En realitat creus que ja no t'afecten aquestes coses, que ja estàn superades, son massa anys i massa disgustos.
Ho creus fins que et descobreixes pensant.... i ara què em poso?, fandilles o bé pantalons?, escot o bé discrecció?, cuixa o pit?...
I et mires, i poses i treus, i això és massa senzill, això massa elegant per un passeig per la platja, potser tindré fret, potser calor, i un mar de dubtes t'envaeix, i dius prou!, aniré com vaig sempre a passejar i s'ha acabat, si no li agrada, pitjor per ell.
Però de camí al passeig marítim ja tornes a dubtar, no t'has maquillat ni mica, sols crema hidratant i suavitzant de llavis.... natural, a la fí, aixì vaig cada dia!.
Texans, top escotadet, ni que he perdut dues talles encara llueix...
je je, camisa i jaqueta texana. Fà un diumenge estupendo, fins i tot fa caloreta.
El veus allà, on heu quedat, dret, i crec que un xic nerviós, em somriu de lluny i com no, em poso vermella.
Dos petons, una abraçada una mica més llarga del normal i a estirar les cames.
El duc al meu lloc preferit, el darrer espigó de Mataró, casi a tocar la Laia, molts diumenges acabo aqui amb un llibre, però avui no en duc.
Seiem a la meitat del mateix, al sol, als nostres peus les ones van i venen, comencem a parlar, i parlar i.... dues hores llargues, sense parar, mirades tímides ens diuen que estem molt a gust, que hem de repetir, ens hem de posar al dia i jo he tingut una vida moguda, dues hores no son suficient, ell deunidor, però crec que tindrem temps, de moment tenim molta calma i punts en comú.
La veritat, te un somriure.... entre d'altres coses....
Després m'acompanya fins a casa, un petó, aquest sí, com cal i.... temps al temps! Sense presses, de mica en mica, primer descobrir, després provar, no podem caure en errors ja viscuts.
De moment, han passat tres mesos, la Duna va encertar que era un Déjà Vu, m'ha costat molt explicar.ho, veurem on i com, però estic del tot, encantada, tan relaxada com la de la foto de Rancinan.
Cada trucada és un somriure, cada instant un descobriment, hauria de durar sempre aquest estat de "tonteria", és la millor part de la història.
Ja em tocava.
Ho creus fins que et descobreixes pensant.... i ara què em poso?, fandilles o bé pantalons?, escot o bé discrecció?, cuixa o pit?...
I et mires, i poses i treus, i això és massa senzill, això massa elegant per un passeig per la platja, potser tindré fret, potser calor, i un mar de dubtes t'envaeix, i dius prou!, aniré com vaig sempre a passejar i s'ha acabat, si no li agrada, pitjor per ell.
Però de camí al passeig marítim ja tornes a dubtar, no t'has maquillat ni mica, sols crema hidratant i suavitzant de llavis.... natural, a la fí, aixì vaig cada dia!.
Texans, top escotadet, ni que he perdut dues talles encara llueix...
je je, camisa i jaqueta texana. Fà un diumenge estupendo, fins i tot fa caloreta.
El veus allà, on heu quedat, dret, i crec que un xic nerviós, em somriu de lluny i com no, em poso vermella.
Dos petons, una abraçada una mica més llarga del normal i a estirar les cames.
El duc al meu lloc preferit, el darrer espigó de Mataró, casi a tocar la Laia, molts diumenges acabo aqui amb un llibre, però avui no en duc.
Seiem a la meitat del mateix, al sol, als nostres peus les ones van i venen, comencem a parlar, i parlar i.... dues hores llargues, sense parar, mirades tímides ens diuen que estem molt a gust, que hem de repetir, ens hem de posar al dia i jo he tingut una vida moguda, dues hores no son suficient, ell deunidor, però crec que tindrem temps, de moment tenim molta calma i punts en comú.
La veritat, te un somriure.... entre d'altres coses....
Després m'acompanya fins a casa, un petó, aquest sí, com cal i.... temps al temps! Sense presses, de mica en mica, primer descobrir, després provar, no podem caure en errors ja viscuts.
De moment, han passat tres mesos, la Duna va encertar que era un Déjà Vu, m'ha costat molt explicar.ho, veurem on i com, però estic del tot, encantada, tan relaxada com la de la foto de Rancinan.
Cada trucada és un somriure, cada instant un descobriment, hauria de durar sempre aquest estat de "tonteria", és la millor part de la història.
Ja em tocava.
8 comentaris:
Que maco, Joana. Tens raó, aquesta tonteria (com dius tu) seria molt maco que durés sempre.
Saps? t'envejo (d'una forma molt sana eh?).
Una abraçada.
Genial. Felicitats, reina.
Alaaaaaaaaaaaaa! Que xulo!!! Me n'alegro molt nena!
Potser el que la Duna va tenir, va ser una experiència semblant(d'aquí el déjà vu"); i moltes altres persones... que no tenen (no tenim) el valor, ni la sensibilitat d'explicar-ho, sense ferir a ningú i que resulti interessant.
Gaudeix!
Per cert, és sense títol, o se t'ha passat? Je je je.
Nena aprofita i viu aquesta tonteria meravellosa del joc de la seducció.
si es que... se note que ja arriba la primavera!
me n'alegro, pels petons i les emocions!!
No et conec pero el lloc preferit de Mataró es el mateix, m'hafet gracia que algú tingui el mateix lloc preferit que jo
Moltes felicitats per aquests moments tendres, que durin!
Publica un comentari a l'entrada