la guanyo....
A can PSC, el personal, els amics i amigues, estem, del tot, aclaparades.
Va per tu Ramon....
LES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
(Salvador Espriu).
5 comentaris:
Si Joana realment es esgarrifos i trist. Una abraçada.
Per res del mon voldria estar a la pell dels pares i demés persones que estimaven al teu amic.
Aqui si que hi ha el desconsol absolut.
Ho sento moltissim Joana.
Saps? plorar junts a vegades va molt bé, no sempre es bó amagar els plors.
Ho sento molt.
Joana, per tot això i per molt més... tens un premi al meu bloc.
Siento mucho la pérdida que habéis sufrido, y sobre todos sus padres. Mi abuela, !que era muy sabia ! decía que los padres nunca deberían sobrevivir a sus hijos y por desgracia sabía de que hablaba.
Después el duelo cada persona lo vive a su manera.
Besos a todos
Un petó, Joana.
Publica un comentari a l'entrada