divendres, 30 de novembre del 2012

Velles pors, nous reptes....

He escrit d'altres vegades sobre la pubertat, sobre aquesta època que els agafaries i els tiraries per la finestra més d'una vegada.
De vegades comento amb els fills grans les coses o bé motius de discussió amb el meu "petit", que com ja sabeu em passa més d'un pam, i encara ara, els grans, es sorprenen que encara m'enfadi, tenint en compte que la pubertat d'ells tres va passar tota d'una "patada" i junts donat que els vaig tenir en tres anys i mig, als tres, doncs varen venir totes juntes.
No se... de vegades els argumento que potser m'agafa gran, que no és el mateix els 35 que els 51, però crec que no em creuen, ells em veuen igual de vital i amb empenta, però jo no em sento de la mateixa manera.
Tinc la sort, i això també ajuda, que el meu "nen" és bon jan, no cal dir que s'inventa totes les "tretas" i argumentaris possibles per fer el mínim, i de la manera més lenta possible, però lo millor va ser quan fa uns dies em va dir: "mama, tu vius massa depresa".... em vaig quedar... freda!
Ara, que visc menys que mai, que no m'agrada el soroll, que cerco instants de calma i tranquil·litat, de poca gent, de lectures i poc més... doncs ara resulta que visc massa despresa.
No se jo què hauria pensat aquest jovenet si m'hagués conegut amb l'empenta dels meus 30 anys!.
Tinc velles pors, que vagi per bon camí, i tinc nous reptes, recuperar força, esperit i paciència!
Soc afortunada, compartim tantes coses, aficions, música, ganes d'escriure... ni que com és normal, ara ja te les seves amistats, el seu ambient, els companys i companyies, amor....
Soc afortunada de gaudir de la seva companyia, dels seus acudits, dels seus esmorzars de diumenge, de els detalls que em serveix cada vespre amb un got de llet abans d'anar a dormir...
Això sí, una cosa ens uneix i porta mals de cap conjunts, però procurem no pensar-hi, sols quan no queda més remei!.
En aquesta imatge estem al hotel Athenea de Mataró, al sopar dels organitzadors i organitzadores, apart de amics i amigues, de Mataró camina per l'Alzheimer, una altre cosa que compartim.
Estem guapos no?.
Ja fa un temps em va dedicar aquesta cançó, cada cop que l'escolto m'emociono.


5 comentaris:

Garbí24 ha dit...

a casa també n'hi ha algun que està a l'edat de pensar-se que es pot menjar el mon quan vulgui....paciència, tots hi hem passat

Francesc Puigcarbó ha dit...

diuen que l'adolescència és aquella época en que els pares es tornen beneits.

Anònim ha dit...

Dura l'adolescència, però com tu dius, és un bon jan! La cançó, senzillament la ideal! Bon cap de setmana, Joana.

Joana ha dit...

És allò de la varicel.la...s'ha de passar més forta o fluixa...aixxx com ens hi reconeguem moltes en aquest post :)
Guapíssims!

Anònim ha dit...

Ja veig que això de fer de mare (o pare) és vocacional
I una cosa és ben certa, no és el mateix tenir-ne 51 que 30
la vida...