diumenge, 4 de novembre de 2012

Tardor a flor de pell....

No se què te la tardor per mi, el que si se, és que m'omple de sensacions i tendresa, d'emoció continguda, de tot a flor de pell, però en positiu.
Potser els seus colors, tan plens i rics com cap altre època de l'any, per mi, és clar.
També en l'àmbit de la lectura, és l'època que llegeixo més poesia, a l'estiu més novel·la informal i distreta, a l'hivern i la primavera, una mica de tot, potser més policíaca.
Però és la tardor la que em convida a mirar, els parcs, les ones, les persones que duen abric sols perquè és novembre, ni que no fa gota de fred, els colors del cel i la terra, la pell receptiva....
Si tingués cotxe, i carnet, és clar, ahir hauríem fugit amb en Martí al Montseny, l'imagino tot de colors torrats, molta terra i llum.
També em descobreixo absent, pensant en mil coses, malgrat que ara he d'estar concentrada sols en feina, per la quantitat, hem descobreixo nova quan plego, cosa que mai havia pogut fer, desconnecto i deixo allà les preocupacions, amb alguna conversa informal, alguna trucada que em treu un somriure, o bé alguns records, ara tan presents, de l'absència corporal que aviat farà ja un any, absència física, que emocionalment és ben present.
I tinc la poesia....
(La imatge és de Antonina Coromina)

CAMBRA DE LA TARDOR
Gabriel Ferrater
 
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

4 comentaris:

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

dons si què estàs tendre i melosa

joan gasull ha dit...

tots tenim la nostre estació preferida...encara que a mi m'agraden totes.....;)

Glòria ha dit...

La Joana i la tardor :-) Saps que cada vegada m'agrada més? Tot i que prefereixo la primavera.

Joana ha dit...

La tardor i la poesia són dos magnífics refugis, per tot :)